Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Lila. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Lila. Mostrar tots els missatges

dissabte, 7 de març del 2015

AFALAGA'M, SI US PLAU


Si n’hi ha de paraules boniques en la meva llengua! N’hi ha tantes i n’emprem tan poques...
L’altre dia, un conegut em va fer memòria de la paraula “afalac”. Li agraeixo perquè la tenia oblidada. És bonica en la forma i en el contingut, perquè a qui no li agrada que l’afalaguin?
Vinga, va! Perquè ningú no es confongui: afalagar vol dir, en el seu significat original, de l’àrab al segle XIV, tractar bondadosament. I m’ha sorprès molt saber que aquest verb, en castellà, llengua que pren el nom dels castellans de Castella,  es considera en desús. Darrerament han aprés a dir relaxing cup of cafè con Leche, que és un afalac dirigit a la Plaza Mayor i que, en el seu moment, no es va arribar a entendre. Ara ja sí. En fi, una veritable llàstima deixar-se perdre una paraula tan gentil. Encara m’ha sorprès més que es pensin, segons diu la meva font – amb raig escàs, pel que veig – que la paraula només es manté a l’Aragó. No, si quan diuen que el desconeixement de Catalunya a Espanya és majúscul, no exageren pas gens.
Hi ha d’altres accepcions de la paraula afalagar, però ara no les necessito. Com tothom sap, aquest no és un blog de filologia catalana, tot i que a la seva autora li agradin molt – o hauria de dir massa? - les paraules.
De la mateixa família i en línia descendent hi tindríem encoratjar, que és donar ànim a algú. Totes dues són paraules terapèutiques. Quan t’afalaguen o t’encoratgen, si estàs malalt, et menges la malaltia, si estàs bo, et menges el món.
A la banda superior hi tenim “adular” que és afalagar, però servilment, incondicionalment. Que portes un vestit bonic, t’adulo; que sembles un penja-robes, t’adulo; que m’estimes, t’adulo; que em dones un mastegot, t’adulo igual o més  - ui, el sado-maso fa estralls -; que em convides a sopar, t’adulo; que et convido jo, també t’adulo – perquè ja en tinc costum, que si no... – No sé si ha quedat clar.
Adulació és el que practicaven i practiquen, els súbdits amb els seus reis, sempre i quan els reis no siguin intel·ligents, que ara mateix, el darrer rei intel·ligent que em ve al cap va ser Salomó. Es nota que últimament estic buscant respostes a la Bíblia? Mira si portava la seva intel·ligència al límit – al límit aliè – que amenaçava de partir criatures per la meitat a fi d’esbrinar quina de les seves dues presumptes mares era la veritable. Tot i que la saviesa li venia de Jahvé – a saber quants afalacs incondicionals li devia dedicar el rei més savi del món – Salomó va caure de cap, als peus de la Reina de Saba que, per moltes urpes que li hagi pintat la història – i ja sabem que aquesta història la van escriure els homes – devia ser més llesta que ell. Potser prou per deixar-se afalagar, però no per deixar-se adular. M’agradaria que fos així, malgrat la història.
De tota manera, quan un deu ser allà dalt al capdamunt i hi ha anat a parar de rebot – i estic pensant en els polítics. Un rebot que ve dels vots d’uns càndids, confiats en unes promeses que mai no es compliran - deu ser molt difícil de resistir-se a l’ensabonada. No ho sé si el petit Nicolàs devia adular molt els seus amics del PP, que ara diuen que no el coneixen, perquè es fotografiessin amb ell. La veritat és que si me’l miro amb ulls de Jake Gyllenhaal a la pel·lícula Presoners, entre altres coses, adulador li veig.

En Jake, amb ulls d'esparver

Així doncs, un cop aclarida la diferència entre una cosa tan mesquina com deixar-se adular i un sentiment tan humà com deixar-se afalagar, a qui no li agrada que l’afalaguin?
Fins i tot, la meva estimada Lila agraeix els afalacs mesurats que sempre reforço acaronant-li les barbes del coll o els saxons de l’esquena. Estic segura que si cada dia l’afalagués incondicionalment, és a dir l’adulés, dient-li coses com ara:



-      I quin bon nas que has tingut avui, Lila!
o
-      Que bé que t’has assegut al teu lloc, a menjar-te el
conill rostit!

o bé
-      Però que gran t’has fet des de l’últim dia que ens vam
 veure!

i també

-      Avui sí que t’has portat bé i no m’has fet caure, bonica
meva!

no ho acabaria d’entendre, i jo me n’alegraria molt, perquè un gos amb l’autoestima pels núvols, com em deia la companya bloguera Loreto en un comentari al relat Dona i gos, pot ser insuportable. Quasi tant com un rei, un president o qualsevol mortal que sigui incapaç d’adonar-se que l’estan adulant.


