dimarts, 20 d’octubre del 2015

NOMINADES

                                        
Recordo, de joveneta i des que tinc memòria, sentir cantar a la meva mare cançons de les que sonaven en aquella època per la ràdio. També quan la mare anava al tros de bon matí, la meva padrina em venia a despertar cantant; quasi sempre cançons pietoses i d’església. La tieta, la germana de la meva mare, cantava a dalt de l’escenari; com els àngels m’han dit.
La família nombrosa del meu pare – de sis germans n’han sortit fins ara cinquanta descendents – són molt de la gresca i dins de la gresca hi entra, irremeiablement i sortosa, el cantar tots junts a ple pulmó. Les festes Mançana – aquest és el nostre renom – deixen empremta allà on sigui que les celebrem, per la gresca i les cançons que entonem, cantem i a vegades bramem. Res a veure amb les de la tieta a dalt de l’escenari.
Jo també cantava sempre: per casa, a la capella, al tros plegant avellanes – no sabeu quina cosa més plàcida és plegar avellanes una a una i com de lent avança el sol – en el grup de folk de la colla, a missa, on semblava que entre la guitarra i els cants la fe s’afermava, i... En sec es van acabar els cants. Sense adonar-me’n vaig deixar de cantar. Crec que va coincidir amb l’anar a viure a la ciutat i enrolar-me en el vaixell de les responsabilitats.

No només era això
Eufemisme de responsabilitat, és això

                                                                       


                                                                                                                             




