dimecres, 3 de maig del 2023

PEL CAMÍ DE SANTA OLIVA

 

                            

Soc una nostàlgica dels mapes de carreteres. Fa anys, quan anava de copilot al cotxe, no és per dir-ho, jo era, tot i ser dona, una navegadora infal·lible. Ja queda clar, per raons òbvies que ara, anant de pilot titular, els mapes no me’ls puc mirar. Però com els trobo a faltar!

Quan em vaig comprar l’últim cotxe, fa pocs anys, el vaig voler amb navegador perquè ja no em refiava de mi mateixa per saber trobar els llocs. No sé si ara hi ha més llocs o més carreteres o el meu cervell està més embullat. La qüestió és que el navegador m’ha decebut perquè no treballa tan bé amb les seves localitzacions com treballava jo amb els mapes. I és que ja s’entén! Dit planerament, a dalt hi ha un satèl·lit que controla tot el món. No és estrany que se li escapi alguna cosa -qui tot ho vol, tot ho perd, que no sé si seria gaire bona traducció de quién mucho abarca, poco aprieta, segur que ens entenem-. A damunt ha de passar per un intermediari, la veu de la senyora: en la rotonda, coja la segunda salida – en 500 metros siga recto y enseguida a la derecha – recálculo – conduzca dos kilómetros por esta carretera – recálculo – recálculo – recálculo.

Bé, aquesta introducció és per explicar el periple de setanta cinc minuts que vaig fer l’altre dia per anar de Tarragona a Santa Oliva, deixant-me guiar per la senyora del navegador. Tarragona – Altafulla – Torredembarra – El Creixell – Roda de Berà – Comarruga – El Vendrell. I havien passat 25 minuts des que havia sortit de casa. Poc després de El Vendrell, això em diuen els que s’ho coneixen, havia de trobar un encreuament cap a Santa Oliva, però jo vaig seguir “cegament” les indicacions de la senyora i aquí va començar el calvari: Bellvei – l’Arboç – Les Masuques – Sant Marçal – Sant Jaume dels Domenys. Passat Sant Jaume em vaig aturar. La veu ja m’havia fet passar, entre altres proves d’aquella formidable gimcana, per una riera i per un camí sense sortida. I mira que el senyal ho avisava! Però jo encara tota la fe en la senyora! Soc tan càndida, a vegades! Si no hagués estat perquè les vinyes m’ho desmentien, m’hauria sentit com Ulisses a la recerca d’Ítaca, enmig d’un mar embravit, ressonant-li el cant de les sirenes, en el meu cas, per res, plaent. A veure, Tereseta, centrem-nos, que no pot ser que faci més de mitja hora que has passat pel Vendrell i encara no hagis arribat a Santa Oliva. Torno a demanar-li la direcció al navegador: Conduzca dos kilómetros hasta la siguiente rotonda y coja la cuarta salida. Tothom sap què és la cuarta salida, no? Torna per on has vingut, maca! Oh my God! No me’n sortiré d’arribar a destino? I ves per on, abans d’arribar a la rotonda de la vergonya trobo un indicador, d’aquells de tota la vida, que diu Llorenç del Penedès cap allà. I arribo a Llorenç del Penedès i allí sí, allí hi apareix lluminós l’indicador de Santa Oliva. I també n’hi apareix un altre que diu: Vendrell 3 Kms. Pot ser? Havia trigat  quaranta cinc minuts per arribar a un punt a 3 Kms. de distància???


                                                                   Una volteta de res

Havia sortit amb temps perquè ja em conec, i conec el navegador, però vaig arribar a l’hora justa. Per sort, a Santa Oliva m’ho van perdonar tot i la xerrada que vam fer sobre El silenci de Vallbona amb les dones del Club de Lectura va ser gratificant i em va reviscolar.

Vaig tornar a Tarragona en 30 minuts jo soleta, sense cap ajuda espacial ni cap veu robotitzada. Tornar sempre és més fàcil. A meitat de mes he d’anar a un Club a Vilanova i la Geltrú i ja tremolo. Hauré de sortir després d’esmorzar, a veure si hi puc arribar a mitja tarda!

Ara parlaré de Santa Oliva. Vaig quedar meravellada que un poble de 3300 habitants tingués tanta activitat literària i cultural. Penso que, com sempre, una biblioteca és el gran vehicle per a la mobilització intel·lectual dels que tenen la sort de tenir-la i els orígens de la de Santa Oliva no són nous, sinó que es remunten a l’any 1964. Van ser uns orígens modestos, a iniciativa de la pedagoga Marta Mata i del mossèn de la parròquia Josep M. Mas, i anava adreçada als alumnes de la catequesi, que s’impartia a la Sala dels Arcs. De mica en mica es va anar creant un fons de llibres, simplement compartint els llibres de cada nen amb tots els altres. Més endavant, el servei de llibres es va ampliar a diferents indrets del poble: la plaça Major, el Bar Nou, el Poliesportiu i la plaça de la Nostra Llar. El fons bibliotecari es va anar eixamplant, l’horari d’apertura també. Una cosa va amb l’altra, no? Més llibres, més temps per gestionar-los. Ara la biblioteca està situada a l’Escola Parellada. És municipal i amb esperança de convertir-se en Biblioteca de la Generalitat. Molta sort en l’objectiu! 










