Es mostren les entrades ordenades per data per a la consulta un món nou. Ordena per rellevància Mostra totes les entrades
Es mostren les entrades ordenades per data per a la consulta un món nou. Ordena per rellevància Mostra totes les entrades

divendres, 10 de setembre del 2021

L'ÚLTIM CONTE D'ESTIU

 

                          

No és que a partir d’avui deixi d’escriure “contes” al meu blog. És que després de confessar les meves habilitats manuals, d’explicar les meves aventures amb la Lila i els canaris i culminar la trilogia amb això d’avui, crec que m’he de centrar, concentrar, en la tardor que arriba, que arribarà. La nostra començarà ni més ni menys que l’endemà de la Diada. El suflé ha baixat, diran els que no estan per tonteries, oi senyora Colau? Només per puntualitzar, alcaldessa, les tonteries sempre són relatives; per segons qui, ho són i per segons qui, són qüestió de dignitat. Seguirà amb l’inici del curs escolar, que a mi també m’afecta, eh? De seguida es farà notar el curs judicial, amb totes les seves causes contra l’independentisme, que em sembla que ja ha començat perquè he vist Mr. Lesmes amb el medalló penjat al coll, dient impúdicament les mentides habituals. Naixerà, o renaixerà, la tan desitjada taula de diàleg que jo diria que porta, no nou, sinó divuit mesos gestant-se; ja cal que sigui de material porcellànic si vol resistir perquè entre l’embat i l’ambigüitat ho necessitarà.

       Però anem al conte, al d’avui, que és el que compta i que no va de comtes, ni d’aristocràcia, sinó que és planer com la seva protagonista.

       Quinze dies amb l’Elna donen per molt. Ja patia perquè entre el casal i les vacances del pares, aquest estiu no em podria amarar de la seva energia -que es deu nodrir també de la meva, tal com veig que queda la meva corpenta quan se’n va-, de la seva alegria, de la seva innocència, de la seva descoberta progressiva de la vida.

       És ben curiós com en mesos, i encara més d’any en any, el seu món s’eixampla. Segueix amb el seu instint maternal que li recordo des que va tenir esma per agafar la nina i segueix amb les seves pràctiques de doctora, tot i que diu que ella vol ser perruquera. 
















Però si abans hi havia la família, alguna amigueta del col·legi i una activitat extraescolar, ara hi ha tots els amiguets del casal, els veïns de la comunitat, la piscina -quin món, la piscina! Començo a pensar que en una altra vida, l’Elna va ser peix-, el viatge que va fer amb els pares mentre jo feia ballar la Lila -i la passejava, l’alimentava, me l’estimava- i més coses.

       Pateixo una miqueta per si un dia el cercle es fa tan gran que jo hi quedi diluïda. Sí que aquell “Iaia, t’estimo molt, molt”, sembla una promesa d’amor etern, però la intensitat es reduirà, com no podria ser d’altra manera. Jo, de veritat, amb  qualsevol intensitat ja em conformo.

       L’Elna també ha incorporat paraules noves al seu vocabulari, que han fet possibles converses tan interessants com aquestes:      

      -Tu imagina, iaia.

       -Imagino, imagino...

 

      -Enamorem-nos, iaia!

       -Eh?       

 

      -Tu mateixa!

       -I tu també, tu mateixa!

 

      -Jo crec que... -i es queda pensant.

       -A veure, tu què creus?

      

       La darrera:

      -Iaia... Jo vaig néixer l’any...

       -2017, carinyo.

       -No, no, tu vas dir: tu vas néixer un any...

       -Històric, filleta, històric!

       -Per què?

       -...

      

       Ah, i el que em diu molt sovint, si mirem les notícies és: Què diuen? Que jo crec que ella ja ho sent el que diuen, però a més a més ho vol entendre. Cap problema! Jo li explico com puc. El problema ve quan la mare, bastant sorda, pregunta al mateix temps què diuen. Ai, el meu cap!

