diumenge, 5 de juliol del 2015

ELS SEMBRATS I LA POESIA



 

                             
Sempre he pensat que la naturalesa ha estat generosa amb aquets petit país nostre, perquè hi tenim de tot. I és veritat que no tenim ni deserts, ni cims de vuit mil metres - però sí escaladors tarragonins que hi han arribat tretze vegades i ara van per la catorzena i definitiva. Gràcies Óscar Cadiach; els teus reptes ens honoren, com a tarraginins i també com a persones - ni altres paisatges que demanen molta més superfície que els nostres modestos trenta dos mil quilòmetres quadrats. Però tenim turonets i muntanyes, i entre les muntanyes valls, i platges planes i costes abruptes, i rius, estanys i rierols, i pinedes i boscos de rebolls i alzines; també tenim caps, golfs, deltes. Això per dir-ho amb quatre paraules, que n’hi ha per més.
No obstant, per mi, el que dóna color als nostres paisatges són els cultius. Fins fa poques dècades, la planificació agrícola era quasi inexistent a Catalunya i la majoria de pagesos practicaven una agricultura de subsistència i precària comercialització, combinant diferents conreus que convivien – encara conviuen, en molts llocs - en generosa harmonia. La vinya amb les oliveres i els arbres fruiters,  els avellaners amb els ametllers i aquests amb els sembrats. No hi fa res si esporàdics en els marges, arrabassats per conrear-los, o bé afilerats en rengles de cap a cap de tros.
Fa uns dies vaig anar a Verdú. Uns amics hi feien un recital poètic i m’agafava relativament a prop del meu poble - jo sóc dels que tenen un poble i una ciutat - Vaig pensar que era una bona ocasió per escoltar-los - casualment els coneixia a tots per vies diferents: Jordi DorcaCarme AndradeHelena Bonals, Montserrat Bonals, Joan d'Irlanda, Conxita Jiménez, i Montse Aloy  - però no m’acabava de decidir: tres quarts d’hora de cotxe, el sol encara era molt alt, tan bé que s’hi està a la fresca entre les parets gruixudes de casa... Hi vaig, no hi vaig, hi vaig, no hi vaig. Hi vaig.
El cotxe al sol, calent que bull, només entrar-hi començo a suar. Verdú, a l’Urgell, a les comarques de Lleida. Agafo la nacional a Lleida com d’esma, i llavors caic en què hi ha altres carreteres més dretes per anar-hi. Giro cua allà on puc i condueixo en direcció a Tarragona. A un cotxe en direcció contrària se li acaba el carril d’avançament i quasi se’m tira al damunt. Començo a pensar si tot això potser són senyals i tal vegada no és bona idea anar avui a Verdú. 
Montblanc, Solivella i enfilo el coll de Belltall. Els gegants del vent a dalt la carena em donen la benvinguda amb els seus tres braços i la seva salutació circular. Són imponents, a mesura que m’hi acosto, més. 
No són d'aquests...













... sinó d'aquests
 
  
Travesso Belltall i de sobte a banda i banda, m’envolta un oceà daurat. 

La foto no els fa prou justícia, s'han de veure

Els sembrats – aquí només sembrats i crec que des de sempre – m’inunden els ulls fins allà on m’allarga la vista. El sol, que fins ara em feia la guitza, els cau al damunt, fent més i més intensa la seva rossor. De tant en tant, esquitxos de verd – alguna alzina, petits bosquets, escassos, suficients - em recorden que no estic enmig d’un oceà i que allò que veig arrissar-se no són onades sinó espigues acaronades per la marinada que, com diu Lluís Foix en  el seu llibre, sempre arriba. Els sembrats s’acaben aviat i deixen pas a la vinya – aquí sí que es  nota la planificació: regular, arrenglerada, mecanitzada – I de seguida arribo a terme.
El recital poètic és a la Sala Gòtica del castell de Verdú. Una altra meravella. Els amics poetes em reben amb alegria, astorats de veure’m arribar, sense previ avís al que podria semblar un raconet de món – no tant, també hi trobo la meva amiga de la infantesa, Rosa, amb qui mai no ens hem dit que ens agradava la poesia - Màrius Torres, Martí i Pol, Tomàs Garcés i poemes propis s’escampen per un espai  privilegiat que ens aboca directament a l’Edat Mitjana.
Quan surto, em sembla que floto. Els sembrats, els poemes, el castell... M’he de centrar, que no em vull tornar a equivocar. Miro el mapa – dec ser una de les, segons diuen, poques dones que entenen els mapes, tot i que ara amb el GPS la meva habilitat ja no té gaire valor – i de seguida trobo Vimbodí. Me’n vaig cap a casa, però em prometo tornar, abans no passi l’enorme màquina recol·lectora – jo encara en dic cosechadora – que fa més de mig segle va deixar enrere la falç i la dalla.

27 comentaris:

  1. Quines descripcions dels camps sembrats que fas Teresa. Fa gust viatjar amb tu.
    No he conegut cap pagès català que no en digui "cosechadora". Segurament té un nom normalitzat, però no l'utilitzen. No l'utilitzem..

