Segurament no soc la persona més indicada per
parlar de residències. Hi he topat dues vegades a la vida i el resultat no ha
estat bo. La primera, quan hi va treballar la meva filla durant un any. De la
seva angoixa i del que em va explicar quan més endavant en va voler parlar, va
sorgir la inspiració per la novel·la “Les cadenes subtils”, que algú troba
dura, però que jo crec que reflecteix força fidelment la realitat. El segon
encontre va ser quan hi vaig haver de portar el meu pare amb demència. En dos
mesos i mig en va provar dues i és que amb la mare no resistíem el que vèiem en
la primera on va estar. El preu era pràcticament el mateix: una calerada, que
vaig pagar a gust en la segona, però que em feia sentir estafada en la primera,
a banda d’indignada. Parlaré de la residència on va treballar la meva filla ―aquests
dies ha estat notícia unes quantes vegades― i de la primera del meu pare, ambdues
privades. Tenien un problema comú. Quan vaig preguntar a la meva filla com
creia ella que hauria pogut funcionar millor, em va dir ras i curt que amb el
doble de personal. Amb el meu pare un mes i mig a la primera residència, vaig corroborar
el que m’havia dit ella l’any 2010. Era al principi de la crisi econòmica i sis
anys més tard, la precarietat de personal es mantenia; no sabria dir si havia
empitjorat. Vaig pensar que totes devien funcionar igual, però la segona, que
era pública i una macro-residència, treballava millor. Els quadres de dolor
eren els mateixos, però els residents estaven atesos i controlats en tot moment.
Ja m’imagino que qui munta una empresa és per aconseguir
el màxim benefici, però una residència no és una empresa qualsevol; no fabrica
peces de cotxes, ni mòbils, ni roba, ni mobles, ni farina, amb tots els respectes per aquests sectors. Una residència
és una empresa assistencial que tracta amb persones i és un sector que, lluny
de tenir pèrdues, té grans beneficis, que per això els fons ―renta variable,
fixa, voltors... els podem dir com vulguem― se les disputen i s’hi llencen a
damunt com el gran pastís a repartir-se. Per això és inadmissible que treballin
amb personal insuficient que, a més de fer-ho amb molt d’estrès, no pot atendre
els residents com caldria. El total de places públiques a Catalunya és de quasi
11000; la resta fins a 64000 són privades. Però les residències privades tenen
l’obligació de cedir un determinat nombre de places públiques, cosa que, a part
que la llei ho mana, és un gran favor a la Generalitat, perquè si no, encara disposaria
de menys places. És per això que ningú regula les tarifes abusives que cobren les
residències per una plaça privada, sense ni tant sols donar el servei que toca?
Que ara hagin saltat totes les alarmes amb la
COVID19, avui 3228 persones mortes a les residències, a mi no m’estranya gens. És
veritat que les residències no estaven preparades, com no ho estava ningú, per
una epidèmia com aquesta, però és que abans, sense epidèmia, ja no ho estaven.
Estic generalitzant. Algunes ho estaven i d’altres han fet una gestió admirable
de la crisi. Però en totes les que han sigut noticia aquestes setmanes, em
costa poc imaginar-me la situació: desbordats, contagiats, sense mitjans, amb
múltiples baixes per contagi del, ja de per si, escàs personal, els vells s’han
vist atrapats en una trampa mortal i han hagut de morir sols, no només sense
cap familiar, sinó sense ningú que els pogués agafar la mà perquè hi havia
massa mans a agafar i ben poques a agafar-les. Quina manera més inhumana de
morir!
 |
| Una cosa tan senzilla... |
Ja sé que em repeteixo, però en traurem alguna
conclusió d’això? Canviarem el model d’assistència a la gent gran? Hi ha països
més avençats que el nostre que estan prescindint de les residències perquè han
trobat altres maneres més dignes i més humanes d’acompanyar la gent que, per
edat o per malaltia, ja no pot viure a casa seva. Crec que després d’aquest
daltabaix que ha causat tants morts i tanta tristesa, és urgent que, a qui li
correspongui, es posi a treballar perquè això no torni a passar mai més.
Segueixo actualitzant les dades, amb l’esperança
que algun dia no hi hagi contagis ni morts.
Darreres dades publicades de COVID19 a
Catalunya:
