divendres, 17 de febrer del 2023

EL CATALÀ ÉS PRODUCTE DE PROXIMITAT?

 

                 

Sempre compro la fruita i la verdura a la mateixa botiga. Els seus productes són de qualitat i la majoria, d’aquí. Pel que fa als productes no frescos, per força he d’anar al súper i els dos que em queden més a prop no tenen res a veure ni amb els productes de proximitat ni amb el comerç local.

L’altre dia em vaig atipar que en els dos súper habituals em parlessin en castellà i vaig fer una recerca virtual dels súpers de Tarragona, l’empresa matriu dels quals fos catalana. Tots em quedaven lluny, així que vaig fer un recorregut en cotxe per veure si a prop d’algun d’ells hi trobava aparcament i podia entrar-hi a comprar.

Hi va haver sort. Vaig entrar i vaig mirar la llista. No veia iogurts de llet que no fos de vaca i vaig preguntar a un dels nois que reposaven els productes. Em va dir, molt estranyat, que de iogurts d’aquests no en tenien. En castellà, és clar. Bueno, vaig pensar, compraré la resta de coses i hauré de buscar un altre súper per comprar els iogurts. No tenia una llista gaire llarga, però la resta ho vaig trobar tot i de seguida vaig acabar. De camí a la caixa, vaig veure uns pernils penjats molt maquets que semblaven dir-me:

       ─Compra’m, soc d’aquí, compra’m, soc aquí per tu.

Com que a casa hi tinc una talladora d’embotits, senzilleta, però que funciona molt bé, vaig pensar que desossat m’aniria millor. La conversa amb la caixera va anar així:

       ─Si vull un pernil sencer, me’l desosseu?

Entenc que la paraula no era fàcil.

       Cómo?

       ─Sí, si desosseu el pernil.

       No entiendo.

     ─És que volia comprar un pernil i preguntava si em podíeu treure l’os.

       Qué quiere? Un hueso de jamón?

     ─No, dona! ─jo estava disposada a explicar-ho amb tota la paciència del món, mantenint el català─ Mira ─vaig assenyalar els pernils─, veus aquells pernils d’allà? Estic interessada en comprar-ne un i et pregunto si vosaltres el desosseu, si li traieu l’os perquè jo me’l pugui anar tallant a casa.

       Ah, no sé. Si quiere, pregunte a mi compañero.

       ─No, és igual, és igual, deixem-ho.

Suposo que em devia canviar la cara perquè la noia va reaccionar ─una miqueta, només─ i ho va anar a preguntar ella. El compañero era el noi que no sabia que existís una classe de iogurts que no fossin de llet de vaca. Era un xicot alt que vaig veure que, després d’escoltar la noia,  treia el cap per damunt de la prestatgeria i em mirava, altre cop estranyat.

       De dónde ha salido esa? ─dic jo que devia pensar.

Després va negar amb el cap i tot seguit la noia va tornar, em va dir que ellos no eran charcuteros, vaig pagar i vaig marxar. I aquí es va acabar la meva relació amb el súper “d’aquí”. No sé si per sempre, no ho sé.

Vull anar a fer una visita als altres súpers “d’aquí”, abans de llençar-me pel pont del Francolí.

A veure, puc entendre que en algunes cadenes no hi hagi determinats productes perquè només comercialitzin els que produeixen ells, però... Costaria molt incloure la llengua en els productes de proximitat? Costaria molt de formar mínimament els empleats: en educació, en la seva feina, en els productes, en el tracte als clients...? Costaria molt de saber-los motivar per a la feina, senyors empresaris?

Tot plegat ho trobo vergonyós, llastimós i contraproduent per la bona marxa de l’empresa. Si s’accepta una feina, que sigui perquè hi ha  ganes de treballar bé i si no, no cal acceptar-la; si es contracta algú, que sigui perquè se li veuen ganes de treballar, però després s’ha de comprovar que les ganes es mantenen, no? Aquesta gent, empleats i empresaris, potser no ho saben, els ho hauré de dir: treballar amb desgana encara fa venir més desgana. Fa uns anys es parlava d’arribar a l’excel·lència treballant, i ara es treballa tan malament que sembla que la fita sigui el desastre.

