dijous, 15 de setembre del 2016

EL NOSTRE PA DE CADA DIA

                                   

No és que mengem gaire pa a casa, però una barreta diària hi cau quasi sempre. Fa uns dies vaig comprar una barreta de quart a la meva pastisseria habitual. Tenia la llargada habitual i l’estarrufament habitual. La veritat és que em va cridar l’atenció perquè no pesava gaire; per això la vaig pesar en arribar a casa. Pesava cent grams, ni més ni menys. Qui no s’ho vulgui creure que no ho faci; no m’enfadaré. Suposo que s’ho haurien hagut de creure a la botiga si els hagués portat la barreta, però no ho vaig fer.
A canvi, em vaig quedar una bona estona pensant en el pa. No va ser pas per l’efecte magdalena de Proust, perquè ni l’olor ni el gust —que s’endevinava— no m’hi van portar. 

El senyor Proust
El record  per la magdalena
"Pel cantó de Swann" primera novel·la de "A la recerca del temps perdut"
























De primer vaig pensar, amb preocupació, si realment aquells cent grams no es convertirien en un quart de quilo quan fossin dins del meu organisme. Em refereixo a la part proporcional del pa que em mengés, que la barreta no era pas tota per a mi.
Quan el pare vivia a casa meva, al principi de la seva malaltia, vaig rodar per tota la ciutat a la recerca d’un pa que li fes el pes —pel gust, no pel quart de quilo— Inútilment. No n’hi havia cap que li agradés.
—Aquest pa no val res! —era la seva resposta.
Vaig arribar a la conclusió —segurament per no gastar les poques energies emocionals que em quedaven— que era cosa del seu cap, més que res de la seva memòria: cap pa no devia tenir el gust del pa que feia la seva mare, pastat a casa amb el temps i els ingredients adequats perquè el pa tingués el bon sabor que té tot el menjar quan aquest és més aviat escàs.
Un altre pa que havia de ser molt bo era el de Castellà de n’Hug. Amb els meus fills, quan eren petits vam fer una excursió pel Bergadà i vam anar a veure les Fonts del Llobregat situades en el terme d’aquest poble. 

El poble sí que és únic

Crec que no hi he tornat i no sé si es manté l’Únic forn de llenya que deuen haver vist tots els catalans i part del món mundial. El reclam era de màster de Màrqueting, ja aleshores, perquè això del forn de llenya fa tan autèntic, sobretot per qui no n’ha patit mai el fum —de la llenya— que només aquest sol sintagma ja et feia venir ganes de cruspir-te el pa sol, sense sal, sense oli i sense tall, que deien abans —més abans; no quan vaig anar a Castellà de n’Hug—. Curiosa la paradoxa que a quatre passes de l’únic forn de llenya n’hi havia un altre que també era Únic i, a quatre passes més, un tercer que a més a més també ho era.
Pa bo era el que enyorava el meu pare. Bons com el pa, els meus fills que, astorats, confosos i acceptant que no tot ho podien entendre, es van creure que cada forn de Castellà de n’Hug era únic. Boba —de bobo, però en femení— jo, de no anar a reclamar els cent cinquanta grams de pa que m’havien estafat.
Resulta que arran del meu pelegrinatge per tots els forns de la ciutat provant pans diferents que no valien res, em vaig fer una experta en tastar el pa i ara, francament, no en trobo cap que m’agradi. Suposo que els gens també deuen anar fent via. I suposo que això de fer la pasta amb màquina, congelar-la, distribuir-la i coure-la en el lloc de venda deu donar molts beneficis. Encara en deu donar més, fer la mateixa pasta per tot el pa blanc de la botiga i disfressar-ne la crosta perquè sembli de pagès, rústic, mediterrani, gallec, baguet... Ja no dic res del pa que en diuen integral, de llavors, de cereals..., i no segueixo, que tots sabem de què parlem.

Ho sabem, no?

