Es mostren les entrades ordenades per rellevància per a la consulta cotxe petit. Ordena per data Mostra totes les entrades
Es mostren les entrades ordenades per rellevància per a la consulta cotxe petit. Ordena per data Mostra totes les entrades

dimecres, 17 de gener del 2018

COMBAT A CINC ASSALTS


La setmana passada vaig sortir de la zona de confort. De la meva, que ja se sap que cadascú té la seva. M’havien promès —i per escrit— que a mig camí del calvari em traurien la meitat del guix, el que va del colze fins l'aixella. No és que no m’hagi mogut de casa en aquestes tres setmanes. Ho he fet pel barri, anant a comprar, o seguint amb les meves activitats habituals. Però com dic, sempre dins la meva zona de confort, sinó per l’espai, sí per la companyia.
El dijous, doncs, tota soleta, vaig demanar un taxi perquè em portés a l’hospital que, casualment, és a l’altre extrem de la ciutat. Em va semblar que fer llevar els amics, que s’havien ofert a portar-me on fos, a les set del matí, era un abús. Molt bé el taxi. Em va deixar just davant. Feia tant que no agafava un taxi que no recordava un servei tan precís. És el que té tenir un cotxe petit que et porta a tot arreu, però que quasi mai et pot deixar a la porta.


Només arribar i veure el dispensador de confirmació de visites, ja vaig saber que m’havia deixat la targeta sanitària a casa. L’administrativa va ser amable i em va ensenyar com aconseguir la confirmació  si portava el volant. I de seguida vaig pensar en com havia canviat tot des que jo no anava a aquell hospital per mi o els meus, que deu fer ni més ni menys que vint anys. Va ser un pensament precipitat? No ho sé.
Les tres visites que tenia estaven mal programades—la primera havia de ser la tercera, la segona, la primera i la tercera la segona—, així que de Consultes externes-Infermeria em van fer anar a Radiografies —a un altre edifici— i després vaig tornar. Em vaig haver d’esperar una hora i mitja perquè el metge es mirés la radiografia i donés l’ordre que em traguessin el guix a Infermeria. La infermera sortia de tant en tant a disculpar-se per l’espera, fins que li vaig preguntar si tenia temps d’anar a fer un cafè.
La cafeteria de l’hospital és grandiosa. Res a veure amb la cofurna que hi havia fa vint anys, amb parets grises, empleats grisos, clients grisos i menjar gris. Pot ser que tot fos gris fa vint anys? Potser eren els meus ulls que ho veien així.  Els empleats són diligents, els rètols, en català, les finestres són finestrals, les taules, que són moltes, quasi totes plenes i els mostradors, estan atapeïts de viandes. Fins i tot al més desganat li ha de tornar la gana amb aquest bé de Déu. Jo no estic desganada —no tinc record d’haver perdut mai la gana— i ja he fet un esmorzar lleuger abans de sortir, però penso “Per què no?”. Es clar que la meva decisió presenta algunes dificultats. Funcionar amb una sola mà i que a més a més està feta pols d’haver-ho de fer tot sola des de fa unes setmanes, no és la millor manera de passar per un self-service amb una safata. Amb un plat potser? Ja ho he provat, però el plat petit buit pesa més que la safata buida. Així doncs, amb la safata agafada amb l’esquerra vaig  seguint el camí de la manduca. Amb precaució i lentament —per anar sospesant si pesen massa— em poso tres croissantets petits sobre un tovalló, sense plat; m’agafo una xocolatina —de veritat que la necessito— i demano un tallat i el compte. Aquí és on trobo manca de sensibilitat per part de la cambrera, encara que la manca de sensibilitat —penso més tard— a vegades pot ser, simplement, distracció. Per tornar-me el canvi de vint euros em diu que m’ho ha de tornar en monedes. Jo paro la mà esquerra i, malgrat que porto la mà dreta enguixada i inútil a l’alçada del pit, la cambrera deixa anar totes les monedes damunt del taulell. No dec ser invisible si la cambrera em parla, però la meva mà dreta sembla que sí que ho és. Com que soc una beneita que sempre té por de molestar, faig una llambregada al meu darrere, a veure si hi ha cua. N’hi ha. La persona que va just darrere meu té un cert rictus d’impaciència a la cara. Ja no miro més enllà i em poso a recollir totes les monedes amb la mà esquerra. No em costa tant. Bé m’ha de servir d’alguna cosa el meu passat pagès de plegadora d’avellanes amb les dues mans! Fi del primer assalt!
No està malament això de la pala.
No hi havia pensat.