Bé, no és cert del tot perquè amb els fills, al posar-los al llit i jugant o viatjant també cantava, però mai més de la manera espontània que ho havia fet abans.
No he aprofundit en el tema, però diuen que ara es canta menys perquè tothom té més problemes. Quins problemes? Abans no tenien problemes? Potser més aviat és que ara els nostres cants queden silenciats per la remor constant que ens envolta i que fa impossible que agafem el to.
A que deu obeir avui aquesta obertura simfònica? Resulta que com que ara torno a cantar – i no a la dutxa, si us plau! Quin clàssic! – sinó cuinant, conduint, en la meva caminada diària – algú va pensar que feia broma a LA DIETA? – també a vegades per distreure algú molt proper que ho necessita i d’altres per impressionar la Lila, ja només em faltaven els de OH HAPPY DAY! perquè comencés a sentir la necessitat de cantar més enllà. I és que s’ho passen tan bé cantant! I ballant, també, també; també m’atreu aquest invent de fer sortir els cantaires de la seva formació. Sí que després arriben les nominacions i els veus patir. 
Per cert, sempre havia associat aquesta paraula a quelcom positiu, com a finalistes – bons, per descomptat - d’un premi de cinema, de música, no sé si dels Nobel... i ara resulta que nominen, per dir-ho d’alguna manera, als menys bons. La primera nominació que recordo, en aquest sentit de nominació-eliminació és la de “Operación triumfo” perquè dels altres programes on nominaven, amb veure el primer ja en tenia prou.
Resulta que la meva companya lletraferida, Carme, s’ha prejubilat i com que té por d’avorrir-se – jo, és clar, no li he dit res del que sé sobre la jubilació i l’avorriment, per no desencantar-la – doncs, normal! es busca activitats. Un dia, parlant-ne vam veure que coincidíem en el tema del cant i vam decidir buscar una coral. En vam trobar una que cantava sense partitura i que, per tant, prometia estar, marcant les distàncies necessàries, en la línia del “Oh happy day”. Ja ens vèiem aixecant ara la cameta, ara el braç, ara fent el cor, ara el solo, ara aprenent la cançó i després demostrant que ens la sabíem. Tot eren avantatges i com que nosaltres no anàvem a cap concurs, no calia patir per les nominacions, la part més dura.
Vam anar a fer una prova. Jo no n’havia fet mai cap, la Carme, sí; jo em vaig preparar una cançó a casa, ella em penso que també; jo estava nerviosa i il·lusionada, ella deia que no, però segur que sí.
Vam cantar una rere l’altra. La-la-la-la-la-la-la-la-laaaa, amb diferents escales segons la nota que ens marcava la jove directora de la coral amb el piano. Després una cançoneta – si ja sabia jo... – i alguna cosa més que ja he començat a oblidar. La memòria selectiva va molt bé en aquests casos.
-      Bé, molt bé, molt bé – va dir la directora – Ara si us podeu esperar a fora un moment...
-      I tant! – vam dir totes dues amb diligència. Què era un moment d’esperar a fora si de seguida podríem començar a cantar? El somni de la nostra vida, des de feia quatre dies.
En cinc minuts, directora i assessora ja havien fet les seves deliberacions.
-      Sí, canteu bé... però... vosaltres que n’espereu d’aquesta coral?
-      A mi m’agrada cantar – va dir la Carme.
-      Sí, a mi també – i vaig afegir – cantar i també passar-nos-ho bé, no?
Ai, il·lusa de mi que no vaig saber veure que aquella era una pregunta trampa i la meva resposta ens hi feia caure de ple!
-      Canteu bé, però no per aquesta coral.
I aquí vam començar a perdre allò que semblava guanyat. Amb tot, no n’estava segura del tot, perquè la directora era estrangera, no parlava gaire clar i com que jo sordejo... Així que vaig avançar el cap una mica, estil aneguet.
-      És que necessitem un altre perfil. Aquí no venim a passar-nos-ho bé – oh frase maleïda! – Nosaltres treballem molt.
La meva amiga de seguida va dir.
-      Ah val, val, d’acord.
Però jo no em conformava.
-      I quin perfil busqueu? – vaig preguntar.
-      Un altre. Aquí treballem molt.
-      Sí, sí, això ja ens ho has dit.
-      Treballem molt, eh que sí? – va dir dirigint-se a l’assessora còmplice – Moltes cançons són en anglès i ens les hem d’aprendre de memòria.
Jo no em rendia. Em vaig  mirar la Carme, que ha viatjat per mig món defensant-se en anglès. Jo no, però de joveneta memoritzava totes les cançons en anglès, en francès, en català, en castellà i en swahili, si convenia. Vaig dreçar l’esquena i el coll, estil cigne
-       Però, perdona, què us fa suposar que nosaltres no treballarem, que no ens podrem aprendre una cançó en anglès?
Potser per la mirada que la directora va llençar a l’assessora, vaig pensar que en aquell mateix moment sentiria la veu del Risto Mejide que deia:
-      Sou una merda com a cantants, dediqueu-vos a una altra cosa, no feriu més l’oïda dels que us escolten. Esteu nominades!!!
Però la jove directora sense arguments, només va dir:
-      No, és que no teniu el perfil, no el teniu.
Vam sortir totes dues amb la cua entre cames.
-      Som massa grans, Teresa – es va lamentar la Carme.
-      Jo no! – vaig saltar – Jo massa grassa!
-      I si no ens han volgut perquè sóc jo la que no canto bé?
-      Punyeta! I si ha sigut al revés?
Ja fa quinze dies d’això i he tingut temps de reflexionar. Em sembla que ja ho tinc. Després de quaranta anys treballant, quan a un li diuen que ha acabat, es veu que l’expressió del rostre canvia. Jo em pensava que canviava a bé, a satisfacció, a relaxació, en fi a tot allò que parlava a LLIURE RIMA AMB...  Potser mai no m’hi he fixat – prometo fer-ho a partir d’ara – però a la millor la nostra expressió també diu: No penso treballar més en la vida, només faré coses per passar-m’ho bé. I és clar, amb aquesta carta de presentació és fàcil que et nominin en llocs on s’hi treballa tant, tant dur i on ningú no va a passar-s’ho bé. Fins i tot pot passar que, amb aquesta cara,  et nominin abans de començar.
En fi, m’he après una cançó en anglès, m’ha costat molt, eh? Normal, no tinc l’actitud... però al final me n’he sortit. M’he gravat perquè la pugueu escoltar. A veure si us agrada.



Ei, us ho havíeu cregut? Però si ho sap tothom que no entono gens, malgrat haver cantat tant, i que la meva és una memòria una mica, una miqueta més gran que la del peix.

dimecres, 7 d’octubre del 2015

ASSETJATS

                                                
Fa unes setmanes, a TV3 van reposar el “30 MINUTS” dedicat al bullying. Res de nou. Només la confirmació què portem en el nostre interior una bèstia salvatge que salvatgement ataca quan es donen les circumstàncies adients per fer-ho. I em sap greu donar-li la raó a Hobbes quan deia que l’home és un llop per a l’home.
Tot el que s’hi explicava va fer que em preguntés si el que jo vaig patir de joveneta al col·legi també era bullying – I tanmateix em pregunto perquè fins ara no m’ho he demanat.


