N’estic
dels insectes fins al capdamunt. Aquest estiu han envaït la meva vida i es
pensen que em manen ells. Parlo dels insectes amb boca xucladora, àvids de sang
dolça com la meva. Diguem-los mosquits —tigres o domèstics, és igual—, mosques,
cuïcs, tabals, vespes o abelles. Amb potes llargues, curtes, amb ales més
transparents o menys, a ratlles o llisos. Encara que a tots els anomenem
mosquits, cadascun té els seus gustos de paràsit.
He
arribat a no sortir a la terrassa al vespre per evitar les seves picades. A dins
de casa hi he posat tota mena de repel·lents: elèctrics, esprais, espelmes...
M’he empastifat de citronella, primer en gotes, després en pasta. Si la
citronella fos un arbre, jo en seria una representació. Quasi m’ofego amb tanta olor! No hi ha res a fer. Res no els
dissuadeix d’atacar-me. Mosquits, mals esperits! Ja només em falta provar la
pala de la senyora d’Iniesta que es veu que és infal·lible per matar les
mosques i els mosquits de Fuenteabilla. Si convé, puc anar-hi a viure també.
Durant
tres nits vaig tenir una bestiota
d’aquestes a l’habitació, que només atacava amb els llums tancats. Em va picar cada nit. Jo ben untada de
citronella, l’elèctric brandant a tot drap i el Fogo espraiant com un esperitat.
Sí? Doncs el malparit no en tenia prou de picar-me que quan havia acabat feia
una mena de vibració, prrrrrrrrrrr, un crit de victòria.
—T’he picat! Per si no te
n’has adonat, tonta del bote! Ja pots fer el que vulguis.
I
així cada nit. Fins que un dia al matí el vaig enxampar. S’estava arraulit, com
un mosquitet mort, en un lateral de l’armari a l’espera que arribés la
mitjanit per començar a xuclar-me la sang. Criminal! El primer instint va ser
d’esclafar-lo amb el coixí sense pietat talment un assassí de novel·la negra.
 |
| El que jo dic: una bestiota. |
Però tenia l’Elna amb mi que observava la meva excitació sense entendre res i
el segon instint em va fer pensar que fins i tot l’enemic té sentiments. I si
li oferia diàleg? Va guanyar el primer instint. No va fer falta donar-li cap
explicació a la meva neta perquè ella el mosquit ni el va veure i el meu gest
d’estampar el coixí contra l’armari la va fer riure a cor que vols. Encara va
riure més amb la vibració que vaig
dedicar al mosquit, a manera d’absoltes. És fàcil fer riure un nen. Més que
matar un mosquit.
 |
| Aquests mateixos! |
La
setmana passada
feien castell de focs
davant de casa.
Com que no em resignava a
mirar-me’ls des de darrera el vidre, vaig comprar un parell de torretes, mida
natural per a geranis, plenes de cera amb citronella i en vaig posar una a cada
banda de la terrassa. Oli en un llum! Ni un mosquit durant dues hores. Ara bé,
quan les vaig apagar no vaig ser a temps de posar les proteccions ni de tancar
la porta de la terrassa. Amb vint segons vaig rebre quatre picades. Segur que
estaven parapetats en algun racó i quan vaig apagar la citronella van dir:
—A por ella!!!
Això
és una guerra oberta entre els mosquits i jo? Són tots a casa meva? O algú més
els està patint més que altres anys, aquest estiu?
La
darrera batalla va començar dissabte. És la del mosquit que se m’ha posat
davant de l’ull esquerre. Estic segura que és d’aquells tan minúsculs —invisibles,
en diuen— i
que el tinc entre la parpella i les pestanyes. Si moc el cap, ell també es mou,
però a vegades va per lliure i també es mou encara que jo estigui quieta. I
quan dic moure vull dir moure, eh? No d’una peça, sinó articuladament. Mai no
n’havia vist cap de tant a prop. Li veig les ales, els ulls i tot el detall de
la seva anatomia. Va anunciar el seu adveniment una estona abans, amb una
espècie de llampec intermitent i platejat que em passava pel davant. Després va
arribar ell.
Què
faig? Vaig a l’oculista o a l’entomòleg? Igual és un exemplar rar —el
mosquit de l’ull, li dirien, o potser el mosquitalull— i
als especialistes els interessa estudiar-lo. Segur que és una espècie invasora.
Els mosquits autòctons no són tan agressius, per Déu! Són més... com nosaltres.
No fa pas tant temps que vivíem en harmonia, caram!
