JA NO M'AGRADA EL NEGRE

A Vimbodí, el meu poble, als pares dels pares els hi diem padrins. No sóc de les comarques de Lleida, però sí que les tinc a tocar. I és ben curiós perquè segurament per aquesta proximitat, nosaltres fem els plurals en “es” – negres – mentre que només a deu quilòmetres, a Montblanc,  els fan amb la vocal neutra - negrəs – i al bell mig de la Conca,  quina cosa més genuïna! els fan en “is” – negris – Segur que el meu fill, que va per filòleg, em corregiria a bastament per haver-ho simplificat massa, però el perdono perquè els filòlegs són així, que ja ho sap tothom que filòleg ve de filar (prim). I ara sí que qui no em perdonarà serà ell!

Bé, a les meves padrines les recordo vestides de negre, a topets, a quadrets o llis, però sempre de negre. En canvi les padrines dels meus fills han arraconat el negre i han posat color, contrastant millor amb el blanc dels cabells, a la seva vida, que no per res en especial, però sí per llarga, ha tingut moments de tots colors. Que en els seus records hi domini o no el negre ja depèn d’una altra cosa.

Quan jo era jove, m’hi vestia sempre de negre. I no és pas que fos gòt-ica, però sí que em veia gord-ica i amb el negre m’hi veia menys. Dic que m’hi veia perquè amb el temps m’he adonat que era cosa de la meva vista, com també ho deu ser ara, que pesant quinze quilos més, no m’hi veig tant. Ara només em vesteixo de negre per les ocasions especials i de color per les altres. Per tot el demés... la targeta negra de Bankia.

M’hi he sentit molt d’atacada amb el tema de les targetes negres de Bankia i quan sento a parlar d’unes xifres tan altes i els sento excusar-se que no sabien, que la negror ja venia de Caja Madrid, que si alcohol, que si creuers i hotels de luxe i tot amb una prepotència que fa feredat, i ho lligo amb el rescat de Bankia, que paguem tots, i amb tots els desnonats que s’han quedat sense casa per no poder pagar dos rebuts de 343,54 euros, uffff! M’ofego! Segurament alguna part de la meva ànima deu ser molt negra, perquè agafaria tots els corruptes, corromputs, apropiadors, fraudulents, evasors, i totes les males herbes que creixen arrecerades en el diner i l’avarícia i els posaria en un forat negre i que no veiessin el sol durant una bona temporada. Ja veurien que l’opac no és ben bé el mateix que el negre brillant de les targetes, per molt que ara ho barregin tot.

Molt, molt negre ho vaig veure la nit del dilluns al dimarts quan els partits pro-consulta van trencar el pacte pel 9N. Durant un parell de dies vaig viure amb l’angoixa que tot estava perdut. Ara mateix trobo que  el negre ha perdut intensitat i deixa entreveure un verd que, encara que molt fosc, ja s’assembla més al color que a mi m’agrada, el del meu blog, el de l’esperança. Veus Xavier , com encara no el puc canviar?

I com que res no és del tot blanc ni del tot negre, abans d’acabar m’hauré de reconciliar amb el negre, que jo la guerra només la tinc declarada als que he esmentat abans. Fa tres nits, que abans d’anar a dormir i aprofitant la bonança que ens està regalant l’octubre, surto a la terrassa i em miro una estona el cel. I què veig? Els estels em piquen l’ullet i jo, afalagada, bado com una beneita, mentre em sento  ben ignorant perquè tot just en conec el nom de quatre  Algun expert en cels o en astronomia potser em podria aclarir perquè els estels pampalluguegen tant aquests dies – eh que només pot ser un bon senyal? – cosa que no seria possible sense la negror intensa del cel del qual pengen.

M'ESPERO

                              

                                               

M’espero. M’espero des que era a l’úter de la mare. Sempre m’han dit que vaig fer esperar molt, que no volia sortir, però no és veritat. Si ho sabré jo! Jo volia sortir, però tant temps d’esperar-me a dins, vaig oblidar el camí d’entrada, que també era el de sortida, és clar.

Després vaig esperar una llarga infantesa, inclòs aquell any 1962, amb el calendari del segador recollint espigues, que no s’acabava mai. Que què esperava? Potser deixar de ser una nena i passar a ser una noia. No sé pas què em pensava que era la joventut. La llibertat, tal vegada? Uf! En aquell temps, de llibertat, poca.

A la millor, per això esperava que la dictadura s’acabés, sense saber ben bé què hi hauria després, però tothom deia que estaríem millor i jo m’ho creia. No és ben bé com ara, que diuen que amb la independència de Catalunya estarem millor, perquè m’és igual si ho estarem o no. La vull i ja està! Si després m’he d’esperar per estar millor, m’espero, però la independència que sigui ara.

Amb la joventut vaig començar a esperar que arribés la persona que estimava i després, que fort! a esperar que no arribés. I així vàries vegades, que ja se sap que l’amor és volàtil i l’escepticisme li fa més.

Estic assumint que quan arribes a certa edat voldries no esperar perquè esperar comporta el pas del temps i això va en contra meva. I teva. I de tothom. En contra de la vida, vaja!

Darrerament m’he hagut d’esperar tant que he reflexionat llargament sobre l’espera. A l’hospital esperes que passin les hores, les nits, els dies, que passi el metge, la malaltia, que passin els que han de canviar el teu malalt – a vegades els hi costa -, que passi algú i et salvi de l’espera. És igual que sigui l’infermer o l’acompanyant d’un altre malalt, que també espera. Esperaries tornar enrere, al punt zero i que “allò” no hagués passat, però saps que per molt que ho esperis, aquest desig no es complirà.

L’espera va amb la paciència i amb la impaciència. A vegades amb la desesperació i amb la desesperança, que no és ben bé el mateix, almenys per a mi. Amb la desesperació m’estiro els cabells; amb la desesperança, ploro, cap enfora o cap endins, és igual.

I qui es pensi que ara explicaré la meva vida, sempre amb l’espera de fons, s’equivoca. M’estimo més plantar-me al moment present: FINAL COUNTDOWN, perquè el que esperàvem fa tant de temps, tres-cents anys per ser exactes, ja ha arribat. Ho veiem, ho toquem, ho percebem amb tots els nostres sentits. Segur que tots – no crec que sigui cosa meva, només – ens adonem que estem arribant al final del recorregut i que els alts i baixos, els obstacles, les travetes, les suspensions i la mà de ferro, roent, dels nacionalistes – oh paraula maleïda que ja no espero que entenguin mai!, vull dir dels nacionalistes espanyols, més nacionalistes que ningú – lluny d’impedir-ho, afavoriran que posem punt i final a aquesta espera.

Abans d’ahir, ahir també, i avui, i espero que cada dia fins al 9N, vaig veure un President decidit a sortir de l’espera. Ens en sortirem – va dir- i els que no volen que ens en sortim, no se’n sortiran. I no és perquè m’ho digui l’Honorable, no. Des de fa uns mesos, sabem, per desgràcia, que el títol no garanteix la virtut. És perquè al President el flanquejaven homes i dones, grassos i prims, amb corbata, amb samarreta, amb americana ecològica. I parlo del seu aspecte exterior, ben divers, perquè tots ells han volgut oblidar el seu signe polític per homogeneïtzar-se i arribar a aconseguir l’objectiu que nosaltres, el poble, els hi hem encarregat.

I atenció! Encara que ho sembli, no he perdut el fil que m’ha inspirat avui. Tinc el convenciment que, pel que fa a la independència, l’espera s’ha acabat.

EL LLORO

 

 

A la meva amiga Montse se li va escapar el lloro. Bé, el lloro era de la seva mare, però pel cas és igual perquè el tenien com de la família. Era un lloro Yaco, de color gris, amb la cua vermella i feia nou anys, tota la seva vida, que vivia amb la mare de la meva amiga. El temps, però, poc importa. Davant les ànsies de llibertat és igual que passin nou anys com tres-cents, que el desig sempre batega. Si ho sabrem nosaltres!

Es deia Roky i, com el llegendari boxador nascut a Hollywood, era tenaç i lluitador. Que li preguntin sinó, a la tanca de la gàbia.

El Roky compartia l’espai amb un canari i amb una cinquantena de plantes que potser li concedien la bella il·lusió, que per herència genètica havia de recordar, de sentir-se en l’hàbitat tropical africà que li era propi. També amb el gos Terry i la gosseta Maia. Però el Roky era diferent perquè...