       De tota manera, encara puc descobrir-li alguna cosa que, per elemental que sigui, ella no coneix. Per exemple: els peixets que nedaven l’altre dia a la platja, entre les nostres cames, enmig d’una aigua transparentíssima, que per cert, la feien esgarrifar. Un altre exemple, veure córrer un caragol. Sí, sí, un caragol, aquests animalets tan dibuixats pels i per als nens, que molts nens – vull pensar que els mestres sí- no han vist mai en la realitat. I és que un dels dies que vaig pujar amb ella al poble, va ploure i en sortir   vam ensopegar els caragols en plena festa. Veure els seus ulls, els de l’Elna, observar amb tanta atenció com el caragol s’arrossegava amb aquella parsimònia, és que no té preu. I aquí sí que no es va espantar. Suposo que la velocitat del moviment hi té a veure; si s’ha de córrer al davant, amb el caragol hi ha les de guanyar. I quina llàstima, no vaig fer foto!

       I encara, per fi, una altra descoberta, aquesta més meva que seva. Marededeu, marededeu! A mi m’agrada explicar-li sempre algunes de les coses que veiem. En arribar amb el cotxe al poble i passar per darrere de l’església li vaig dir:

       -Mira, quan vegis l’església, vol dir que ja som a Vimbodí.

       -L’església? Què és l’església, iaia?

       -Doncs... l’església és...

       Que em vaig quedar sense arguments per explicar-li què era una església! L’Elna no està batejada, no va a missa, no va a col·legi de monges, ha anat a quatre casaments, un per cada any de la seva vida, tots civils. I que, en tornar del casament d’una amiga lesbiana de la meva filla i preguntar-li com havia anat la boda em va dir:

       -Bé, iaia... S’estimen... perquè elles s’estimen.

       El meu amor petit! Segur que aquesta va ser la resposta dels pares a alguna de les moltes preguntes que els va formular.

No hauria de ser tan difícil d'explicar, no?


       Així doncs, no vaig saber explicar-li què era una església. Ja sé que els adoradors del déu dels ateus i dels apòstates diran “No cal, Teresa, no cal!”. Però a mi m’agrada trobar-li explicacions per tot, que prou que arribarà un moment que no li podré explicar el perquè la vida és tan injusta a vegades. De moment i mentre pugui, hi posaré tot l’interès. En aquest cas, però, deixaré les explicacions per més endavant; si li parlo molt de l’església aquests dies que es parla tant del “bisbe satànic”, ella que està en tot, igual ho relaciona i s’espanta. I quina cosa més curiosa que mentre el bisbe era ultra-catòlic, ultra-reaccionari, ultra-exorcista, ja podia anar dient i fent les barbaritats que volgués que als escollits ni se’ls critica, ni se’ls toca un pèl. Ara bé, penjar els hàbits de bisbe per anar-se’n amb una dona, i una dona escriptora... cap al foc de l’infern!!! Això després de passar pel manicomi, és clar! Poc he seguit el cas, així que no diré res més. No la vull vessar per excés de paraules que és el més fàcil que pot passar quan s’està poc informat.

       I tornant a l’Elna, tothom pot pensar, pot insinuar, m’ho pot venir a dir a la cara, que soc una iaia tova que està bogeta per la seva neta. Tothom és lliure de fer-ho... que jo, sense excuses, ho admetré.


I l'última platja d'estiu, d'aquest estiu


       En fi, que s’acaba l’estiu, un més, i comença un altre curs per l’Elna i un altre pels independentistes, que, no ho oblidem, tenim milers de persones als peus dels cavalls dels jutges. Només cal demanar que no faci el seu curs la sisena onada, sinó potser sí que ja serà per demanar un exorcisme. Que no ho sabíem, però teníem el tècnic ben a prop, no?

dimarts, 25 de maig del 2021

EL VIATGE DE L'ELNA

 

                          

A principis de l’estiu passat, després de lliurar “La llum de l’impostor” a l’editorial, i una mica tipa de tanta documentació, vaig fer un conte per l’Elna. Com que li agraden molt i ja en coneix un munt, em va semblar que li faria gràcia trobar-se ella mateixa dins d’un conte amb els personatges que coneixia.

       Tinc uns mínims coneixements d’edició d’imatges per un projecte que vam fer fa uns anys amb el meu col·lectiu mots.en.cru i, entre els mínims i que són molts els contes que sap la meva neta, m’hi vaig passar tot l’estiu. Gairebé hi deixo la vista perquè el pols, per fer anar fi el ratolí, encara el conservo, però els ulls ja són una altra cosa.