                       No era pas com el que li feia la Sandra a la Mercè en "El cor de la ciutat"

Aquest tipus d’assetjament encara no tenia etiqueta en aquell moment, però no per això deixava de ser-ho. Recordo una sola persona, però n’hi havia d’altres que, podríem dir, l’abrigaven en la seva comesa. A mi no em van arribar a tocar, però deien que ho farien, de paraula i amb paperets anònims que apareixien a la meva taula. L’amenaça, deien en l’informatiu, és una de les premisses del bullying. Una altra és que l’assetjat s’encongeixi; vol dir que els assetjadors encara tenen més recorregut per envalentir-se. Jo no recordo que m’encongís.
-      Quan sortim, et tirarem pedres – em deien.
I no és que fóssim a l’Edat de Pedra. Érem en un poble, fa més de quaranta anys i en devíem tenir uns deu. Jo vivia molt a prop del col·legi.
-      Doncs jo... agafaré la perxa de collir ametlles del meu pare i us pegaré al cap.
-      Ja te les haurem tirat les pedres, tonta, quan arribis a casa i agafis la perxa.
Aix! Tenien raó, no hi seria a temps a agafar la perxa. Però mai no me’n van tirar cap de pedra. Les pedres que feien més mal eren l’escarni, el deixar-me de banda i el posar-me en ridícul.
Recordo que aquella situació em produïa una certa angoixa – “una certa” és l’adjectiu que atorga el temps en la distància, el temps que ara em permet parlar-ne – i tot i no arronsar-me, segurament l’angoixa em delatava.
Per sort, no era cada dia. Suposo que només el dia que a la inductora se li creuaven els cables, o bé necessitava un cap de turc per fer-li pagar alguna frustració. I el seu plural majestàtic – et tirarem, no et volem, et farem l’ataque - feia que sentís hostil aquell petit món que m’envoltava.
Cap als dotze anys la situació va canviar. Ens havíem de centrar més en les matèries d’estudi i va resultar que jo entenia bé les Mates – sí, sí, jo, les Mates – Moltes de les meves assetjadores secundàries van començar a arrecerar-se’m – ajuda’m, explica’m, no entenc aquest problema – És clar que era l’hora de la revenja, però jo era bona noia – encara ho sóc ara – i en un plis-plas  tot va quedar oblidat.
Que les perdonava, deia en el programa, una de les víctimes de bullying, – i tenia molt de mèrit, perquè potser només havien passat cinc anys -  Jo també les vaig perdonar.
Potser el que vaig passar no era tan greu com el que està passant ara. Ja se sap que cada vegada ens tornem més sofisticats. La malícia també. Potser ho vaig superar. O no, i potser em va marcar per tota la vida, però com que a la vida en passes de tots colors, sovint les marques que et van quedant en tapen o en difuminen unes altres.
Aquella temporada que tothom m’estimava per les Mates, una altra nena va ser víctima d’assetjament. Era una nena molt sobreprotegida per la seva mare, i es veia una mica diferent de les altres – només una mica. Segurament jo també m’hi devia veure en la meva època d’assetjada - L’assetjadora devia tenir quatre anys més que ella i s’hi acarnissava amb tota mena de burles i ridiculitzacions. La resta no hi participàvem, però rèiem molt. També jo i em sap greu. No sé si ella ens ha perdonat.
Jo el que encara no he perdonat és el moobing que vaig patir a la feina, tres anys abans de plegar, per part d’un company – per posar-li algun nom – i encara ara no sé perquè ho feia. Penso que en l’assetjament un dels interrogants que més martiritzen a qui el pateix és: per què m’ho fan?
Per desgràcia, la bèstia salvatge ataca massa sovint i en tots els àmbits. Quan aquí encara es feia el soldat, alguns nois no aguantaven la mofa, l’escarni, la pressió del grup, i se suïcidaven. En conec casos, segur que vosaltres també. Tímids, sensibles, apocats, sobreprotegits...? Sí, però segurament mai no s’haurien rendit si no haguessin estat  exposats a aquelles circumstàncies.

I no parlaré, que ja m’he allargat prou,  de l’assetjament a la dona, ni del sexual, ni del que hi ha a la xarxa, ni de l’assetjament dels mitjans de comunicació. Només de l’assetjament que Espanya fa a Catalunya. La primera premissa es compleix a bastament: amenaça, amenaça i amenaça. 

I amb el somriure, l'amenaça

...condenada a vagar por el espacio por los siglos de los siglos. Amén




















Glubs! Quina amenaça deu ser aquesta?