Però que ningú no es pensi que abans no en treien de beneficis. Força vegades havia sentit a dir a pares i avis que qui podia treballar amb aigua es feia ric, o sigui —m’explicaven— els forners, els vinaters i els lleters. La veritat, ara mateix, dir que els nostres vinaters posen aigua al vi em sembla un sacrilegi, amb la qualitat que tenen els vins catalans. I encara un sacrilegi més gran no creure en l’honestedat dels ramaders, que si es queixen de no poder viure del bestiar i mantenen la llet intacta, l’honestedat la tenen sobradament provada.

Pel que fa al pa, si us plau, que deixin de fer un pa de pa sucat amb oli i que algun emprenedor amb també bona voluntat faci un cop de cap i es posi a fer bon pa. Ja sé que d’aquests n’hi ha alguns, però no arriben a tot arreu. I ho entenc, eh? I és que de moment la qualitat sembla estar renyida amb la globalització.

Disfressat amb tomàquet, sal i oli,
fins el pa més immenjable, millora.
Amb el pernil a damunt, ja...



22 comentaris:

  1. Sóc panarra. No em costa trobar bo el pa: de pagès, de barreta, integral, de llavors, o de totes les varietats que ara es fan: d'olives, de ceba, de sobrassada (per Sant Jordi), de nous...
    Amb un raig d'oli d'Ulldemolins, no té preu.
    Seques amb botifarra? Conill amb allioli? Per a mi, el nostre plat nacional és el pa amb tomàquet!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Res com un bon pa amb tomàquet, Xavier! Hi estic d'acord! Tomàquet, sal i oli i el que hi posem a damunt, quasi quasi és igual. Però estic segura, tal com parles, que deus tenir un bon forn on abastir-te de pa.

      Elimina
    2. No és per fer-ne propaganda perquè no els cal. Gairebé sempre hi ha cua al "Forn Baltà" altrament conegut com la "coca de Sants"

      Elimina
    3. Perdona Xavier, vaig vure aquest nou comentari, però després me'n vaig oblidar.
      En busco l'adreça i quan vagi a Barcelona, hi passo segur. Mira que si m'arriba a agradar he d'anar cada dia a Barcelona a buscar-lo...

      Elimina
  2. Aquí, a la Floresta i a Sant Cugat, on visc, vam patir uns anys el pitjor pa del món mundial. Néta de forner com sóc, em feia molta ràbia no trobar pa bo. Però un bon dia, ja deu fer uns 4-5-6 anys... El temps vola i no sé precisar-ho, van obrir un forn de pa bo, i després un altres...i després un altre i un altre... Els de la panificadora del pa dolent s'han hagut d'espavilar i l'han millorat una mca. Ara som afortunats tenim pa bo a dojo i per triar. Amb moltes varietats i per a tots els gustos. Del preu, avui no en parlarem...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Potser amb la teva experiència, néta de forners, i amb la meva, filla de pare exigent amb el pa, estem més al cas de si el pa és bo o no, però a mi a vegades em sembla que hi ha gent que s'ho menja tot. I no parlo que sigui barat o car, el pa. Tingui el preu que tingui, segur que supera el seu valor real. Bona sort has tingut amb el forn bo. Ja me l'imagino al mig del bosc, traient fum per la xemeneia...

      Elimina
  3. Amb el pa em passen dues coses a mi. Una és que sóc un panarra dels que fa història. I l'altra, que tinc un paladar lamentable. Això vol dir que si és pa, me'l menjo amb ganes, tant si és bo com dolent. M'agrada molt el de motlle, per exemple, que deu ser al pa, el que Rajoy és a la política internacional, però me'l menjo amb delit. És clar que quan en trobo una de bo el sé reconèixer també, i és cert que no passa gaire sovint. Però generalment no tinc manies. Està bé la teva demanda, però pel que expliques em sembla que et passa una mica com a mi. El que no és normal, però, és que t'escatimin amb el pa! Això sí que no! Volem el pa sencer!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bé, doncs, XeXu, ets de bon conformar i això està bé. Jo no m'hauria de queixar tant perquè pràcticament només em menjo l'entrepà de l'esmorzar i encara disfressat amb tomàquet, oli i sal, però sí que a vegades, segons on l'he de comprar, li noto la poca gràcia que té.