       No cal dir que m’ho vaig passar pipa, potser més i tot que ella quan se’l mira, perquè encara s’ha de limitar a mirar els dibuixos i a recordar les paraules que jo li llegeixo quan l’hi explico. Probablement quan comenci a llegir en traurà més el suc.

       Però no explico això per portar a lluïment els meus coneixements digitals que, segur que mirats de prop, tenen molt a millorar. M’he motivat a escriure aquesta entrada, entre altres coses, perquè l’Elna m’ha fet caure en uns detalls en què jo no havia reparat en els seixanta anys que fa que conec els contes.




       He de dir que de contes en tinc un gavadal. Els meus fills ja en tenien molts perquè sempre m’ha sabut greu de llençar-los i, inclús, si en algun moment de desencís maternal perquè d’explicar-los contes jo, ells havien passat a explicar-me contes xinos o si voleu, per dir-ho més lingüísticament correcte, sopars de duro o faules d’animals fantasmes, en vaig fer una pila per llençar-los metafòricament, a la foguera, la mare em va dir que no els llencés i que els pugés cap al poble, que a casa hi cabia tot. El temps passa volant i en aquell moment no podia pensar que un altre dia, no gaire llunyà, podien ser útils. Com que li vaig fer cas, ara l’Elna té uns quants calaixos on triar i remenar.




      Li agraden tots, potser més els de fantasia i ficció que els didàctics. Els que tenen finestres, portes i altres elements que es poden obrir i tancar, els que fan musiquetes i sons diversos. També li agrada la col·lecció La sirena de La Galera, que són contes actuals amb temes del dia a dia i els que Disney ha portat a la pantalla; els de sempre amb la seva pròpia versió o de la seva factoria. Però té especial predilecció pels contes clàssics. D’aquests, vistos ara des d’una mirada actualitzada, em fastiguegen molt els finals, sempre els mateixos, on la pobra noia obté la recompensa, o el regal, de casar-se amb el príncep. I no és que no m’agradin els finals feliços, és que no hi crec; dels prínceps i els reis ja tothom sap el que en penso. Però el fastigueig em ve per aquest biaix masclista ―ja molt criticat i analitzat, no dic res de nou, és clar― que ni remotament hauria percebut fa seixanta anys, i ni tan sols, vint i tants, quan explicava contes als meus fills. Ara em penedeixo d’haver començat per aquests amb l’Elna. Tampoc és que pensi que se li hagin d’amagar, però per intentar esmenar el meu error, cada vegada que arribem al final d’un conte d’aquests, no em puc estar de dir:

       ―Una altra que es casa amb el príncep!

       I veig que ha captat el missatge, ni que sigui per imitació, perquè...

       ―Una altla, iaia, una altla pdincesa que es casa amb el pdíncep! ―em diu, fingint també fastigueig.

       Millor! Almenys si no puc evitar que li agradin, que s’adoni que hi ha una tendència a repetir sempre el mateix patró.

       I parlant de repetir, que a això anava, és ella qui m’ha fet adonar que a la Blancaneus la desperta un petó del príncep, igual com a la Bella Dorment. Que la Ventafocs, ha de passar la prova de la sabata per demostrar que ella és l’autèntica, i la Magalí de “Pell d’ase” s’ha d’emprovar l’anell pel mateix motiu. Que el Polzet llença pedretes per trobar el camí de tornada a casa i Hansel i Grettel també ho fan. I que hi ha unes botes de set llegües que se les posen indistintament el Polzet, el Gat amb botes i el Sastre Valent. Ah sí! I que el llop sempre és dolent: a la Caputxeta, a les Set cabretes i als Tres porquets.

       ―Una altla vegada, iaia, una altla vegada! ―i riem com leles.

       Tots aquests contes se’ls reparteixen Charles Perrault i els Germans Grimm i estaria bé que fossin seus, perquè almenys voldria dir que només són ells els que tenen aquesta tendència, però en general el que fan és adaptar-los de contes o llegendes més antics, europeus o asiàtics, que ha recollit la tradició popular. I estan tan plens d’estereotips que queda claríssim perquè costa tant de desempallegar-se’n. Com ens podem lliurar de mil·lennis de masclisme que, en el millor dels tractaments, han considerat les dones mereixedores, o no, de ser compensades pel criteri arbitrari de l’home? I això per no parlar dels herois salvadors, sempre homes, ni del pobre llop, sempre dolent. Ja és ben estrany que per comptes de posar-hi un llop, no hi posessin una lloba!