Busco una taula petita i només en trobo una per a sis. És gairebé al fons de tot i m’hi dirigeixo amb la meva safata que no es desequilibra ni un mil·límetre agafada amb la meva eficient mà esquerra. M’assec de cara al públic. Penso que la meva timidesa ha millorat. Fa uns anys m’hauria posat de cara a la paret. Però és que ara, fent honor al meu ofici, m’encanta pescar històries fora de l’escriptori. Deixo la safata a la taula, em trec la bossa penjada al coll, l’abric i la bufanda. Ja quasi ho tinc, però en asseure’m, toco la nansa de la safata amb el braç  esquerre i veig que la safata s’aixeca de l’altra banda perillosament. Em quedo amb tres quartes parts del tallat i un dels croissants sucats amb cafè. Sortosament la xocolata està intacta. Segon assalt superat!
Mentre menjo, observo. La cafeteria ja està pràcticament plena i la gent amb les safates sembla buscar lloc desesperadament. Estic tan eufòrica per haver superat els dos assalts que em permeto cridar un senyor gran que passa pel meu davant amb la safata plena. Li dic que pot seure a la meva taula, que hi ha lloc de sobres. El senyor no s’immuta i segueix mirant a tot arreu buscant una taula. Ja veig que no només jo i el meu braç són invisibles. També els espais que ocupo queden coberts per la meva capa d’invisibilitat. “Busca, busca!” dic en veu baixa, una mica ferida per tant de menyspreu. Encara em queda mitja hora. Miro tot el que puc mirar al mòbil, llegeixo unes pàgines del llibre que m’hi vaig baixar, però la lletra tan petita em fa desistir aviat. Em poso a eliminar imatges i vídeos. Estic tan concentrada que no veig arribar  la noia que va enretirant les safates i netejant les taules buides. Ho fa amb tal ímpetu que escampa energia a dreta i esquerra. Em pregunta:
—Ya està?
I abans que li contesti —vaig lenta, massa lenta per ella— ja s’ha emportat la safata i passa el drap per la taula i al fer-ho se m’emporta el mòbil -que jo tenia a resguard de la banda esquerra de la safata-. Penso que aquesta noia sembla un tornado. Ho és perquè quan ja veig el meu mòbil volant en direcció a terra, ella —autèntic tornado amb el seu moviment en espiral— l’entoma... amb la seva mà esquerra!

No era ben bé aixi, però la Betty Boop és la cambrera ideal,
segons els productors de la Paramount dels anys vint.

—Ai, perdón, perdón! —em diu.
Jo, que li he agafat una simpatia tremenda, no ho sé, per l’energia, pel tornado, per agafar el meu mòbil al vol, per la mà esquerra, li dic:
—Res, no passa res. Ets esquerrana?
—Cómo?
—Si eres zurda.
—No, que va! —em diu mentre ja se’n va a descarregar la seva força centrífuga a una altra taula.

Aparteu les criatures!

Final del tercer assalt! No puc dir que l’hagi guanyat la meva mà esquerra, però sí que una mà esquerra m’ha salvat el mòbil. Visca el col·lectiu de mans esquerres!
Bé, s’ha fet l’hora i torno a Consultes Externes. Vaig al lavabo, que no sé quant de temps m’hauré d’esperar. El lavabo sí que em recorda els de fa vint anys. El mosaic gastat de tot arreu, amb color de gos quan fuig, em fa pensar en les anàlisis que li feien a la meva filla a l’hospital per un problema de la infantesa.
—No, no! —em cridava, esverada, la infermera—. No deje que la niña toque de pies en el suelo. Ésto està lleno de virus.
Sense comentaris. El pitjor no és el terra. El pitjor és que no hi ha un trist penjador per deixar-m’hi l’abric i la bossa. Si ja es prou difícil apujar-se tot el que tens als peus fins a la cintura, amb una sola mà, fer-ho amb un abric que penja i una bossa penjada al coll, ja no ho explico. També me’n surto, només faltaria! Podem considerar-ho un assalt? Per mi, ho és. El quart.
M’assec a la sala d’espera i em criden en menys de cinc minuts. El traumatòleg és el mateix que em va tractar a Urgències. És un noi jove que dona confiança. Crec que fonamentada: em va donar un calmant aquell dia, em va posar l’os a lloc, m’ho va anar explicant i em va enguixar bé, sinó ara no em diria que està tot bé i que puc passar per Infermeria perquè em treguin el guix superior tal com m’havien promès. S’ha acabat el combat? Encara no. Quan veig el disc elèctric —pot ser que en diguin radial?—ple de dents que només havia vist utilitzar als paletes per tallar les rajoles m’esgarrifo. 

Era això mateix

Tanco els ulls, serro les dents i m’aferro a la meva mà esquerra. De pensament només. “Tu i jo sempre ens tindrem l’una a l’altra, no, amiga?”. Un cop més, penso en la meva invisibilitat, en aquest cas em beneficia perquè la infermera no veu la meva cara dubtant de la seva professionalitat. Per sort seva, i sobretot meva, només mira el meu braç.
Me'ls vaig comprar en sortir.
Són pel combat del proper dia.

Ha anat tot bé. Estic contenta. 
Combat a cinc assalts superat!  A
veure el proper combat d'aquí a
tres setmanes més.
És clar que el dia que vaig caure 
va ser com llençar-me al ring. 
Un cop a dins, no et pots quedar 
al racó i negar-te a lluitar.

dissabte, 29 de juny del 2013

UN ANY DE VIDA



Avui és 29 de juny. Fa un any que vaig engegar el meu blog enmig d’una tempesta personal que algun dia potser explicaré. Sense cap pretensió em sento obligada a passar balanç i per poc que m’agradin els nombres, hauré de sumar plusvàlues, rendiments i sobretot royalties, que és allò que diuen que als escriptors els permet viure de les seves paraules. Ho diuen.
En primer lloc vull anomenar un dels pares de internet, Tim Barnes Lee, creador del primer web-blog que consistia en una llista de webs amb els seus links i un breu comentari de cada un. Un any més tard, Justin Hall va ser qui va engegar el primer blog personal, tal com els coneixem ara.  Els dono les gràcies a tots dos per haver-me fet a mans una eina per poder fer públic el que escric i no haver-ho de deixar en un calaix, que obriria de tant en tant per mirar-m’ho amb recança. També perquè formar part d’una comunitat tan gran com la dels blogaires em fa sentir més ciutadana de tot el món mundial, i obrir-se sempre és positiu.

Bé, des del 29 de juny del 2012, salsa-ficcio ha rebut dues mil vuit-centes vint-i.-quatre visites. Res a veure amb els cinquanta milions de visites que va rebre durant l’any 2006 l’actriu xinesa Xu Jinglei, segons va divulgar Technorati que, com indica el seu nom és una empresa que analitza tècnicament ratis de internet, principalment de blogs. No em vull enganyar ni a mi ni a ningú. De les dues mil vuit-centes vint-i-quatre visites, aproximadament la meitat han guaitat al meu blog i han tornat a sortir, com qui pica una oliva, o qui tafaneja una parada del mercadillo. Es tracta de passejar-se per la xarxa entrant ara aquí i ara allà sense quedar-s’hi. Espero que els cinquanta milions de visites de la meva col·lega Xu també vagin per aquí perquè cent trenta mil visites per dia són ben capaces d’ensorrar un blog i també el seu autor.
La veritat és que si l’altra meitat, mil quatre-centes dotze visites, han llegit els meus relats crec que això és meravellós i, amb grans dosis de prudència i també de modèstia, vull pensar que el que escric hi ha qui ho troba interessant.

Els visitants són, segons les estadístiques i per ordre decreixent, Espanya, i aquí encara ens  hi incloem els catalans, Rússia, Estats Units, Regne Unit, Alemanya, Índia, Tailàndia, Països Baixos, Ucraïna, Israel i Polònia. Només demano que el translate del blog sigui un expert translator i no doni a llegir cap disbarat als lectors no catalans.
En un any he publicat al blog vint-i-cinc entrades, que a l’inici complien  l’objectiu principal pel qual el vaig engegar: relats purament literaris sobre tot allò que m’inspira. Després els he anat alternant amb temes d’actualitat, el Barça i el moment especial que viu Catalunya. En realitat no he perdut de vista l’objectiu d’escriure sobre el que m’inspira, de la manera més literària que sóc capaç.

