diumenge, 14 de març del 2021

TWITTER, A MATA-DEGOLLA

                            

Suposo que quan Twitter va tancar el compte de Donald Trump per incitació a la violència i/o delicte d’odi, la sang ja es devia escolar per les escletxes visibles i invisibles que té la xarxa. Suposo que Twitter no deu estar analitzant els comptes de tots els tuitaires perquè si ho fes en tancaria molts més. I suposo que, per interès propi, sovint deu mirar cap a una altra banda.

       Tinc compte a Twitter, però no hi soc gaire activa; només si algun tema o succés em motiva molt, faig una piulada. Però no cal tenir compte per entrar-hi, saber què s’hi diu i llegir la quantitat de barrabassades i bajanades que diuen els tuitaires, i més que els tuitaires, els reactius —deixeu-m’ho dir així perquè realment sembla una reacció química— a la piulada original.

       Potser és l’anonimat —no fa falta seguir algú o conèixer-lo per poder dir-hi la teva―, o potser és que tenir el teclat a l’abast a Twitter és com tenir el volant del cotxe a les mans, que diuen que ens fa treure el monstre que portem a dins. A veure si serà que estem carregats d’odi i Twitter és la nostra vàlvula d’escapament...

       Cada vegada que hi entro, perquè les piulades, a banda de per Twitter pròpiament, t’arriben per totes mena de vies (WatsApp, Facebook, TV, Youtube i més) en surto fastiguejada, per no dir esgarrifada de llegir el que llegeixo. Qui piula sempre en surt escaldat. Els que pensen com ell, l’aplaudeixen; els que no, el contradiuen i generen discussió. I fins aquí, encara és llibertat d’expressió. Hi ha un tercer grup, però, que aplega gent que directament insulta, que parla d’un tema sense tenir-ne la més mínima idea, que competeix per dir-la com més grossa, millor: l’ignorant insulta el científic, l’analfabet en sap molt més que el mestre, l’inculte tracta l’erudit d’inútil.

       Però això que és? Ens hem tornat bojos o què per embrancar-nos amb tan pretesa autoritat i manca d’educació en qualsevol tema com si ens hi anés la vida?

       Quan veig aquesta exhibició d’odi a la xarxa, no puc evitar pensar en una anècdota que explica Stefen Zweig a les seves memòries “El temps d’ahir”. Diu que abans de la 1a. Guerra Mundial la societat europea se sentia molt satisfeta de la seva forma de vida, perquè havia arribat a un grau de benestar acceptable i havia aconseguit no entrar en cap guerra des de feia quaranta anys. Per això ningú pensava en la possibilitat de cap nova guerra. Però diversos ridículs afronts havien anat sembrant l’odi entre la societat d’uns països i altres, fins al punt que quan l’autor  a primers de 1914  va fer una visita a un petit poble allunyat del brogit de les ciutats i de la política, es va esverar: fins aquell cul de món havia arribat l’animadversió a “l’enemic” desconegut de l’altre país. L’espurna que va encendre el foc va ser l’assassinat de l’hereu del tron d’Àustria i la seva dona a Sarajevo, però l’esca, els encenalls i la llenya ja feia temps que s’anaven apilant enmig de la societat europea. No m’agrada l’analogia, però no puc evitar pensar en aquesta història quan veig l’hostilitat que corre per Twitter.

       Per si aquesta ostentació vergonyosa de la baixa condició humana no fos prou, encara els polítics,  per comptes de parlar entre ells per mirar d’entendre’s, es dediquen a piular quan alguna paraula o fet de l’adversari no els agrada, fent pública la seva posició, contagiant-la els seus, enreveixinant els altres, donant corda als del tercer grup i, en resum, posant més llenya al foc. Molta responsabilitat és la que tenen i molt poca la que exerceixen.


       Tenia ganes de tancar el meu compte de Twitter, però m’esperaré uns quants dies, a veure si després d’aquesta entrada algú m’escolta i se sent al·ludit.

18 comentaris:

  1. Eiii...et pica la curiositat i encara no, tencas el twitter ! hehehe....
    Jo amb el blog i el FB , que ja hi vaig de tant en tant, només , ja faig. M'agrada més llegir les històries que s'expliquen per aquí, la creativitat és molt més sana!.
    Salut !.
    :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. I menys anònima, Artur! Encara que no ens coneguem personalment, ens mostrem una mica en el que escrivim. Però a Twitter, crec que l'anonimat dona ales als "capullos". Amb perdó!

      Elimina
  2. Jo també tinc compte a Twitter però no piulo mai... en tot cas repiulo coses. Però tens tota la raó del món. És una bona porqueria.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo hi soc poc activa també, Carme. Ara ja m'he acostumat a llegir la piulada i sortir perquè em posen de molt mala llet tant radicalisme i tanta ràbia.

      Elimina
  3. No tinc ni Twitter, ni Facebook, ni Instagram i mira, sóc viva!
    Em fa gràcia, tothom parla d'aquestes coses que expliques avui i d'altres més feixugues, però jo veig que segueixen tenint el compte obert. És molt contradictori tot plegat.

    Aferradetes, nina.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És clar que ets viva i, segurament, amb més independència que els que en tenim. La veritat és que Twitter en si és un bon invent. Les notícies hi apareixen més ràpid que enlloc, però el noranta per cent dels comentaris no hi aporten res, són parcials i poca-soltes i sobren.

      Elimina
  4. Diuen que l’amor es el que mou el mon, collonades, el veritable motor del món es l’odi, l’odi es capaç de començar revolucions. Això suma-li que a tothom li encanta tenir raó (a mi m’agrada també, però es que jo la tinc de veritat...), que la ignorància es la més atrevida i ja tens un bonic circ muntat.
    PS: Hi ha una compte de twitter molt guai @pons007

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em sap greu reconèixer que tens raó, Pons. I encara que diguin que odi i amor són dues cares de la mateixa moneda, les forces de l'odi són més agressives que les de l'amor i s'obren pas amb més facilitat. Ja m'he posat a seguir-te a Twitter, @Pons007. Al tanto amb el que em responguis!

      Elimina
  5. Igual que sa lluna "No tinc ni Twitter, ni Facebook, ni Instagram".
    M'agradaria tenir-ne i me n'estic. M'explico. Sóc d'aquelles persones a qui se li escalfa el dit i probablement diria massa bajanades. Sobretot políticament.
    Tal com dius a vegades ens arriben fils de twiter per altres mitjans i els segueixo fins que... arriben els insults, les grolleries les desqualificacions, la pporqueria en general. Com diu en Pons: la ignorància és molt atrevida. Hi ha massa gent que (com diu una amiga meva) "és ignorant per decisió pròpia". I jo encara hi afegiria: i en fan ostentació!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ah, no ho sabia això del dit calent, Xavier! Almenys tu ets sensat i conseqüent amb el coneixement de tu mateix. La ignorància és molt perillosa i a vegades difícil de detectar. Un ignorant comentant, en aquest món nostre pot arribar a dirigent d'un país. M'ha quedat gravada aquella pel·lícula de Peter Selles que no recordo mai com es diu: un jardiner gairebé autista que arriba a president del govern.

      Elimina
  6. Twitter és això que dius. Un bar de borratxos a les 3h de la matinada. I per això ens l'hem de prendre com allò que és: un divertimento. Ni les tendències del que es diu allà corresponen a la realitat, ni molts dels comptes amb nom i cognom que veiem són persones de veritat. Perquè twitter és això que dius, però no només. Ens pot informar i ens pot divertir, que serien uns dels objectius d'una xarxa tan instantània, però a dia d'avui és una eina per generar opinió i tendències. Per darrere del que es veu hi ha molt més, grups organitzats que es passen els tuits per saber on anar a atacar, xarxes de bots que reaccionen davant d'algunes paraules. Tot plegat perquè sembli que alguns missatges, legítims tant si són compartits o no, sembli que tenen moltíssims detractors i que aquella persona, per una banda s'ho pensi dos cops abans de tornar a parlar, i per l'altra que sembli que s'equivoca i que la gent s'enfada.

    Res, molta misèria a twitter, que no és ni tan sols el que sembla. Encara m'encendré...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Trobo la definició-descripció molt encertada, XeXu. La llàstima és que actuen tot el dia i no estan borratxos. I el pitjor de tot és que els bots i els detractors són de totes les tendències perquè no deixen pedra sobre pedra. Quina pena de món on res no és fiable! Som especialistes en fer malbé qualsevol invent que hauria de ser un avenç per a la humanitat.

      Elimina
  7. Jo tinc compte a totes aquestes xarxes, però no les utilitzo, només el blog i FB de tant en tant...Realment hi ha coses que quan les llegeixes fan pena i ganes d'estampr l'ordinador contra la paret!!!
    I a tu qui t'ha dit que sóc innocent,???Ara estic xatejant amb un metge de l'exercit dels Estats Units que està destinat a Siria es vidu i té dues nenes que diuen que em volen venir a veure per les vacances, ja procuraré que no passi, una cosa és parlar per l'ordinador i l'altre molt diferent tenir una relació més estreta, però tu no et preocupis que si és necessari, només he de deixar de xatejar...
    Petonets, guapa.

    ResponElimina
  8. Estic contenta de veure que, qui més qui menys, es queixa del mateix, Roser. Almenys formo part del sentit comú!
    Era una broma això de la innocència. Ja sé que ets molt pícara... Moltes dones diuen que reben sol·licituds d'amistat de militars estrangers. A mi també me n'arriben, però em sembla que són perfils falsos perquè no tenen fotos, ni cronologia, ni amics, i sempre les rebutjo. Com que quan vaig començar a escriure una columna al diari, quasi sempre sobre política, vaig descobrir que algunes de les sol·licituds eren de guàrdies civils, ara és molt difícil que accepti gent amb qui no tinc cap amic comú. I si alguna vegada ho he fet, me n'han passat les ganes. O directament fan proposicions o et volen vendre alguna cosa. O sigui que aire!
    Però, vaja, si tu t'hi diverteixes em sembla molt bé, Rosereta.
    Petonets!

    ResponElimina
  9. Aquest "enreveixinant", quina paraula! Jo no tinc Twitter, o sigui que no sé què m'estic perdent, o què hi guanyo! Una "ignorància estupenda", que diria un professor meu de la carrera, segur que no l'he de viure.

    ResponElimina
  10. Helena, és una paraula que havia sentit al meu pare, amb una petita variació, però em va venir al cap perquè sempre l'he identificat amb una enrabiada forta, i la vaig buscar per poder-la escriure correctament.
    No hi perds res, ja t'ho dic jo. El cas és que jo en tinc i pràcticament només m'hi connecto quan m'arriba per altres vies. Prou i de sobres!

    ResponElimina
    Respostes
    1. A casa meva, també deien "enreveixinat" com una enrabiada forta... a mi n0 em va cridar gens l'atenció, toti que hauria pogut fer-ho perquè m'agrada recuperar paraules que es perden. Ho faig poc m'ho hauré de proposar, està molt bé recuperar vocabulari.

      Elimina
  11. Jo vaig bastant de diccionari, Carme. En aquest cas, com que cada terra té les seves paraules, al venir-me al cap aquesta, no em refiava que fos normativa i la vaig buscar. Per concretar-ho, a casa havia sentit "ha agafat una revenxinada...", però a mi també m'agrada recuperar paraules que es perden. No sé si tens Facebook, ara hi ha un grup que em sembla que es diu "Mots oblidats del diccionari" i hi pengen paraules i expressions d'aquestes. Jo el segueixo perquè sempre s'aprèn.

    ResponElimina