Avui he canviat l’horari d’anar a comprar. Amb
la intenció de trobar menys gent, sortia massa tard i acabàvem dinant a una
deshora. Hi he notat alguna diferència. Més cotxes, fins al punt d’haver de
cedir el pas en alguna rotonda. Eren les dotze; no crec que ningú entrés o
sortís de treballar a aquella hora, però bé, s’ha obert la veda i els que no
estaven conscienciats, que ja no ho estaran mai, tenen una excusa més per
sortir. Respecte als vianants, poca variació. Una persona en dues parades diferents
de bus i la cua per entrar a la fruiteria, una mica més llarga. Exactament set
persones al meu davant que, a metre i mig de distància, gairebé arribàvem a la
Rambla Vella. La gent espera dòcilment, sense queixar-se, quasi tothom amb la
seva mascareta. Penso en quan treballava al banc i alguns clients
s’impacientaven tant que quan els tocava, li deien quatre coses a l’empleat.
Eren uns altres temps, els bancs eren l’enemic públic número u i amb els de la
trinxera tothom s’hi atrevia. No tothom, ho dic malament, eren quatre gats,
però ja t’havien amargat el dia i tenies la sensació que la majoria pensaven
com ells. Quan torni la vida normal potser la gent estarà més tranquil·la, però
suposo que de mal educats n’hi seguirà havent.
Mentre esperava, he vist a l’altre costat de
carrer una dona sense mascareta que netejava l’entrada d’un establiment. Ha
deixat el pal de fregar un moment per mocar-se. Portava una bona galipàndria
perquè anava estirant mocadors del paquetet, es mocava sorollosament i els
llençava a la paperera penjada a la paret. També tossia amb grans escarafalls
sense tapar-se la boca. Estava ben bé a cinc metres, però m’he girat cap a
l’altre costat. No fos cas que algun dels seus virus airejats tan lliurement
passés volant i ensopegués amb la meva cara. Em sembla que si ensopega amb el
clatell no és tan perillós. Quan he tornat a mirar, seguia amb la seva eina,
que emprava de baieta i també d’escombra per totes les brosses que es trobava
al fregar; les llençava al mig del carrer aixecant la baieta ben bé mig metre.
Vaja! Un autèntic exemple del que cada dia ens recorden que no hem de fer.
Què en quedarà de les nostres aprensions i de
les nostres mesures higièniques extremes quan torni ―em repeteixo, que torni,
que torni!― la vida normal? Una anècdota com aquesta quedarà només en anècdota
o ens haurem tornat uns obsessius de la desinfecció, la profilaxi i la higiene
pròpia i aliena? El meu pare era un autèntic maniàtic de rentar-se les mans. Si
encara hi fos, segur que diria: “Ho veieu? Ja us ho deia!”. Potser des d’allà
on és, ara mateix, enutjat i amoïnat pels seus, es posa les mans al cap: “Us
havia avisat! És que no foteu cas de res, hòstia!”