Les entrades més populars perquè són les més llegides han estat:
Neu, o el futur que ens espera sinó comencem a girar-lo ja.
Tinc un cotxe petit, que ha resultat ser molt gran.
Nombres no, si us plau, un relat ple de nombres on declaro que no m’agraden els nombres.
Les dones que m’agraden, on parlo d’això, de l’admiració que sento per algunes dones.

Acabo. Plusvàlues, zero. Rendiments materials, zero. Royalties, zero. Satisfacció personal, cinquanta milions. Sí, sí, el mateix número que les visites al blog de la Xu.
Moltes gràcies a tots els que hi entreu, el llegiu i en parleu. Sense vosaltres, el blog no seria res i ell i jo passaríem molta vergonya.

Falta el pastís, però eh que és bonica?

diumenge, 17 de març del 2013

MOURE MUNTANYES I FER EL CIM



 
Segurament sóc  d’idees fixes. Ara que en queda constància escrita me’n vaig adonant. Quan començo a escriure sobre un tema, no ho puc fer només una vegada, sinó que persevero fins a fer-me pesada. El pitjor de tot és que no tinc una idea fixa i només una. El pitjor és que vaig agafant-ne de noves i mai no abandono les que ja tenia en ment.
Vaig començar a parlar de Catalunya i la independència el mes d’agost passat i no n’he deixat de parlar. El mateix em passa amb la crítica social i política. Encara és hora que em tranquil·litzi i la deixi passar, però com es fa això? Que potser algun dels assumptes que he criticat s’ha solucionat? No i no, i han anat a pitjor.
L’altre dia vaig escriure sobre un amic que tenia i ara tinc el cuquet que em diu que n’he de tornar a parlar. Total, que m’aferro entre unes i altres idees fixes i m’hi aferro fort perquè penso que la solidesa de les idees és l’únic que tinc per fer front a la lleugeresa del temps que no s’atura. El temps fugisser s’escapa com aquelles bromes àgils poca-cosa, que jo tant estimo, a qui la marinada s’emporta allà on vol sense trobar-hi oposició, o com l’aigua que se’ns escola entre els dits sense cap possibilitat d’aturar-la.
Tota aquesta marrada* per acabar parlant del Barça. Si la felicitat té cara, és la dels culés el dimecres passat, l’endemà del Barça- Milan. Somriures creuats, mirades de complicitat i converses entusiastes. Fins em va sembla que el meu cotxe petit em feia l’ullet quan el vaig anar a buscar l’endemà al matí. Dia lluminós, carretera més ampla, horitzó seductor... I no m’agrada el futbol!
El més difícil havia estat possible. Un miracle? Doncs, si els miracles són qüestió de fe, potser sí. Ja ho diuen, la fe mou muntanyes, però jo em pregunto: com es mouen les muntanyes? Perquè si guanyar el Milan era moure una muntanya, aquesta la vam moure entre tots. Sense nosaltres i el nostre alè, la muntanya hauria romàs immòbil. Ara, escalar la muntanya i fer el cim, això, això ho va fer el Barça.
Beneit sigui! Fa miracles, fa el cim, ens fa feliços.


* Fer marrada: fer una volta per arribar a lloc. Res a veure amb la primera idea que suggereix aquesta paraula, bonica, però poc coneguda.


Amics que comencen a fer el cim, després que es mogués la muntanya

dimarts, 4 de febrer del 2014

EXPRÉS



                                            


