Ara que el virus ens ha atacat per totes
bandes, que ens ha fet anar per on ha volgut, que ens ha fet amagar, que especialment ens ha espantat
i esgarrifat, ara és l’hora dels experiments. Tinc la
impressió que el món sencer s’ha convertit en un banc de proves, en un gran
laboratori, on nosaltres, les persones, som els conillets d’Índies. Després de
tenir-nos dos mesos tancats a la gàbia, ens han obert primer una porta petita.
No és que uns conillets s’ho mereixin més que altres; és que si cauen aquells
que han deixat sortir, ja s’han
preocupat els experimentadors de tenir capacitat per atendre’ls, que no vol dir
per curar-los. La porteta l’obren i la tanquen, l’obren i la tanquen, i quan l’obren,
tots els conillets sortim com esperitats de la gàbia a recuperar la llibertat
que, ja ho sabem, només gaudirem una estoneta. Si l’experiment surt bé ens
obriran una porta més gran perquè puguem sentir-nos més lliures. El perill serà
el mateix, però els conillets són per això, per provar i encertar o equivocar-se.
A algú li obriran una porteta mitjana, ni gran ni petita, una porteta situada
al sostre de la gàbia. Molt de compte perquè en aquesta part de la gàbia els
conillets estan tan comprimits que potser surten a pressió. I adeu distància física!
Aquest està al mig de la natura, però, al cap i a la fi, tancat |
Curiós que aquesta pandèmia va començar amb un
animalet, el pangolí ―que no s’ho creu ni ell que hagi tingut tanta sort com
perquè els xinesos deixin de cruspir-se’l―, i s’acabarà amb uns altres animalets,
els conillets d’Índies. Que consti que encara no tinc clar si la pandèmia s’acabarà
amb els conillets o acabarà amb els conillets.
Ja havíem après a escapolir-nos del virus
i els que no l’hem agafat ens en vanagloriàvem , íntimament i modestament, però es veu que seria millor que l’haguéssim agafat. Resulta que allò que ha permès que
siguem els primers conillets a sortir, és allò que ens va en contra: no ens hem
contagiat, no tenim anticossos, no tenim immunitat. A veure si ens han obert la
gàbia per donar-nos l’oportunitat de contagiar-nos, generar anticossos i
immunitzar-nos... Mare de Déu, Mare de Deu! Com que només ens expliquen el que
volen, ja no hi ha fiat de res ni de ningú.
No vull acabar sense aclarir una vegada més que la meva crònica-crítica-ironia ho és sense mala intenció, que jo, evidentment, no ho hauria fet millor. El marró amb què s’han trobat els que han hagut de prendre decisions no és comparable a cap problema conegut fins ara, ni sanitari, ni polític, ni econòmic. Tothom ho ha fet, i ho fa, el millor que ha sabut, i sap. Sí que algunes decisions ha semblat que es prenien amb més coneixement de causa i reflexió que altres, sí que hi han hagut, i hi són, tossuderies inexplicables, però qui més qui menys ha ensopegat i em temo que continuarà ensopegant. Amb tot el meu respecte per les víctimes i els seus familiars, no veig que s’hagi de denunciar cap govern. Em puc imaginar els que ja ho han fet, o tenen intenció de fer-ho, ―oportunistes, partidistes, funàmbuls obscens fent equilibris sobre el dolor aliè― en el seu lloc i em poso les mans al cap només de pensar-hi.
Darreres dades publicades COVID 19 a Catalunya: