A
vegades, quan parlo amb el meu fill de com eren les coses abans de la
Normalització Lingüística del català, tinc la impressió que no acaba de copsar
l’abast del canvi que hi ha hagut en els darrers quaranta anys. Com a filòleg
suposo que, de tant com arriben a treballar la llengua durant el grau i els
màsters, els deu ser difícil d’imaginar la situació que teníem en la meva
joventut.
 |
| Sí, no? |
És clar que en el camp de la llengua parlada, actualment i en
especial als patis dels instituts, jo tampoc em podia imaginar llavors que ara estaríem
com estem.
 |
| La frase és de Mikel Laboa, cantautor en euskera, però lògicament universal |
L’altre
dia parlàvem de la retolació en català. Recordo que els primers rètols que van
aparèixer em van sorprendre i em van alegrar, però no pas perquè hagués patit
la repressió del català, que la vaig patir, encara que en aquell moment no en
fos conscient. Més aviat vaig pensar que els establiments que començaven a
retolar en català estaven fent un gest pel país, que també. Potser per això,
perquè ho vaig viure així i perquè aleshores no me les tenia tant amb les
paraules com ara, era condescendent amb les faltes d’ortografia i amb les
expressions gramaticalment incorrectes. Pensava: ja que tenen la voluntat de
fer-ho en català, no cal ser tan exigent, dona!
I ni
m’he tornat purista de la llengua, ni aguanto gaire bé aquelles persones que
sempre corregeixen una paraula mal dita, però, darrerament, no sé si n’hi ha
més o és que la gent escriu a la babalà, veig tantes incorreccions que m’irrito
i tot. En veig a la publicitat dels bancs, de les farmàcies, de les companyies
de subministraments, en els cartells dels llocs oficials, en les empreses
privades, en els rètols d’alguns establiments... No cal dir que també en les
cartes que rebo d’alguna empresa d’assegurances, ONG i altres, que aquestes
tampoc no les disculpo, però almenys no estan exposades a la vista de tothom,
com les que s’exhibeixen públicament. Tant costa de contractar un corrector? Ja
que et poses a fer un cartell o un rètol, què menys que fer-lo en condicions,
no?
Uns
dels llocs que gairebé em fan riure de tantes incorreccions com hi trobo, son
els pàrquings públics.
“Si
en vol un rebut, premi el botó”. O bé “en” o bé “un rebut”; ambdues coses no,
si us plau.
“Abans
d’agafar el cotxe, pagui la seva estança al caixer automàtic”. Vaja! Ara les
places de pàrquing també tenen funció de cambra, habitació, apartament? Estada,
per favor!
“La
teva APP del parquímetre també a l’aparcament”. Ja sé, ja sé què volen dir,
però costaria molt de posar-hi un verb?
“Està
vostè al sotan segon”. En fi, sense paraules.
I
cada dia en descobreixo alguna de nova. Per sort meva, he fet el procés a la
inversa i ara per comptes d’enfadar-me, només penso: Mira, una altra!
 |
| Aquí queda clar |
M’he
fixat que qui treballa amb un català correcte és l’autovia per on transito
habitualment: centre, nord, sud, emergències, passarel·la de vianants, autovia
(ai, per poc, impecable! Per raons òbvies no puc fixar-m’hi amb deteniment, que
la llengua és important, però la vida més; diria que em posen “autovia” amb
accent i no, no; en català és paraula plana acabada en vocal i no s’accentua).
Ja sé que això només són paraules, que no arriben a frases i que són poques,
però també hi ha aquells rètols electrònics que van canviant de missatge i
aquests sí que són perfectes en la forma. En la forma sí, però atenció! Un dels
missatges diu: “En cas d’avaria, situa’t darrere de la tanca” . Casualment en
aquell punt, darrere de la tanca no s’hi veu espai ni per posar-hi un peu, o
sigui que per situar-te darrere t’hauries de penjar de la tanca amb mans i
peus. No és broma. L’altre dia, en el viatge d’anada, el missatge deia:
“Conduint, connecta’t”.
 |
| Ja m'ho semblava que no era això |
Ai, caram, em vaig passar la resta del viatge intentant
entendre què volien dir. Com era que, precisament ells, els que ens adverteixen
de la prudència a la carretera, em deien que em connectés conduint? A la
tornada es desvetllà el misteri. El rètol, que devia tenir algun problema, ja
estava arreglat. Deia: “Conduint, connecta’t a la carretera”. Ah, bueno! Vull
dir ah, vale!, o sigui ah, clar! Renoi! Que difícil que és el català!
Doncs
això, que estaria bé que les empreses que exposen els seus missatges als ulls
de tothom fossin una mica més curoses amb la llengua. És clar que ara també
estaria bé que algú em busqués totes les faltes que he fet en aquest escrit tan
crític. Soc tan polida com puc, però segur, segur que n’hi ha alguna.
