TIRAVEN PEDRES

 

                                     

Ja només em faltava veure dimarts passat el documental DOS NENS AL DIA a “Nits sense ficció” per acabar-me d’amargar de tanta indignació i impotència.

      Diuen els ocupants jueus de Cisjordània que no entenen per què els nens palestins els tiren pedres. I a mi, que Déu em perdoni, m’agafen ganes d’afegir-me a tirar pedres. Diuen que no entenen les seves mirades d’odi i jo penso que s’ha d’estar cec per no “veure” què hi ha darrere d’aquelles mirades. Diu un soldat ocupant que ells han de fer una feina ben feta i que ni els plors de les mares quan els van a buscar els fills a casa ni els dels mateixos nens els han d’afectar perquè ells només compleixen ordres; i -repeteix- la feina s’ha de fer ben feta. Sense comentaris. I diu el senyor jueu, repartidor de justícia a la Cisjordània ocupada que als territoris ocupats s’hi aplica la llei militar i que per això empresonen un any, dos, quatre, a nens de tretze, catorze, setze anys perquè tiren pedres.

Foto 3CAT

I a mi em venen ganes de tancar la tele i d’estirar-me els cabells i de trencar alguna cosa. No ho faig. Segueixo mirant la ignomínia de Cisjordània mentre penso en la desolació i la devastació humana i estructural de Gaza.

L’empresonament és per fer-los passar les ganes de tirar pedres, diu la veu del narrador. Doncs, mira, resulta que dels quatre nanos que han passat per la presó -perquè tot això va passar el 2016. Que ningú es pensi que és ull per ull, arran de l’atemptat de Hamás d’octubre de 2023-, només un diu que no ho tornaria a fer i que li agrada donar consells als nens perquè no ho facin. Els altres tres no es penedeixen de res.

No sé si quan el criminal Netanyahu diu que acabarà amb Hamàs, s’adona que el que fa és alimentar-lo i que tres quartes parts dels joves que sobrevisquin a l’extermini, ara o d’aquí a pocs anys, es llençaran als braços de Hamás. I s’hi llençaran perquè és l’únic que els queda, abans d’agenollar-se als peus de l’ocupant, que només compleix ordres, que només fa bé la seva feina, que només imparteix justícia i que no entén a què ve tanta ràbia.

Això va per tu, Netanyahu, genocida, criminal, assassí, hipòcrita, cínic i mentider Netanyahu. Podies haver escollit que el teu poble continués vivint emparat, defensat i salvaguardat pel món sencer com el poble que va patir un dels genocidis més greus de la història, però tu has preferit agredir, massacrar i exterminar un poble que no té on resguardar-se, amb l’excusa de defensar-te d’una agressió, que no justificaré, però que queda a anys llum de la teva venjança i que poc té a veure amb l’alliberament d’uns hostatges.          

Com tots els criminals genocides assassins, acabaràs caient, Netanyahu i jo espero veure-ho. Però, massa tard, serà massa tard pels seixanta set mil innocents morts a Gaza, seguint les teves ordres, amb una feina tan ben feta, quirúrgica, com t’agrada dir-ho a tu. Innocents? Sí. Resta’n dos-cents de Hamàs, si vols, i fes els comptes. Has destruït físicament un poble i, al mateix temps, has destruït moralment el teu que, igual que els passa als alemanys amb vosaltres, mai no es podrà perdonar el que heu fet als palestins. I és igual que et caiguin deu anys, que te’n caiguin cent o que et condemnin a mort perquè el teu llegat per al poble jueu serà el mateix: la condemna de tot el món, l’odi perpetu dels palestins i un Hamàs que us farà la guitza eternament.

ESCLAUS AL RESTAURANT

 

                         

Algú em va recomanar un restaurant japonès que han obert fa un any en un polígon industrial de la ciutat. Restaurant japonès + polígon... No sé per què vaig pensar que no seria del meu gust. Servidora és una sibarita, de pa sucat amb oli, que només es mou per restaurants de l’interior del casc urbà, coneguts i, preferentment, de menjar cuit.

—És molt gran i espectacular —em va dir la recomanadora—, un bufet lliure de preu fix on et serveixen a la taula els plats que vas demanant a través de la tauleta. Hi ha una gran varietat de plats de tota mena, més de quatre-cents, no només menjar japonès. I te’ls serveix un robot.

Doncs això, 425 plats.
Aquest és l'últim de la carta.

El robot va ser el detonant de decidir-me a provar-ho. Per mi, que encara recordo la primera vegada que vaig sentir a parlar d’un robot, però sobretot per l’Elna, perquè vaig pensar que li faria gràcia.

Es veu que aquell dia els robots estaven de vacances perquè no em vam veure cap. És clar que potser ara als robots els han substituït per robots humans perquè aquell trànsit imparable donava per una pel·lícula de ciència-ficció. És veritat que l’espai i la decoració són bastant espectaculars: espais amples, aigua corrent, moltes plantes, molta llum, molta organització... 

L'espai és bonic i sense la model
al davant encara més.

Cada taula, n’hi ha de diferents mides, és en un compartiment individual i entre filera i filera de compartiments hi ha uns passadissos amples per on els cambrers-robot, suats, estressats, angoixats -alienats?- van empenyent a tota pastilla uns carros plens de platerets, mida plat de postres sense acabar d’omplir, que van deixant a cada taula als pocs minuts d’haver-los demanat. Ara un, ara un altre, un altre, un altre, un altre, un altre... Com que són petits se n’han de demanar bastants per cap. Si ets colla, la cosa es multiplica. Et deixen el plat a la taula sense aturar-se ni dir ni piu i amb tanta “delicadesa” que amb el primer plat em van donar un bon ensurt. Després ja no. Després ja els veia venir i em preparava per l’embat.

Els pobres cambrers-robot treballen com màquines, m’imagino que a les ordres d’algun explotador, m’és igual que sigui japonès o català, però que ja voldria jo veure’l a ell fent un viatge supersònic d’aquests i lluitant per obrir-se pas entre els altres carros amb l’únic objectiu d’alliberar els plats -o lliurar-se dels plats, que no ho sé- damunt de les taules.

Necessitàvem coberts, però cap dels cambrers-robots em donava temps de dir res. Vaig veure un capatàs japonès sense carro que venia pel passadís i els hi vaig demanar.

—No entiendo —em va dir.

Només faltaria! Vaig repetir la petició en català dues vegades perquè no s’ha de canviar de llengua i bla bla bla bla, però de seguida vaig veure que, si no canviava, hauríem de menjar amb els dits o enfrontar-nos als palitos.

—Cuántos? —va dir amb impertorbabilitat oriental quan vaig canviar “cuberts” per cubiertos.

—Todos —vaig contestar jo, amb resolució occidental.

I que consti que dins del meu cap pensava “tots”, però la imposició de la llengua per part d’un nouvingut -que no sé quin interès pot tenir un japonès en parlar castellà a Catalunya- havia tornat a guanyar la partida i la meva llengua deia “todos”.

—Me llevo palitos.

“Pren, home, pren el que vulguis. Ranci, més que ranci!”. No l’hi vaig dir, és clar. Havíem vingut a jugar i jugaríem. Però l’Elna que havia compensat la no aparició del robot, imaginant-se com jugaria després a restaurants amb els palitos, es va quedar ben moixa”.

Si almenys el menjar hagués valgut la pena... Però ni això. A banda d’algun arròs i alguns fideus, res de res. A dins del calamar a la romana -amb la pasta tan torrada que t’hi havies d’abraonar amb els queixals- hi havia una anella de calamar del gruix d’una goma elàstica. Les gyozes em van semblar crues, no sé si sempre són així. El pop era dur, els rotllets de primavera, pràcticament buits, tot el que era farcit tenia el mateix gust i els makis i uramakis, tan apetitosos i tan colossals en les fotos, eren de la mida d’un didal.

Ves qui ho diria, no?

La nena preguntant primer per què no passava el robot i després per què el capatàs s’havia endut tots els palitos. La mama, la meva, intentava dissimular la decepció, mirant-se astorada la cua quilomètrica de gent al carrer, esperant per entrar al restaurant un dilluns del mes d’agost. La resta, mastegant i engolint com podien. I jo... jo prometent-me que mai més no em deixaria enganyar. Mira que des que els meus fills van deixar de ser petits no havia tornat a cap d’aquestes macrocadenes que, a manca de bon menjar, tenen un preu assequible, un servei ràpid i una explotació humana que no té gaire a envejar a l’esclavatge de temps passats que ara tant ens escandalitza...  En fi, això només ha estat un recordatori que no he de tornar a caure en el parany.

L’espai és espectacular, sí, però l’espectacle és penós. El de damunt de les taules ho és, però el dels passadissos el supera. I ja sé que soc una rara avis, jo. La cua de gent esperant, sumada a tots els que ja menjaven ho certifica. 

I a continuació, el segon espòiler de la temporada sobre la meva novel·la “L’AMAGATALL”. Un paràgraf que crec que lliga prou bé amb la degradació qualitativa de l’alimentació, que estem patint:

 

“Les autoritats van argumentar que en una segona fase del pla, totes aquelles varietats es cultivarien aquí i es produiria el miracle del kilòmetre zero. El miracle no va arribar mai i pel que fa als preus, quan van donar la transició alimentària per acabada, ja es van encarregar d’igualar-los als dels ja desapareguts productes autòctons. Les fruites, força diferents de les que es cultivaven aquí, són les que jo he menjat tota la vida: abaius, babaques, catocs, aronses, codcos de mar, birabibes, guaiabes, mansostes, litxus, gonjals...  Els avis deien que eren de gustos molt estranys i especialment imprevisibles, que la mateixa fruita, a vegades era àcida i d’altres, amarga i rarament dolça. És curiós que jo, quan menjo fruita, mai no n’he percebut aquests gustos, pel que diuen, desagradables. Si hagués pogut tastar aquelles fruites, pel que es veu, tan exquisides, segurament ho notaria. Tenien uns noms estranys, només en recordo alguns: préssecs, peres, cireres, meló, maduixes, taronges..., i diu que eren d’una dolçor extraordinària. Llàstima! M’ho vaig perdre”.