dissabte, 5 de novembre del 2016

LA NOIA DEL TREN

                                       
L’altre dia vaig anar a Amposta. En tren. Hi tinc una molt bona amiga i gràcies a ella hi he fet més bons amics. I, a més qui es pot resistir a tornar a veure in situ això:
                                                           

o això

Devia fer vint anys que no anava en tren; vaig haver de preguntar a un expert com es feia i ja vaig veure que havia canviat molt. Primer te les entens amb una màquina i després amb una altra; amb la segona vaig pensar que potser la RENFE havia prescindit dels revisors.
Un cop asseguda al tren m’adono que la que he agafat és una línia de les que en parlen més sovint, per les moltes incidències que té, però ja no hi ha res a fer. Encara no hem deixat Tarragona i ja ens aturem. Se sent la veu del maquinista; pel to baix de la seva veu no sé si em parla a mi, a algú que té al costat o bé si parla per telèfon.
Hemos parado —diu la veu— Están haciendo maniobras... pero todavía no han empezado. No sé...
—Ja hi som! —penso.
Però no ha passat ni un minut que ja tornem a estar en marxa. Anem amb cinc minuts de retard, que són els mateixos amb què ha arribat el tren a Tarragona i els que es mantenen en cada estació.
No penso pas que els damnificats usuaris de la línia es queixin per queixar-se. —només penso que he tingut sort— Pobra gent! Tenen tota la meva confiança i tot el meu respecte.


Quan els veig per la tele, queixant-se de les múltiples incidències que aguanten, penso en l’estrès amb què han de viure els viatgers que agafen el tren, aquest tren, per anar a treballar, sense saber mai si arribaran a l’hora a la feina, si se’ls creuran quan diguin per enèsima vegada que és culpa del tren, si això els farà víctimes d’acomiadament procedent  improcedent... Els estudiants, encara que els agradi perdre alguna classe, ja en deuen estar tips de perdre’n tantes i potser es comencen a preguntar si no estan perdent el curs. I als que simplement van o venen de la ciutat per compres, família o el que sigui, maleïda la gràcia que els deu fer, si van per feina, de perdre una hora, dues, o que els deixin parats a la via entre estació i estació.
Després de pensar en els altres, vaig pensant en mi i en els meus records del tren. 
Joc molt divertit ideat per aquest senyor, amb temàtica ferroviària

Els més antics, anant amb la mare a Reus o a Lleida, ambdues ciutats més o menys equidistants del meu poble. Anys seixanta. Recordo especialment els vàters bruts i plens de merda fins dalt. Ja se sap que els nens quan necessiten anar al vàter no poden esperar. Els següents records que m’arriben són de quan viatjava en avió a l’estranger, de jove; de l’aeroport a l’estació de tren de Barcelona i d’allí cap al poble; recordo que la depre post viatge m’agafava ja al tren i crec que era precisament a causa del tren, el qual em recordava que ja tornava a ser en un país que no tenia res a veure amb aquell que acabava de deixar; i això que no anava al vàter, que ja em preocupava d’anar-hi abans; érem als anys setanta. El darrer record és el d’un viatge a Galícia amb el tren “Estrella de Galicia”, amb els fills petits, de  nit; d’entrada ja es veia prou bé que el tren era d’una altra època i el sistema de les lliteres tercermundista, però m’equivocava! Llegeixo a la Viquipèdia que els trens Estrella es van estrenar l’any 1985 i que ...Estos trenes nocturnos se convirtieron en una las principales bazas comerciales de la compañía; Voilà! Per dormir acabaves posant el cap on s’havia assegut el cul del veí de compartiment fins feia un moment; homes i dones separats, només faltaria! I al matí, irremeiablement amb els nens, havies d’anar al vàter. Anys noranta deia el calendari, anys seixanta deia el vàter. El viatge a Galícia, només pel que fa al tren, dóna per un post a banda, o dos. Així que no explico més.
I quina sort que he tingut!, segueixo pensant —de fet, de Tarragona a Amposta no em cal anar al vàter— La RENFE ara és tota una altra cosa. Els seients nous, quasi tots mirant a destí; el terra no se t’enganxa als peus, les finestres tan netes que et deixen veure el paisatge i tot... i passa un senyor i s’atura i se’m queda mirant, sense dir res. Necessito uns segons per reaccionar i endevinar que és el senyor revisor; no sé què veu en la meva mirada que em diu:
Ah, ya se lo han cogido! —i se’n va sense donar-me temps a respondre. Està clar que soc lenta de reflexos, no ho discutiré a ningú.
I ja arribem a l’Ampolla, darrer poble abans d’arribar a l’Aldea, que és l’estació on els ampostins han d’anar a agafar el tren. Doncs, això ja ho tenim guanyat —penso— i només amb cinc minuts de retard. Torno a pensar en la sort? Nooo! Ja no hi soc a temps. Sento uns grans crits i aixeco el cap. Des del vagó del davant veig venir una noia marroquina i el revisor. Discuteixen molt, molt fort; em sembla que el tren trontolla per la potència dels seus crits. Empenyent-se l’un a l’altre arriben al vestíbul que separa el seu vagó del meu. De fet, no sé si són ben bé vagons. Al vestíbul s’aturen —vull dir que deixen d’avançar—com si haguessin arribat a l’escenari i a mi l’escena que hi té lloc em suggereix el següent: la noia no té bitllet i, o bé ha intentat endossar-li una altra cosa al revisor o bé el revisor li ha agafat una targeta. La qüestió és que ella reclama que li torni la targeta i ell reclama que li ensenyi el DNI. Les empentes no afluixen, al contrari, cada cop són més fortes. Sóc a la tercera fila del teatre i el cor em va a cent; si decideixen continuar pel passadís, em tocarà el rebre, segur. Ella li diu “hijo de puta” i ell també (hija). Ell li agafa el braç i ella, per alliberar-se’n, li dona una empenta tan bèstia que l’home va a parar a la porta de sortida del tren, tancada per sort. I el senyor revisor no és escanyolit per res.
Así tratáis a las mujeres en España. Yo tengo mis derechos, sabes?
—Estoy harto de vosotros, harto, harto, harto...!
Tot això amb els decibels en progressió. Res a veure amb el to del maquinista del principi. Ella li llença una escopinada que, me’n faig creus d’on ha tret tanta saliva. Ell truca als Mossos: "Agresión, agresión al revisor!" Jo estic temptada de gravar-ho amb el mòbil, però veient el pa que s’hi dona m’estic allà quieta com un mort, com la noia que també està asseguda a la tercera fila, però a l’altra banda del passadís; no sé on ni com deu haver passat la nit, perquè quan ha començat la baralla, dormia, ha obert un ull i s’ha tornat a dormir. Encara dorm i això que els crits han d'estar retronant per tot el tren.
En fi, que gairebé vaig poder completar el bon viatge i quan vaig arribar a l'Aldea, la meva amiga, que agafa el tren habitualment, quasi no s’ho creu, si  no hagués sigut perquè jo encara tremolava tota i no parava de mirar enrere a veure què feien els Mossos. 

Ja fa temps que anuncien a bombo i plateret, en tràilers al cinema —i ara també per tot arreu— aquesta pel·li “La noia del tren” basada en una novel·la que diuen molt bona. Com que la de “Inferno” va ser infernal —per mi ja ho era la novel·la— em sembla que la del tren me l’estalviaré. La que vaig veure anant a Amposta ja va ser molt, molt bona.
Que si tornaré a anar en tren? Probablement. Als aprenents d’escriptors sempre ens diuen que hem d’anar amb els ulls ben oberts per poder treure profit de qualsevol petita cosa. 

Com a mínim!
centresergiaguilera.blogspot.com


En aquest cas no va caldre obrir els ulls; com a molt, potser calia tancar-los.

22 comentaris:

  1. Quina llàstima no poder gaudir d'un viatge en tren! A mi m'agrada molt, però fa temps que no viatge en tren. També hauria de preguntar a l'expert. De fet fa molt de temps que no viatge.
    Les circumstàncies...ara no m'ho permeten.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bueno, Mari, com veus, el meu no va ser gaire plaent - si, divertit, mirat a distància-, però si en tens ganes, desitjo que ho puguis fet aviat. I si és així, pregunta-m'ho a mi com es fa, que segur que encara me'n recordo. Una abraçada i ànims!

      Elimina
  2. Quin vistge més accidentat!!!
    I quin greu que les coses siguin així. Com a escriptora que ets, ens ho expliques molt bé.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, noia, vaig escollir dia i hora per un espectacle a primera fila. Això al final serà "la meva vida en un post - o en mil".

      Elimina
  3. A mi m'agrada viatjar amb tren. Clar que no m'he trobat en una situació com la que descrius, encara que l'altre dia també vaig veure una situació d'aquest tipus, crits inclosos, però era a l'estació, encara no havíem pujat al tren...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estem envoltats d'energúmens, Novesflors. Ben llastimós! I, en aquest cas, el que em va sorprendre més va ser la conducta del revisor, que era allí en representació de la seva empresa i no havia d'haver perdut els estreps. Tot i que, no sé, amb un atac com aquell potser un ja passa de tot; i ell deia que ja n'estava fart. No devia ser la primera vegada que s'hi trobava.

