Es mostren les entrades ordenades per rellevància per a la consulta mai tan a prop. Ordena per data Mostra totes les entrades
Es mostren les entrades ordenades per rellevància per a la consulta mai tan a prop. Ordena per data Mostra totes les entrades

dissabte, 30 de març del 2024

L'ASIGNATURA PENDENT

Dedico aquesta entrada a les meves companyes de ball: les Carmen, la Imma, la Maite, la Montse i la Rosa, l’Anna, l’Elena i l’Helena, l’Eugènia, les Isabel, la M. José i la Mari Mar, la Mariví, la Mercedes, la Paloma,... i a totes amb les que coincideixo. I, a qui sinó, al nostre professor David, artífex i màxim responsable d’aquesta felicitat que donen les petites il·lusions quotidianes.

 


                                      

De tota la vida que m’ha agradat ballar. I de tota la vida que ho tenia pendent. No sé com ho explicaria: el ritme em porta, el temps vola sense que me n’adoni i tots els mals, de cos i d’esperit, desapareixen. Soc feliç? Sí, mentre ballo soc feliç.

          Vaig trobar aquesta pedra filosofal el dia que, fa un parell d’anys, vaig descobrir que al meu mateix carrer s’hi feien classes de ball. I, de fet, no era la primera vegada que intentava ballar.

          Ho havia provat amb el ball de saló, però en el meu horari hi havia pocs alumnes i sovint acabava ballant amb la professora. Era una mica violent, i no perquè la professora no ballés bé, sinó perquè la meva manca de traça estava tant a la intempèrie que era impossible dissimular-la.

          També ho vaig provar amb el swing. Aquí érem molta gent, però el professor tenia un fixament amb mi i no me’n deixava passar ni una. Sí, sí, com allò que diuen a vegades els estudiants que el professor els té mania. Sabeu allò de “dona-li confiança a algú en el que està fent i ho farà millor”? Doncs això, però al revés. I entre l’atenció negativa del professor i els grans miralls que teníem al davant, projectant la meva penosa imatge, esforçant-me a fer els passos sense sortir-me’n, vaig patir bastant. En acabar el quadrimestre vaig assumir que a mi ja em podia agradar molt ballar, que si em faltaven aptituds per fer-ho, potser el millor era renunciar-hi.

          Fins i tot vaig fer una altra reflexió per acabar-me de rematar: m’havia enamorat del meu ex ballant, però a ell de seguida li n’havien passat les ganes. I si havia sigut per la meva manca de gràcia ballant? I si resultava que jo era un sac a qui s’havia d’arrossegar tota l’estona? I si no m’ho havia dit per compassió i havia preferit anar-ho deixant com qui no vol la cosa?

          I després de tantes preguntes vaig decidir resignar-me a no ballar, ni tan sols a tornar-ho a intentar, mai més. I heus aquí que quan menys ho esperava... Sabeu allò de l’amor a primera vista? Doncs vaig sortir de la primera sessió, de prova, convençuda que ho era. I ho era doblement. Una va ser perquè mentre ballava vaig recuperar totes aquelles sensacions que he explicat al principi. L’altra va ser pel profe, que ell sí que és un amor, i no pel que tothom s’imagina -ja m’ha passat el temps d’enamorar-me de gent de l’edat del meu fill-, sinó perquè sap ensenyar, sap combinar els ritmes, té molt sentit de l’humor, mai controla de prop cap alumna ni corregeix individualment, però se n’adona quan algú té dificultats i amb un tacte exquisit torna a explicar-ho a poc a poc, sense pressa, fins que totes ens en anem sortint. Es diu David, sí, David, com el que va vèncer a Goliat, el gegant. El David ha vençut la gegant poca confiança en mi mateixa per a ballar. Ara em veig al mirall quan ballo i no sento aquell rebuig per la meva imatge que va contribuir a arruïnar-me les classes de swing. Fins i tot, m’agrada veure’m. M’agrada veure’m a mi i veure les companyes que, de procedències diverses, des de l’anonimat i còmplices en l’afició, s’ho passen tan bé com jo. A ritme de txa-txa-txa, cubano, xarleston, rock, bachata, tango, pop, merengue, cúmbia, samba -i encara me’n dec deixar algun- ballem, riem, ens equivoquem, riem, suem, riem, comentem i... riem!!!