    ResponElimina
    Respostes
    1. Viatjar en bona companyia sempre va bé. Tot i que la setmana passada no ho hauria sigut tant, segur. Literalment, m'arrossegava de la calor que feia per Itàlia. Ni esma de parlar. Esperem que quan em passi la sufocació ho pugui explicar. Ara que amb el ritme d'estiu que portem, no queda res.
      Sí, vaig voler especificar això de la cosechadora, però jo sempre ho he sentit així també.

      Elimina
  2. Per tornar-hi només has de venir a les tardorals i primaverals que organitza la Montse Aloy. A mi també m'entusiasma el paisatge de Verdú.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Segur que ja no me'n perdo cap més, Helena. Tot plegat va ser una descoberta.

      Elimina
    2. Podria? segur que sí, però no te'n puc garantir el resultat. Potser amb aquest atansament a la poesia que he fet des que us conec, recitar ja seria arribar al meu sostre. Faig lectures en veu alta de textos propis i a vegades aliens i ja miro de posar-hi entonació, però la poesia és una altra cosa. Més difícil, per dir-ho més concret.

      Elimina
  3. Jo sóc més de muntanya que no pas de prat. Això del prat ho veig molt pla i monòton, prefereixo les muntanyetes amb els seus llacs, amb el seus pics nevats a les puntes, amb la seva verdor dels boscs

    ResponElimina
    Respostes
    1. Per això tenim de tot al nostre país, Pons, perquè tothom pugui escollir el seu paisatge. Jo trambé sóc de muntanyes. Els sembrats verds també m'agraden molt, però aquests daurats no els havia apreciat mai així.

      Elimina
  4. La sala gòtica del castell de Verdú i la poesia que sempre s'hi comparteix és una experiència engrescadora- L'última tardoral que hi vaig viure em va semblar excepcional.

    Comparteixo el teu entusiasme pel paisatge dels camps. Aquest principi d'estiu m'he fixat molt amb els color dels camps ja segats, amb les rodes de palla que hi reposen... Els seus colors m'enamoren, me'ls miraria hores i hores. I la combinació de camps i boscos és deliciosa... m'encanta.

    Un post preciós que es gaudeix com un viatge...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Potser aquest any és diferent, Carme. Jo sempre em meravellava davant dels sembrats verds i les roselles i aquest dia va ser com una descoberta aquella amplitud daurada esquitxada de verd. Però segur que la poesia ho va fer més inspirador. Una abraçada, Carme.

      Elimina
  5. Amb la lectura del teu post sembla que t'he acompanyat en aquest viatge que parla de mars daurades i poesia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bé, m'alegra haver-te transportat, Novesflors, i millor que només fos en els camps. Igual una estona abans, amb tantes peripècies te m'hauries espantat. Sempre me'n passen amb el cotxe; no sé pas si li passen a tothom i no ho expliquen o només a mi.

      Elimina
  6. M'ha encantat el teu post Teresa, potser perquè tinc arrels pageses i és un món que sempre m'ha fascinat...Aquests camps amb tonalitats diferents vists des d'un turó són una autèntica meravella...
    I si parlem de com canvien els colors, marrons, verds, groguencs i daurats, segons cada estació de l'any...Aquesta carretera per on vas passar, jo també l'he feta.
    A mi m'agrada veure canviar el paisatge!
    Ah, nosaltres de la "cosechadora" en diem màquines de segar i batre...
    Petonets pagerols.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Només rascant una miqueta trobes arrels pageses properes en tothom, no Roser? Jo m'hi fixo aquí a Tarragona i penso que fa cent anys no sé pas qui hi devia haver perquè moltíssima gent ha vingut del poble. Però, amb tota la modèstia, tenir aquestes vivències i aquests records jo ho trobo enriquidor respecte a qui no ho ha conegut.
      La màquina de segar i la de batre van per separat. La cosechadora ho fa tot, si no ho tinc mal entés. Recordo primer el batre i el trill i després la màquina de segar que anava amb el carro; quan ja va sortir la cosechadora, a casa ja no hi havia sembrat i en vaig perdre la pista. Petons.

      Elimina
    2. No senyoreta no, abans i havia la màquina de segar i la de batre,i després amb la ventadora , s'acabava de destriar el gra de la palla i t'havies de posar un mocador,( tipus bandoler), perquè sinó els ulls s'omplien de boll...però quan es a van unificar, a les meves terres no en dèiem cosechadora, sinó màquina de segar i batre...Perqué fa les dues coses, bé les tres!!! I més abans, es segava a mà ( bon cop de falç) i es batia amb mules i el trill a l'era...
      Asómate a la ventana
      quando vuelvas de la siega,
      que al segador no le importa
      que le de el sol en la cara...

      Elimina
    3. Ei, Roser, ja veig que no puc competir en aquest tema, que el domines més que jo. I amb música i tot! Bé! Una abraçada(fresca, si pot ser).

