A risc de fer-me un embolic amb les diferents fases del desconfinament i
com que ara a Catalunya hi haurà territoris que estaran en fase diferent, no
sabia com havia de titular aquesta entrada d’avui. Però perquè no oblidem tan
ràpidament el confinament i no ens descomptem, m’ha semblat que aquest títol seria
prou entenedor. Llarg, però entenedor, després d’aquesta explicació. Sí o no?
La nostra societat ha millorat des que va
començar la crisi? Jo penso que, en segons quins aspectes, sí. Ara bé, la
millora es mantindrà? Qui ho pot saber! Com ja he dit algun dia, i sovint hem
demostrat, tenim una memòria curta i, per greu que hagi estat la situació, el
perill que altres afanys personals eclipsin els guanys col·lectius hi és.
Per començar, ens hem conscienciat del que seria
tenir un sistema sanitari amb cara i ulls i del que és tenir uns professionals
de la sanitat amb vocació. Només la vocació explica que s’hagin bolcat a salvar
vides, a risc de la seva pròpia, de la manera que ho han fet. Que consti que jo
he criticat el sistema i el personal sanitaris unes quantes vegades i continuo
pensant que de gent inepta i sense empatia n’hi deu seguir havent, com en totes
les professions. En aquest cas, però, l’actuació de la majoria del col·lectiu
ha esborrat, almenys per a mi, algunes actuacions censurables. Com vaig sentir
dir a una infermera l’altre dia, no és qüestió de donar-los una paga extra en
agraïment, ni de retornar-los els 5%, detret quan hi va haver les retallades i
encara sense tornar ―que ambdues coses també s’haurien de fer, penso―, sinó de valorar-los
en la mesura que es mereixen. I no ara, que van maldades, sinó sempre. La
majoria de les feines són necessàries, però aquesta és essencial, com també ho
és la d’educar i ensenyar perquè, què ens pensem que passarà si mestres i
professors no poden exercir la seva feina durant un període massa llarg? Doncs
que, per molt que se’ls critiqués abans, ens adonarem de la important tasca que
fan amb els nostres nens i joves.
Un altre valor que desconeixíem que posseíem és
la solidaritat i no només per no contagiar-nos els uns als altres. També la
solidaritat amb les persones grans, més vulnerables, i soles. Tinc una amiga
que des del primer dia de confinament es va oferir a tots els veïns de l’escala
per fer-los la compra i el que convingués, al carrer. I com ella, molts i,
sense ser veïns, molts més que ho feien com a voluntaris, tant perquè els mes
grans no sortissin, com per que no se sentissin tant sols.
També m’ha semblat digna d’admirar l’eficiència
de les institucions, sobretot a les grans ciutats ―més que res, perquè a més
gent, més dificultat―, per atendre els sense sostre. Ràpidament van habilitar
espais amb les distàncies reglamentàries perquè ells també poguessin
protegir-se del virus i no haver d’estar-se al carrer, a mercè d’infectar-se.
Pregunto: Feia falta una pandèmia perquè aquells a qui durant anys no s’ha aconseguit
protegir ni aixoplugar, ara poguessin sentir-se acollits? I reblo el clau: Quan
s’acabi la crisi, tornaran al carrer? Perquè potser s’haurà acabat la situació
d’emergència, però no hauríem d’oblidar que ells la continuen tenint.
Crec que fins i tot ens podem felicitar per la
gestió de l’epidèmia que ha fet el govern de Catalunya. Mostres n’han estat, tot
i amb les mans lligades, la capacitat d’adequar, juntament amb els tècnics
sanitaris, nous espais destinats a UCI, així com la forma de comunicació a la
ciutadania, infonent seguretat en la gestió, i també les seves propostes a
Madrid, mai acceptades, però al final adoptades. I és veritat que hi ha hagut
atzagaiades per sort esporàdiques d’alguns membres dels partits del govern―amb
interessos partidistes, és clar, que em tenen farta!―, però penso que en allò
essencial que era la gestió de la crisi sanitària hi ha hagut cohesió i
recolzament mutu. Almenys aquesta és la meva impressió. Estic segura que si
mantenen la unitat d’acció per a la sortida econòmica de la crisi ens en
sortirem. Sempre i quan, el Gobierno no s’excusi en la manca de pròrroga
de l’estat d’alarma ―que si ho segueix fent com fins ara, s’hi trobarà segur―
per guardar-se els diners, cosa que, per altra banda, no crec que ho pugui fer.
Finalment, m’ha sorprès la intenció i l’estímul
des de tantes bandes a fer pinya al voltant del comerç i el negoci de
proximitat. Dic intenció perquè de moment, a part del comerç essencial, la
resta encara està tancat. Aquesta és una iniciativa que ja fa temps que es
fomenta, però la crisi ens pot donar l’impuls de l’ara o mai. Nosaltres decidim
si volem mantenir-lo o preferim alimentar les multinacionals i les grans
superfícies i quedar-nos sense les nostres botigues.
Només demanaria que fóssim capaços de mantenir tots
aquests guanys, reconeixements, solucions d’emergència, solidaritat, unitat d’acció...
i que no hagi estat un oasi, brollat enmig del desert de la crisi, que ara
deixarem assecar i estroncar.
 |
| Tinc una jardinera a casa que no sé si la deixaré marxar capa la seva. |
