I perquè ningú no es descompti, després de 50
dies de confinament i 7 dies de fase zero de desconfinament.
Sandro Rosell va qualificar la jutgessa Carmen
Lamela d’inhumana en el reportatge que diumenge passat ens va oferir TV3. La
jutgessa el va tenir vint-i-dos mesos a Soto del Real en presó preventiva i,
com ja sap tothom, el primer dia del judici se’l va declarar innocent. Encara
li dono tombs. Com és possible que una injustícia, cuinada i menjada per la
justícia espanyola, on una jutgessa demostra que una altra ha enviat dos anys a la presó un innocent no tingui
conseqüències? Ja sé que tampoc no en tenen les injustícies que tots tenim al pensament,
que han provocat violentes i llargues protestes ciutadanes i requeriments
internacionals; la diferència que hi veig és que Espanya diu que ningú de fora
li ha de donar lliçons de res, però i les lliçons d’altres jutges espanyols
tampoc no valen?
Aquesta dona, Carmen Lamela, amb el seu
historial de duresa, em recorda els executius d’alguna empresa que conec bé, i
d’altres de les quals m’ho expliquen: com més malparits, més promocionen. En
realitat, la justícia espanyola no està tan lluny de la tònica imperant en la
jungla empresarial.
Com que ha rebut creus de plata, medalles i
ascens al Tribunal Suprem, m’he entretingut a mirar el seu historial més
conegut, des que va entrar a l’Audiència Nacional l’any 2014: els nois d’Altsasu
(terrorisme) , el grup de rap “La insurgència” (enaltiment del terrorisme), els
cinc membres espanyols del moviment Straight Edge, vegans, anarquistes i lliures
de drogues i alcohol (terrorisme) I quin fixament amb el terrorisme! Els Jordis
(sedició), Puigdemont (i s’inventa el delicte de corrupció per emetre l’euroordre),
Trapero i Laplana (sedició i, estranyament, no els posa en presó preventiva), el
Govern de la Generalitat en ple (rebel·lió, sedició, malversació), Sandro
Rosell (ni terrorisme, ni sedició, ni rebel·lió, però fot-li que és català),
Villarejo (a aquest no el pot acusar de terrorisme, si no vol acusar de còmplices
de terrorisme, governs espanyols de diferent signe, ministres, empresaris,
jutges, polítics, gàngsters...) En fi, ella és la jutgessa star de la
justícia espanyola.
En la meva modesta opinió i sense cap intenció “d’enaltiment
del terrorisme”, crec que hi hauria d’haver un parell de requisits imprescindibles per
ascendir a jutge. Sempre, a tots els nivells, però a més alt càrrec, més
exigència en els requisits, un sedàs més espès. El primer seria un examen
psicològic exhaustiu, no cal que especifiqui més, oi? El segon que, tinguessin
les idees polítiques que tinguessin, en
els judicis fossin neutrals, imparcials i equànimes.
Ja sé que no soc gaire original i que els
requisits que demano haurien de ser de mínims, però és que sembla que a tothom
se li hagi oblidat què és un jutge. Recordo que la primera vegada que vaig
tenir consciència d’aquesta figura ―ja fa molts anys, era adolescent i va ser
arran d’una sentència injusta― vaig pensar que una feina tan delicada no la
podia fer qualsevol i que, a banda de un gran coneixement de les lleis, aquesta
feina exigia molta experiència i també molta psicologia, ambdues fonamentals
per conèixer l’anima humana, i, per damunt de tot, molta imparcialitat. Vaig
pensar aleshores que si un jutge s’equivocava en una sentència, podia tenir conseqüències
tan greus com deixar lliure un assassí o un violador o empresonar i arruïnar la
vida d’un innocent.
Han passat molts anys i he vist tantes
injustícies darrerament... En la gent que defensava la llibertat del meu país i
els meus interessos, però també en molta altra gent amb qui no tinc gaire en
comú, però que veig que són objecte d’injustícia. Per això segueixo pensant el mateix
que fa cinquanta anys. Com pot ser que tot segueixi igual? Aquesta pregunta sí
que me la puc respondre i és que resulta que fa més o menys cinquanta anys que en
aquest país l’entramat de l’statu quo està tan ben lligat que als
poderosos no se’ls castiga, que la injustícia dels jutges queda impune i que,
no caldria dir-ho que ho sap tothom, sempre paguen els pobres.
