Ja sé que aquest podria ser el títol
d’un manual d’autoajuda per a delinqüents pendents de sentència, però com
tothom es pot imaginar, no es tracta d’això. Els delinqüents a qui s’ha d’absoldre
són a l’altra banda de la balança.
La seva bondat i qualitat humana pesen tant que mantenen el
plateret a baix de tot. Serà difícil fer-lo pujar. Però... serà suficient?
Tractant-se del que es tracta, tinc els meus dubtes que bondat i qualitat humana
siguin tingudes en compte per atenuar el crim de què se’ls acusa. Serien suficients
dos milions d’avals, potser tres o més—no
només els independentistes no volem la nostra gent a la presó—? Segurament no.
Què se li demana a un tribunal? Que imparteixi
justícia, oi? També que esclareixi la veritat, requisit indispensable per fer justícia.
Però la veritat resulta incòmoda quan davant hi té l’axioma sagrat de la
veritat absoluta, o sigui la unitat d’España, que no admet cap més veritat. La
unitat d’España justifica calúmnies, mentides, amenaces, garrotades, atestats
falsos, negació al diàleg i episodis paranormals. La unitat d’España justifica
l’acarnissament de tots els que, com déus, pretenen marcar el destí de dotze
dones i homes bons. I també el destí d’un poble.
Acarnissament, sí! Per si algú no ho tenia
clar —jo mateixa; no vull mentir—, ara ja sabem quin paper representen els
fiscals de l’estat, l’advocacia de l’estat i l’acusació popular. No sempre deu
anar així, però aquí els fiscals han subscrit totalment els càrrecs de l’acusació
popular d’ultradreta i n’hi han afegit de nous.
No sé si els dos energúmens de
VOX també es van adormir en algun moment del judici. I és que és tan llarg i
tediós... Tal com va dir Jordi Sánchez en la seva darrera intervenció: provin a
estar-se sis-cents dies a la presó, si troben pesat el judici.
Els advocats han fet una tasca admirable, incommensurable,
immillorable, i entre les seves conclusions i les intervencions dels acusats
vull pensar que han passat al tribunal una gran responsabilitat —com sempre per
un tribunal—, però en aquest cas el que ells decideixin, una sentència
absolutòria o condemnatòria, no incidirà només en els acusats, sinó també en la
posició d’España per ella mateixa i de cara al món.
Ah, amics —per dir-los
algun nom—! Tot semblava tan fàcil... Per treure’ns l’adversari polític de
davant, tallem els caps dels líders i s’ha acabat l’independentisme. L’independentisme
no s’acabarà per ara i tant i aquesta manera de treure’s la nosa del damunt no
correspon a un país del segle XXI que se les dona d’avançat i que forma part d’Europa,
de l’ONU, d’unes quantes organitzacions més, i que pretén defensar els drets
trepitjats de qualsevol altre país menys el seu.
Crec que dimecres tots els que seguíem el judici
amb anhels de justícia, estàvem pendents dels membres del tribunal: Quin paper
feien? Quina cara posava Marchena? Què estaven pensant? Es replantejaven la
seva posició inicial, d’entrada inamovible? Estaven commoguts? Escoltant les
intervencions de cadascun dels acusats, no sabria dir si estava més orgullosa
de veure la meva gent tan honesta, entenedora i humana, que trista, de tan
conformada a acceptar la sentència, fos quina fos. Però, la veritat, després d’escoltar-los
a ells, sentir les paraules impassibles de Marchena “Visto para sentencia,
desalojen la sala” va ser com si em llencessin
un gerro d’aigua freda. Que això és el que diuen sempre? Potser sí, però aquest
no és un cas com els de sempre.
Creuem els dits, amics, i desitgem intensament
l’absolució, perquè junts ho podrem tot! Els que creiem en Déu, com sempre en els moments desesperats,
pregarem; aquest cop per una sentència justa.
