divendres, 10 de setembre del 2021

L'ÚLTIM CONTE D'ESTIU

 

                          

No és que a partir d’avui deixi d’escriure “contes” al meu blog. És que després de confessar les meves habilitats manuals, d’explicar les meves aventures amb la Lila i els canaris i culminar la trilogia amb això d’avui, crec que m’he de centrar, concentrar, en la tardor que arriba, que arribarà. La nostra començarà ni més ni menys que l’endemà de la Diada. El suflé ha baixat, diran els que no estan per tonteries, oi senyora Colau? Només per puntualitzar, alcaldessa, les tonteries sempre són relatives; per segons qui, ho són i per segons qui, són qüestió de dignitat. Seguirà amb l’inici del curs escolar, que a mi també m’afecta, eh? De seguida es farà notar el curs judicial, amb totes les seves causes contra l’independentisme, que em sembla que ja ha començat perquè he vist Mr. Lesmes amb el medalló penjat al coll, dient impúdicament les mentides habituals. Naixerà, o renaixerà, la tan desitjada taula de diàleg que jo diria que porta, no nou, sinó divuit mesos gestant-se; ja cal que sigui de material porcellànic si vol resistir perquè entre l’embat i l’ambigüitat ho necessitarà.

       Però anem al conte, al d’avui, que és el que compta i que no va de comtes, ni d’aristocràcia, sinó que és planer com la seva protagonista.

       Quinze dies amb l’Elna donen per molt. Ja patia perquè entre el casal i les vacances del pares, aquest estiu no em podria amarar de la seva energia -que es deu nodrir també de la meva, tal com veig que queda la meva corpenta quan se’n va-, de la seva alegria, de la seva innocència, de la seva descoberta progressiva de la vida.

       És ben curiós com en mesos, i encara més d’any en any, el seu món s’eixampla. Segueix amb el seu instint maternal que li recordo des que va tenir esma per agafar la nina i segueix amb les seves pràctiques de doctora, tot i que diu que ella vol ser perruquera. 
















Però si abans hi havia la família, alguna amigueta del col·legi i una activitat extraescolar, ara hi ha tots els amiguets del casal, els veïns de la comunitat, la piscina -quin món, la piscina! Començo a pensar que en una altra vida, l’Elna va ser peix-, el viatge que va fer amb els pares mentre jo feia ballar la Lila -i la passejava, l’alimentava, me l’estimava- i més coses.

       Pateixo una miqueta per si un dia el cercle es fa tan gran que jo hi quedi diluïda. Sí que aquell “Iaia, t’estimo molt, molt”, sembla una promesa d’amor etern, però la intensitat es reduirà, com no podria ser d’altra manera. Jo, de veritat, amb  qualsevol intensitat ja em conformo.

       L’Elna també ha incorporat paraules noves al seu vocabulari, que han fet possibles converses tan interessants com aquestes:      

      -Tu imagina, iaia.

       -Imagino, imagino...

 

      -Enamorem-nos, iaia!

       -Eh?       

 

      -Tu mateixa!

       -I tu també, tu mateixa!

 

      -Jo crec que... -i es queda pensant.

       -A veure, tu què creus?

      

       La darrera:

      -Iaia... Jo vaig néixer l’any...

       -2017, carinyo.

       -No, no, tu vas dir: tu vas néixer un any...

       -Històric, filleta, històric!

       -Per què?

       -...

      

       Ah, i el que em diu molt sovint, si mirem les notícies és: Què diuen? Que jo crec que ella ja ho sent el que diuen, però a més a més ho vol entendre. Cap problema! Jo li explico com puc. El problema ve quan la mare, bastant sorda, pregunta al mateix temps què diuen. Ai, el meu cap!

       De tota manera, encara puc descobrir-li alguna cosa que, per elemental que sigui, ella no coneix. Per exemple: els peixets que nedaven l’altre dia a la platja, entre les nostres cames, enmig d’una aigua transparentíssima, que per cert, la feien esgarrifar. Un altre exemple, veure córrer un caragol. Sí, sí, un caragol, aquests animalets tan dibuixats pels i per als nens, que molts nens – vull pensar que els mestres sí- no han vist mai en la realitat. I és que un dels dies que vaig pujar amb ella al poble, va ploure i en sortir   vam ensopegar els caragols en plena festa. Veure els seus ulls, els de l’Elna, observar amb tanta atenció com el caragol s’arrossegava amb aquella parsimònia, és que no té preu. I aquí sí que no es va espantar. Suposo que la velocitat del moviment hi té a veure; si s’ha de córrer al davant, amb el caragol hi ha les de guanyar. I quina llàstima, no vaig fer foto!

       I encara, per fi, una altra descoberta, aquesta més meva que seva. Marededeu, marededeu! A mi m’agrada explicar-li sempre algunes de les coses que veiem. En arribar amb el cotxe al poble i passar per darrere de l’església li vaig dir:

       -Mira, quan vegis l’església, vol dir que ja som a Vimbodí.

       -L’església? Què és l’església, iaia?

       -Doncs... l’església és...

       Que em vaig quedar sense arguments per explicar-li què era una església! L’Elna no està batejada, no va a missa, no va a col·legi de monges, ha anat a quatre casaments, un per cada any de la seva vida, tots civils. I que, en tornar del casament d’una amiga lesbiana de la meva filla i preguntar-li com havia anat la boda em va dir:

       -Bé, iaia... S’estimen... perquè elles s’estimen.

       El meu amor petit! Segur que aquesta va ser la resposta dels pares a alguna de les moltes preguntes que els va formular.

No hauria de ser tan difícil d'explicar, no?


       Així doncs, no vaig saber explicar-li què era una església. Ja sé que els adoradors del déu dels ateus i dels apòstates diran “No cal, Teresa, no cal!”. Però a mi m’agrada trobar-li explicacions per tot, que prou que arribarà un moment que no li podré explicar el perquè la vida és tan injusta a vegades. De moment i mentre pugui, hi posaré tot l’interès. En aquest cas, però, deixaré les explicacions per més endavant; si li parlo molt de l’església aquests dies que es parla tant del “bisbe satànic”, ella que està en tot, igual ho relaciona i s’espanta. I quina cosa més curiosa que mentre el bisbe era ultra-catòlic, ultra-reaccionari, ultra-exorcista, ja podia anar dient i fent les barbaritats que volgués que als escollits ni se’ls critica, ni se’ls toca un pèl. Ara bé, penjar els hàbits de bisbe per anar-se’n amb una dona, i una dona escriptora... cap al foc de l’infern!!! Això després de passar pel manicomi, és clar! Poc he seguit el cas, així que no diré res més. No la vull vessar per excés de paraules que és el més fàcil que pot passar quan s’està poc informat.

       I tornant a l’Elna, tothom pot pensar, pot insinuar, m’ho pot venir a dir a la cara, que soc una iaia tova que està bogeta per la seva neta. Tothom és lliure de fer-ho... que jo, sense excuses, ho admetré.


I l'última platja d'estiu, d'aquest estiu


       En fi, que s’acaba l’estiu, un més, i comença un altre curs per l’Elna i un altre pels independentistes, que, no ho oblidem, tenim milers de persones als peus dels cavalls dels jutges. Només cal demanar que no faci el seu curs la sisena onada, sinó potser sí que ja serà per demanar un exorcisme. Que no ho sabíem, però teníem el tècnic ben a prop, no?

13 comentaris:

  1. Abans de res ens has posat unes precioses fotos de l'Elna i la seva imaginació. Amb una àvia com tu, teniu la diversió assegurada per molts anys. Les converses són molt tendres i dolcetes, tot i que de vegades ens deixen amb la boca oberta amb certes preguntes.

    Pel que fa al Bisbe, no l'heu sabut aprofitar bé. 😉

    Aferradetes, nina.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No me'n puc estar, sa lluna. Espero no haver-me'n de penedir perquè sents a dir tantes coses... Jo també em quedo meravellada de les preguntes que fa i de les coses que diu. És veritat que són esponges i diuen el que senten dir, però en la majoria de coses sembla que n'ha captat el sentit.
      Aferradetes!
      Ah, i potser sí que no hem sabut apreciar el privilegi del bisbe.

      Elimina
  2. Ara li he preguntat a ella que és l'església i m'ha dit: és al poble...
    -Saps que podem fer mama?
    -Que?
    -Si vols li preguntem les dues a la iaia i ella ens ho explicarà,
    -Ella ho sap?
    -Si mama la iaia si que ho sap!

    ResponElimina
  3. Ara, desprès de llegir el teu últim escrit-relat de l'estiu, me'n adono que la que ha anat de "colònies d'estiu" has sigut tu, Tresa ! hehehe.... quantes aventures no has passat, en aquest temps, eh!... i divertides !.
    Amb una neta tant maca i espavilada,( i sense perdre de vista la Lila !), la diversió estava servida des de el primer dia !.
    Tu n'has gaudit i nosaltres també, amb les vostres aventures. Fins la propera :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Que bé, Artur! Divertir-vos així, explicant les meves batalletes és la meva màxima aspiració (aquí no hi tinc emoticones, llàstima). La veritat és que són històries que em passen que em motiven i, ja saps, jo sempre amb el boli a la mà a punt per escriure-ho. Fins i tot... pensa que quan ho estic passant malament penso: això quan ho escriguis, riuràs!
      Abraçada!

      Elimina
  4. Molt maca i molt eixerida l'Elna!
    I la seva iaia també, feu un bon tàndem, ben divertit.

    Fas bé d'escriure les seves scoses i les seves expressions, així queden per a consultar-es en un futur. Els nets ens proporcionen molts moments intensos i bonics, divertits i enttranyables i encara que ens sembli impossible, amb els anys algunes o moltes de les seves sortides divertides se'ns en van de la memòria. Estic contenta d'haver escrit uens quantes anècdotes dels meus nets quan eren petits. Només pel fet d'haver-les escrit ja les recordo millor i en qualsevol cas es poden consutar. Llàstima que no són gaires. Ara ja m'hi puc posar seriosament, la Joana ja en té tota una colla de ben divertides i no n'he escrit cap. Gràcies per fer-mi pensar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És clar que sí, Carme! És que és el que dius. Són moments únics i divertits que després se'n van, inevitablement, de la memòria i és una llàstima perquè jo crec que si ho escrivim i d'aquí a uns anys ho rellegim passarem una bona estona. I a ells, als néts, fins a certa edat, també. O sigui, ja t'hi pots posar amb la Joana i si ho penges al blog ho llegirem tots i farem competició de iaies toves, però entranyables.
      I com que Col·lecció de moments és de poemes, també n'hi pots dedicar un sobre les coses que fa.
      Una abraçada!

      Elimina
  5. Jo esprava un cobte. però això és una realitat com un temple...ênso que podríes fer un llibre que es digués "El diari de l'Elna" Ja podríes començar ara de petita i així a mesura que s'anés fent gran, seria com si ella escrivís el seu propi diari i segur que de gran li faría il·lusió...
    La veritat és que sem,bla una nina!!!
    Petonets, Teresa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Esperaves un conte, Roser? És la realitat explicada com un conte, o bé és el que volia fer. Coses de nenes, llenguatge infantil i les boniques històries de l'Elna.
      Vols dir un diari escrit per mi en primera persona, com si ho escrivís ella? No està malament, m'ho pensaré.
      Petonets, guapa!

      Elimina
  6. Que gran i maca està l'Elna. La fotografia on està dormint amb la seva nina és molt bonica.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola, Xavier! Sí, totes són sense que ella se n'adonés, però aquesta encara més a traïció perquè estava dormint. I és curiós perquè normalment ho deixem anar tot quan dormim, però ella s'hi aferra fort.
      L'Elna és una mica la néta de tots, no? Des que va néixer que la coneixeu i n'aneu veient l'evolució.
      Una abraçada

      Elimina
  7. Els nens i les nenes són l'alegria d'una casa! Però els avis i àvies també es fan estimar. Conec el cas d'una nena que preferia la iaia en comptes de la mare, perquè ella treballava i l'àvia es cuidava molt més de la neta del que tocaria.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Això sí que li ha de fer mal a la mare, Helena! Però bé, els afectes són així i per un motiu o altre, la nena preferia la iaia.
      Per a mi sí que ho és una alegria. Quedo rendida quan se'n va, però si la tinc uns dies, després costa no enyorar-la. Suposo que és normal.
      Una abraçada, Helena!

      Elimina