dilluns, 25 de novembre del 2013

NOSALTRES, MINÚSCULS GRANS DE SORRA



                                   
Algun dia, aquests de dalt hauran de retre comptes de les seves barrabassades i de les tragèdies que provoquen quan a un d’ells o a tots alhora els agafa per arremetre a tort i a dret sense cap mirament.
No parlo dels de dalt de tot, no. Als de dalt de tot me’ls imagino Hieràtics, Majestàtics i de Posat greu. Des del seu Tro els deu ser ben difícil d’albirar la humanitat, a través de l’espessa i embrutida capa gasosa, i no deixar-la abandonada. Parlo d’aquests subjectes que viuen a l’atmosfera i que em recorden molt els déus de l’Olimp descarregant la seva fúria contra els homes, i les dones i els nens, i tot el que pul·lula sobre la terra.
No hi ha pietat per a ningú que es trobi en el seu punt de mira. Sol, pluja i vent fan aliança per maltractar-nos i canviar la fesomia del planeta. Pluges torrencials, huracans, tifons, tornados, desbordaments, esllavissaments... D’una sola envestida escombren milers de vides i deixen el seu hàbitat com ínfim i dolorós record del que va ser.
On queda l’harmonia de l’univers i què és el que els fa ser tan cruels? Una pregunta absurda perquè ells ni deuen tenir, ni els han de respectar, principis morals que els facin distingir el bé del mal. Però nosaltres sí, oi? Llavors, per què tenim tan poca cura de l’ambient? Probablement les descàrregues tan violentes i cada cop més freqüents que rebem dels de dalt no siguin al cent per cent una resposta al nostre malbaratament de la natura i el medi ambient, però sí que ho han de ser en una bona part.
Sembla que no sapiguem amb qui ens la juguem quan irresponsablement trenquem un equilibri tan perfecte. Som minúsculs grans de sorra, a mercè del vent i els seus col·legues, que en qualsevol moment podem ser esclafats i aniquilats. Contra la seva força no hi tenim res a fer si no som capaços de canviar els mals hàbits que estan arruïnant el món on vivim. Però què tal si un dia d’aquests tombem el cap definitivament vers aquelles zones desafavorides a les que sempre les hi toca el rebre? De ben segur, són les menys culpables de la degradació del planeta i les que més car ho paguen. Resultaria més efectiu, a banda de solidari, que corre-hi precipitadament cada cop que ens assabentem que el seu destí implacable els colpeja, per després oblidar-nos-en ràpidament. Segur que aconseguiríem amortir l’impacte dels grans cataclismes que aquests déus rabiüts ens envien, i que nosaltres bategem innocentment, fent-los confiança, com Sandy, Katrina o Haiyan. Greu error. A l’enemic ni se l’anomena. Només així donaríem un veritable sentit a la paraula “progrés”, amb la qual sovint ens omplim la boca, perquè mentre el progrés no sigui per tothom, ens hauria de fer vergonya tan sols d’anomenar-la.




8 comentaris:

  1. Potser això de dir-ne mare naturalesa és massa poètic? Deixem-ho per madrastra naturalesa.
    Fita

    ResponElimina
  2. Suposo que sí. Les mares no ens vengem mai, per moltes que ens en facin. Potser tot té un límit, però. N'hi estem fent de molt grosses. Salutacions, Xavier.

    ResponElimina
  3. Perdona Teresa, no havia vist el teu post...
    L'harmonia de la natura i això què és? No tenim cura ni del medi ambient i mira que ens hi va la pell.
    Jo no crec pas que la mare naturalesa és vengi, ella fa els seus cicles. El que passa és que la gent habita llocs pocs segurs i després de les catàstrofes, tornen a reconstruir al mateix lloc...El què és trist és que sempre reben els més pobres, perquè els que poden, ja es preocupen de fer el niu en un lloc arrecerat de qualsevol embat ...
    Petonets i bona setmana.

    ResponElimina
  4. Tota la raó Roser. D'aquí la meva petició de solidaritat permanent. Bona setmana.

    ResponElimina
  5. Potser els déus de l'Olimp som els mateixos humans. Destruïm el que siga per tal de continuar vivint amb el poder que donen els diners, no actuem com cal, ni amb el medi ambient ni amb la gent del planeta que malviu mentre hi ha un sector que viu en l'abundància més vergonyosa.
    Crec que no coneixia el teu blog. A mi també m'agrada molt el realisme màgic. De fet, en tots els relats que he escrit n'hi ha, en certa manera, vull dir, no són relats realistes, sinó més aviat màgics. Gràcies.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bona reflexió. Potser nosaltres som els déus de l'Olimp i fins i tot els superem en baixes passions.
      Encara rai que no tenim tant de poder. Gràcies Novesflors.

      Elimina