La segona no, àmpliament: ens encongim? No, ens creixem. I és que ja no estem sols per enfrontar-nos a aquell món hostil. Ara som, tot i que no han deixat que ens comptem un per un,  ni més ni menys que dos milions d’assetjats.


CLASES DE MATEMÁTICA ELECTORAL PARA ESPAÑOLES

Sí: 72 escaños, 47,8% votos.
No: 52 escaños, 41,6% votos.
NS/NC: 11 escaños, 10,6% votos.


És que ha de ser complicat comptar quan "un vaso es un vaso i un plato es un plato".

I per seguir el tema, teniu d'avui mateix EN ABSTRACTE I EN CONCRET

dimecres, 23 de setembre del 2015

EL MÍTING

                                             
La setmana passada vaig anar a un míting. Crec que no havia anat a cap des que tenia divuit anys i encara no estic segura que se li pogués dir míting en aquella època, perquè sempre hi havia el risc que vingués la Guàrdia Civil i desallotgés la sala. Això quan es decidia, malgrat les prohibicions i la denegació de permisos, que el míting es feia, perquè a vegades ni s’arribava a celebrar.
No sóc gaire inclinada als mítings, jo - ja queda clar, quan en gairebé quaranta anys no he anat a cap – així que espero no haver de tornar-hi. I no és que no m’agradés el de l’altre dia; al contrari, em va agradar molt. L’entusiasme i la convicció dels oradors s’encomanava, tot i que a mi no fa falta que m’encomanin res; estic ben tocada pel virus de l’independentisme.
Potser no cal que digui a quin míting vaig anar, oi? És el de la llista on tots van junts, on tots hi estem barrejats. Són una colla que no s’espanten per res, que han arraconat la por i que digui el que digui Espanya, Europa, Obama, només miren endavant amb el convenciment que el nostre desig d’independència, que fa cinc anys només era un germen, es farà realitat. Per això em va agradar tant.
Si dic que espero no anar a cap més és perquè m’agradaria que la unitat que s’ha aconseguit, pel noble objectiu comú que el poble ha proposat i els polítics han secundat, es mantingués ferma i sense esquerdes. Que no em calgués anar a mítings per fer-me decidir per sobiranisme de dretes o d’esquerres i que tot ho fessin – com va dir el President Companys, abans de ser afusellat – per Catalunya! I ja sé que demano una utopia, perquè quin sentit tindria la Política si nomes tinguéssim una opció?
La qüestió és que a mi ara també m’han vingut ganes de fer un míting. I com que no tindré ocasió de fer-lo des de la tarima, el faré des d’aquí. Que ningú no es preocupi. Serà curt i concís. No prometré res, no parlaré ni de la llengua, ni de les infraestructures, ni de la sanitat, ni de l’ensenyament, ni de la política social. Ja n’han parlat els meus, no pas els altres, que només parlen del què ens caurà al damunt quan tinguem la independència. Per altra banda, tinc confiança en què ho faran bé. El meu míting  no té res a veure amb la gestió política, sinó amb l’ètica i la integritat i és una petició als polítics per quan, d’aquí a divuit mesos, com a molt tard, puguin governar la Catalunya independent:
1r. Que cap majoria absoluta serveixi per tractar el poble amb la prepotència que ho està fent l’actual govern espanyol.
2n. Que hi hagi algun mecanisme de control per detectar la corrupció dels polítics – cal afegir que el mecanisme no hauria de ser ni deficient ni corrupte?
3r. Que s’eliminin del nostre diccionari, per haver entrat en desús,  sintagmes com tràfec d’influències, frau fiscal, evasió de capitals, informació privilegiada... i paraules com  filtració, amiguisme, clientelisme, impunitat, immunitat ... Si en sabeu més els hi podem afegir.
4rt. Que, amb perícia, ens portin amb mà hàbil i honesta a guanyar i mantenir el país que desitgem.
5è. Que no oblidin mai que sense els nostres vots, no serien on són.

