dissabte, 28 de novembre del 2020

L'ÚLTIM TAST

 

                   

Tot i que la meva amiga bloguera Helena Bonals em diu que no cal que promocioni “La llum de l’impostor” perquè és un caramel que ja es promociona sol, publico amb el seu permís el darrer tastet informatiu-promocional-difusiu de la novel·la. Que no sigui dit que no faig tot el que puc perquè arribi a tots els racons de tot el món mundial.

Tinc un amic que sempre diu que els llibres per ser bons han de tenir les dues esses, sang i sexe, i jo sempre miro de fer-li cas. Així que aquí teniu dos fragments i el pròleg. No cal que expliqui quin és cada un, oi? Tinc uns lectors tan intel·ligents que no fa cap falta. Sé que puc posar el llistó alt, per això afegiré que un dels fragments conté el desllorigador d’aquesta història.

Doncs aquí va el primer:

Perquè avui el Quim està d’allò més seductor i no deixa de mirar-se-la i li brillen com mai aquells ulls tristos que té, que potser les coses van bé per la comissaria i tots els casos i problemes se solucionen amb facilitat. I tot flueix, i la vida és meravellosa i val la pena viure-la. I mentre el Quim és de cara a la pica fregant els plats, ella el troba tan sexi amb aquell davantal amb la imatge de la Llesta en serigrafia, que li treu amb intenció de tornar-li a posar quan li hagi desbotonat la camisa i li hagi descordat el cinturó i pugui veure aquells calçotets amb roselles que li va regalar ella, amb què el Quim està imponent, i que segur que avui s’ha posat.

       Però el davantal ja no li podrà tornar a posar perquè el Quim ja ha deixat els plats i la pica i les bombolles de Fairy i ja es troba ell mateix dins d’una bombolla que el transporta a un altre món. Corpulent com és, la pren en braços cap el llit i amb els pantalons descordats que li van caient, gairebé s’entrebanca, però són tan a prop del llit que hi cauen tots dos i riuen nerviosos, talment dues criatures a punt de jugar al seu joc preferit. Avui ella porta un vestit vermell botonat al darrere de dalt a baix amb traus de bagueta i el Quim s’hi haurà d’entretenir. Una brusa sempre és més fàcil de treure, però res no el priva de gaudir uns instants més de preludi, que allarguen el plaer que ara mateix encén el seu cos. Ella no pot veure la cara del Quim perquè li ha de donar l’esquena, però nota la tremolor dels seus dits en desbotonar-li cada botó i sent els seus petons baixant-li esquena avall, cada cop més nua, cada cop més lliure. Ja no pot més i s’ha de girar. El cos del Quim ja no és jove, però no hi troba a faltar res. No és la vigoria ni la fermesa del seu cos el que la té embriagada. És l’expressió del seu rostre que reflecteix l’amor, la devoció, el desig que sent per ella. I no ho pot veure ara mateix, però el cos del Quim, més avall, li indica que està en perfecta consonància amb la seva passió. En acabar, s’adormen abraçats, el llum de la cuina encès, la pica plena d’aigua, els plats per esbandir.

El segon: 

Van treure vuit presoners d’una gàbia i vam caminar mitja hora més, conduint-los encadenats fins allà on anàvem. Primer vaig pensar que ens dirigíem a gravar un vídeo amb presoners autèntics, per això quan ens van repartir els ganivets vaig somriure. El meu company em va mirar amb estranyesa i llavors vaig ser jo qui es va començar a estranyar. Tot el que va passar a partir d’aquell moment va ser com si ho veiés a càmera lenta. Vaig sentir una veu «Al·là és gran, demà us començarà a obrir les portes del paradís». «Demà? Com que demà?» em sento preguntar. Algú em respon: «Sí, avui nosaltres fem una execució i demà Al·là ens obrirà les portes del paradís». Mentre rumio perquè demà i no avui, em trobo darrere d’un dels presoners;  està agenollat i al seu davant hi ha una fosa. Miro a banda i banda meva i  tots els companys estan en la mateixa posició que jo, amb un ganivet a les mans i un presoner agenollat al seu davant. Em xiulen les orelles, potser uns instants, a mi em sembla que són hores, fins que al crit d’Al·là és gran, rodolen els caps, tots menys el que he de tallar jo. No sé si tothom calla o és cosa meva, però enmig del silenci veig desfilar pel meu davant la vida que he tingut fins fa poc i, així i tot, tan allunyada.

.../...

Però les mirades incrèdules, complagudes, atònites diuen alguna cosa més amenaçadora, diuen que jo he d’acabar la feina, que aquí, dels que duen la granota taronja no n’ha de quedar ni un amb el cap sobre les espatlles. Riuen, suposo, de la meva mirada suplicant, i m’envolten bramant, algú crida una frase d’encoratjament, començo a sentir el nom d’Al·là i crits i consignes animant-me a tallar el coll del fill de puta ianqui i, amb les cames tremolant i traient forces de flaquesa, em dic que si no faig el que em diuen, Al·là m’obrirà avui mateix les portes del paradís, no em caldrà esperar a demà. Tanco els ulls...

I el tercer:

 

Els dos nens juguen al pati de casa. Ja fa estona que s’entretenen amb un pot de llauna buit. És el pot que encabia la pintura amb què el pare va pintar la seva habitació abans de néixer, ara fa tres anys. Fins ahir l’empraven per guardar les quatre joguines que tenen i avui han vist que la seva pròpia imatge es reflectia en el cul del pot. Ja fa temps que es van descobrir en el mirall del lavabo, però poder-ne tenir un a les mans i atansar-lo i allunyar-lo, fent cares i ganyotes, mirant-s’hi ara un, ara l’altre, ara tots dos alhora, és un privilegi que encara no s’havien pogut permetre i que, com tots els descobriments de la infantesa, troben meravellós.

      Tots dos s’entenen bé i no es barallen mai. Ni pel pot, ni per res. Saben que s’hi miri un, s’hi miri l’altre, el cul del pot sempre reflectirà la mateixa imatge. És la imatge que poden veure quan s’encaren tots dos i que, sense ells ser-ne conscients, els atorga identitat i els dona calma i seguretat.

      La mare els va vigilant des de la finestra de la cuina, complaguda per aquesta bona avinença que ja fa temps ha observat i que la rescabala dels pocs capricis que els pot oferir. Aviat alçaran el primer vol. El curs proper començaran a anar a l’escola. Ja sap per les dues filles grans que quan això passa, l’envaeix una tristesa compacta que l’enfonsa. No és el sentit de possessió el que la domina; són els perills que li consta que els sotjaran i que ella els voldria estalviar.

 

I ja no us dono més la tabarra. Si no us han vingut ganes de llegir “La llum de l’impostor”, ja no us en vindran.


                                                             Si no és que us enlluerni

 

 

 

                                                                                    

 

10 comentaris:

  1. És com una llaminadura que, quan l'acabes, en vols més.

    Aferradetes, nina.💝

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ah sí? Gràcies, sa lluna. SI te l'acabes, ja em diràs el què.

      Elimina
  2. Si que en venen ganes, sí, el llegiré segur...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bién!!! Però tal com et vaig dir al blog de l'Helena, comença pel Silenci de Vallbona, creu-me a mi.

      Elimina
  3. El tercer fragment és una bona manera de dir que són bessons, i seria premonitori del lligam que els unirà.
    Això de les dues esses ho trobo curiós, jo gairebé mai escric sobre aquests dos temes, però és que la meva mala experiència a la vida em fa allunyar-me tant com puc d'una de les dues. Tu escrius molt bé, d'una manera que no agredeix el lector. L'altra essa, la de la sang, si que sorprèn i pertorba.
    Espero que t'hagi agrada mínimament la ressenya, jo no en sé, d'escriure, per això faig poesia, i breu, perquè tinc menys possibilitats d'equivocar-me.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Helena, jo l'allunyament de la meva experiència el faig precisament escrivint. Com més me n'allunyo, més satisfeta n'estic. Tot i que a vegades, potser que no me n'allunyi tant i no me n'assabenti.
      La ressenya em va agradar molt, ja t'ho vaig dir, i la penjaré properament. I si us plau, no ho diguis més això que no saps escriure. Jo sempre he pensat que a un poeta li és més fàcil escriure prosa, que ni pas a un narrador escriure poesia. Potser cadascú des de la seva perspectiva i les seves aptituds ho veu diferent.

      Elimina
  4. Si haig de triar, em quedo amb la segona essa, encara que el fragment de tast el poses al primer lloc.
    Sé que fa entrar ganes de saber-ne més.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Eh que m'ha quedat suggestiva i excitant l'escena d'amor? Jo també ho penso, Xavier. Però són esquitxos això només. Em sembla que la Roser s'ha pensat que tot el llibre va de sang i sexe.

      Elimina
  5. Això va a gustos Teresona aquest amic teu, deu parlar d'ell, dels seus gustos...I això de què els llibres es promocionen sols, deixem-ho correr!!!
    Petonets i molta sort.

    ResponElimina
  6. És clar, Roser, tot són gustos.
    No, dona, l'Helena el que vol dir és que si un es llegeix el llibre, com era el seu cas, ja li agradava, encara que jo ja no digués res més. Però i tant que necessiten promoció els llibres. Ho saps tu i jo també. Tot allò que no s'ensenya, no existeix.
    Petonets.

    ResponElimina