          Puc dir que qui ho prova ja no se’n va. Quan vaig començar érem sis o set i ara som gairebé trenta. No sé si dir que el profe es diu David Tamayo perquè és que si s’apunta més gent ja no hi cabrem. Tampoc no sé si dir que la seva web és https://desconectabailando.es/ i la pàgina de facebook,  https://www.facebook.com/bailedasalud . De veritat, de veritat que no ho volia dir, però bé... ja està dit!

          I ara potser em repetiré, perquè segur que ho he explicat altres vegades, però és igual perquè considero que és una gran veritat. A l’Escola de Lletres m’ho van dir uns quants cops: si quan escrius, tu t’ho passes bé, aquest gaudi es transmet al lector i ell també s’ho passa bé llegint-te. Ho aplico a aquest cas. El nostre profe s’ho passa tan bé fent el que fa, ballant i ensenyant a ballar, que així ho rebem nosaltres i per això ens ho passem tan bé com ell. I en diré una altra, que tampoc no és nova: qui troba un bon professor, ha trobat un tresor. És clar que nosaltres som alumnes aplicades i, pel que sé, ara mateix un alumne aplicat en edat d’estudiar és una rara avis i als bons professors ningú els dona el valor que es mereixen.

dimarts, 16 d’agost del 2022

ALS LECTORS DE BALTASANA

 

                                     

Igual que després de les eleccions ve el recompte, després de publicar un llibre jo sempre en penjo les opinions. I ja sé que això sembla una auto-ensabonada perquè resulta que quasi totes són bones, que no és perquè el llibre no tingui defectes o no agradi, sinó perquè penso que qui els hi troba, ja no me’n dirà res. I és que potser s’ha de tenir molta confiança per fer-ho i tot i així, a vegades surt malament. Jo a vegades m’he llegit llibres de companys que comencen, el seu primer llibre, -com jo fa deu anys- perquè m’ho han demanat o per solidaritat de gremi. L’he llegit, a vegades fent un esforç, i quan els he donat la meva opinió per escrit -que evidentment no tot era bo ni tot era dolent- no m’han contestat mai més. També tinc algun cas d'haver fet algun suggeriment de forma oral a qui me'n ha demanat lectura i opinió i perdre-hi l’amistat. O sigui, que tothom vol una crítica, però ningú la vol negativa. Jo sí, eh? Si us plau, si la teniu, doneu-me-la. Sembla que hi faci conya, però a mi les crítiques negatives m’ajuden a millorar. Això sí, me les han de dir amb correcció, només això. I amb mesura: si em diuen que tot és dolent tampoc no m’ho creuré. Apali, que una mica de criteri i confiança en el que faig encara els tinc!

Som-hi, doncs!

La majoria de les crítiques no són completes. He agafat els fragments que deien alguna cosa diferent de les altres, però ja veureu que hi ha alguna consideració que es va repetint en quasi totes.

 

Per a mi, Baltasana és un llibre que està fet de moltes capes:

1. La història de la protagonista-narradora.

2. Els contes de la muntanya i els seus protagonistes.

3. La consciència ecològica.

4. Les reflexions sobre les idees i els valors.

5. L’herència-testament.

Tot embolcallat amb la poesia, les bones lletres i els dibuixos preciosos, tota una declaració d’amor a la Terra i a les generacions que l’habitaran en el futur. 

Per llegir i rellegir (i pot ser que encara aparegui alguna capa més…)


...

Gràcies per escriure tan bonic! He passat molt bona estona.

...

He acabat el teu últim llibre. És una història d’amor a la natura. I no solament m’agrada el text, sinó el canvi de lletra quan parla de la muntanya. El llegia a poc a poc perquè em sabia greu que s’acabés. He gaudit com mai. Gràcies.