      Elimina
  4. Ostres, jo si que l'hauria tornat el pa, més que res perquè devia ser una confusió, no crec que tinguessin tanta barra (de pa?)...
    Curiosa la història del pa, quan jo era petita hi havia pa "moreno"( que a mi m'agradava prou) i pa blanc i la gent es delia per una llesca d'aquest últim...Ara que tothom en podria menjar, se n'han posat de moda un munt que porten de tot, entre ells el pa "moreno" que és de sègol i sembla que el blanc, ha baixat de categoria...
    Jo també recordo els forns de Castellar de N'hug, que tots són els únics de llenya a no ser que n'hi hagi un que reparteixi el pa als altres!!!
    Ui, ara la llet perquè bé embotellada, però quan anàvem a buscar-la a la vaqueria, jo en recordo una que rentaven les mesures i hi deixaven un cul d'aigua...Devien pensar que com que érem criatures no ens en donàvem conta, i nosaltres havíem de fer esforços per no riure!
    Ai, un bona llesca de pa amb tomàquet i pernil(del bo)una menja deliciosa...
    Petonets, Teresa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Veig que tenim records comuns, Roser. El forn únic de Castellar, l'aigua al cul de la mesura de la llet, també. I això del pa moreno, que no m'atreveixo a dir si era més bo el d'abans que el d'ara, perquè diuen que el d'ara té tant de moreno com jo. El millor d'aquest post, la gana que em feu agafar tots amb el pa amb tomàquet. Petonets!

      Elimina
  5. per sort encara hi ha forns on fan el pa com abans o almenys s'hi assembla .....

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si en tens un d'aquests a l'abast, considera't afortunada Elfree. Bueno, mira, la contrapartida positiva és que el pa que no és gaire bo tampoc no ve tant de gust, i no cal lluitar contra el desig de menjar-ne més.

      Elimina
  6. S'ha de reconèixer que el pa de les panificadores no es precisament bo i, que si acabat de comprar es pot menjar, d'un dia per l'altre no hi ha qui se l'empassi. Això és greu, però que venguin les barretes de "quart" i que resulti que pesen cent grams ja em sembla una pressa de pel. Potser si que hauries de reclamar, Teresa...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Com que ja aquella barreta s'ha volatilitzat en els nostres estòmacs, no puc reclamar, Glòria. El super hi ha perdut, perquè sempre que puc el compro en un altre lloc. Ara bé, quan hi vaig, vigilo a veure si en veig una altra, que t'asseguro que si la veig, reclamaré.

