Que
no se m’enfadin els comptables, els matemàtics, físics, enginyers, etcètera,
però jo als nombres sempre els he vist com uns ens sense escrúpols. Per alguna
cosa, quan ens volen dir que no comptem per a res, ens diuen que som un número.
I que consti que a mi m’agradaven els nombres: l’arrel quadrada, els sinus,
cosinus i tangentus, el càlcul mental -prova irrefutable que els números són el
meu fort.
Fins
i tot vaig dedicar trenta set anys de la meva vida professional als nombres i a
comptar -comptava bitllets, hores extres no remunerades, minuts de l’esmorzar,
objectius mensuals, setmanals diaris... Més endavant vaig contar assegurances
venudes, cotxes col·locats, mòbils endossats... Per això, farta de ser un
número i de tocar-ne, de seguida que vaig poder em vaig passar al bàndol de les
lletres que són més amoroses i considerades, tot i que, si se’n fa un mal ús,
poden ser més perjudicials que els nombres. I que consti que quina paradoxa!
segons diu Irene Vallejo a “L’infinit en un jonc” -gràcies per tanta erudició i
per la generositat de voler compartir-la, Irene!- l’escriptura va néixer per
fer comptabilitat, és a dir per comptar cabres, espases i àmfores.
I
després d’aquest preàmbul-batalleta de la bloguera que escriu, passo a
ocupar-me del que realment em preocupa, que és: Tots els diners -fiances,
multes, penalitzacions- que imposa l’inefable i insuportable (perdó, volia dir
insubornable) Tribunal de cuentas, on van a parar? Parlo dels diners
manllevats a cop de martellet a líders i no líders independentistes i al món
solidari que els acompanya. I una altra pregunta: Les fiances que es paguen per
no entrar a la presó, si s’hi acaba entrant, es tornen? Per exemple la que va
pagar Carme Forcadell per no entrar-hi, que només va servir per demorar-ne
l’ingrés uns mesos i tirar-s’hi aleshores tres anys. O potser el termini per
tornar-les venç just l’endemà de pagar-les? És que tinc curiositat. Els diners
van a parar a les arques sempre justes de la justícia justiciera o a les mans
del govern de torn? I totalment o parcial? Repeteixo, estic encuriosida. Perquè
si l’alta justícia espanyola, com es veu ara, també fa la guitza al govern
“d’esquerres”, seria estrany que per una banda el sacsegés i per l’altra
l’acaronés. Sí o no?
Curiós,
si més no, que el govern d’Espanya i els independentistes tinguem ara un enemic
comú. Servirà de res? Algun progressista espanyol s’adonarà, admetrà, que qui
remena realment les cireres en aquest país són les institucions que s’han
quedat ancorades en el feixisme franquista?
La
veritat és que m’importa un rave el que faci el govern espanyol, que tampoc no
crec que faci res per reformar el poder judicial. El que m’enerva és veure com
per totes les vies possibles -tribunals, pacte fiscal (repartiment de la
riquesa on qui paga més és qui menys rep), promeses d’inversió crònicament
incomplertes...- l'estat espanyol ho fa tot perquè el meu país se'n vagi econòmicament a la merda.
Em
pregunto què passarà si el Tribunal de Cuentas no accepta l’aval de
l’Institut Català de Finances. Si no ho accepta o si Societat Civil Catalana ho
recorre, que ho recorrerà, aniran a pel patrimoni dels encausats. Però cinc
milions és molt patrimoni. Igual si no n’hi ha prou el Tribunal voldrà
cobrar-s’ho, talment Shylock a “El Mercader de Venècia”, amb una lliura de la
carn dels enjudiciats. Alerta, però, senyors jutges de Cuentas! Aquesta
tragèdia de Shakespeare no acaba gens bé per a Shylock.
 |
| Lletres daurades, corona, reixes i una fosca esfereïdora |
Potser
els nombres no són tan dolents, però si els que ens volen de genolls només els
fan servir en contra nostra, no haurà arribat el moment de deixar-los de banda
a uns i altres i donar pas a la paraula. Només en necessitem una: Prou! Eh que
ens entenem? Doncs no fan falta sinònims.