...

M’encanta aquesta forma de començar amb aquesta mena de metàfora recuperar la vista ( “Fins que no em van operar de la vista...”), una advertència a la necessitat de tornar a veure el que no volem veure, el que ens entossudim a oblidar, a destruir...

M’encanta aquesta forma tan senzilla de descriure la vida en el poble. Potser sigui certa la tafaneria, però queda ben clar que aquesta no és altra cosa que solidaritat, respecte, compromís i interès pels altres... mentre que l’anonimat que t’ofereix la ciutat no és sinó una forma de fugir del compromís personal i social, de la solidaritat, del respecte, de l’interès pels altres.

M’encanta que hi hagi una farigola gegantina, perquè encara que em costi hi puc creure.

...

T’he de dir que estic disfrutant de Baltasana. És un dels pocs llibres que llegeixo pel plaer de llegir, en què el final m’és igual.

...

Quin canvi d’estil en el teu últim llibre! He de reconèixer que em va desconcertar fins que m’hi vaig endinsar. Vaig haver de treballar la lectura i això és bo. Però la ironia hi continua surant. És ben bé un llibre teu.

...

Estimada flor meva, he triat aquest cop una carta per a parlar-te de Baltasana. El primer que m'agradaria dir és que el llibre és com la muntanya, un paratge que no atén a un ordre preestablert. La muntanya és inhòspita, i és així com ha de ser. L'amor a la muntanya, als viaranys, als barrancs, tot i prepotents, a les fonts juganeres, als animalons que saltironen les branques, qui si no una servidora et parlaria amb tant d'amor assaborit en les pàgines d'aquest llibre. I sona de bell nou la cançó del Déu Pan que agafa rialler al gamarús i se'l fica a l'espatlla, i el transporta per cotes baixes, i l'oculta a l'Àguila que es més a prop d' altres Déus. Amiga Teresa, ets tu la noia que s'asseu al barranc de Baltasana, ets tu la noia que si mira des de dalt al Turó de la Pena pot abastar, els Pirineus, El Monastir de Poblet, o potser Prades? Al teu llibre he respirat aquest aires.

Potser un dia, el Déu li va bufar la inspiració i va pintar un tapis preciós magenta i groguenc d'Orchis Sambucina. De segur que aquell dia no es devia pentinar.



...

Ja he acabat de llegir el llibre. És deliciós. I tot i que hi ha coses molt dures sobre l’autodestrucció de l’home, no em resulta angoixant.

...

Ja he acabat Baltasana. Molt diferent a les novel·les de la Mimí (em declaro fan seva), però m’ha agradat molt. Una nova visió del bosc, de la muntanya i els seus habitants, animals i vegetals, des de dintre del seu hàbitat. Has posat veu a tot allò que veiem quan anem a la muntanya. Moltes vegades hi he vist una planta o un arbre arrelats fortament a un lloc determinat i he pensat com deu ser la seva vida, dia rere dia, ancorats en un mateix lloc. Amb el teu relat has donat veu a totes aquestes cavil·lacions meves. Felicitacions. Repeteixo, m’ha agradat molt i espero la teva nova novel·la amb impaciència.

...

 

Com que la Teresa ja em coneix les manies, ella ja deu saber perfectament que és inevitable que, a l'hora de parlar de muntanyes, us parli de "La muntanya màgica". La relació no és casual. Molts ja coneixeu la trama, o més aviat, la manca de trama del novel·lot de Thomas Mann, una narració en principi breu, que havia de tenir les dimensions de "La mort a Venècia" i que se li va allargar fins a convertir-se en una autèntica mola. Al final, Mann aprofita l'estada en un balneari alpí per compondre una novel.la total, un tractat sobre la relativitat del temps i un compendi brillant d'ideologies. Doncs bé, bona part d'aquestes discussions estan escrites en forma de diàleg. Això és exactament el que trobem al final de Baltasana: uns diàlegs entre la narradora, ja des del més enllà, i una muntanya intemporal. També Baltasana resta i es complau a conversar amb l'autora, i amb algú altre, però no vull avançar esdeveniments.