      Elimina
  7. Un viatge profitós i engrescador! Veig que vas gaudir i molt, del paisatge, que és realment espectacular dins la seva sobrietat, i dels companys, magnífics poetes tots, que van poder recitar en un lloc impressionant.
    Jo hi vaig estar a la Tardoral del any passat i va ser tota una experiència.
    A veure si en una propera ocasió coincidim!
    Una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo per poc que pugui, no m'ho perdré, així que segur que ens tornarem a veure, Glòria.
      I la inspiració va ser una mica per tot: el paisatge, la poesia, els poetes coneguts, la sala. Crec que tot era imprescindible. Una abraçada també per tu.

      Elimina
  8. Aquestes terres que descrius me les sento molt properes perquè ja fa dos anys que hi faig seguiments d'ocells tant a l'hivern com a la primavera. A Verdú, concretament, hi tinc un itinerari de deu quilòmetres on faig censos d'ocells i passa per camps i espais realment meravellosos. I pel que fa Vimbodí no el conec però em bellugo relativament a prop amb aquests seguiments que et comento passant des de Maials, Sarroca de Lleida, fins a Juneda, la Floresta i l'Espluga Calba... em sembla que queda a prop de Vimbodí. En tot aquest territori, especialment quan el mires des de l'aire, per exemple a través del Google Earth, és espectacular la multiplicitat de petits camps on es barregen petites bosquines i matollars entrebarrejats. Aquesta barreja no hi és a tot arreu perquè s'ha fet molta reconcentració parcel·lària per a l'explotació comercial fruitera especialment per a l'exportació i, lamentablement, empobreix la diversitat de l'ambient en tots els sentits, (en gran part a l'entorn del canal Segarra-Garrigues, un projecte polèmic del que ja vaig parlar a: http://acontratorrent.blogspot.com.es/2015/03/demagogia-lentorn-del-canal-segarra.html). En fi, unes terres precioses que conviden a visitar-les, a deixar-se impregnar per la pols de la terra, del vermell de les roselles a la primavera i per la boirina i el fred viu de l'hivern...

    ResponElimina
  9. Quina feina més bonica, Ignasi! Crec que t'ha d'omplir d'allò més i pocs ho poden dir ara mateix. Vimbodí és el darrer poble de Tarragona i de la Conca de Barberà i fa frontera amb les Garrigues. L'Espluga Calva hi queda a prop; ara no et sabria dir, però una vegada hi vam fer una excursió caminant, d'un dia anar i tornar. A Vimbodi tenim un parlar barrejat - ara que el meu fill ha acabat filologia i ha fet un treball sobre el parlar de Vimbodí puc parlar amb més propietat - amb els plurals amb es tancades com a les Garrigues i paraules amb vocals neutres que no les diuen en tota la Conca. La fesomia del terme ha canviat. Quan jo era petita hi havia força sembrat i petites vinyes; després molts pagesos van treure el sembrat i van plantar avellaners - ja saps, allò que deia de la poca planificació i el canviar de cultiu per intuició - Ara hi queden molts pocs pagesos i hi ha grans vinyes del Codorniu, del Torres... millor així que erm, però sap una mica de greu. I un dels pocs pagesos joves i emprenedors del poble - el meu cosí, no podia ser d'altre amb aquestes qualitats - està sembrant quasi tot el que mena i ja torna a canviar el paisatge.
    El teu post del canal Segarra-Garrigues el vaig llegir, però miraré per google-earth el nostre país, que mira que he buscat altres llocs i no he mirat el meu.

    ResponElimina
  10. em trec el barret.....brillant descripció dels sembrats i els paisatges tal que fins i tot sense fotos els veuria ....poesia i terra ...

    ResponElimina
    Respostes
    1. No te'l treguis el barret aquests dies, Elfree. Totes les precaucions són poques per protegir-se del sol. Però gràcies, guapa!

      Elimina
  11. Gràcies, Teresa, per la teva companyia.
    S'agraeix molt.

    ResponElimina
  12. Tot plegat va ser una xalada. Em sembla que aquesta paraula només la diem a les comarques de Tarragona, però vaja, ve a ser un plaer. L'agraiment és mutu.

    ResponElimina
  13. Al final els senyals es van equivocar pel que llegeixo. Una bona crònica d'una tarda plena de sensacions que segur et van deixar molt satisfeta.
    Gràcies per compartir-la!

    Aferradetes, bonica! :)

    ResponElimina
  14. Si, Paula, encara rai. Els senyals - que jo veia, no és que hi fossin - m'estaven enganyant i vaig estar dubtant fins als molins, però va resultar ser una gran tarda per recordar.

    ResponElimina
  15. Que bonic tot el que dius Teresa,aquesta barreja de lirisme i d'ironia entranyable, d'un humor molt de la terra. Ens va agradar a tots veure't entrar a aquella sala gòtica. Llàstima que novet quedessis al sopar, també va tenir el seu què.

    ResponElimina