Començo a tenir dubtes de si parlar en passat
perfecte o en present continu, respecte al confinament, però com que soc
optimista ―que no vol dir imprudent―, adoptaré la primera forma i per comptes
de dir, com fins ara “estem aprenent” diré “hem après”. Així doncs, hem aprés a
controlar la impaciència aquests dies de confinament, que no és ben bé el
mateix que tenir paciència, per altra banda molt properes una de l’altra. A
banda de la resta d’aprenentatges que mai ens hauríem cregut capaços de fer, el
de tenir a ratlla la impaciència, penso jo que ha tingut un entrenament
continu.
D’entrada la impaciència per tornar a fer tot
allò que ens agradava i que ens estava prohibit, que per cadascú de nosaltres
deu ser diferent. Per mi particularment, per exemple, anar al cinema, al
teatre, anar a dinar o a sopar amb amics, anar al poble, veure l’Elna i els
meus fills... Però hi ha coses que segur que tots les hem trobat a faltar:
sortir amb els amics i fer-la petar, cara a cara, sense pantalles pel mig ―i
que consti que els hem d’estar agraïts, a les pantalles― deu ser un dels grans
records i grans desitjos que compartim tots. També abraçar-nos amb la família,
els amics, les persones estimades. Ambdues coses formen part del conjunt de
situacions i gestos quotidians, als que no donàvem importància fins que ens han
estat prohibits. És la seva privació el que ha fet que els trobéssim a faltar. En general, ja no hem tingut ocasió
de veure’ns perquè els que ens hem pogut confinar hem sortit al carrer el mínim
imprescindible, però en el cas de trobar-nos per casualitat ens hem hagut de
saludar de lluny i mirar-nos als ulls per dir-nos sense paraules que sí, però
que no, que millor mantenir les distàncies per no haver-ho de lamentar després.
També hem hagut de controlar la impaciència
quan, quinzena rere quinzena, ens han anat allargant el confinament. I ens hi
hem resignat! No hi deu haver res que predisposi tant l’ésser humà a
resignar-se com l’amenaça de morir, en aquest cas, d’emmalaltir i morir.
Exagero? No ho crec. Ningú sabia si li podia tocar i davant del dubte no hi ha
impaciència que valgui.
Només espero que ara que ho anem deixant enrere
―aquí no puc dir, encara, “ho hem deixat”―, la impaciència no ens la jugui i
haguem de tornar a començar.
Darreres dades publicades de COVID19 a Catalunya:
