dissabte, 14 de desembre del 2013

EL RAFAEL ÉS AMIC MEU



                                             


Tenia quaranta sis anys quan vaig saber que aquella paraula, que sentia de tant en tant en els mitjans, ompliria la meva vida des d’aquell moment i, al mateix temps, tot allò que significava la paraula, me la buidaria.

Els metges em van dir que la tremolor a la mandíbula, que no podia controlar quan a la feina arribava a moments límit d’estrès, tenia un nom. Em vaig negar a admetre-ho perquè estava convençut que la causa de tot era la pressió laboral a què estava sotmès. Tanmateix, la tremolor també apareixia quan al final del dia podia per fi asseure’m al sofà, al costat de la meva família. Vaig haver de claudicar quan els meus moviments més habituals, quasi mecànics, van començar a alentir-se per molt que hi aboqués  la meva voluntat més ferma.

Immediatament, vaig pensar en els meus fills i la meva dona i vaig entreveure el futur en una llambregada. El meu tarannà optimista em feu dubtar una vegada més del que havia sentit a dir de la malaltia. Arribaria un moment que entre ells i jo no hi hauria cap paraula? També jo em convertiria en un d’aquells malalts, en qui ben just reparava quan algun cop pel carrer, els veia intentant controlar el moviment imparable de la mà o el peu? I l’últim dubte que em turmentava: Seria capaç d’acceptar-ho?

Jo havia estat sempre un home actiu, amb gran sentit de la responsabilitat en tot el que envoltava la meva vida. I de cop i volta, tot s’aturaria. No s’aturaria, s’alentiria i quedaria fora del meu control. Em convertiria en una persona dependent, cada vegada més limitada. Seria una càrrega pels que m’envoltaven, sense cap possibilitat de recuperació i sempre aniria a pitjor. Així eren les malalties neurodegeneratives. Ho vaig anar sabent mentre llegia tots els articles i  llibres que vaig trobar sobre el tema. Pitjor que la mort, em vaig dir. No vaig pensar en suïcidar-me ni tampoc no vaig caure en cap depressió. A canvi, vaig decidir que mentre l’evolució de la malaltia m’ho permetés, intentaria viure amb intensitat cada segon del dia a la vora dels qui més estimava. Però la vida s’estava estancant només per a mi, no per a ells i el seu temps al meu costat era exigu comparat amb el que jo passava sol, amb el meu moviment indesitjable que progressava inevitablement.

Vaig refugiar-me en els llibres, una vella afició que havia quedat eclipsada rere l’home actiu i responsable que havia estat. Atrinxerat a la meva butaca en un racó de la sala d’estar, vaig envoltar-me de llibres i vaig començar a llegir. D’alguna manera vaig voler creure que totes les històries que llegís omplirien la meva vida interior quan arribés el moment, el terrible moment que la distància entre el meu cervell i el meu sistema motor fos insalvable, fins i tot per articular una sola paraula.

Aviat farà cinc anys que em van diagnosticar la malaltia. El cap i les espatlles em cauen endavant. Vaig aconseguir obviar la tremolor de la mandíbula per poder seguir llegint i, més tard quan vaig començar amb la mà, em van instal·lar un giny que sostenia el llibre i li girava les pàgines. Ja no puc llegir. Caic sovint i també em quedo palplantat a meitat de camí, com si m’hi haguessin clavat. Faig aquella cara inexpressiva que acaben fent els malalts de Parkinson. Li diuen cara de peix o de màscara, però jo quan em miro al mirall només veig la meva cara de sempre que ara no pot moure cap múscul ni  articular cap paraula.

El que més mal em fa és no poder parlar amb ningú de totes les històries que duc a dins i que he descobert durant aquests anys. Potser em vaig equivocar i no havia d’haver llegit tant. No obstant,  hi ha una cosa que ningú no em podrà prendre: el meu pensament. No el puc explicar, però hi és. Per això vosaltres el podeu conèixer.

Des del principi de la malaltia, vaig al gimnàs cada dia. Sembla que l’activitat física pot enfortir els músculs que s’han tornat més dèbils i inflexibles. És el millor que hi ha per a nosaltres. L’únic que hi ha. De moment. Al gimnàs hi vaig conèixer el Rafel i ens vam presentar tots dos, ja fa uns mesos, al càsting per la Marató de TV3. Sembla que en aquest moment la nostra única esperança és la investigació. El van escollir a ell i ho trobo just. TRUCA era la paraula i jo no vaig ser capaç d’escriure-la.







6 comentaris:

  1. Hola Teresa,
    Quina història tan punyent, més que res perquè deu ser verídica...Està molt ben explicat tot el procés de la malaltia. Deu ser molt dur, comprovar que vas perdent facultats i s'ha de ser molt valent per acceptar-ho sense enfonsar-se...I per la família també, és clar

    Un petó Teresa i una abraçada per tots els que estan en la situació del Rafael.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No Roser, no és verídic el personatge, encara que ho podria ser i segur que em quedo curta de punyent. tant de bo s'avancés el suficient per millorar-los les condicions de vida, sinó curar-los. Una abraçada.

      Elimina
  2. Per desgràcia de la humanitat hi ha moltes malalties tan o més dures que aquesta. Hi ha un costat positiu. La immensa feina que fan els voluntaris. I la sort de ser d'un país amb una gent tan generosa que hi dóna supot. La Marató de TV3 ens ho demostra any rere any.

    Fita

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ens n'hem de sentir ben orgullosos Xavier, i no pas per menysprear ningú. El cas és que ningú ens obliga i cada any demostrem aquesta generositat i cada any augmenta.

      Elimina
  3. Hola Teresa!
    Qué alegría ver tu foto en el semanario
    donde escribes. No estaba segura si era tú, he buscado en internet tu blog y me ha fascinado como escribes.
    Cada vez que entro a la oficina bancaria y no te veo me entra una nostalgia. Eres tan agradable, amable y siempre con una sonrisa... te echamos de menos!
    Igual con tantas personas que veías es dificil recordar, quizás por mi nombre lo recuerdes.
    Te seguiré cuando haga mi recorrido de blogs ;)
    Saludos,
    Marianela

    ResponElimina
    Respostes
    1. Marianela, com vols que no em recordi de tu? Primer, no conec ningú més amb el teu nom i després que a tots vosaltres, us porto al cor, encara que soni cursi. Éreu, encara ho sou, com la meva família; ara com una família que només es veu de tant en tant. Espero que tu, l'Ivan i el nen, no sé si heu augmentat la família, estigueu bé. Ja no estic a l'empresa, no sé si ho saps: ERO i prejubilació. Gràcies pel que em dius de com escric. M'agrada molt i el millor és que agradi als que em llegiu. Una abraçada i ens veiem per aquí quan vulguis.

      Elimina