      Elimina
  4. Als trens se n'aprèn molt. Als qui ens agrada la vida i l'escriure no hauríem de fer res més que anar amb tren.
    Irònic i desenfadat text. L'enhorabona!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carme, va ser un viatge que, sense avorrir-me perquè llegia, podia arribar a ser avorrit. Fins que va arribar l'escàndol! La veritat és que primer no se'm va ocórrer que podia ser una anècdota divertida per ser explicada. Devia estar molt espantada, ves.

      Elimina
  5. Nena, per una vegada que vas en tren deu n'hi do!!!
    Jo hi viatjo sovint, a Pineda o a Molins on hi viuen les meves filles i normalment són viatges tranquils, sense incidents. En una ocasió si que és va formar un sidral amb una noia, penso que romanesa, que va robar a uns estrangers. I algun cop ens hem parat per "incidències".
    Però tu...arribar i moldre: ja tens tema per un post. Molt graciós, per cert.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja m'ho imagino, Glòria, que va ser casualitat l'incident. Si això passés cada dia, segur que ja hi posarien remei. O no, qui sap? Però és xocant que per un dia que agafo el tren, em brindin una història com aquesta. En realitat, només saps com està el món si t'hi poses. Això que dic és de Perogrullo, ja ho sé. Vull dir que anant amb el cotxe per la ciutat o la carretera, també te'n trobes d'energúmens, però normalment és un instant, un crit, una pitada o un insult. En canvi, amb això de l'altre dia i el que em dius tu, ja me'n faig una altra idea de com van les coses pel món.

      Elimina
  6. Efectivament, pots passar de la novel·la de 'La noia del tren', que no t'aportarà res de bo, no és especialment bona, encara que enganxa. La pel·li ja no m'he esforçat en veure-la. Però bé, de pel·li ja en vas tenir tu, però ens has deixat amb les ganes de conèixer el desenllaç de la història, i qui dels dos havia tingut la culpa de l'inici de la baralla.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Passaré de "La noia del tren", XeXu. Entre el que em dius tu i el que em diu el Pons ja me'n faig una idea. Tot i que si enganxa ja és molt, que n'hi ha que tenen molt nom i la feina és a acabar-les. La meva va ser una pel·li bastant avorrida fins que va arribar la sorpresa final. Va ser com una explossió enmig de la quietud del viatge. Jo crec que la culpa era d'ella; d'entrada per no portar bitllet, de sortida per, tot i així, voler tenir raó. El revisor no havia d'haver reaccionat d'aquella manera, però davant de tanta agresivitat per part d'ella, no m'atreveixo a jutjar-lo.

      Elimina
  7. L'home del tren
    Jo també hi era. Fa temps que hi viatjo, sempre en el mateix tren, sempre en el mateix vagó. Va succeir que un dia hi vaig pujar sense bitllet ni diners, confiat que passaria desapercebut. Però el revisor em va clissar, i quan s'acostava al meu seient vaig voler desaparèixer. El meu desig es va complir i em vaig tornar invisible. Però he hagut de pagar un alt preu. Com que ara no tinc cos físic no puc baixar del tren, i estic condemnat a viatjar d'anada i de tornada, un dia rere l'altre, sense un destí definitiu. I, és cert, n'he vist de molts colors en aquest trajecte, que ja se'm comença a fer etern. El que vas veure, Teresa, també em va fer sentir vergonya aliena, tanta que em volia tornar a fondre un altre cop, però en el meu cas ja no era possible, per raons gens evidents.
    Com que no tinc rostre ni perfil, he usurpat el d'un dels teus seguidors, que sembla bona persona i segur que no se m'enfadarà. Només volia dir-te que la teva presència em va alegrar una mica el viatge, i que el teu relat m'ha fet adonar de com és de volàtil el seny dels humans.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Alça Jo! Això és un nou conte. Només té en comú amb el meu que tots dos viatjàvem en el mateix tren i que vam passar vergonya al·liena. Si de cas, si torno a anar a Amposta (perquè només ets en aquest tren, no) t'aviso i quan baixi jo, t'estiro. És clar que t'hauràs de manifestar perquè jo... no sé si et podré veure.
      Sí que és volàtil el seny humà, si. En un instant, et pot pujar la sang al cap i fer un disbarat. Tot i que trobo que la sang et pot pujar més fàcilment si portes una motxilla molt carregada, i des de fa temps, a l'esquena.

      Elimina
  8. Als que no agafeu el tren mai sempre us toquen les anècdotes més divertides, en canvi els que l’agafem cada dia no ens passa res. Jo mateix, agafo els trens d’una línia tan avorrida que ni tan sols arriben tard i si ho fan mai més de 5 minuts, es avorrida tan previsibilitat. La emoció més gran del meu viatge en tren es descobrir si tinc seient o no, ja veus tu.

    PS: La chica del tren es un dels pitjors llibres que he llegit mai, però bé, com a mínim l’he acabat, o sigui que podria ser pitjor. La peli no la vull veure, gràcies.

