dimecres, 18 de maig del 2016

INÚTIL

                                                                            
El dia que vaig escriure Els arbres saben el secret sobre Els arbres centenaris de Vimbodí i Poblet i vaig plantejar la possibilitat que els arbres abans, molt abans, potser podien parlar se’m va activar la imaginació pensant quina veu devia tenir cada un, atenent la seva posició, el paisatge que l’envoltava, el seu posat – aparentment involuntari- , tot allò que havia vist desfilar pel seu davant...
Així que me’n vaig anar a veure’ls un per un – alguns ja els tenia molt vistos, però no amb la mirada que ara pretenia i amb l’orella a punt per escoltar – i me’ls vaig mirar de lluny i de prop, vaig envoltar-los i em vaig asseure a la seva ombra, a esperar que em parlessin. Alguns ho van fer de seguida. Es veu que tenien ganes de conversa i per una falsa creença, sobre que aquí els únics que parlen som els homes – les dones més- i algunes aus, als pobrets arbres ningú no els hi deia res. Al castanyer que em va parlar, malgrat tenir uns quants anys, uns quants segles - havia nascut a l’Edat Mitjana- la vitalitat li sortia per la boca, per la soca i per tots els seus porus, encara que el seu aspecte no era de gaire salut. I tenia una explicació. Ja veureu.


                                             INÚTIL


Havia sigut un dia com un altre. Jo m’havia lamentat des de la sortida del sol per allò que havia estat i ja no era, pel dur que és fer-se vell i pel dolor de les meves nafres obertes que no em donaven treva ni un segon.

Allà baix ja feia dies que s’hi havia declarat la guerra. Les bombes encara no havien començat a esclatar, però per experiència reconeixia la remor que les precedia i tot i la meva gran preocupació pels propis problemes estava inquiet per quan pogués començar.

Amb la poca mobilitat que em permetien els anys, em mirava les grans ferides obertes en el meu tronc. Després mirava els meus sis companys i em preguntava què hi fèiem en aquest món, mutilats d’aquella manera, inútils, sense dignitat, i quin sentit tenia la nostra vida. Potser aquella guerra ens deixaria encara més malmesos.

Ens trobàvem a la tardor de 1938. Totes les meves flors ja havien madurat i començaven a convertir-se en aquella càpsula espinosa que guardava, en el seu interior, les castanyes. El sol ja feia una estona que s’havia amagat darrere la Roca Ponent, però encara inundava el món amb la seva claror.

Va ser quan tot estava tranquil, només bufava un lleuger ventijol com cada vespre i la lluna i els estels s‘ensenyorien del cel, que vaig veure-la pujar apressadament per la carena del Barranc de Castellfollit. Era una noia jove, no devia tenir més de vint anys i duia un nen als braços. El nen plorava i també la vaig sentir sanglotar a ella, quan va ser a prop meu. S’aferrava al nen, em va semblar, amb desesperació. En arribar al meu davant, va mirar-me fixament, tant que em vaig arribar a sentir incòmode davant la insistència de la seva mirada. Si jo només sóc un arbre vell, inútil, mutilat... Després va abraçar el nen, desfeta en llàgrimes, i el va deixar dins una de les meves esquerdes irreparables. La noia va arrencar a córrer i la criatura va seguir plorant encara més fort, dins les meves entranyes. Vaig sentir com una glopada de vida m’omplia i em feia tornar les ganes de viure, però no vaig poder entretenir-me massa en l’emoció perquè de seguida vaig sentir veus d’homes que cridaven, pujant pel mateix camí que havia fet la noia. No calia tenir centenars d’anys per endevinar que no portaven bones intencions. Anaven armats i les paraules els delataven: matar, estimbar, engegar un tret, deixar morir...

Vaig invocar el vent, el nostre vent, i vaig desitjar vehementment que bufés amb força, que xisclés i udolés per ofegar el plor d’aquell innocent que s’havia refugiat en el meu ventre esquerdat. I el Vent de bosc va acudir en la meva ajuda. De sobte, la seva suau remor va convertir-se en fuet poderós que atiava tots els arbres del bosc. Roures, alzines, freixes, aladerns, falgueres i també els meus malmesos i inútils germans castanyers movien les fulles, vinclaven les branques i atordien tot ésser viu d’aquell paratge. Tots menys el nen. El nen seguia plorant, però ningú no el podia sentir perquè el bramul poderós del bosc ho silenciava tot amb el seu embat.

Al cap de dos dies, quan el vent ja tornava a ser l’oreig suau del capvespre, un home i una dona pujaren, seguint les passes de la noia i els seus perseguidors. Els va resultar fàcil trobar el nen; el seu vagit era ja dèbil, però a estones continuava plorant. Van agafar-lo entre exclamacions d’alegria, mentre li feien petons i moixaines. Després van posar-se a plorar.

