NO TINC PARELLA

Dedicat a aquelles amigues que m'han precedit en aquesta rigorosa

tasca. Per mi, elles són les abrandades, més que els viatgers  d'algunes de les meves històries.

                                             

En sentia a parlar molt: hi ha gent que busca una segona, tercera, quarta, ...dotzena oportunitat per Internet. Volen trobar parella i hi ha uns portals magnífics per fer-ho. T’hi apuntes, contactes i arreglat!

Encara no m’ho havia plantejat mai perquè després de veure uns quants thrillers on les cites a cegues acabaven malament, sobretot per a ella, la veritat, no m’abellia prou. Per una banda em deia que si als E.E.U.U. els americans – gent valenta, sense complexos ni supersticions que construeix torres molt més altes que les originals, esfondrades per greus atemptats – es coneixien majoritàriament per Internet i els matrimonis resultants d’aquests contactes  ja arribaven a un terç del  total,  potser no era tan nefast com em pensava. Per l’altra, em preguntava si no és més fàcil conèixer l‘ànima d’una persona a través del que escriu - durant un cert temps, com acostumen a anar aquestes coses - que només observant-ne la pura façana i escoltant el seu discurs una estona. Però també és veritat que ben assegut a l’ordinador, a la façana li poses la cara que vols i a les tecles els hi fas dir les paraules que més et convenen. Com que se’m començava a escalfar el cap, vaig pensar que per buscar més informació no hi perdia res.

Em lamento sovint de la meva ingenuïtat i credulitat, però aquesta vegada vaig pensar que no podia ser tan fàcil com ho pintaven. Sense presses, em vaig anar informant a través dels mateixos portals i també escoltant les amigues que ho havien provat, les que hi estaven enganxades, aquelles a qui els hi havia sortit rodó i les que ja ho havien deixat córrer per avorriment o  cansament. Vaig saber que alguns portals et portaven quasi directament a la rebolcada, amb gent amb qui l’únic que  tenies en comú és que els hi agradava el mateix color de raspall de dents que a tu. D’altres assolien l’èxit posant especial èmfasi en les aficions comuns dels contactats. Alguns portals eren internacionals i d’altres d’aquí, només d’aquí, del país. Això ja em va semblar un avantatge, més que res per la comoditat; no m’hi veia fent cinc-cents quilòmetres, o cinc mil, cada quinze dies, només per gaudir de la meva segona oportunitat. Em va sorprendre que encara avui existissin les agències matrimonials, però també; anunciades per Internet, cobrien les expectatives d’aquells que desconfien de la xarxa o que simplement prefereixen el tracte personal i tàctil amb el partenaire. Fins i tot hi havia portals que no eren tan explícits per trobar parella  i que organitzaven esdeveniments en grup per a persones soles que volien conèixer altres persones soles per, d’entrada, fer-hi amistat i després ja es veuria.

A mi aquests darrers em van semblar ideals, menys directes, amb una cerca d’oportunitat – o de felicitat – més encoberta, potser més bones amistats... però... però van començar a sortir els peròs.  Si d’amistats jo ja en tinc, si sempre em queixo que no tinc temps. Oh! I el llit? Si ara dormo en diagonal. I la llibertat? També he de perdre la meva llibertat? I què passa amb els desenganys, eh?

Hi devia estar posada de ple, perquè vaig rebatre tots els arguments en contra, amb raons poderoses que ja no em deixaven tirar enrere. Ràpidament em va sobrevenir un frenesí imparable  per posar-me a la feina. L’oferta era tan variada que vaig haver de sospesar molt bé quin portal em convenia més i em vaig decidir per un que, un cop registrada, es va interessar molt per mi. Els seus gestors m’enviaven correus, alguns personalitzats, em convidaven i  em reconvidaven a tots els esdeveniments perquè segur que m’hi trobaria bé. Entre tots ho aconseguirem, em deien.

El primer dia, ho confesso, tremolava com una fulla a la tardor, a punt de caure de l’arbre. I si m’estava equivocant? Però l’acollida va ser tan bona que de seguida em vaig relaxar. Fins que em van preguntar:

-          No tens parella?

-          No... – vaig respondre visiblement torbada, perquè... no hi anava a això precisament?

-          No passa res, tranquil·litat – va dir-me la coordinadora.

Em van presentar una dona. Vaig intentar recordar quina fotografia havia enviat. Tant m’havien abandonat les hormones de la femineïtat que em posaven una dona de parella? Però em vaig convèncer de seguida. Jo mateixa havia escollit aquell portal, no? “també per guanyar nous amics” com deia el reclam.

Ens van assignar una tasca a fer, com una gimcana. Vaja, entrar als portals, trucar a les portes dels pisos, fer unes preguntes... Més que una gimcana, en alguns moments era una cursa d’obstacles. Amb la parella vam congeniar ràpidament. Casualment teníem les mateixes idees i ens movia un objectiu comú. Que guai!  A la primera me l’havien encertat. És clar que era una dona i jo, dient-ho aquí, buscava un home. Però me’n vaig anar cap a casa satisfeta, també cansada per la gimcana, però satisfeta. No era tan difícil, veus tonteta? – vaig pensar – Ai, la por a allò desconegut...

La segona vegada també va ser una dona – és clar, he de tenir varies oportunitats i casualment dues d’elles són dones; tot arribarà, em vaig dir, persuasiva – i vam tenir la nostra estona de tantejos que no van ser gaires, perquè de seguida vam veure que coincidíem en allò principal. Una altra tasca a realitzar – i quina gran idea per trencar el gel  - i cap a casa.

-          Pensa a portar la xapa que ens identifica, el proper dia! – em va dir la coordinadora quan marxava. Tenia raó, me l’havia deixat. 

El tercer dia, amb xapa incorporada, vaig prendre la iniciativa i amb el millor dels meus somriures, jo confiava que ben femení, vaig saludar i vaig dir.

-          No tinc parella.

I va funcionar. Per fi! Un home! De la meva edat, deu anys més, deu menys, no ho sabria dir. Agradable, tenia molt clar el que volia i... també coincidíem! Em va llençar alguna floreta mentre fèiem la tasca del dia, que venia a ser com una marató per les cases, com a més portes arribàvem, millor. Ens vam donar els telèfons abans d’acomiadar-nos, mentre ens apuntaven els resultats i altra vegada ens recordaven que portessin sempre la xapa. Caram amb la xapa! Bona gent, bons contactes, bona organització, però quina obsessió amb la xapa! Devia ser molt important.

Per això en arribar a casa me la vaig mirar bé. De color groc, hi deia Ara és l’hora. Ara és l’hora? De què em sonava aquesta frase? Vaig córrer a rellegir-me els correus. Quina punyetera mania de llegir sempre tan de pressa i no arribar al final del text! En uns hi deia Gigaenquesta, en uns altres hi deia Poming, en altres, Parades... i a l’encapçalament, en tots hi deia ANC. Ups! No només no acabava de llegir els textos, tampoc no en llegia el començament. No havia pecat d’ingènua, aquesta vegada d’ingènua, no. El meu pecat era de Distracció majúscula. M’havia posat a treballar per la independència pensant que treballava per la meva carència, o era per la meva concupiscència?

Ho començava a entendre tot: l’afinitat, el bon rotllo, l’objectiu comú. En fi, no era ben bé el que buscava, però ja ho tinc decidit. No me n’esborraré fins que l’Hora hagi passat perquè ja l’haguem aprofitat, perquè ja ho haurem aconseguit, perquè ja hi serem arribats. Aleshores potser, potser entraré en un altre portal. Si és per aconseguir un somni, com aquest, millor!

 

JA NO M'AGRADA EL NEGRE

A Vimbodí, el meu poble, als pares dels pares els hi diem padrins. No sóc de les comarques de Lleida, però sí que les tinc a tocar. I és ben curiós perquè segurament per aquesta proximitat, nosaltres fem els plurals en “es” – negres – mentre que només a deu quilòmetres, a Montblanc,  els fan amb la vocal neutra - negrəs – i al bell mig de la Conca,  quina cosa més genuïna! els fan en “is” – negris – Segur que el meu fill, que va per filòleg, em corregiria a bastament per haver-ho simplificat massa, però el perdono perquè els filòlegs són així, que ja ho sap tothom que filòleg ve de filar (prim). I ara sí que qui no em perdonarà serà ell!

Bé, a les meves padrines les recordo vestides de negre, a topets, a quadrets o llis, però sempre de negre. En canvi les padrines dels meus fills han arraconat el negre i han posat color, contrastant millor amb el blanc dels cabells, a la seva vida, que no per res en especial, però sí per llarga, ha tingut moments de tots colors. Que en els seus records hi domini o no el negre ja depèn d’una altra cosa.

Quan jo era jove, m’hi vestia sempre de negre. I no és pas que fos gòt-ica, però sí que em veia gord-ica i amb el negre m’hi veia menys. Dic que m’hi veia perquè amb el temps m’he adonat que era cosa de la meva vista, com també ho deu ser ara, que pesant quinze quilos més, no m’hi veig tant. Ara només em vesteixo de negre per les ocasions especials i de color per les altres. Per tot el demés... la targeta negra de Bankia.

M’hi he sentit molt d’atacada amb el tema de les targetes negres de Bankia i quan sento a parlar d’unes xifres tan altes i els sento excusar-se que no sabien, que la negror ja venia de Caja Madrid, que si alcohol, que si creuers i hotels de luxe i tot amb una prepotència que fa feredat, i ho lligo amb el rescat de Bankia, que paguem tots, i amb tots els desnonats que s’han quedat sense casa per no poder pagar dos rebuts de 343,54 euros, uffff! M’ofego! Segurament alguna part de la meva ànima deu ser molt negra, perquè agafaria tots els corruptes, corromputs, apropiadors, fraudulents, evasors, i totes les males herbes que creixen arrecerades en el diner i l’avarícia i els posaria en un forat negre i que no veiessin el sol durant una bona temporada. Ja veurien que l’opac no és ben bé el mateix que el negre brillant de les targetes, per molt que ara ho barregin tot.

Molt, molt negre ho vaig veure la nit del dilluns al dimarts quan els partits pro-consulta van trencar el pacte pel 9N. Durant un parell de dies vaig viure amb l’angoixa que tot estava perdut. Ara mateix trobo que  el negre ha perdut intensitat i deixa entreveure un verd que, encara que molt fosc, ja s’assembla més al color que a mi m’agrada, el del meu blog, el de l’esperança. Veus Xavier , com encara no el puc canviar?

I com que res no és del tot blanc ni del tot negre, abans d’acabar m’hauré de reconciliar amb el negre, que jo la guerra només la tinc declarada als que he esmentat abans. Fa tres nits, que abans d’anar a dormir i aprofitant la bonança que ens està regalant l’octubre, surto a la terrassa i em miro una estona el cel. I què veig? Els estels em piquen l’ullet i jo, afalagada, bado com una beneita, mentre em sento  ben ignorant perquè tot just en conec el nom de quatre  Algun expert en cels o en astronomia potser em podria aclarir perquè els estels pampalluguegen tant aquests dies – eh que només pot ser un bon senyal? – cosa que no seria possible sense la negror intensa del cel del qual pengen.

M'ESPERO

                              

                                               

M’espero. M’espero des que era a l’úter de la mare. Sempre m’han dit que vaig fer esperar molt, que no volia sortir, però no és veritat. Si ho sabré jo! Jo volia sortir, però tant temps d’esperar-me a dins, vaig oblidar el camí d’entrada, que també era el de sortida, és clar.

Després vaig esperar una llarga infantesa, inclòs aquell any 1962, amb el calendari del segador recollint espigues, que no s’acabava mai. Que què esperava? Potser deixar de ser una nena i passar a ser una noia. No sé pas què em pensava que era la joventut. La llibertat, tal vegada? Uf! En aquell temps, de llibertat, poca.

A la millor, per això esperava que la dictadura s’acabés, sense saber ben bé què hi hauria després, però tothom deia que estaríem millor i jo m’ho creia. No és ben bé com ara, que diuen que amb la independència de Catalunya estarem millor, perquè m’és igual si ho estarem o no. La vull i ja està! Si després m’he d’esperar per estar millor, m’espero, però la independència que sigui ara.

Amb la joventut vaig començar a esperar que arribés la persona que estimava i després, que fort! a esperar que no arribés. I així vàries vegades, que ja se sap que l’amor és volàtil i l’escepticisme li fa més.

Estic assumint que quan arribes a certa edat voldries no esperar perquè esperar comporta el pas del temps i això va en contra meva. I teva. I de tothom. En contra de la vida, vaja!

Darrerament m’he hagut d’esperar tant que he reflexionat llargament sobre l’espera. A l’hospital esperes que passin les hores, les nits, els dies, que passi el metge, la malaltia, que passin els que han de canviar el teu malalt – a vegades els hi costa -, que passi algú i et salvi de l’espera. És igual que sigui l’infermer o l’acompanyant d’un altre malalt, que també espera. Esperaries tornar enrere, al punt zero i que “allò” no hagués passat, però saps que per molt que ho esperis, aquest desig no es complirà.

L’espera va amb la paciència i amb la impaciència. A vegades amb la desesperació i amb la desesperança, que no és ben bé el mateix, almenys per a mi. Amb la desesperació m’estiro els cabells; amb la desesperança, ploro, cap enfora o cap endins, és igual.

I qui es pensi que ara explicaré la meva vida, sempre amb l’espera de fons, s’equivoca. M’estimo més plantar-me al moment present: FINAL COUNTDOWN, perquè el que esperàvem fa tant de temps, tres-cents anys per ser exactes, ja ha arribat. Ho veiem, ho toquem, ho percebem amb tots els nostres sentits. Segur que tots – no crec que sigui cosa meva, només – ens adonem que estem arribant al final del recorregut i que els alts i baixos, els obstacles, les travetes, les suspensions i la mà de ferro, roent, dels nacionalistes – oh paraula maleïda que ja no espero que entenguin mai!, vull dir dels nacionalistes espanyols, més nacionalistes que ningú – lluny d’impedir-ho, afavoriran que posem punt i final a aquesta espera.

Abans d’ahir, ahir també, i avui, i espero que cada dia fins al 9N, vaig veure un President decidit a sortir de l’espera. Ens en sortirem – va dir- i els que no volen que ens en sortim, no se’n sortiran. I no és perquè m’ho digui l’Honorable, no. Des de fa uns mesos, sabem, per desgràcia, que el títol no garanteix la virtut. És perquè al President el flanquejaven homes i dones, grassos i prims, amb corbata, amb samarreta, amb americana ecològica. I parlo del seu aspecte exterior, ben divers, perquè tots ells han volgut oblidar el seu signe polític per homogeneïtzar-se i arribar a aconseguir l’objectiu que nosaltres, el poble, els hi hem encarregat.

I atenció! Encara que ho sembli, no he perdut el fil que m’ha inspirat avui. Tinc el convenciment que, pel que fa a la independència, l’espera s’ha acabat.