En la meva entrada anterior parlant del llibre “1984”, esmentava el Gran Germà, l’ull que tot ho veia i no en deixava passar ni una. A vegades trobo a faltar un Gran Germà que controli que es faci bé la feina, que no siguin els clients qui paga sempre els plats trencats: a la botiga, al restaurant, al banc... ni els contribuents: als carrers, a l’administració (la nostra, l’espanyola, l’europea).

Oh, sí! Ja sento que algú s’esquinça les vestidures perquè això són idees autoritàries que coarten la llibertat. Ah, llibertat, llibertat! La llibertat combinada amb la deshonestedat i amb el tantsemenfotisme, només pot donar com a resultat la societat de merda a què ens estem abocant irremeiablement.




14 comentaris:

  1. A mi abans em passava bastant com a tu. No tenia cap super amb productes i llengua de proximitat. Ara, des de fa uns poquets anys (4,5 o 6) tinc la sort de tenir un Bonpreu-Esclat a una distància assumible amb cotxe i un bon parquing gratuït. Hi he trobat tot el que necessito, en tots els sentits. Productes de proximitat. I sempre, sempre, tots els seus treballadors, si els parles català et responen en català. Sempre. És un descans poder comprar maduixes del Maresme o de Sant Hilari de Sacalm (que són les millors) i que t'entenguin, sempre en qualsevol cosa que demanis. I l'amabilitat per sobre de tot.

    Han fet més pel català els amos del Bonpreu-Esclat, que les nostres institucions. De veritat que sí. Però van començar a la Provincia de Girona i ara es van escampant... espero que us arribin aviat cap aquí als teus barris.

    Jo diria que els treballadors (on sigui) treballaran tan malament com se'ls permeti. Perquè està clar que l'empresa marca una pauta, la que vol, la que pot o la que es capaç de fer mantenir.

    Una abraçada, Teresa!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Carme, arran d'aquesta entrada tothom m'ha dit que a Bonpreu-Esclat et parlen en català. En tinc un a l'altra banda de la ciutat, però potser em decidiré a anar-hi. Total, he d'agafar el cotxe igual.
      I sobre treballar malament... No ho sé, jo penso que costa el mateix que treballar bé. Amb l'afegit que si treballes bé, estàs més satisfet de tu mateix i de la feina ben feta. El problema també és que els empresaris no s'adonen o no es volen adonar que tenir els empleats contents és clau pel negoci. Muntar una empresa, contractar a preus mínims i no controlar la feina del personal, per mi va de pet al fracàs.
      Abraçada!

      Elimina
  2. Si la Carme m'ho permet, signo el seu comentari. Per arribar al Bon Preu- Esclat haig de caminar més que a d'altres supers, però mai dels mais no m'han dit allò de "como"? No entiendo!
    Fa poc van obrir una pizzeria prop de casa i un dia vam anar a provar-la. Com que eren nous, l'amo va venir a preguntar si ens havia agradat. Li vaig respondre que si la carta estigués en català ens hauria agradat més. Em va respondre que sí, que més endavant també la farà en català i en anglès. Li vaig respondre que a Sant la d'anglès no la necessitem per a res, però que en català és imprescindible. Va posar cara de circumstàncies i no hi he tornat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A tot arreu va igual, Xavier, i encara si li vas dir això ja vas fer prou. Jo fins ara m'he acontentat amb mantenir el català, però hauré de començar a exigir una mica més. Tot i que les nostres exigències, si no hi ha una llei que les recolzi, de poc serveixen, penso. Molta gent que no sent res pel català, té aquesta inèrcia de no canviar res per voluntat pròpia.
      Una abraçada, Xavier!

      Elimina
  3. Jo em pregunto, mirant ofertes de treball en que demanen mil i un requisits, com és possible que desprès et trobis el que dius tu...no ho he entès mai ! i una cosa més, els salaris que hi han, crec que també hi ajuden.... moltes coses a millorar i poques ganes de fer-ho.
    Salut ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Artur! I ja has vist aquests dies, amb la "infermera" de la Vall d'Hebron. Si per fer qualsevol sol·licitud per treballar a l'administració ja s'hi ha d'adjuntar el C1, com pot ser que aquesta tia ja estigui dins? Suposo que els deuen haver obert les portes de bat a bat perquè vinguessin a treballar aquí: ja us el treureu, no patiu... I mentrestant les nostres infermeres se'n van a treballar a l'estranger! Quina merda!
      Apa, salut! Encara estic molt enfadada.

      Elimina
  4. Crec que no se perd per una part, tant empresaris com treballadors tenen molt a veure. Els empresaris per voler pagar poc, amb molta experiència i que siguin joves... i els treballadors que fan la feina de dos pel preu d'un. I així no pot anar mai bé.
    Als súpers que vaig jo, no he tingut mai cap problema amb la llengua. Deu ser que com és un poble no molt gran, gairebé tothom xerra mallorquí o potser que he tingut molta sort...!!!. Sigui com sigui, de Joans, Joseps i ases n'hi ha per totes les cases.

    Aferradetes, nina.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Als pobles acostuma a ser així, sa lluna. Me'n recordo que quan treballava al banc, si em venia una persona negra parlant un català perfecte, abans d'identificar-se ja sabia que venia d'algun poble de la zona de la fruita de Lleida. Treballant pels pagesos i sentint tothom parlant català era com més n'aprenien. Les ciutats tenen altres virtuds, però la facilitat d'integració no és una d'elles.
      Aferradetes!

      Elimina
  5. Ahir mateix, que vaig anar a sopar amb els companys de feina, després de sopar vam anar a una terrassa, perquè feia una temperatura acceptable. Vaig demanar una "aigua fresca", i la cambrera em va fer una mirada assassina. Quan va portar les begudes a mi no em va dur got. En fi.
    A mi m'agrada, cada vegada que contesto algú en català quan em parla en castellà, de veure com es descol·loca. Em produeix un goig infinit. I que no em senti cap jutge espanyol, perquè per molt menys n'hi ha que han anat a presó.

    ResponElimina
    Respostes
    1. L'autor ha eliminat aquest comentari.

      Elimina
    2. Així m'agrada, Helena! Goig infinit per parlar la teva llengua a casa teva! A mi els que em fan gràcia són els repartidors. Comencen en castellà, jo en català, DNI, jo en català, el que sigui que em pregunten, jo en català. Et vols creure que quan els dic adeu em contesten adeu i bon dia? Devem fallar en alguna cosa, no ho sé, per provocar aquest desinterès en persones que entenen i parlen perfectament el català. Potser és el que li deia al Xavier, que si no hi ha llei que obligui, fan el que els hi resulta més còmode.
      Apa, petonets i segueix amb el goig infinit!

      Elimina

      Elimina
  6. Caram , avui et torno a veure molt enfadada, jo tot i que visc al Baix Llobregat, aquest problema no l'he tingut, perquè jo els dic que ja els ensenyaré jo a parlar en català i s'ho agafen rient...
    Com que a l'Insti, faig reforç de català als nou vinguts, m'ho passo bé, perquè al començament diuen que no m'entenen, però a poc a poc intento no passar-me mai al castellà i bé en van aprenent. I és curiós n'aprenen més de pressa els que no saben castellà, ( Filipins, d'Ucraïna,
    del Paquistà, del Sahara, d'Armènia), que no els Sud-americans, que com que saben que els entenem , potser no s'esforcen tant. Ara que jo quan considero que ha passat un temps prudent, dic que jo tampoc els entenc i és clar s'han d'espavilar...
    Bona nit, Teresa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs fas una bona feina, Roser i amb bon rotllo pel que veig. És veritat, els sudamericans en general no tenen cap interès en aprendre'n perquè amb el castellà ja s'entenen. Sempre hi ha aquelles excepcions de voler-se integrar, jo en conec algunes, però són poques. De tota manera, és el que dic més amunt, sense una llei que obligui no farem res.
      Petonets, guapa!

      Elimina