Del que no hi ha dubte és que és un lloc segur on s’hi pot trobar llibres i, com diu l’Inquilí, la mascota de la biblioteca creada per la il·lustradora Iraida Llucià, un lloc on s’hi pot viure aventures, aprendre, viatjar, inspirar-se i sobretot... sentir-se acompanyat i estimat.


Actualment està gestionada per voluntàries del Club de Lectura. Per qui, sinó? Dones-lectores-activistes culturals, quin gran tàndem!

12 comentaris:

  1. Moltes gràcies pels comentaris tan favorables sobre el nostre poble i per haver vingut a Santa Oliva. La visita va ser molt agradable i saber com es crea un llibre sempre és gratificant.
    Només un detall, el poble del costat és LLORENÇ DEL PENEDÈS i encara no és sant, segur que el navegador no ho sap.

    ResponElimina
  2. Ostreeees! Si ho sé que Llorenç del Penedès no és Sant. Però, noia, entre Sant Jaume, Sant Marçal i Santa Oliva, ja el vaig canonitzar. Després ho arreglo. Va ser una trobada interessant, m'hi vaig sentir superbé. Gràcies per tot, Anna, assistència, comentari i detall a corregir!

    ResponElimina
  3. Crec que aviat et faran Santa, perquè fer tot aquest trajecte guiada per la "señora" (que crec que havia pres alguna substància rara...he, he, he!), va ser tot un martiri.
    Sempre és un plaer trobar llocs així, amb tanta activitat literària i cultural.

    Aferradetes, nina.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Santa Salsa-ficció seria un bon nom, no sa lluna? No és de fiar la senyora, no és de fiar. El pitjor de tot és que no tinc altra guia que aquesta.
      I sí, em va sorprendre gratament trobar tanta inquietud en el poble. Va ser un viatge que va valer la pena.

      Elimina
  4. A mi també m'agraden els mapes, i també m'hi entenc molt bé amb ells. I com que jo encara faig sovint de copilot, sempre que puc completo la informació del ximplet del navegador (tenen les seves coses, aquests trastets i els seus dies idies, eh?) amb el meu control sobre el mapa (quan anem a llocs que no conec, esclar) i al menys sé per on anem i tinc més informació que la que em dona sobre la propera rotonda.

    M'alegro que arribessis bé i que a Santa Oliva ho passéssiu bé tots plegats amb la literatura ila teva manera de fer un llibre.

    Una abraçada, Teresa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Creu-me que em desespera, Carme. L'altre dia a Vilanova i la Geltrú igual. De veritat que vaig arribar a la conclusió que ja no podia anar a llocs concrets que no conegués. A part de fer-me quedar malament perquè hi arribo tard, em fa sentir com una inútil.
      Sort que compartint-ho veig que no soc l'única i això no em garanteix encertar-la, però em consola una mica

      Elimina
  5. Tresa, no se m'ha passat per alt el paràgraf on dius "jo era, tot i ser dona, una navegadora infal·lible." I desmuntes un d'aquells prejudicis tan odiosos de que les dones no saben interpretar els mapes.
    És com aquell altre prejudici de que els homes no poden fer dues coses al mateix temps. Deixant de banda de que en mi es compleix, no és just que algú ens ho refregui.
    He arribat a apagar el navegador i desplegar un mapa de carreteres de tant que m'ha arribat a desorientar allò de "tome la cuarta salida de la rotonda" quan seria més senzill que et diguessin que continuïs per la carretera per on circules.
    He estat a Santa Oliva i a Llorenç de Penedès i és cert, són pobles molt actius en el bon sentit de la paraula.
    Enhorabona per la feina que fas!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ets home que capta els detalls, Xavier, ja ho sé. Però no m'acabo de creure que tu siguis dels que no poden fer dues coses alhora, mira!
      Sí, la p quarta salida, a vegades la quinta. I que consti que això tampoc no ho encert en a vegades. Un eufemisme de " Torna per on has vingut". Molt primmirada la senyora! Et fa adonar que ets tonta i després ho dissimula per no ferir-te.
      A Sants hi vindre en tren, però quan arreglin la línia... Estem ben posats 🤦‍♀️🤦‍♀️🤦‍♀️!

      Elimina
  6. Mare meva !!..quin tomb que vas donar.... la teva "copilot" et va prendre una mica el pèl ! jejeje si Santa Oliva està enganxada al Vendrell !!. Bé , qui no en passa, no en conta, no ? una "aventureta" més i de les divertides i tranquil·la , quan vinguis Vilanova, ja em posaré amb banderetes de colors a la carretera, perquè no et passis de llarg ;)
    Fora bromes, moltes felicitats pels teus clubs de lectura, molt bé !! . Salut !!.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Artur, és la tercera vegada que responc el teu comentari. No sé què passa. No serà que el meu blog nota alguna animadversió cap als vilanovins? I això ja et pot fer imaginar què vull dir, no? Ni vaig veure banderetes ni cap senyal de pista per orientar-me i vaig fer un repetimos a l'estil de Santa Oliva, aquest cop dins de la ciutat.

      Elimina
  7. Jo, com tu, també sóc dona-lectora-activista cultural! Instigadora literària que m'ha dit algú.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I com me n'alegro que siguem una munió tan gran de dones amb aquestes inquietuds, Helena! Instigadora...Guau! Això ja són paraules majors, però que sonen molt bé i parlen a favor de qui rep el qualificatiu.

      Elimina