            – Bon dia, Roky – li deia la mestressa.

            – Bon dia, bon dia – repetia ell.

            – Quin sol més maco que fa avui – comentava ella.

            – Sol, solet, vine’m a veure, vine’m a veure...

            – Avui juga el Barça, eh?

            – Barça, Barça! Blau grana al vent, un crit valent...- cantava el Roky amb una perfecta entonació.

I quan sonava el telèfon:

            – Ring, digui’m, riiing, digui’m!

I el timbre:

            – Qui hi ha? Qui hi ha? – la segona, amb contundència.

Ves si no havia d’entristir tota la família una pèrdua així! Per això es van posar tots en marxa i van decretar l’estat d’emergència a la recerca del Roky.

            – I si ens l’han segrestat? – va dir la germana. Allò que més estimem , ens fa por que tothom ho cobegi.

            – Doncs... pagarem un rescat! – la mare.

            – Sí, però quan?

            – El que sigui!

            – Home, el que sigui, el que sigui... – la Montse, mare de família nombrosa – que jo me l’estimo molt el Roky, però el que sigui, quant és?

            – Si us plau! – el germà – que de moment ningú no ha dit que l’hagin segrestat. Si us plau, quin estrès!

Amb aquesta paraula n’hi va haver prou perquè tots recordessin la frase, cada cop més freqüent, del Roky:

            – Estic estressssat!

I tots més que mai van pensar que l’havien de trobar i que s’havia d’aparcar la histèria .

La meva amiga va posar anuncis a Internet a vàries webs, entre elles “Aus perdudes” i la va sorprendre la quantitat d’aus que es perdien cada dia. Una ombra de pessimisme va envair-la. ‘ I tots aquests ocells s’arriben a trobar?’. Però ràpidament va dissipar els seus temors i va perseverar en la recerca. Van escampar cartells pels carrers propers, van preguntar pel veïnat. Algú l’havia vist al caixer del Banc de Sabadell. No parava de dir:

            – Euro, euro, euro...

Però sense targeta, al caixer no hi podia fer res, i sense diners, al banc tampoc i al final el van veure marxar decebut, potser buscant un lloc més humà.

Si algú, amb intenció de poder-lo localitzar,  preguntava:

            – I com és el Roky, com és?

            – És... és... és únic. El Roky és únic, excepcional! – en això coincidia tota la família.

De fet, no sé perquè parlo en passat perquè, estimats meus,  el Roky no era sinó que és i no es va perdre per sempre, sinó que el van trobar.

Es veu que el molt punyeter havia volat cap a una de les poques zones verdes de Tarragona. Però qui s’ho havia de pensar! Tant lluny de casa... i en direcció a Reus!!! La qüestió és que uns veïns del parc el van trobar i se’l van endur a casa. Van comprar-li una gàbia i el nen de la casa estava amb el lloro que no hi cabia de content, però l’honradesa no els deixava estar tranquils i algú els va recomanar que miressin a Internet.

Quan la Montse el va anar a buscar ja havia mossegat tota la família, que ni el Luís Suárez,  aquest que mossega quan juga a futbol. I perquè el Roky també estava  tot commocionat i li faltaven les paraules, que sinó els hi hauria dit:

            – Què heu fet, insensats? Que jo no m’he escapat d’una gàbia perquè em tanquin en una altra, eh?

Però per comptes de dir res, no havia amollat paraula i estava més enfadat que un mico.

Quan va sentir la veu de la Montse, de seguida va dir:

                 – Roky, sóc el Roky.

I quan li va donar una cirera:

           – Bo, està bo! – que ja devia tenir gana, pobre.

No cal dir que l’alegria de tota la família va ser majúscula. El fill pròdig havia tornat a casa. I crec que la de la família que l’havia trobat, també, perquè la consciència els començava a pesar i un lloro que no parla, que mossega i que està enfadat... què vols que et digui?

No parlava, però escoltar sí que devia escoltar amb atenció perquè ha adquirit paraules noves que repeteix a tothora: 

     – Un lloro, és un lloro!!!

     – Ui, m’ha mossegat...

I ell mateix se’n riu 

     – Ha, ha, ha, ha!