    PS2: Inferno no es una gran peli però a mi em va agradar, serà per què sóc un gran fan d’en Dan Brown? Pot ser, pot ser.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sabia que algú em diria una cosa així, Pons. No sabia que series tu. Ja m'imagino que anar en tren regularment deu ser força avorrit i si a damunt t'has d'avorrir dret, n'hi ha per no agafar-lo.
      He repassat el que vaig dir d'Inferno. Potser em vaig passar una mica. Parlava en relació a la publicitat que se'n fa. No ben bé un Inferno, la pel·lícula. Bons efectes especials, però la trama, per mi, agafada amb pinces. El que sí vaig agrair va ser que amb un parell d'hores es pulissin sis-centes pàgines. Pensa que les dues-centes primeres pàgines del llibre, als deu minuts de la pel·li ja han passat i això s'agraeix. Crec que tranquil·lament, amb la meitat de les pàgines, Dan Brown ens ho podia haver explicat i en canvi descriu minut a minut totes les passes del personatge i la seva partenaire. Innecessàriament, penso. M'admira que autors de renom - i a més a mi les novel·les El codi da Vinci i Angels i dimonis em van agradar- no sàpiguen , o no vulguin, fer salts temporals. Arribo a la conclusió que només es tracta d'omplir pàgines.

      Elimina
  9. Una vegada, farà uns 20 anys, també vaig presenciar com un revisor s'encarava a un jove que no duia bitllet i també va haver-hi insults. Curiosament també va ser en un tren de les comarques tarragonines. I aquell revisor ho tenia pitjor perquè el jove anava en un grup on n'eren uns quants. I amb aspecte del que s'anomenava aleshores: "quinqui".
    Sobre la novel·la "La Chica del tren" he escoltat diferents opinions, des de a qui li ha agradat molt, a qui diu que és passable, o a qui, com en Pons, més amunt, diu que no val res.
    En la versió cinematogràfica igual. Qui diu que és una pel·lícula llarga i pesada, fins a qui diu que és molt bona. En el que tothom coincideix, és en que l'actriu fa un paperàs.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Xavier, això que expliques de fa vint anys és el que sembla que passa ara més sovint, amb agressions i tot, no? No ho sé, però per agafar qualsevol transport públic s'ha de pagar. D'acord que abans els revisors i qualsevol amb uniforme s'extralimitaven amb l'autoritat, però que un no porti bitllet i encara tregui pit, vulgui tenir raó i que li foti al revisor, ho trobo passat de voltes ja. Abans d'encarar-se amb aquesta passatgera, el revisor li va demanar bitllet a un que estava a prop meu i al dir-li que no en tenia suposo que li devia dir que baixés a la propera estació, perquè el noi es va posar a la porta i en parar el tren, va baixar; però li va dir tan discretament que jo no ho vaig sentir. És el que vaig deduir.
      Jo cada vegada me'n refio menys d'aquestes pel·lícules que anuncien tant. Últimament n'he encertat alguna amb publicitat mínima, que m'ha encantat. Diumenge mateix, una d'estupenda, argentina. No et dic el títol, que potser en parlo al proper post.

      Elimina
  10. A mi això d'anar amb tren m'agrada. Trobo que et permet moure't molt millor que l'autobús o l'avió. Llàstima que no tinguem un sistema més bo. Difícilment podrem anar cap a un món sostenible si al final ens surt més a compte (per barato i per ràpid) anar amb cotxe particular. Ens queixem de la manca d'inversions i és certa. Però quan hi havia recursos (perquè és cert que en una època n'hi va haver) els nostres governants no protestaven per crear un AVE que ens connectés amb França, encara que fos per a una minoria, amb uns diners que haurien anat molt bé per a una majoria de ciutadans invertint en les xarxes de rodalies i desdoblant línies d'una sola via.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens tota la raó, Ignasi. Els nostres governants no protestaven i nosaltres no devíem pensar que els nostres trens i vies estaven a punt de trencar-se.
      A mi, a banda de l'incident, em va semblar relaxant anar a Amposta en tren. Precisament hi vaig anar en tren perquè la vegada anterior hi havia anat en cotxe i m'havia costat trobar l'entrada, trobar el lloc on anava i després trobar la sortida. He de dir que la meva orientació és pèssima. Però està clar que si comparem aquest estrés amb la tranquil·litat d'anar en tren, no hi ha color.

      Elimina
  11. ja veig que anar en tren dóna per uns quants arguments de novel·la negra .....o de por directament

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ha ha, Elfree, deixem-ho amb novel·la de por perquè sí que en algun moment vaig patir per si em tocava el rebre. Negra potser ja no: no hi havia enigma, estava tot claríssim allà al meu davant; el que no estava clar era si hi podia haver algun mort.

      Elimina