Per tant, després d’un títol tan escandalós, no em queda sinó puntualitzar que accepto afalacs, moixaines, crítiques, clatellades – alguna -  però adulacions com un rei babau, no, si us plau.

dissabte, 20 de desembre del 2014

EL NAS




                                                    

Els qui passeu sovint pel meu blog, ja deveu saber que hi ha un peatge que cada cert temps s’ha de pagar. Són les notícies de la Lila, la meva – que també és meva, caram! - estimada gosseta. És clar que sempre podeu passar ràpid, com amb teletac per la Via-T, però per molt ràpid que passeu, poc o molt us haureu d’aturar. Perquè... qui pot resistir-s’hi?
 
A veure, qui?
Després de fer-li de cangur un parell de dies, puc dir amb coneixement de causa que el seu fort no és la vista. A canvi, però, té una oïda finíssima que fa honor al seu avantpassat més directe, el llop. Aquests dies, en intimitat amb la Lila, m’he recordat precisament de “Llop”, una pel·lícula que protagonitzava Jack Nicholson. Un actor que ha mantingut el seu posat de boig al llarg de la seva carrera, sigui quin sigui el personatge que ha interpretat, i ni que no n’interpreti cap, i que a mi m’encanta. En aquesta, s’adona dels primers símptomes de la seva transformació en home-llop, quan sent la conversa que mantenen dos coneguts seus, a porta tancada, a l’altra ala de l’edifici, separada d’on és ell per un gran parc interior. No he pogut comprovar-ho en cap ala ni en cap parc interior – això és cosa d’Amèrica, oi? – però la Lila ja pot estar adormida, que obre els ulls  si algú en la mateixa habitació aixeca tant sols la mà. Que això ho fan tots els vostres gossets? M’ho crec, però expliqueu-m’ho, expliqueu-m’ho. Per mi és una proesa sensorial.

I no només això. Pot estar  ben tranquil·la a l’altra banda de la casa, sentir com s’obre la porta de la nevera, que no fa cap soroll, i anar-hi a tota velocitat. Aquí no estic segura que sigui per l’oïda, sinó més aviat que la superpercepció li ve del nas, perquè encara que fred, el que hi ha a la nevera alguna flaire conserva. És un gran nas, la Lila, que no vol dir que sigui lleig, ni gros, sinó que pel nas és per on li arriba el món.


Es passa el dia olorant, o inspirant que ve a ser el mateix. D’aquí la seva gran inspiració a l’hora d’inspirar-me. El que no tinc tan clar és, si sempre inspira, quan espira?  Al carrer no es deixa res. Olora faroles, pals, recons, cantonades, pedres, terra, herba... Ja sé què busca ja, però no ho diré aquí, que ja ens entenem. A casa olora el terra, les potes de les cadires, les plantes, les sabates, m’olora a mi i com no? tothom que es belluga. Dreta, asseguda, caminant, estirada, ella sempre té el nas en moviment.

El menjar li agrada tot, però tot. Carn, pernil, embotit, fins aquí normal. Però també peix, enciam, ous, mandarines, truita amb patata, tomàquet, xampinyons, formatge, iogurt, carxofes, poma, pa amb tomàquet, aix! com se’l menja el pa amb tomàquet. Sembla talment que se li faci la boca aigua mentre mastega. Però tot ho fa passar pel sedàs del seu nas (ja comencem amb les rimes, ai las!). S’atansa, olora, s’asseu, obre la boca i endrapa. Si li dóna temps, s’ho emporta al seu lloc de menjar. A vegades, el mos és tan petit per la seva boca que, pobra, no hi arriba i ja se l’ha acabat. L’important és la intenció, no? És el que ja deia a  El gos de la meva filla  sobre la seva educació exquisida. I ara, no només es manté, sinó que ha millorat. De fet, jo crec que per Nadal ja la podrem asseure a taula amb un cobert a cada “mà”.

He descobert que els gossos, com els nens i els vells, tenen el seu propi tempo, diferent dels que no ho som. No perquè jo tingui pressa, ella correrà i en canvi ho farà quan jo ja no pugui amb l’ànima. Us sona la imatge d’una dona corrent darrere un gos, perdent el barret i les arracades i intentant conservar l’equilibri mentre li toquen les cames al cul? Aquesta sóc jo. Sense cap dubte, corre perquè alguna olor arravatadora li ha arribat al nas.

La darrera gràcia que li he vist a la Lila – no serà l’última, segur – és que tot és sortir de casa i començar a bordar els gossos de les cases veïnes. Es veu que a cada casa hi ha un gos i jo no ho sabia. De l’un a l’altre s’ho encomanen i el carrer acaba essent un orgue de gossos. Olor? Sex-appeal? Micos de repetició? No ho sé, però ella segueix el seu camí sense immutar-se, remenant el cul i amb la cua dreta i només de tant en tant fa alguna reüllada molt digna cap allà d’on venen els lladrucs. Ja ho diuen que els gossos s’assemblen als seus amos i les gosses... a les seves mestresses, però com que la Lila en té dues, no penso especificar a quina s’assembla.

La Lila i jo us desitgem Bon Nadal i la veritat, qui vol mirar cap dalt – cap dalt, ostres! -, tenint-la a ella a baix?


divendres, 25 de juliol del 2014

LA BELLA LILA

Ara que fa mig any de la presentació del gos de la meva filla, ara que fa tanta calor que els dits s'enganxen al teclat i les neurones s'enganxen entre elles,  ara que les fotos de la Lila amenacen de bloquejar-me el mòbil... ara és el moment de complir la promesa que vaig fer de fer una entrada amb fotos de la Lila.
Si bé una imatge val més que mil paraules, no sóc capaç de fer un post sense paraules. Espero que entre les poques paraules i les moltes imatges us feu una idea de totes les meravelles que és capaç de fer la meva gosseta, perdó! la gosseta de la meva filla.

La volien petita i ho era...

Mmmmm...
Zzzzz...



No puc, no puc...
La meva orella inquieta


































Esgarrapo el que puc








Quina mania amb voler-me fer obrir els ulls


... i s'ha fet gran, molt gran.


 



 


Però em sembla que se l'estimen igual.




Sinó no li canviarien el llit tan sovint.




Quan l'operació d'estètica

De ren del Pare Noel

Pobreta! Mal a la poteta.


Queda clar que no hi cap
I aquí quasi que tampoc

Tant no creixerà, no?
 

La veritat, enlloc no s'està tan bé com a terra

Amiga dels seus semblants


Hummm! Quina bona olor que fas avui, Nira.




I fins i tot dels gats de la meva amiga Amèlia

Mirades d'amistat, si o no?





L'amic Tito



 
i l'amic Tit



De fet només es coneixen virtualment, però no ha de canviar pas res, oi? quan ho facin personalment.


Saltar els desnivells?



Ni abans ...
... ni ara



Elegància innata

Per quan plou
Per carnaval

Per quan convingui



Diuen que els gossos s'assemblen als seus amos, o era a l'inrevés?



Assemblar-se, assemblar-se potser no, però eh que són igual de guapes?


I després de tot això, algú dubtava de l'independentisme de la Lila???




















