LA HISTÒRIA INIMAGINABLE-DIA 9

                                              

Aquests dies en què es parla tant de solidaritat i de responsabilitat social m’han fet pensar que bona part dels catalans en els últims dos anys ja hem fet un bon entrenament en aquest camp. Sense que ens hi anés res més que un afany de justícia, hem sortit al carrer dia sí, dia també, des de pobles i ciutats, per defensar aquells que ens representaven i que per representar-nos havien anat a la presó.

Els detractors deien que en molts casos era una excusa perquè gent que s’avorria a casa tingués un motiu per sortir, alguna cosa a fer. I encara afegien que molts ho trobarien a faltar si s’arreglaven les coses. La veritat, trobo que si es tractava de distreure’ns ens podíem haver buscat un entreteniment menys inclement. Sortir cada dia, cada dos o cada tres, és igual, fos hivern o estiu, fes fred o calor, de bon matí o cap al tard, caminar kilòmetres, aguantar dempeus una estona considerable, sopar a la intempèrie en ple hivern i uns quants despropòsits més des del punt de vista de la tranquil·litat i la comoditat, supera el mer entreteniment, es miri com es miri. Els que pensin d’aquella manera és que no han entès res i potser en els moments que estem vivint també els deu costar d’entendre que ens hem de quedar a casa per no perjudicar els altres i no només per no emmalaltir ells mateixos.

La crisi del COVID19, sempre que ho puguem explicar, serà positiva en aquest sentit: el d’oblidar-nos de les nostres necessitats i beneficis particulars, sacrificant-los pel bé comú. Que una societat com la nostra, tan acostumada a mirar-se el melic, es bolqui en els altres és molt encoratjador i esperançador en què la millora de la humanitat és possible. Tant de bo aquest sigui un valor que ens quedi adherit a l’ADN i no depengui només de la memòria o el pas del temps! Aquests dies estem veient que tothom s’està implicant en la solució de la crisi: tècnics que reciclen respiradors vells per convertir-los en nous, fàbriques que passen a produir material indispensable per al tractament dels malalts i la protecció de les persones que han d’estar al peu del canó, dones que fan mascaretes a casa, hotels que cedeixen les seves habitacions per descongestionar els hospitals, músics que toquen als balcons perquè puguem cantar tots junts i oblidar ni que sigui per cinc minuts la desolació que ens envolta...

No conec tot el què fan a la resta del món en aquest sentit, però algú em titllarà de supremacista si dic que estic orgullosa de la meva gent? Bé, doncs m’hi arrisco. N’estic molt i molt orgullosa!

		CONTAGIATS TOTALS	CONTAGIATS SANITARIS	GREUS	MORTS	ALTES
15-03-20	DIA 1	903		52	12	3
16-03-20	DIA 2	1394		74	18	?
17-03-20	DIA 3	1866		65	41	?
18-03-20	DIA 4	2702		92	55	?
19-03-20	DIA 5	3270		98	82	82
20-03-20	DIA 6	4203	600	312	122	150
21-03-20	DIA 7	4700		479	191	180
22-03-20	DIA 8	5400		?	?	600
23-03-20	DIA 9	5925	?	551	245	?

AIGUA EN EXCÈS, SOLIDARITAT A RAIG FET

                               

Crec que si alguna cosa positiva se’n pot treure de les pluges i els aiguats que hem patit i, pel que sembla, patirem és que ha fet aflorar la solidaritat que batega dins les persones. De fet, els catalans ja ho som, de solidaris i generosos, però fins ara, així en general, només ho havíem pogut demostrar rascant-nos la butxaca sempre que havia calgut. Però avui parlo de la solidaritat d’arromangar-se davant de la feina ingent que se’ns ha girat. A l’octubre van ser els aiguats que van provocar la riuada i entre uns i altra, van negar la Conca de Barberà. Va ser el lloc més afectat, tot i que alguns pobles del Baix Camp, Déu n’hi do! I aquesta setmana, les poblacions de la costa han patit l’embat de pluges, embassaments, rius i mar. I allò que a l’octubre qualificàvem com un abús desmesurat de la natura, ara s’ha convertit en devastació total.

Explicaven alguna de les persones que a l’octubre van patir grans danys materials, o sigui ho van perdre tot o gairebé, que el primer sentiment en veure-ho tot destruït, va ser de solitud, però que va ser molt breu perquè immediatament veïns i no veïns es van bolcar a ajudar-los. I ara, a només  quaranta vuit hores d’haver passat el perill en tots els llocs afectats, ja hem vist imatges de multitud de persones organitzant-se a les platges i als pobles per netejar i recuperar allò que humanament es pugui recuperar. Que orgullosa n’estic del meu poble!

