"El castell" és una obra inacabada - i no m'estranya - de Kafka, en la qual el protagonista K topa amb la burocràcia i no pot avançar. L'altre dia em vaig veure immersa en un embolic burocràtic i em vaig recordar d'aquest gran mestre.
Sóc dels que paguen, submisament i resignada, els impostos. Les multes de
trànsit acotant el cap i les taxes municipals, remugant o renegant. Després hi
ha Hisenda, o Agència Estatal d’Administració Tributària. Em pregunto perquè a
una entitat massissa i perenne com aquesta li diuen agència. Em fa pensar en una
agència de models, lleugera, o de viatges, constantment en moviment, o la Mortadelo y Filemón, Agencia de información, hilarant.
Qualitats totes, que poc tenen a veure amb Hisenda. Cada any, l’Agència em
recorda, desinteressadament, que tinc un IRPF per gestionar, ja sigui al meu
favor o al seu.
Ara seria el moment de reivindicar la Hisenda pròpia i, encara
que no vingui gaire al cas pel que vull explicar, ho faig. Si els impostos que
paguem els catalans, han de redundar en Catalunya, tot i ser impostos, no ens faran
tan mal.
Aquest any vaig fer les declaracions de tota la família i tothom
content perquè, encara que poc, tots recuperaven alguna coseta. Menys jo.
Sempre feia les paus, cinquanta euros amunt, cinquanta avall, però aquest any,
ja m’ho esperava, m’ha tocat pagar. Poc, segurament, per la butxaca de
Bárcenas, però bastant per la meva.
Vaig modificar el meu esborrany des de la web de l’Agència i,
corresponent a la invitació que gentilment m’adreçava, em vaig disposar a
confirmar-lo. Però no me n’acabava de sortir perquè se’m quedava pensant i no
avançava. Vaig entrar i sortir diverses vegades de la web, però res.
Mentrestant, em vingué l’acudit de mirar-me el compte corrent i l’ensurt va ser
majúscul: m’havien cobrat l’impost. Només una vegada, no sigueu cruels. Vaig
comprovar el meu esborrany a la web de l’Agència i continuava pendent de
pagament. Aleshores va començar el Via Crucis.
De sis a nou de la tarda, vaig fer nou trucades a Hisenda. Los agentes sempre estaban ocupados, en castellano
i en català. Vaig deduir que de sis a set era hora punta i de vuit a nou, es
preparaven per plegar. Em quedava el dubte de quina devia ser l’explicació
entre set i vuit, però no vaig voler capficar-m’hi, que les idees fixes no són
bones per la salut.
Vaig trucar al telèfon d’Atenció al client del meu banc, però si el
problema ha estat generat des de la web d’Hisenda, em van dir, és Hisenda qui
t’ho ha d’arreglar.
Sessió de meditació i uns quants Ommmmmmm! per poder dormir, perquè ja
veia a venir que per poder confirmar el meu esborrany, hauria de tornar a
pagar.
L’endemà a les nou, em vaig asseure davant del telèfon i, gràcies a
Déu, ja no estaven tan ocupados. No
sé si era pitjor el dubte que m’havia rosegat fins llavors o la constatació del
fet que vaig comprovar en aquell moment.
– Si usted no tiene el borrador confirmado, no tiene el impuesto pagado.
Del càrrec de l’import al meu compte, ells no podien ni volien saber-ne
res. Era un detall sense importància en el que no hi estaven implicats.
A les nou i deu les cames em van començar a tremolar. Sí, com l’altre
dia al súper, amb el nen llançador de martell. Potser és hora que m’ho comenci
a fer mirar això de la tremolor. Així que vaig continuar fent trucades. De l’un
em passaven a l’altre. De Informàtica a Esborrany, i a Inspecció, i tornem-hi a
Esborrany, sense deixar-me ni explicar i donant-me respostes d’ajuda al
contribuent com aquestes:
– Esto que me dice es imposible.
–
No puede ser – i em tornaven
a rematar, després de comprovar-ho – Usted
no tiene el IRPF pagado.
– Esto, a Borrador. Le paso.
– Pues haga usted un escrito... aunque no le va a servir de nada, claro!
Porqué si no tiene el borrador confirmado...
–
Esto, a Informàtica. Le paso.
I tot sense comptar les vegades que se’m va tallar o que em posaven en
espera indefinida per oferir-me tots els magnífics serveis de l’Agència Estatal
d’Administració Tributària.
No puc assegurar en quina llengua em parlaven, perquè les orelles em
botzinaven terriblement i les xifres de l’import que, irremeiablement, hauria
de tornar a pagar, ballaven i reien sorollosament damunt del meu cap, en forma
d’empleats d’Hisenda.
Quan ja vaig adonar-me que, encara que em passés la resta de la vida
trucant a l’Agència, allí no m’arreglarien res, vaig trucar al banc, a la meva
oficina, i una ex-companya m’ho va solucionar en menys d’un minut – eternament
agraïda, Covi – després de fer una simple trucada a la central. Diu que li van
dir que passava de tant en tant que la web d’hisenda es quedava penjada després
de fer el càrrec al compte del contribuent. Es veu que a l’Agència no ho
sabien.
En fi, setze hores perdudes miserablement, un centenar més de cabells
blancs i un desig vehement de deixar de tenir tractes amb l’Agència. Si mai
tenim Hisenda pròpia, que sigui com més aviat millor, si us plau, que no li diguin Agència. Després
de sentir tantes vegades aquest nom en unes circumstàncies tan adverses, podria
agafar-li al·lèrgia ipso facto.