La Teresa ha escrit un llibre on hi trobem poesia, novel.la, rondalla i diàlegs; no només això: ha decidit il·lustrar-lo amb dibuixos de la seva mare i el seu fill, com ella diu a la dedicatòria, l'ha guiat en qüestions de llengua. És doncs, també, un tribut entre generacions, i està escrit amb una prosa indubtablement rítmica, que fa que la lectura llisqui sense esforç ni entrebancs, de principi a final. Així doncs, l'autora s'ha ofert per complet a qui la vulgui llegir, sense defensa. Ara és hora que nosaltres li tornem el gest i ens endinsem amb ella en aquesta terra misteriosa. I si ens prenen per bojos, no hi fa res: al capdavall, tothom sap que dedicar-se a la literatura és una bogeria en si mateixa.


...

Vaig haver-la de llegir de pressa perquè volia saber el què. Ara me l’he de tornar a llegir per poder gaudir del com.

...

Hola, Teresa, ja m’he llegit Baltasana i he de dir-te que m’ha agradat molt. Has tingut una bona idea en plasmar relats fantasiosos referenciats el bosc de Poblet.

...

T’hi he trobat a tu, en la protagonista i en aquest personatge tan afable, irònic i idealista que apareix de tant en tant. (Gràcies!)

... 

Aquesta setmana he acabat de llegir Baltasana. M ha agradat el missatge i la originalitat de la narració.  Realment és molt diferent dels altres. Segurament el tornaré  llegir més endavant perquè crec que hi ha matisos que m'he perdut . Ets tan creativa inventant una història tant xula!!!! Et superes cada vegada més.  FELICITATS!!!

...

Les històries que la muntanya explica, dins Món Baltasana, són una mica kafkianes, enigmàtiques, però molt entretingudes. Amb molts noms de plantes, en llatí i sense, perquè l'autora s'ha ben documentat. És molt original que aquesta part tingui una numeració diferent de la resta del llibre. També els canvis de tipografia són molt ben trobats. Alhora que els signes que representen el nom de Baltasana, que la protagonista troba gravats als vessants de les muntanyes, són una troballa de la novel·la, que afegeix misteri a la història. 

Tot plegat és una bona excusa, com sol passar, per a les reflexions de la narradora i els habitants de la muntanya: "que un lideratge no s'aconsegueix amb la imposició, sinó amb el reconeixement per part dels liderats" (29 de la part en què la muntanya parla), això és el que se'n diu tenir carisma. "Estimada Orchis Sambucina, la llibertat és la capacitat d'escollir" (64), és com si tot fes referència a la política actual a Catalunya. També: "la il·lusió mou muntanyes" (82), jo tenia entès que Mens agitat molem, ("la ment mou muntanyes"), però amb "il·lusió" també m'agrada.

(Aquesta última crítica està penjada completa al blog de l'Helena Bonals, L'ECO SE SENT)

 

Gràcies, Carme, Montse, Maria Laura, Sònia, Berta, Ramon, Montse, Jacint, Marga, Maria, Manel, Helena, Adrià. Espero no deixar-me ningú dels que han tingut el detall bonic de dir-me la seva opinió. Sempre dic que la feina de l’escriptor no es completa fins que la seva història és llegida. Si a més a més, l’escriptor pot saber què en pensa el lector ja és un gran regal.

Gràcies també a la meva mare, a la Maite Martorell, al Manel Martínez, al Josep Maria Mestres i al Josep Mirada per les seves lectures del llibre abans de ser publicat. Allò que, per molt que ho rellegís, no veien els meus ulls,  ho van veure el seus i la seva mirada va fer el llibre millor del que era.

A tots ells i també als que em llegiu els dedico aquesta entrada d'avui.



