Aviso
que avui no em trobareu tan optimista ni tan positiva ni de tan bon humor com
de costum. Tot i així, vull compartir la meva experiència perquè estic
convençuda que el meu no és un cas únic.
En la
meva darrera entrada vaig parlar d’aprendre a viure sense la mà esquerra, no
per caprici sinó perquè la realitat s’imposava. Era un aprenentatge de portes
endins, o sigui com solucionava problemes quotidians amb què em trobava emprant
només la mà dreta.
En
aquests quaranta dies he après que quan t’enguixen un membre del cos, no és el
guix qui s’adapta al membre, sinó a l’inrevés. El guix ho aixafa tot: pèls,
pell, ossos, músculs i tendons. I ho fa no només de la part fracturada, sinó de
tota la superfície enguixada, que és proporcionalment molt més gran que la
fractura. Ho he descobert gràcies a les quatre vegades que m’han enguixat el
canell, perquè cada vegada al principi el dolor és insuportable, però al cap
d’uns dies afluixa. Conclusió? Si pots passar amb una sola enguixada, molt
millor. És clar que això no ho decideixes tu, sinó els professionals que
t’atenen. No sé per quin motiu jo he patit quatre enguixades -m’imagino que no
és així en tothom-, però ho puc endevinar.
Crec
que el tractament que han donat a la meva fractura podria ser molt millorable,
però també penso que en cada moment s’ha fet el que s’ha cregut més oportú per
arribar a un bon punt final de la fractura. No em posaré en això, sinó en les
minses respostes i escarransides explicacions rebudes al llarg d’aquest
període. Per no parlar dels mocs i exhibicions de suficiència per part dels
professionals, que m’han deixat el cor més aixafat que si me l’haguessin enguixat.
A la setmana em van dir que si estava angoixada, la mà no es curaria. A la
segona setmana, oh miracle! vaig trobar una doctora que em va donar moltes
explicacions i que només amb això va fer que el dolor minvés. La quarta setmana
em va atendre un traumatòleg que només em va mirar a la cara una vegada; això
sí, va manar que em tornessin a enguixar el braç. Aquell mateix dia la
infermera, mentre em posava un guix tan estret com si em volgués reduir el braç
a la mínima expressió, em va dir que segurament la mà esquerra em quedaria torta com m’havia quedat la mà dreta perquè
això era una cosa que acostumava a passar quan hi havia dolor constant; ah sí!
I que era el mateix pacient qui ho provocava.
Com és fàcil d’imaginar, això -i allò- em va provocar més dolor i
després de plorar tota la nit -una ja no sabia si plorava de dolor o de
desesperació- vaig tornar a l’hospital. La doctora, aquest cop repetida -molt
bona, em van dir-, en un perfecte exercici de manca d’empatia, no em va voler
atendre perquè allò era feina de la infermera. La infermera va dir que el guix
estava perfecte i que no hi podien fer res.
-Però és que em fa molt mal... -em
vaig queixar jo.
-Doncs més calmants, t’has de prendre
més calmants!
-Més encara? Si porto un mes amb
calmants...
I
llavors em va donar la gran solució: entre calmant i calmant, et pots prendre
un antiinflamatori. Ja no vaig dir res perquè això era el que havia estat fent
des del primer dia i me’n vaig anar cap a casa. Cap a casa, Teresa! Resignada a
aguantar quinze dies més i resant perquè aquell dolor no fos l’auguri nefast
que la mà no em quedaria bé. Acabava d’assumir que per malament que estiguis, a
l’hospital no cal anar-hi, a demanar ajuda, perquè no la trobaràs. L’ajuda te
la donen els amics i familiars, sort d’ells! preocupant-se, interessant-se,
oferint-se, i tot sense demanar-la. Però com és possible que no la trobis en el
lloc on, previsiblement, més l’hauries de trobar?
A casa
vaig posar el braç sobre el coixí, aliat fidel en aquesta batalla, amb
l’esperança que ell no m’engegaria i em vaig començar a fer preguntes
transcendentals: Per què la majoria del personal sanitari amb qui m’havia
trobat en aquest episodi tenia tan poca empatia amb el pacient? Era cosa de la
Unitat de Traumatologia o passava en totes les especialitats? El tracte era el
mateix a tot arreu o era cosa de Tarragona? Aquell cretí, director de l’Oficina
Antifrau de Catalunya, que va dir “Les hemos destrozado el sistema
sanitario” ho deia seriosament o aquesta destrossa ens l’hem fet nosaltres
solets? Perquè jo he tingut la sort de no haver de córrer gaire als hospitals,
i que consti que sempre que ho he fet hi he tingut topades, però diria que
tantes, tantes com aquesta vegada, mai.
Avui m’han tret el guix, el canell necessita rehabilitació, però sembla que recuperaré bé la mobilitat.
 |
| Em fan anar pels extrems: del blanc al negre. |
I ara què? “Bien està lo que bien acaba”?
Doncs, no, senyor! No oblidaré mai que aquest camí de la creu es podia haver
evitat si tots els professionals amb qui he tractat, s’haguessin posat per un
moment en el meu lloc. No puc acceptar el qualificatiu de “molt bon
professional” si el metge no té un mínim d’empatia pel pacient perquè, si és
així, per mi no serà mai un bon professional complet. Potser és que jo hauria
d’aprendre a endurir-me la pell i no ser tan sentida, però és que precisament
és quan no ens trobem bé que ens sentim més vulnerables i tots aquests detalls
-o manca de detalls- ens fan més mal que mai.