Potser una de les imatges que més hem vist en les dues llevantades que hem patit, a banda de la pluja i els rius, és clar, ha estat la dels ponts: ponts que es trencaven, ponts que perillaven, ponts que se’ls enduia l’aigua, ponts que quedaven submergits. L’aigua no ha respectat ni l’antiguitat, ni la història, ni l’eficàcia, ni la fidelitat dels ponts al territori. A l’octubre vaig tenir un disgust tan bèstia quan vaig veure els tres ponts del meu poble que el riu Milans —abans d’arribar al Francolí— s’havia endut que, durant uns dies, tenia la sensació que m’havien arrencat alguna part del cos. Després t’adones que res és tan valuós com la vida i que els que l’hi van perdre sí que ja no es podran recuperar, ni amb la solidaritat ni amb res.

El col·lectiu l’Escarritx Literari de Montblanc va voler plasmar en veu de tothom que en tingués ganes, com havia viscut la riuada. Ho vam fer en un llibre col·lectiu titulat «L’aiguat de Sant Marc» que estem presentant per tot arreu, amb els beneficis destinats a pal·liar, en allò que modestament puguem, la destrucció que va patir la Conca. Jo, com us podeu imaginar, estimats lectors que em coneixeu i ja em veieu a venir, vaig escriure sobre un dels ponts. O sigui:

                                        EL PONT

El pare sempre mirava al cel. No era per demanar empara o perdó, sinó per preveure quin temps faria i així saber quina de les mil feines que tenia al tros podria fer. Quan plovia, li agradava sortir a la finestra i cridar: «Aigua! Aigua!», rialler, eufòric i sabedor que l’aigua era un regal per les plantes i la natura. Crec que si aquell matí hagués mirat al cel hauria sabut que l’endemà no podria anar a treballar perquè l’aigua que venia, més que un regal, seria una maledicció.

         El pare m’ho ensenyava tot del cel, de la terra, dels arbres, dels camins, dels boscos, dels conreus, de l’hort. I jo... jo aprenia poc i malament. No em vaig adonar fins que es va morir que no havia sabut aprofitar la seva saviesa i que aquell gavadal de coneixements ja ningú més me’ls ensenyaria.

         Del nostre riu, el Milans, tota la vida n’hem dit el riu del Salt, perquè els trossos que l’envolten corresponen al veral que porta aquest nom. El nom li ve pel salt d’aigua que queia majestuós, esplèndid, sobre la font del Boyó, després de passar per sota el pont que, tot i haver-n’hi un altre molt a prop, per mi sempre ha estat el pont del Salt. A casa teníem avellaners a una banda del pont i hort i avellaners a l’altra. Sovint, amb els pares, anàvem primer a un tros, després travessàvem el pont i anàvem a l’altre. A vegades ens quedàvem uns minuts sobre el pont i miràvem a baix al riu. Amb precaució, perquè el pont no tenia baranes. Una certa sensació de vertigen m’envaïa des de la perspectiva de la meva poca estatura que, de segur, feia més gran l’altura del pont sobre el riu. Tot i així,  sempre hi tirava alguna pedra, només pel gust de veure-la impactar a l’aigua. A vegades baixàvem al costat del riu i ens assèiem damunt de les pedres, grans, inclinades en la seva direcció i polides per l’efecte de l’aigua que en altre temps les devia haver cobert. Quan em vaig fer més gran, hi anava amb la colla d’amigues. Preníem el sol i ens explicàvem secrets, protegides per l’ombra del pont i sempre amb cura de no caure al riu que, de fet, podíem traspassar tranquil·lament perquè l’aigua només ens arribava als turmells. Però just a sota del pont hi havia el toll i, amb fonament o sense, els grans explicaven que al fons del toll hi havia un xuclador, i que si algú hi queia ja no en podia sortir. Em sembla que aquella simple paraula, amb el seu immens contingut, ja ens aturava a l’hora de fer un pas, més enllà d’on sabíem que el podíem fer. El pont era de pedra, havia vist passar unes quantes guerres i havia vist caure més d’un aiguat. La natura i el pas dels anys l’havien anat erosionant i li faltava alguna pedra, però parava fort i conservava una aparença sòlida i indestructible.