      Elimina
  7. Potser a la teva barra de quart li haurien de dir "una mica més que quart de quart", oi? N'hi ha que tenen molta barra, i no tothom és un tros de pa.
    Ja se sap que el pa perd pes quan surt de la botiga, com els cotxes perden valor només sortir del concessionari. En el cas dels cotxes, no sé per quin obscur motiu mercantil. Pel que fa al pa, diuen que és cosa de la pèrdua d'aigua. Per això el pa calent, acabat de coure, pesa més que el pa deixat refredar unes quantes hores, quan ja ha perdut bona part de la seva humitat.
    Una altra cosa és el gust del pa que s'hi dóna (és un dir, que el pa fa temps que no cau del cel). Sort que amb tu el pa nostre de cada quinze dies encara el podem sucar amb una mica de bona salsa!
    Ho dic per la manera tan subtil que tens de lligar el tema de la memòria (o la falta de memòria) tot parlant de la teva història familiar i després citant la famosa magdalena de Proust. La novel·la de Proust és un dels més grans munuments que s'han escrit mai sobre la memòria imaginativa i la memòria sensorial, que semblen perdurar millor en nosaltres que la memòria intel·ligent.
    Pel que fa a l'episodi concret de la magdalena, i pel meu gust, qui s'hauria d'emportar el mèrit és el te, veritable catalitzador de l'explosió sensitiva en la ment del narrador de la Recerca. És gràcies a aquest te amb què el narrador mulla la magdalena que se li desperten tot de records i evocacions d'un passat perdut.
    I ja que estem, deixa'm que et talli aquí un parell de llesques de pa del bo: les frases finals de "Pel cantó de Swann", en la meravellosa traducció que en va fer Jaume Vidal i Alcover, que va estar molt vinculat a la teva ciutat, Tarragona:
    "Els llocs que hem coneguts no pertanyen més que al món de l'espai on nosaltres els situam per més facilitat. No eren més que primes tallades enmig d'impressions contigües que formaven la nostra vida de llavors; el record d'una determinada imatge no és més que l'enyor d'un determinat moment; i les cases, les carreteres, les avengudes, són fugitives, ai!, com els anys."

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ostres, Jo, quin tractat més divertit sobre el pa has fet aquí! El que m'ha agradat més és això de la bona salsa, ves! Qui pot resistir un afalac, a veure!
      Doncs tens mitja raó amb això del te, però no tota. És gràcies als dos ingredients que li tornen els records al Proust.
      Bones aquestes llesques de pa del bo. No les coneixia. Sí que Jaume Vidal i Alcover va estar molt vinculat a Tarragona i fixa't! possiblement va sembrar la llavor literària que va germinar fa quaranta anys i que vull pensar que encara continua.

      Elimina
  8. Això de mig, de quart, de quilo, etc ja fa molts anys que només serveix per identificar la mida, posar talles com la roba com la S, M, L, XL sonaria estrany, “posa’m una L de pagès” però tot arribarà.

    Gràcies a que en aquest país no som tan pobres com abans i ens podem permetre una alimentació més variada, el consum de pa per persona ha disminuït, concretament un 73% en els últims 50 anys (de 134 quilos per habitant i any s’ha passat a 35 quilos), i millor que hagi baixat, perquè la gran part del pa que es ven està fet de farines refinades que són absorbides pel cos molt ràpidament i disparen l’índex glucèmic, per tan es millor consumir integral (el de veritat).

    ResponElimina
    Respostes
    1. Avui sí que m'has fet un comentari amb qualitat, Pons. Sabia que menjàvem menys pa que abans, però aquesta precisió de dades només me la podies aportar tu. I parlant de qualitat, segurament el pa d'abans en tenia molta més; la major dificultat, per refinar la farina tenia la seva contrapartida positiva. Però també em pregunto per què en diuen integral, si no en té res d'integral.

      Elimina
  9. Jo tinc la sort que m'arriba bon pa. Per encàrrec. El porten d'Elche de la Sierra i el fan amb llevadura mare i tot això.

    ResponElimina
  10. Però veus? L'has d'encarregar i gairebé te'l fan a mida. Me n'alegro per tu, però em rebel·lo. Volem pa bo per tothom!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ara trobes pa de benzinera, pa de pakistanès, pa de quiosc, pa de cafeteria, i entremig el d'algun forn.
      Si em volen conquerir pel pa, que hi facin unes puntes ben cruixents, com els bascos. O el pa de llamàntol que a vegades trobo a l'SPAR, que té quatre puntes...
      Salut i pa.

      Elimina
    2. Olga, perdona, que no he estat massa pel blog aquests dies passats. Massa oferta de pa perquè sigui bo; acostuma a anar així la llei de l'oferta i la demanda. A mi el de llamàntol amb banyes no em desagrada; li trobo un gust diferent de la resta. Deu ser això. Una abraçada.

      Elimina