8 d’abril de 2020
25è dia de confinament i quart dia de sortir al
carrer en quatre setmanes.
Vaig a comprar. Cap cotxe, cap persona, res. Me’ls
trobo tots a dins del súper. El 90%, amb mascareta. Em meravella veure com ens
hi hem acostumat tots. No sé com ho deuen portar les/els fashions, sempre de
vint-i-un botó, això de veure’s davant del mirall sense boca i sense nas,
talment espècies mutants d’un altre planeta! Jo la porto rosa, la mascareta; a
l’Elna li agradaria. Me la va fer la mare, de tres capes, perquè no hi penetrés
el virus; potser amb dues ja n’hi havia prou perquè suo la cansalada cada dia
que me la poso. Ho carrego tot al cotxe. Entre les bosses i les garrafes d’aigua
m’he ben cascat algun nervi de l’espatlla, que feia uns quants dies que es
queixava. Res que no es pugui curar, espero, amb una setmana de no agafar bosses
ni garrafes. Torno a agafar el cotxe i vaig cap al centre. Només m’encreuo amb
tres cotxes, el trajecte és curt. Pel carrer la gent és escassa i va per feina,
mirant endavant o a terra que, igual que quan plou si correm sembla que ens
mullem menys, si hi ha el virus per aquí a prop, si correm potser no ens
atraparà. Em permeto el luxe d’anar de la farmàcia a la fruiteria a pas lent,
sense por que algú amb ritme frenètic dels d’abans se’m tiri a sobre. Observo
la majoria d’establiments tancats, amb la falsa esperança que ben aviat
tornaran a obrir. L’hospital de Santa Tecla, sempre amb gent davant de la porta,
ara no hi ha ningú. A dins deu està ple de malalts i els que no ho estan, cap a
casa hi falta gent! Quin remei! Tenir algú a l’hospital sempre és trist,
angoixós i feixuc, però ara si tenim la mala sort de tenir-hi algú, voldríem estar
afeixugats, que tristos i angoixats ho estem igualment. L’església de Sant
Agustí tenia permanentment un pobre a la porta, no sempre, el mateix; no n’hi
ha cap avui, segurament l’església també deu estar tancada, els creients s’han
passat a la missa digital. Més enllà el circ romà, l’amfiteatre i l’estàtua d’August.
Tot continua al seu lloc: els ocells, la primavera, el cel, el mar. Només la
nostra vida de sempre s’ha truncat, em temo que per una bona temporada. Em miro
els vaixells a l’horitzó i penso en el joc dels barcos: estem tocats, sí, però pitjor seria
estar enfonsats.
Darreres
dades publicades de COVID19 a Catalunya:
