Aquests
dies, que ja són setmanes i mesos, qui més qui menys, ens hem emocionat,
estremit, esborronat, trasbalsat contínuament. Algun d’aquests estats d’ànim
ens han colpit per la duresa del que veiem, escoltem i intuïm. D’altres ens han
entendrit pel seu final ―m’atreveixo a dir― feliç. Entre els que col·loquen les
nostres emocions a mig camí, hi ha aquestes iniciatives literàries i musicals d’acompanyament,
divertiment o a benefici de la investigació i contra la malaltia COVID19. Si n’he
d’escollir una que m’ha tocat la fibra és la cançó de Lluís Llach “Un núvol
blanc”, cantada a quatre veus per ell mateix, Gemma Humet, Santi Balmes i
Judith Neddermann, en favor de la campanya “Jo em corono”. Meravellosa!
No puc
presumir de cultura musical perquè no en tinc gaire, però sí que diré que hi ha
músics que des que vaig escoltar la primera cançó i em vaig interessar per
ells, no els he deixat mai més. Un d’ells és Lluís Llach. Vaig escoltar per
primera vegada “El bandoler” i “L’estaca” quan tenia catorze anys i el que vaig
sentir en escoltar-les s’ha mantingut en totes les seves cançons. Suposo que és
la lletra, o la música, o la lletra i la música, però penso que, sobretot, és
el sentiment. El Llach ha captivat gent de diverses generacions, però per la
meva, per les seves reivindicacions i també per la persecució i la repressió
patides, és una icona. Per mi és la
representació de la llibertat d’expressió, de la llibertat de voler dir allò
que penses que has de dir, assumint-ne totes les conseqüències.
Ja fa
un parell de dies que corre per les xarxes aquesta versió de “Un núvol blanc”,
però ahir va sortir la Gemma Humet al “FAQS”, cantant la seva versió i crec que
no es va esborronar només la Cristina Puig, sinó molta gent que la va escoltar.
Jo també i segur que ella passarà a ser dels pocs músics que segueixo.
Pel
que fa al Lluís, que va parlar des de casa seva, ja pot anar dient, amb la seva
franca modèstia, que és vell, que està rovellat, que el piano també, que ell
ja... que a mi em segueix emocionant com el primer dia. Va ser el seu
aniversari fa pocs dies; setanta dos va dir. Per molts anys, Lluís! Ni la
nostra vida, ni la nostra història no haurien estat el mateix sense tu i inclús
ara, que sembla que la nostra causa s’hagi aturat, tu segueixes al peu del
canó, dient el que veus, caigui qui caigui, peti qui peti, amb l’honestedat que
et caracteritza, i donant-nos ànims. Que per molts i molts anys puguem comptar
amb tu i amb la teva lluita!