Fa
gairebé un any, el senyor alcalde em va cridar a l’ajuntament.
—Vine! —em va dir— Hem de parlar.
I jo vaig començar a rumiar quantes multes
tenia pendents de pagament. La meva mare va provar de fer-me memòria de la desmemòria.
—Et deus haver deixat alguna contribució per
pagar. Què en vas fer dels diners que et vaig donar la darrera vegada, eh, eh?
—Ai, mama! Que volies que en fes! —vaig
saltar jo, ja amb la cua entre les cames.
A corre-cuita i tremolant com una fulla, no
sé si pels tres graus que corrien pel carrer o per la por d’acabar al
cuartelillo, vaig anar cap a l’ajuntament. Allà m’esperaven el senyor alcalde,
que no feia mala cara ni res, i una noia i un noi als que no coneixia.
Faig un incís. El meu pare a l’edat de
vuitanta anys, a tots els homes de la seva edat, deu amunt deu avall, els deia
“noi”. Jo me’n reia una mica, però... com els havia de dir —vells?— si ell se
sentia tan jove...! Ara m’he adonat que jo faig el mateix i que el primer que
em surt de dir als que veig propers a la meva edat, deu amunt deu avall, és
“noi” i “noia”. Si això és el que em diu el cor, per què ho he de canviar, a
veure!
Doncs res, una noia i un noi. Amb cautela,
els vaig ben observar. Tampoc a ells semblava que els degués res. És de
pessimistes això de pensar sempre el pitjor? O és de no tenir la consciència
tranquil·la? Ves a saber! Jo en aquell moment no sabia per on em caurien les
clatellades. I sí que van caure, però van caure bé, la mar de bé, com una
carícia.
L’amic de la noia, ara establerta al poble, del
qual em consta que ha elevat el nivell d’activitat cultural, darrerament ja intensiu,
es va presentar com un músic basc que, de visita al poble, s’havia enamorat del
poema que vaig escriure per al carrer de les Abraçades.
—A este poema hay que ponerle música —em va
explicar que havia dit només llegir-lo.
Ostres! Quina bonica sorpresa! El meu modest
poema inspirava música. De fet, pel que fa a la inspiració no me’n vaig
estranyar; a mi també m’ha passat que algunes músiques sense lletra m’han
inspirat històries.
El músic es diu Íñigo Peña. Havia estat
director de la Escola Municipal de Música de Lasarte-Oria i actualment és
professor al Conservatori Professional de Música de Donosti, però també té un
grup de jazz i, sense conèixer-lo gaire, diria que és una persona que no para
mai. No sé a qui s’assembla, no ho sé, però em recorda algú. I això que no està
jubilat!
La qüestió, on volia anar a parar, és que dissabte, 14 de desembre, l’Íñigo i l’Erik, el cantant del grup, faran un concert a l’església on, entre altres peces, presentaran la cançó, la del carrer de les Abraçades.
.jpg)
Estic contenta. Per tot, però especialment per la
il·lusió de ser una mica responsable d’haver aplegat bascos i catalans gràcies
al meu poema. I no diré agermanar, perquè aquests dos pobles ja ho són, de germans,
que si no ho són per la llengua i la cultura, sí que ho són per haver patit la despietada
repressió de l’estat que ens oprimeix.
Bé, aquest blog a mi em permet explicar
batalletes, rebel·lar-me contra les injustícies, donar la meva opinió sobre el
que passa al món, riure-me’n de mi mateixa, fer companyia en temps de
confinament, saber què en pensen del que escric els meus lectors i, sobretot,
sobretot, barrejar realitat i ficció, això que jo en dic fer salsa-ficció, que
és la cosa que més m’apassiona. Dic això perquè com que el meu blog ja té dotze
anys, a vegades corro el risc de repetir-me, i ara no sé si ja havia parlat abans
del poema del carrer de les Abraçades. Si fos que sí, disculpeu la insistència,
la reiteració i que us torni a donar la llauna amb el tema.