         El 22 d’octubre a migdia, el cel es va obrir de bat a bat i va deixar anar l’aigua retinguda durant mesos i mesos de calor i sequera. Cap al tard, el riu, engreixat i esperonat per la pluja i pels torrents i barrancs que el nodreixen, es va endur tres ponts del poble, entre ells, el pont del Salt. I amb el pont es va endur el paisatge, els arbres, els conreus, els horts, els marges, el vertigen que ja no ho era tant, la font del Boyó tal com la recordava, els peus a l’aigua, les pedres al toll i la innocència. El riu es va emportar, amb el pont, part de la meva infantesa. Ara sé que la fressa que sentíem enmig de la tempesta no era només per la pluja, els trons i el riu; era també el crit desesperat d’auxili de tot un món que es resistia a desaparèixer. Enmig de la tristesa, vaig alegrar-me que el pare s’hagués estalviat d’haver de veure tanta desolació.

Adéu, pont estimat!

PER SOLIDARITAT, INDEPENDÈNCIA

Sento abandonar, avui, el meu habitual sentit de l’humor, però la indignació no em deixa somriure.

                         

S’han fet llargs. Aquests mesos des que vam saber la data i la pregunta, se m’han fet, se’m fan, llargs com un embaràs fora de termini, a l’estiu i en plena selva equatorial. I és que és un embaràs de risc. No pas per la mare, ni per les condicions internes de gestació, sinó per les agressions  i per l’amenaça d’avortament a causa d’agents externs. Externs, aliens i altament perjudicials pel fetus. Però no estaven en contra de l’avortament aquests paios?

El govern del PP no en té prou amb menystenir la nostra llengua – aplicant la llei Wert fins les últimes conseqüències, aquí, a les Balears, on sigui –, amb menysprear la llibertat d’expressió – enviant qüestionaris capciosos als jutges signants del manifest pel dret a decidir – i amb declarar il·legal la Copa Tricentenari – de fet, hi ha alguna cosa legal a Catalunya?  – Tampoc no ens permet recuperar totalment els Papers de Salamanca – i amb això vulnera la seva pròpia llei. 

No en té prou amb aquestes subtileses que ara, més que mai, ataca, no el que més ens importa, sinó el que més necessitem per la nostra supervivència.

 
Ja fa un parell d’anys, va decidir que allargava la concessió de les autopistes d’Abertis a Catalunya, tot i estar amortitzades de sobres, per compensar el dèficit de les seves autopistes a España. I el "no vull pagar" els fa petar de riure.

         – Catalanets  - diuen -  continueu pagant les errades dels governs d’España, que vosaltres sou la Solidaritat.

Només en els darrers quinze dies, la llista de decisions per asfixiar Catalunya és d’escàndol. N’esmentaré algunes. Sembla que fa un parell de dies, el Santi Vila, amb els seus encants – polítics, és clar – va poder convèncer la ministra de Foment, però fins fa poc, la intenció del govern espanyol era que es reinvertissin la meitat dels beneficis del port de Barcelona, a España. Sort que el Santi es casa i la ministra no el volia desairar. El ministre Montoro presumeix, dins la seva magnífica reforma fiscal,  d’abaixar l’IRPF, mesura que perjudica totes les autonomies i, encara més, Catalunya, la Solidària: menys IRPF recaptat, ingressos per a Catalunya, més baixos. Mentrestant l’objectiu de dèficit segueix essent el mateix i Montoro en descarta cap flexibilitat. I al que no el compleixi, garrotada! Amb raó, el conseller Mas-Colell, penso que educat i contingut, comença a dir les coses pel seu nom, davant de tanta prepotència.

Ja només em faltava sentir el president extremeny Monago, anunciant també la rebaixa de l’IRPF dins la seva Comunitat, perquè si volem que l’economia es recuperi – diu – els diners han de ser a la butxaca de la gent. Ben dit, Monago, els traiem de les butxaques dels funcionaris de la Generalitat – sistema de finançament solidari, que diuen – i els posem a les butxaques dels extremenys. Prou que ho sap i no es cansa de dir-ho: si Catalunya sortís del règim comú de finançament de les autonomies, Extremadura patiria un greu espoli. I va, i abaixa els impostos. Sí, senyor, serà qüestió d'aprofitar-ho mentre no comenci l'espoli.

Cada cop se’m fa més insuportable de viure enganxada a Espanya, cada cop tinc més ganes de marxar i cada cop entenc menys el concepte de solidaritat  si el solidari queda molt pitjor que el beneficiat per la solidaritat. El govern espanyol no podrà fer res per impedir el referèndum per la independència, però ha decidit que, per si de cas el SÍ–SÍ no arriba a la majoria que necessitem, la nostra situació dins d’España sigui miserable de solemnitat i els haguem d’anar a implorar, de genolls, unes engrunes per sobreviure.

Estarà bé que guanyi el SÍ–SÍ, estarà bé que aconseguim que Catalunya sigui un estat independent, per solidaritat amb nosaltres mateixos, per la dignitat del nostre poble i  per la pròpia supervivència.