 

 

 

 

 

                      

divendres, 10 de setembre del 2021

L'ÚLTIM CONTE D'ESTIU

 

                          

No és que a partir d’avui deixi d’escriure “contes” al meu blog. És que després de confessar les meves habilitats manuals, d’explicar les meves aventures amb la Lila i els canaris i culminar la trilogia amb això d’avui, crec que m’he de centrar, concentrar, en la tardor que arriba, que arribarà. La nostra començarà ni més ni menys que l’endemà de la Diada. El suflé ha baixat, diran els que no estan per tonteries, oi senyora Colau? Només per puntualitzar, alcaldessa, les tonteries sempre són relatives; per segons qui, ho són i per segons qui, són qüestió de dignitat. Seguirà amb l’inici del curs escolar, que a mi també m’afecta, eh? De seguida es farà notar el curs judicial, amb totes les seves causes contra l’independentisme, que em sembla que ja ha començat perquè he vist Mr. Lesmes amb el medalló penjat al coll, dient impúdicament les mentides habituals. Naixerà, o renaixerà, la tan desitjada taula de diàleg que jo diria que porta, no nou, sinó divuit mesos gestant-se; ja cal que sigui de material porcellànic si vol resistir perquè entre l’embat i l’ambigüitat ho necessitarà.

       Però anem al conte, al d’avui, que és el que compta i que no va de comtes, ni d’aristocràcia, sinó que és planer com la seva protagonista.

       Quinze dies amb l’Elna donen per molt. Ja patia perquè entre el casal i les vacances del pares, aquest estiu no em podria amarar de la seva energia -que es deu nodrir també de la meva, tal com veig que queda la meva corpenta quan se’n va-, de la seva alegria, de la seva innocència, de la seva descoberta progressiva de la vida.

       És ben curiós com en mesos, i encara més d’any en any, el seu món s’eixampla. Segueix amb el seu instint maternal que li recordo des que va tenir esma per agafar la nina i segueix amb les seves pràctiques de doctora, tot i que diu que ella vol ser perruquera. 
















Però si abans hi havia la família, alguna amigueta del col·legi i una activitat extraescolar, ara hi ha tots els amiguets del casal, els veïns de la comunitat, la piscina -quin món, la piscina! Començo a pensar que en una altra vida, l’Elna va ser peix-, el viatge que va fer amb els pares mentre jo feia ballar la Lila -i la passejava, l’alimentava, me l’estimava- i més coses.

       Pateixo una miqueta per si un dia el cercle es fa tan gran que jo hi quedi diluïda. Sí que aquell “Iaia, t’estimo molt, molt”, sembla una promesa d’amor etern, però la intensitat es reduirà, com no podria ser d’altra manera. Jo, de veritat, amb  qualsevol intensitat ja em conformo.

       L’Elna també ha incorporat paraules noves al seu vocabulari, que han fet possibles converses tan interessants com aquestes:      

      -Tu imagina, iaia.

       -Imagino, imagino...

 

      -Enamorem-nos, iaia!

       -Eh?       

 

      -Tu mateixa!

       -I tu també, tu mateixa!

 

      -Jo crec que... -i es queda pensant.

       -A veure, tu què creus?

      

       La darrera:

      -Iaia... Jo vaig néixer l’any...

       -2017, carinyo.

       -No, no, tu vas dir: tu vas néixer un any...

       -Històric, filleta, històric!

       -Per què?

       -...

      

       Ah, i el que em diu molt sovint, si mirem les notícies és: Què diuen? Que jo crec que ella ja ho sent el que diuen, però a més a més ho vol entendre. Cap problema! Jo li explico com puc. El problema ve quan la mare, bastant sorda, pregunta al mateix temps què diuen. Ai, el meu cap!

       De tota manera, encara puc descobrir-li alguna cosa que, per elemental que sigui, ella no coneix. Per exemple: els peixets que nedaven l’altre dia a la platja, entre les nostres cames, enmig d’una aigua transparentíssima, que per cert, la feien esgarrifar. Un altre exemple, veure córrer un caragol. Sí, sí, un caragol, aquests animalets tan dibuixats pels i per als nens, que molts nens – vull pensar que els mestres sí- no han vist mai en la realitat. I és que un dels dies que vaig pujar amb ella al poble, va ploure i en sortir   vam ensopegar els caragols en plena festa. Veure els seus ulls, els de l’Elna, observar amb tanta atenció com el caragol s’arrossegava amb aquella parsimònia, és que no té preu. I aquí sí que no es va espantar. Suposo que la velocitat del moviment hi té a veure; si s’ha de córrer al davant, amb el caragol hi ha les de guanyar. I quina llàstima, no vaig fer foto!

       I encara, per fi, una altra descoberta, aquesta més meva que seva. Marededeu, marededeu! A mi m’agrada explicar-li sempre algunes de les coses que veiem. En arribar amb el cotxe al poble i passar per darrere de l’església li vaig dir:

       -Mira, quan vegis l’església, vol dir que ja som a Vimbodí.

       -L’església? Què és l’església, iaia?

       -Doncs... l’església és...

       Que em vaig quedar sense arguments per explicar-li què era una església! L’Elna no està batejada, no va a missa, no va a col·legi de monges, ha anat a quatre casaments, un per cada any de la seva vida, tots civils. I que, en tornar del casament d’una amiga lesbiana de la meva filla i preguntar-li com havia anat la boda em va dir:

       -Bé, iaia... S’estimen... perquè elles s’estimen.

       El meu amor petit! Segur que aquesta va ser la resposta dels pares a alguna de les moltes preguntes que els va formular.

No hauria de ser tan difícil d'explicar, no?


       Així doncs, no vaig saber explicar-li què era una església. Ja sé que els adoradors del déu dels ateus i dels apòstates diran “No cal, Teresa, no cal!”. Però a mi m’agrada trobar-li explicacions per tot, que prou que arribarà un moment que no li podré explicar el perquè la vida és tan injusta a vegades. De moment i mentre pugui, hi posaré tot l’interès. En aquest cas, però, deixaré les explicacions per més endavant; si li parlo molt de l’església aquests dies que es parla tant del “bisbe satànic”, ella que està en tot, igual ho relaciona i s’espanta. I quina cosa més curiosa que mentre el bisbe era ultra-catòlic, ultra-reaccionari, ultra-exorcista, ja podia anar dient i fent les barbaritats que volgués que als escollits ni se’ls critica, ni se’ls toca un pèl. Ara bé, penjar els hàbits de bisbe per anar-se’n amb una dona, i una dona escriptora... cap al foc de l’infern!!! Això després de passar pel manicomi, és clar! Poc he seguit el cas, així que no diré res més. No la vull vessar per excés de paraules que és el més fàcil que pot passar quan s’està poc informat.

       I tornant a l’Elna, tothom pot pensar, pot insinuar, m’ho pot venir a dir a la cara, que soc una iaia tova que està bogeta per la seva neta. Tothom és lliure de fer-ho... que jo, sense excuses, ho admetré.


I l'última platja d'estiu, d'aquest estiu


       En fi, que s’acaba l’estiu, un més, i comença un altre curs per l’Elna i un altre pels independentistes, que, no ho oblidem, tenim milers de persones als peus dels cavalls dels jutges. Només cal demanar que no faci el seu curs la sisena onada, sinó potser sí que ja serà per demanar un exorcisme. Que no ho sabíem, però teníem el tècnic ben a prop, no?

diumenge, 5 de juliol del 2015

ELS SEMBRATS I LA POESIA



 

