Ja sé
que la meva opinió és parcial i subjectiva, però no puc evitar escoltar amb
molta més atenció els dirigents de Catalunya que els d’Espanya. Pot ser perquè
m’afecta més directament? Pot ser, però penso que hi fa molt el to que empren
quan se’ns adrecen en els discursos i en les rodes de premsa.
Tot i
que en la crisi del COVID19, qui més qui menys va a les palpentes i tot, i a
tot arreu, sembla que sigui un assaig-error continu, la manera de comunicar és
cabdal en una situació d’emergència com aquesta. Jo el missatge que transmet el
president Torra i els tres consellers que comanden la crisi el trobo més
contundent i em dona més seguretat que les explicacions indissimuladament llegides
del ministre Illa i els llarguíssims discursos monocords del president Sánchez.
Encara que el president espanyol parli de diners, inversions i ajudes no
aconsegueix interessar-me. No hi puc fer més! Podria ser que des de l’anunci
dels dos-cents mil milions d’euros anunciats a bombo i plateret que, en
realitat, per l’Estat només representa una despesa de disset mil milions, no m’acabés
de refiar del que diu i promet. Però crec que no, que és el to monòton amb què
parla. Potser per poder convèncer, has de creure en el que dius i jo a ell no
el veig creient-s’ho. I és que moltes vegades l’expressió traeix el discurs per
molt après que el tinguis.
Aquest
matí m’ha arribat per WhatsApp el vídeo del discurs de la reina Elizabeth II d’Anglaterra,
adreçat als britànics amb motiu del coronavirus. Estava subtitulat en anglès i
he intentat llegir-lo, però els títols anaven massa de pressa per mi i no
donava l’abast. Així que quan s’ha acabat l’he tornat a posar i llavors m’he
adonat que passant dels títols i mirant i escoltant la reina, la seva
expressió, el seu capteniment i veient les imatges intercalades dels autèntics
herois d’aquesta crisi, es captava perfectament el sentit i la intenció del
missatge.
L’empatia,
el sentiment i la serenitat sincera que volia transmetre m’han fet pensar en el
rei d’Espanya i comparar-ne els discursos. El de Felip VI fa unes setmanes va
ser amb banderes, crides a la unitat del gran país que és Espanya i una primera
persona del plural apel·lant a la responsabilitat de tots, que a mi m’ofèn. M’ofèn
precisament perquè ve d’ell, que té el ronyó tan cobert i que ha estat incapaç
de fer cap gest pels que, econòmicament, estan patint i patiran. No sé si els
reis es preocupen pels seus súbdits, però a mi m’ha semblat que el seu discurs,
sense cap empatia, ni simpatia, bicolor i també monocord, idèntic en interès als
que fa cada any per Nadal, al costat del de la reina d’Anglaterra, que fins i
tot a mi que no soc monàrquica m’ha arribat, és un zero a l’esquerra. Potser hi
hauria de posar l’entusiasme que va posar en el del “A por ellos!” del 3
d’octubre de 2017, ves!
Val la pena "escoltar-lo" i observar
Darreres
dades publicades de COVID19 a Catalunya: