dissabte, 1 de març del 2014

QUAN L'ORELLA S'ENDUREIX...



                          
Quan l’orella s’endureix

la comunicació s’afebleix...



I tothom tranquil, que aquí s’acaben les rimes.

L’expressió “dur d’orella”, tothom la coneix, deu ser antiga, però ara que sabem tant i distingim bé l’oïda de l’orella, potser seria més adequat dir “Quan l’oïda s’endureix...”. Tanmateix alguna cosa es deu endurir dins l’orella quan falla l’audició, no sé si per culpa del martell o del laberint.

Em fa il·lusió quan sento que diuen que l’esperança de vida s’ha allargat. I me n’alegro, però m’agradaria més que la frase concreta fos: s’ha allargat l’esperança de vida amb qualitat. Si bé la medicina ha evolucionat molt i ara se solucionen problemes que abans no es podia, tots sabem que la gent gran té força mancances, fruit del desgast de l’organisme, molt difícils de compensar. Almenys fins al punt de permetre’ls viure amb certa dignitat. Ossos, oïda, ulls, memòria... són només algunes de les peces que acusen el pas dels anys, a vegades de forma alarmant.

Tinc la sort de tenir els pares vius, de vuitanta i tants anys, i sense patir cap malaltia greu, veig que cada dia i inevitablement el temps els va en contra.

La duresa d’orella, per dir-ho suaument, la pateixen tots dos. Ella amb aparell, ell sense, que no el necessito, diu. Seguint els consells de l’expert en sordesa i en audiòfons, una servidora fa el que pot per millorar la comunicació. Parlar-los-hi de cara i vocalitzar sense cridar és la millor manera. I ho intento, eh? però a vegades demanar que el pare m’entengui sembla que sigui missió impossible. He arribat a pensar que em falta algun múscul a la cara per poder vocalitzar de manera clara i entenedora, perquè ni posant-los tots en marxa, no hi ha manera. També la meva veu deu tenir alguna deficiència perquè m’adono que el meu pare sent les veus greus sense cap esforç, mentre la meva veu prima, que ja miro de no aixecar excessivament , li passa totalment desapercebuda. No és igual amb la meva mare, que crec que només per solidaritat amb la meva veu, semblant a la seva, ja m’entén. A vegades abans i tot d’obrir la boca. Ai les mares...com coneixen els seus fills.

Em preocupa força pensar què passarà si algun dia desapareix la comunicació entre nosaltres per culpa de l’encarcarament de l’orella. I ja no m’ho vull ni imaginar si se’m comença a endurir a mi. Però no en faré pas un drama del que pugui venir, perquè sense anar al futur hi ha moments prou còmics en el present.

A vegades parla el pare i parla la mare sense mirar-se, molt mal fet, que diria l’expert – és clar, com que ells no se senten.. – i jo sóc allà al mig intentant seguir els seus comentaris, tots dos alhora. Fins i tot provo d’aixecar una orella com fa la Lila, però ja se sap que uns animals tenen unes qualitats i uns altres en tenim unes altres.

He pensat a vegades que un espai petit pot afavorir que li arribin les ones acústiques, més que en un lloc gran on tenen més possibilitats de dispersar-se. Per això quan anem amb el meu cotxe petit, del qual el pare en té el títol de copilot oficial, assajo l’experiment que, ràpidament ho veig, està condemnat al fracàs. Jo no me’l puc mirar i ell no deixa de mirar la carretera com si li anés la vida, que potser li va, no ho sabem, mentre va dient gira, accelera, frena, canvia, compte!! Vaja, igualet, igualet que el primer dia que vaig agafar el cotxe fa més de trenta anys. Ai els pares... Hi ha facultats que no es perden mai. No com la de l’oïda.

Aquí s’acaben les meves investigacions i divagacions sobre la sordesa i les meves provatures i experiments fallits per minimitzar-la. Avui no tocava política encara que parlant de insensibilitats sensorials, els polítics a vegades semblen tenir cent anys. O més.

La Lila, orella dreta

8 comentaris:

  1. Des del moment en que naixem, som vells potencials.Tant cert com que un dia morirem, és que si vivim molts anys serem vells. i la vellesa comporta deteriorament del cos, del qual el cervell també en forma part.
    El tema de la qualitat de vida... ja és qüestió de sort.
    Molt divertida l'expressió de la Lila, que ja coneixíem.
    Fita

    ResponElimina
    Respostes
    1. Veig que ho tens molt clar, Xavier. És veritat tot el que dius, però quan t'hi trobes et canvia la perspectiva, almenys a mi. De moment la Lila és joveneta i l'orella la té bé.

      Elimina
  2. La meva mare moltes vegades es fa la sorda, pensa que si no em sent no parlo. I llavors té l'excusa que no m'ha sentit. Sé que no parlem de política però la veritat és que algunes vegades els polítics es fan el sord.
    Entranyable el teu text.
    Salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. És divertit això de la mare, Carme. Em recorda aquells nens petits que es tapen els ulls quan alguna cosa els hi fa por: si no ho veuen, ja no hi és.

      Elimina
  3. Diuen que quan perdem audició és perquè ens hem rebel.lat no volent escoltar segons quines coses... No ho descarto i ja saps TERESA que tinc alguna experiència al respecte, tant d'una cosa com de l'altra.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, jo també ho penso això Carme. Igual com el malalt d'Alzheimer que potser té molt a oblidar. De l'experiència que ja sé, ara mateix, no sé a què et refereixes. Un dia que parlem, m'ho expliques, d'acord?

      Elimina
  4. Quan l'oïda s'endureix...Un bon audífon, oi Teresa?
    Estic d'acord amb això que dius, viure més anys, però amb una millor qualitat de vida...
    Quan ens fem grans, qui més qui menys, perd algunes facultats i ja se sap, és llei de vida. Penso que tots voldríem que el anys només es notessin al calendari, però només cal que ens mirem al mirall, perquè encara que estem en forma, el pas del temps no perdona...
    A mi sempre m'ha fet gràcia allò de l'edat del "sinó fos"...Jo estaria bé sinó fos per aquest genoll que comença a grinyolar quan pujo les escales, sinó fos per...
    Intentem cuidar-nos una miqueta, que per la nostra part, no quedi!
    Petonets i bona setmana.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ostres Roser, per un moment m'he pensat que parlaves del teu genoll. Me n'alegro de la confusió. És veritat, no? De cap manera és per menysprear els avenços per allargar la vida, però també s'hauria de pensar en millorar la part que s'allarga. Si hi ha més malalts d'Alzheimer perquè estem envellint més, no és una perspectiva optimista.

      Elimina