                             
Sempre he pensat que la naturalesa ha estat generosa amb aquets petit país nostre, perquè hi tenim de tot. I és veritat que no tenim ni deserts, ni cims de vuit mil metres - però sí escaladors tarragonins que hi han arribat tretze vegades i ara van per la catorzena i definitiva. Gràcies Óscar Cadiach; els teus reptes ens honoren, com a tarraginins i també com a persones - ni altres paisatges que demanen molta més superfície que els nostres modestos trenta dos mil quilòmetres quadrats. Però tenim turonets i muntanyes, i entre les muntanyes valls, i platges planes i costes abruptes, i rius, estanys i rierols, i pinedes i boscos de rebolls i alzines; també tenim caps, golfs, deltes. Això per dir-ho amb quatre paraules, que n’hi ha per més.
No obstant, per mi, el que dóna color als nostres paisatges són els cultius. Fins fa poques dècades, la planificació agrícola era quasi inexistent a Catalunya i la majoria de pagesos practicaven una agricultura de subsistència i precària comercialització, combinant diferents conreus que convivien – encara conviuen, en molts llocs - en generosa harmonia. La vinya amb les oliveres i els arbres fruiters,  els avellaners amb els ametllers i aquests amb els sembrats. No hi fa res si esporàdics en els marges, arrabassats per conrear-los, o bé afilerats en rengles de cap a cap de tros.
Fa uns dies vaig anar a Verdú. Uns amics hi feien un recital poètic i m’agafava relativament a prop del meu poble - jo sóc dels que tenen un poble i una ciutat - Vaig pensar que era una bona ocasió per escoltar-los - casualment els coneixia a tots per vies diferents: Jordi DorcaCarme AndradeHelena Bonals, Montserrat Bonals, Joan d'Irlanda, Conxita Jiménez, i Montse Aloy  - però no m’acabava de decidir: tres quarts d’hora de cotxe, el sol encara era molt alt, tan bé que s’hi està a la fresca entre les parets gruixudes de casa... Hi vaig, no hi vaig, hi vaig, no hi vaig. Hi vaig.
El cotxe al sol, calent que bull, només entrar-hi començo a suar. Verdú, a l’Urgell, a les comarques de Lleida. Agafo la nacional a Lleida com d’esma, i llavors caic en què hi ha altres carreteres més dretes per anar-hi. Giro cua allà on puc i condueixo en direcció a Tarragona. A un cotxe en direcció contrària se li acaba el carril d’avançament i quasi se’m tira al damunt. Començo a pensar si tot això potser són senyals i tal vegada no és bona idea anar avui a Verdú. 
Montblanc, Solivella i enfilo el coll de Belltall. Els gegants del vent a dalt la carena em donen la benvinguda amb els seus tres braços i la seva salutació circular. Són imponents, a mesura que m’hi acosto, més. 
No són d'aquests...













... sinó d'aquests
 
  
Travesso Belltall i de sobte a banda i banda, m’envolta un oceà daurat. 

La foto no els fa prou justícia, s'han de veure

Els sembrats – aquí només sembrats i crec que des de sempre – m’inunden els ulls fins allà on m’allarga la vista. El sol, que fins ara em feia la guitza, els cau al damunt, fent més i més intensa la seva rossor. De tant en tant, esquitxos de verd – alguna alzina, petits bosquets, escassos, suficients - em recorden que no estic enmig d’un oceà i que allò que veig arrissar-se no són onades sinó espigues acaronades per la marinada que, com diu Lluís Foix en  el seu llibre, sempre arriba. Els sembrats s’acaben aviat i deixen pas a la vinya – aquí sí que es  nota la planificació: regular, arrenglerada, mecanitzada – I de seguida arribo a terme.
El recital poètic és a la Sala Gòtica del castell de Verdú. Una altra meravella. Els amics poetes em reben amb alegria, astorats de veure’m arribar, sense previ avís al que podria semblar un raconet de món – no tant, també hi trobo la meva amiga de la infantesa, Rosa, amb qui mai no ens hem dit que ens agradava la poesia - Màrius Torres, Martí i Pol, Tomàs Garcés i poemes propis s’escampen per un espai  privilegiat que ens aboca directament a l’Edat Mitjana.
Quan surto, em sembla que floto. Els sembrats, els poemes, el castell... M’he de centrar, que no em vull tornar a equivocar. Miro el mapa – dec ser una de les, segons diuen, poques dones que entenen els mapes, tot i que ara amb el GPS la meva habilitat ja no té gaire valor – i de seguida trobo Vimbodí. Me’n vaig cap a casa, però em prometo tornar, abans no passi l’enorme màquina recol·lectora – jo encara en dic cosechadora – que fa més de mig segle va deixar enrere la falç i la dalla.