dissabte, 18 de gener del 2014

EL GOS DE LA MEVA FILLA



                                          
La Lila, bona noia
La meva filla se n’ha anat de casa. Vaig estar uns quants dies preocupada per si era culpa meva. Els pares sempre tenim la culpa de tot, les mares més.
Com que quan ens trobàvem després d’anar-se’n,  no veia cap hostilitat en els seus ulls, vaig començar a preguntar-me si potser hi havia una altra causa i la vaig trobar: volia passar la resta de la seva vida amb el noi de qui s’havia enamorat. Quin sentiment més tendre! – vaig pensar-  I ja em vaig quedar tranquil·la.
Fins que un dia va aparèixer per casa amb un gosset i el dubte em va tornar a assaltar. Seria aquell el gosset que tota la vida havia volgut tenir? Havia marxat de casa per poder tenir un gos?
            -   Mama, un gosset...- em deia.
            -   Sí, mama, un gosset... – repetia el seu germà.
Jo, impassible, com aquell que diu “No habrá consulta”, només deia:
            -   No hi ha gos.
            -   I per què? – inquiria ella.
            -   Sí, per què no? – tornava ell.
            -   Perquè no! – jo, ferma com una roca.
            -   Perquè no no és cap raó – argumentava ella amb raó.
En mala hora emprava jo, des de feia temps, aquesta frase per combatre les seves rebequeries.
            -   És veritat, mama! Perquè no no és cap raó. Tu sempre ho dius – ell també ho tenia claríssim.

En el primer contacte que vam tenir el gos i jo, ell va ser testimoni mut d’una conversa certament surrealista.
            -   Mama, mira que és bonic! Mira, Lila, mira la iaia.
Iaia???
            -   Nena, jo no sóc la iaia del gos. Ni de ningú, de moment.
            -   Oh, doncs... com li he de dir?
            -   Què?
            -   Com li he de dir que et dius?
            -   Digues-li... digues-li que em dic Teresa.
            -   Teresa? Com li he de dir que et dius Teresa?
            -   Caram! Que no és el meu nom?
           -   Ja... però... mama... ! – i ja tornava a fer aquella canterella de quan demanava  un gos.
El primer dia la Lila, per cert té un to lilós a la llengua que no em va agradar gens, em va fer de tot: cagar-se, pixar-se, penjar-se a la cortina, escampar el menjar... Déu meu! El meu pis, el meu ordre, la meva asèptica pulcritud domèstica... Es passejava per casa meva com si fos seva, amb la cua dreta com un rave, i fent anar el seu cap de drac xinés, d’ací d’allà. Després em va començar a perseguir per tot arreu. Si el cridava, venia, si li deia que no vingués, també venia; si li manava quiet!, saltironava i si li deia puja!, em posava les seves potes a la falda. Els meus sentiments contradictoris pel gos, estaven alterant per moments la meva vida – o intel·ligència, que està més de moda – emocional.
És un Shar pei, una raça xinesa de les més antigues, segle III abans de Crist. El seu nom vol dir Pell de sorra -  bonic, eh? - Sembla que van haver d’exportar-lo per salvar-li la pell – de sorra i el que amagava a sota – Als anys seixanta el Partit Comunista Xinès va decidir que els animals de companyia eren un símbol de la burgesia, i el Shar pei no tenia cap més atribució en aquell moment, i que s’havien d’eliminar. Aquesta fanàtica conclusió i la fam que es patia a la Xina, que provocà que els gossos es convertissin en aliment, van posar-lo en perill d’extinció. Un petit grup de xinesos, amants dels animals, van traslladar els pocs exemplars que en quedaven a Hong Kong, però més endavant, tement que aquest país algun dia passes a formar part de la Xina, van fer un pas més. Un d’ells, Matgo Law – agraïda eternament, senyor Matgo – va escriure a l’editora de la revista americana Dogs i el Shar pei va trobar la seva salvació definitiva.
La Lila és molt arrugada, tant que les arrugues li tapaven els ulls i van haver de grapar-li les parpelles més amunt, perquè hi pogués veure. Ara que ja hi veu, es queixa més sovint. No és que li faci mal, és que en aquest món actual nostre, a vegades com més hi veus, pitjor.
Després d’un parell de mesos ja es comporta. Es veu que la nena i el company que l’estima, que també devia voler un gos des de petit, han estat tots aquests anys pensant com portarien el gos si en tinguessin un, i li estan donant una bona educació. Tenir el privilegi de desitjar quelcom durant molt de temps té aquests beneficis.
Ara, quan em ve a veure, tenim moltes converses, segurament també surrealistes per qualsevol que les escolti. Jo li parlo i ella no em respon, però diria que m’entén. Mou la cua, dóna tombs al meu voltant, li poso la mà a la boca i no em mossega i ronca quan li acarono la sotabarba que és abundant i molt i molt arrugada. Oi que m’entén?
En fi, estic pensant... estic pensant en comprar-me un gos jo també. Un Shar pei, millor. M’és igual que tingui la llengua lila.



La Lila concentrada