       Quan acabem aquests contes totes dues riem, però per motius diferents. Ella riu per la troballa i jo perquè tinc una neta que és una llumenera o, si més no, és la llum de la meva vida. Segur que ni més ni menys que totes les netes i nets del món per a les seves àvies i avis.



 

dissabte, 18 d’abril del 2020

LA HISTÒRIA INIMAGINABLE-DIA 35

                           

Encara que les meves lectures s’acostumen a moure pel món imaginatiu de la ficció, de tant en tant m’agrada aterrar en la realitat. És llavors quan m’adono que la realitat ve a ser la ficció que mai no ens hauríem imaginat. Sí, sí, com aquesta història que ens ocupa des de fa trenta cinc dies. En acabar la «gran» “Muntanya màgica” de Thomas Mann vaig agafar “El director”. El seu autor, el periodista David Jiménez explica les intrigues, el mercadeig i la corrupció del periodisme espanyol en els darrers trenta anys. Ell era reporter del diari “El Mundo” a Àsia; hi portava vint anys i l’any 2015 el president del diari el va anar a buscar per a que el dirigís. Només va durar un any. Va intentar fer periodisme equidistant, però no se’n va sortir. En veure que no el podien “convertir” el president del diari va muntar una conxorxa per fer-lo fora.



“El Mundo” en els vint-i-cinc anys que el va dirigir Pedro J.Ramírez (1989-2014), va passar de ser un diari independent a la recerca de la notícia contrastada, a ser un diari que formava part de l’establishment. No oblidem que va treure a la llum la corrupció del govern socialista per la trama dels GAL i que gràcies a això Aznar va guanyar les següents eleccions generals l’any 1996. Malgrat tot, el diari seguia essent independent i el nou govern el temia. Per això va buscar la manera d’atansar-s’hi i fer-se’l seu. Com ho van fer? Amb regals, viatges amb totes les despeses pagades, convits a la llotja de Florentino Pérez i invitacions al Palau Reial, barrejats amb totes les forces vives del que l’autor en diu “la España impassible”: reis, alta societat, jutges,  polítics, empresaris, banquers,... o sigui l’elit protegida i enlairada pel franquisme.
La línia editorial del diari es va invertir i van deixar de publicar notícies que podien perjudicar el govern i el PP per publicar les que perjudicaven els seus adversaris. Dir “publicar notícies” és dir massa, perquè en molts casos les notícies les fabricaven directament: l’estranya davallada de Podemos després del seu ascens fulgurant s’explica per la informació cuinada “a la carta” del seu finançament pel govern veneçolà d’Hugo Chávez que significava ―encara ho significa― “Que venen els comunistes!”; la corrupció, mai demostrada, d’alguns dirigents independentistes catalans també en forma part. “Difama que alguna cosa en queda” va dir el filòsof anglès Francis Bacon fa quatre segles. El diari va començar a alimentar-se de les clavegueres de l’Estat i de les sucoses informacions que els proporcionava el comissari Villarejo i així entabanava testimonis, exagerava indicis  destruïa reputacions de jutges, policies, polítics i periodistes que s’allunyessin de la seva línia.
L’any 2013, però, Pedro J. Ramírez es va entestar en publicar “els papers de Bárcenas”. Potser va ser en venjança per haver-li, el govern del PP, fet creure i defensar l’autoria d’ETA en l’atemptat gihadista del 2004, no ho sé. La qüestió és que contra totes les recomanacions i amenaces els va publicar. Els papers de Bárcenas demostraven que les empreses pagaven al PP a canvi de favors, llicències i el que convingués i que els diners es destinaven a finançar el partit, a omplir els sobres de tots els beneficiats del PP, inclòs el govern i Aznar i Rajoy, és clar, i també a pagar els periodistes per tenir-los de la seva banda. Evidentment Pedro J. va ser cessat, però quan cinc anys més tard, en el judici, es va demostrar la corrupció del Partit Popular, el govern va caure en la moció de censura.
Però mentrestant s’havia forjat una espessa xarxa de complicitat entre el periodisme espanyol i el poder absolut i exempt de supervisió del PP. Govern i partit controlaven vuitanta mitjans entre premsa, televisió i emissores de ràdio. A part dels mitjans més tradicionals com ABC, El País, El Mundo, La Razón, RTVE hi havia també els més mediàtics, com Antena 3, La Sexta, Onda Cero, La Cope, Telecinco, La Cuatro. Qui intentava fer periodisme, qui no seguia el joc al PP era cessat immediatament. A dirigir uns i altres el govern hi havia col·locat periodistes-personatge que, en alguns casos, després van ser acusats de corrupció. I sabeu qui controlava els vuitanta mitjans? Doncs les inefables Soraya Sáez de Santamaria, la seva cap de gabinet Maria González Picó, la periodista Carmen Martínez Castro i la Cospedal ―Adeu a les meves esperances que un món dirigit per dones seria millor!― Pel que explica l’autor, les seves esbroncades i acomiadaments públics a periodistes eren antològics.
La guinda a la plaga de periodistes comprats pels polítics la van posar en fomentar la creació de mitjans digitals, en gran part finançats pel PP, que fent honor al seu origen, actuaven com una màfia. L’autor, a aquest capítol, el titula “La cosa nostra”. Els diaris extorsionaven empresaris, banquers i gent poderosa perquè els paguessin, a menys que volguessin sortir als seus diaris amb una notícia, falsa o no, on quedaven malparats. I pagaven. Tots pagaven. I encara deuen pagar. Només cal llegir el tracte detractor que la majoria de mitjans espanyols dispensen a l’actual govern espanyol, per entendre que segueixen menjant d’aquells que durant quinze anys van omplir el seu rebost.
No ho faig mai això de comentar llibres en el meu blog, però em venia de gust de compartir les quatre notes que vaig prendre mentre llegia aquest. Sovint critico la gestió de l’actual govern espanyol, primer pel tracte amb l’independentisme i ara pel COVID19, però quan llegeixo el que publiquen tots aquells mitjans afins al PP, penso que els estic fent la rosca i em dic que no ho he de fer i que abans que els lladres corruptes del PP, qualsevol govern espanyol m’hauria de complaure. Després hi torno. Serà perquè jo sí que soc independent i no em paga ningú.