Fa temps que observo que les furgonetes de transports exprés sempre m’avancen, a vegades arriscant i d’altres no, però en tots els casos a gran velocitat. Em pregunto perquè corren tant. Segurament, pobres nois, pobres noies, els deuen posar itineraris impossibles, a la millor itineraris que haurien de fer dues persones amb dues furgonetes, que ja sabem com està el món del treball actualment.
Però també se m’ha ocorregut el disbarat que potser és la qualitat principal de l’empresa allò que els fa anar com llampecs. Exprés, urgent, ràpid, veloç, diligent, sense ser sinònims són paraules que pertanyen al mateix camp semàntic, el de la velocitat. Tal vegada es necessiten uns requisits molt especials per fer aquesta feina: haver nascut prematur, ser hiperactiu, fer cara de velocitat i potser tenir vocació frustrada de pilot de Fòrmula 1. Perquè corren, eh? No vaig tan a poc a poc jo. El meu cotxe petit porta, encara que no voli i perquè ens entenguem, una velocitat de creuer de 110 km/hora. Molt més regular que la seva mestressa que a vegades va per la vida a 60 i a vegades a 150. I ells em rebassen per l’autovia i per la nacional, per la rambla i per les cruïlles. Allà on veuen dos carrils, siguin seus o no, allà es llancen vertiginosament amb la seva voluminosa carcassa que, a simple vista, no sembla la més ideal per aquests abrandaments.
Altres germans seus de la família dels Exprés van fer furor en el seu moment, també per la rapidesa. L’olla exprés nascuda al segle XVII, qui s’ho podia pensar si aquí va arribar a meitat del segle XX!, aquesta sí que anava de pressa: un caldo, el rei de la cocció llarga per excel·lència, en mitja hora estava fet. Encara que també era perillosa, segons deien podia explotar, no per la rapiditat, sinó per la pressió. Ja se sap que quan un està massa pressionat, explota. Les olles també.
La cafetera va ser una altra gran revolució. Fins al segle XIX, el cafè es coïa en un caçó fent bullir l’aigua, i ara guaita com canvien les coses! les dones es barallen per en George. L’exprés, en aquest cas, no ho era tant per ràpid, sinó perquè la pressió a què està sotmesa l’aigua al passar pel cafè, quan arribava a la sang del qui se’l bevia, també explotava i li provocava tal estimulació que, inevitablement, el feia anar rabent durant unes hores. De fet, no sé perquè parlo en passat si el cafè segueix essent l’únic estímul orgànic, relativament inofensiu, de la majoria dels mortals. Sobretot els dilluns al matí.
El tren exprés rebia aquest nom amb la pretensió que arribava a destí més veloç que els altres, gràcies a que no feia tantes parades. Aquí teníem el Catalunya Exprés, que anava de Barcelona a Portbou, a Lleida, a Tortosa, a Saragossa i... a Riba-roja d’Ebre! M’ha sorprès aquest poble que, encara que preciós i amb el seu caràcter propi, com tots els pobles del meu país, només té mil tres-cents habitants. Em pregunto quin capitost de la RENFE o del govern devia tenir relació amb Riba-roja, per posar-lo com a destí al costat d’aquelles ciutats. Igual que el Catalunya Exprés hi havia trens d’aquest tipus a diferents llocs d’Espanya amb el seu nom propi. Fa temps que aquests noms es van substituir pel de Regional exprés. Ja aleshores el govern de Espanya mostrava el seu desig de centralització que, per cert, no dissimula des del principi dels temps, i d’esborrar el nom de Catalunya d’arreu on pogués. De retruc, també els de les altres autonomies. Tots sabem  què és el “café para todos”, oi? Ara, els destins del Regional Exprés d’aquí s’han ampliat. El de Riba-roja es manté.
L’últim mohicà, samurai, emperador dels temps antics del món exprés, que encara es manté, és el correu exprés que pretén demostrar que és el més segur i el més ràpid – com el revòlver del meu admirat Clint Eastwood en els seus spaghetti western – obviant és clar el més de desembre i gener, que si tens pressa perquè un enviament arribi prest al seu destí, millor ves al transport exprés. De segur que arriba en el temps establert. Sempre i quan en les seves curses per la carretera no s’estimbin i la teva tramesa es perdi en el fons d’un barranc. No és rancúnia perquè m’avancin cada dia, és que crec que no haurien de córrer tant. Jo els recomano el meu àngel de la guarda que no em deixa anar, com ja he dit, a més de 110, velocitat de creuer.

diumenge, 5 de juliol del 2015

ELS SEMBRATS I LA POESIA



 

                             
Sempre he pensat que la naturalesa ha estat generosa amb aquets petit país nostre, perquè hi tenim de tot. I és veritat que no tenim ni deserts, ni cims de vuit mil metres - però sí escaladors tarragonins que hi han arribat tretze vegades i ara van per la catorzena i definitiva. Gràcies Óscar Cadiach; els teus reptes ens honoren, com a tarraginins i també com a persones - ni altres paisatges que demanen molta més superfície que els nostres modestos trenta dos mil quilòmetres quadrats. Però tenim turonets i muntanyes, i entre les muntanyes valls, i platges planes i costes abruptes, i rius, estanys i rierols, i pinedes i boscos de rebolls i alzines; també tenim caps, golfs, deltes. Això per dir-ho amb quatre paraules, que n’hi ha per més.
No obstant, per mi, el que dóna color als nostres paisatges són els cultius. Fins fa poques dècades, la planificació agrícola era quasi inexistent a Catalunya i la majoria de pagesos practicaven una agricultura de subsistència i precària comercialització, combinant diferents conreus que convivien – encara conviuen, en molts llocs - en generosa harmonia. La vinya amb les oliveres i els arbres fruiters,  els avellaners amb els ametllers i aquests amb els sembrats. No hi fa res si esporàdics en els marges, arrabassats per conrear-los, o bé afilerats en rengles de cap a cap de tros.
Fa uns dies vaig anar a Verdú. Uns amics hi feien un recital poètic i m’agafava relativament a prop del meu poble - jo sóc dels que tenen un poble i una ciutat - Vaig pensar que era una bona ocasió per escoltar-los - casualment els coneixia a tots per vies diferents: Jordi DorcaCarme AndradeHelena Bonals, Montserrat Bonals, Joan d'Irlanda, Conxita Jiménez, i Montse Aloy  - però no m’acabava de decidir: tres quarts d’hora de cotxe, el sol encara era molt alt, tan bé que s’hi està a la fresca entre les parets gruixudes de casa... Hi vaig, no hi vaig, hi vaig, no hi vaig. Hi vaig.
El cotxe al sol, calent que bull, només entrar-hi començo a suar. Verdú, a l’Urgell, a les comarques de Lleida. Agafo la nacional a Lleida com d’esma, i llavors caic en què hi ha altres carreteres més dretes per anar-hi. Giro cua allà on puc i condueixo en direcció a Tarragona. A un cotxe en direcció contrària se li acaba el carril d’avançament i quasi se’m tira al damunt. Començo a pensar si tot això potser són senyals i tal vegada no és bona idea anar avui a Verdú. 
Montblanc, Solivella i enfilo el coll de Belltall. Els gegants del vent a dalt la carena em donen la benvinguda amb els seus tres braços i la seva salutació circular. Són imponents, a mesura que m’hi acosto, més. 
No són d'aquests...













... sinó d'aquests
 
  
Travesso Belltall i de sobte a banda i banda, m’envolta un oceà daurat. 

La foto no els fa prou justícia, s'han de veure

Els sembrats – aquí només sembrats i crec que des de sempre – m’inunden els ulls fins allà on m’allarga la vista. El sol, que fins ara em feia la guitza, els cau al damunt, fent més i més intensa la seva rossor. De tant en tant, esquitxos de verd – alguna alzina, petits bosquets, escassos, suficients - em recorden que no estic enmig d’un oceà i que allò que veig arrissar-se no són onades sinó espigues acaronades per la marinada que, com diu Lluís Foix en  el seu llibre, sempre arriba. Els sembrats s’acaben aviat i deixen pas a la vinya – aquí sí que es  nota la planificació: regular, arrenglerada, mecanitzada – I de seguida arribo a terme.
El recital poètic és a la Sala Gòtica del castell de Verdú. Una altra meravella. Els amics poetes em reben amb alegria, astorats de veure’m arribar, sense previ avís al que podria semblar un raconet de món – no tant, també hi trobo la meva amiga de la infantesa, Rosa, amb qui mai no ens hem dit que ens agradava la poesia - Màrius Torres, Martí i Pol, Tomàs Garcés i poemes propis s’escampen per un espai  privilegiat que ens aboca directament a l’Edat Mitjana.
Quan surto, em sembla que floto. Els sembrats, els poemes, el castell... M’he de centrar, que no em vull tornar a equivocar. Miro el mapa – dec ser una de les, segons diuen, poques dones que entenen els mapes, tot i que ara amb el GPS la meva habilitat ja no té gaire valor – i de seguida trobo Vimbodí. Me’n vaig cap a casa, però em prometo tornar, abans no passi l’enorme màquina recol·lectora – jo encara en dic cosechadora – que fa més de mig segle va deixar enrere la falç i la dalla.