No m’he tornat a queixar mai més de la meva inutilitat i això que d’aquell fet ja en fa vuitanta anys. N’espero viure vuitanta més, vuit-cents si convé. I és que ara ja sé quin és el sentit de la meva vida.


Amics de Barcelona i rodalies que entreu al meu blog de tant en tant: aprofito per agrair-vos-ho - als que hi entreu cada vegada que hi penjo un post, més - i us faig memòria de la presentació de Barcelona:

Evidentment, la mida no importa. El castanyer és molt més important que la meva invitació, però si no la faig gran, no es veuen les lletres.



20 comentaris:

  1. Que emocionant, aquest conte!!! A vegades un sol moment pot donar sentit a una vida, d'arbre o de persona.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I ha de ser un moment molt, molt important, no trobes Carme? En una vida de sis-cents anys, en la qual et podria relliscar una mica tot, ha de ser un moment únic com aquest. Una abraçada i fins demà, si pots venir. Sinó, no t'hi amoïnis pas.

      Elimina
  2. Un conte amb lliçó inclosa.
    Sempre pot haver-hi un moment per sentir-nos útils i vius, malgrat tot.

    Que tingueu un bon dia!
    Aferradetes! :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. S'ha d'aprendre dels arbres, Paula, igual com s'ha d'aprendre dels nostres vells.
      Una abraçada i bona setmana!

      Elimina
  3. Els arbres vells guarden molts secrets. Aquest castanyer és més que rebesavi. I un fidel pare adoptiu.
    Teresa, prenc nota, amb molt d'interès, de la presentació de "Les Cadenes subtils" a la "Impossible"

    ResponElimina
    Respostes
    1. Costa d'imaginar, no? tot el que hauran vist els seus ulls. Només per això ja l'hem de respectar, a ell i a tots els arbres.
      Tinc ganes, tinc ganes que ens coneguem, Xavier. Si us plau, dona't a conèixer que igual jo no et reconec. Una abraçada!

      Elimina
  4. Un text preciós, Teresa, que a mi m'agraden molt els arbres i com més vells més bonics!
    Veig que aquest castanyer que d'inútil tres de res( que va salvar una vida!), encara té uns quants anys més que jo...
    Si les circumstàncies m'ho permeten, faré acte de presencia( uf, que pedant)e fa molta il·lusió.
    Petonets Teresa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Roser, ni la teva edat ni la meva són gairebé res al costat d'un ésser tan vell. Llàstima que en el món on vivim, i en general, com més anys, menys valor ens concedim.
      Fins demà, que ens farem petonets i abraçades.

      Elimina
  5. bon conte ......ostres el 24 a les vuit .....em sap greu estic treballant els dimarts a aquesta hora ....et desitjo que vagi molt molt bé

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Elfree! Ja sé que si haguessis pogut hauries vingut, així que tindré un pensament per a tu.
      Ens seguim "veient" pels nostres blogs!

      Elimina
  6. No devia ser fàcil ni tan sols ser arbre en aquells anys.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A les guerres no deu ser fàcil per ningú, Mari. És clar que el més important són les vides humanes, però tothom pateix. I els arbres no es poden moure per buscar resguard.

      Elimina
  7. M'ha agradat molt el teu relat del castanyer.
    Que vaja bé la presentació del teu llibre.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Novesflors! Sí, és bonic; a mi també m'agrada. Només faltaria, no?
      Gràcies pel bon desig. Espero que sí, que vagi bé. És la darrera presentació de moment. Després només oooooommmmm... com a mínim un dia.

      Elimina
  8. Respostes
    1. Sí, la veritat és que els arbres eren més interessants abans quan caminaven i parlaven però ves, el temps passa i tot canvia. Ara sembla que no pugui ser, però ja ho veuràs.
      Així doncs, no et veuré demà? M'havia fet il·lusions. Encara t'ho pots repensar, eh?
      Apa, un petó per tu. Avui estic generosa.

      Elimina
  9. Jo ja l'havia llegit, però m'ha agradat recordar-lo. Qui com tu que deus parlar fins i tot amb les pedres! Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bon exemplar d'arbre, aquest, en forma humana terrorífica i benèfica alhora.
      Maleïts siguin aquells que tallen arbres, els cremen i maten el bosc. Pels collons.

      Elimina
    2. Maijo, aspiro a santa, jo, com Sant Francesc d'Assís. No sé si també parlava amb les pedres, però. Però jo sí, ja ho saps, a vegades no deixo pedra sobre pedra.

      Elimina
    3. Olga, jo sempre li he vist la forma benigna al castanyer, però sí que es pot mirar amb una altra mirada. Ja ho veus, al meu poble per començar els fem un monument i els venerem.

      Elimina