Darreres dades publicades de COVID 19 a Catalunya:


    
CONTAGIATS TOTALS   
 CONTAGIATS SANITARIS
GREUS
MORTS
ALTES
15-03-20
DIA 1
903

52
12
3
16-03-20         
DIA 2
1394

74
18
?
17-03-20
DIA 3
1866

65
41
?
18-03-20
DIA 4
2702

92
55
?
19-03-20
DIA 5
3270

98
82
82
20-03-20
DIA 6
4203
600
312
122
150
21-03-20
DIA 7
4700

479
191
180
22-03-20
DIA 8
5400

?
?
600
23-03-20
DIA 9
5925
?
551
245
?
24-03-20
DIA 10
7864
1346
?
339
?
25-03-20
DIA 11
9937
1524
781
516
1274
26-03-20
DIA 12
11500
1996
1021
672
1697
27-03-20
DIA 13
12940
2248
1187
880
2384
28-03-20
DIA 14
14263
?
?
1070
3106
29-03-20
DIA 15 
?
?
?
?
?
30-03-20
DIA 16
16157
?
1512
1410
4125
31-03-20
DIA 17
18773
?
?
1672
4966
01-04-20
DIA 18
19991
?
?
1841
5701
02-04-20
DIA 19
21804
?
?
2093
6917
03-04-20
DIA 20
23460
?
?
2335
7849
04-04-20
DIA 21
24734
?
?
2508
8635
05-04-20
DIA 22
?
?
?
?
?
06-04-20
DIA 23
26824
?
?
2760
9528
07-04-20
DIA 24
28323
?
2391
2908
10738
08-04-20
DIA 25
29647
4603
2442
3041
12250
09-04-20
DIA 26
31043
?
?
3148
13063
10-04-20
DIA 27
31727
?
?
3231
13513
11-04-20
DIA 28
32984
?
?
3331
14298
12-04-20
DIA 29
?
?
?
?
?
13-04-20
DIA 30
34726
?
?
3538
15602
14-04-20
DIA 31
35197
5504
?
3666
15967
15-04-20
DIA 32
36505
?
?
3756
16651
16-04-20
DIA 33
39375
5712
1307
7097
17297
17-04-20
DIA 34
39736
?
?
7576
18724
18-04-20
DIA 35
40988
?
?
7881
19088