Mentrestant, en aquests divuit mesos de transició, els demano que es mantinguin junts, resolts i audaços, com ja han demostrat que saben fer. Per Catalunya! – Permeteu-me que no escatimi en aquests moments un brindis com aquest i que el repeteixi tantes vegades com calgui.
Benvolguda lectora, benvolgut lector, només en nom de l’esperança i la il·lusió, he escrit avui com si la independència ja fos un fet consumat; no et vull enganyar: una bona part del gra és al sac, però no hi és pas tot, ni està ben lligat. Deixa’m matisar un parell de frases – grans frases! – que hem sentit molt en els darrers temps. Una és “Estem vivint un moment únic per Catalunya”, l’altra “Tot està per fer i tot és possible”. Doncs bé, només l’instant de posar el teu vot pel “SÍ” a l’urna – votant per Junts pel Sí, i si no t’agraden, per la CUP - pot ratificar, superar i immortalitzar aquest moment únic. Fins llavors, encara tot – quasi tot - està per fer, però sí, tot és possible.

Foto Glòria Rabadà



dimarts, 15 de setembre del 2015

GUANYEM LA POR

                                               

Segurament, el meu desig independentista, com el de molta gent en aquest país, es pot qualificar de poc pràctic i, fins i tot, d’irracional, perquè es recolza en conceptes tan abstractes com la dignitat, la llibertat i la identitat. Segurament, la crítica a aquest desig vindria més per part dels qui no volen la independència, però suposo que també d’aquells que tenen por pel tema econòmic, pel sentiment de pertinença a Espanya, i per la incertesa del que passarà amb Europa i del que passarà aquí l’endemà del 27S, si guanyen els partits sobiranistes.

No ho sembla que tinguem por

Al llarg de la meva vida professional, vaig conèixer tota mena de persones, de diferents status, des del més modest fins al més alt – bé, no vaig conèixer ni cap rei, ni cap cap d’estat, no ens passem tampoc – Hi penso sovint en totes elles, entre altres coses perquè amb el temps, els llaços que originalment només eren professionals, acaben essent també personals. Hi penso més sovint, ara que vivim aquest moment únic pel nostre país, i me les puc imaginar fent-se un seguit de preguntes entre el dubte, l’angoixa i el sentiment.
Si encara ens veiéssim regularment, els donaria uns quants arguments perquè poguessin guanyar la por; a ells i a tots els que la pateixen per manca d’informació. Si pogués demanar un desig demanaria que els hi arribés aquest missatge, que el llegissin i que poguessin esvair els seus dubtes i decidir lliurement sense temor.
A la Ramona i l’Antònia els diria que no patissin per la pensió. Que les pensions no corren cap perill perquè s’alimenten de les cotitzacions dels treballadors en actiu, que a Catalunya són inclús una mica més altes que a Espanya. La garantia seria doncs, com a mínim igual, sinó més gran, en el nou Estat Català.
Al Julián que segur, segur – i no en vam parlar mai, però ho sé – que vol seguir essent espanyol, li diria que no tingués por perquè la nacionalitat espanyola és plenament compatible amb la catalana. La Dolores segur que em preguntaria què passarà amb la seva filla, que viu a Granada, i em diria que té por de no poder-la veure mai més,  pel gran mur que diuen que aixecarem. Jo em posaria a riure perquè això del mur sembla un acudit i li preguntaria si fins ara ha tingut mai cap problema per trobar-se, aquí o allà, amb el germà que té a Alemania.

Tants de decidits bé poden ajudar a decidir

A la pila d’autònoms que conec, tots matxucats per la crisi – que ja prou desprotegits estaven  – els diria la veritat, una veritat que no està tan clara ni és tan bonica com les que he dit abans: que la seva millora depèn de la política econòmica del govern, però que un govern sense diners, poca política econòmica pot fer. En aquest sentit, els aproximadament vuit mil cinc-cents milions d’euros que cada anys se’n van a Madrid i no tornen – perquè el govern espanyol considera que és millor regalar-los a altres autonomies – hi jugarien molt a favor.
Els estudiants que diuen que no s’interessen gaire pel procés,  ja sé que no tenen por – diu que els joves mai no en tenen – però potser sí que tenen dubtes. Per això els parlaria dels preus de les matrícules, dels retards dels trens, de la precarietat laboral que els obliga a buscar-se la vida en un altre país... i de l’entusiasme per un estat a punt de néixer. Que tot es podria millorar des d’aquí, des de la proximitat, i sense continus entrebancs com ens trobem cada vegada que intentem arreglar o millorar alguna cosa.
Dels empresaris que he tractat n’hi ha favor i en contra, aquests no sé si també per por. Els recordaria que Catalunya és, històricament, innovadora i generadora de riquesa, una riquesa que malauradament se’ns escapa per decret llei. Que el seu paper és molt important, i que només han de creure en el seu país i voler-lo fer créixer. Molts d’ells ja fa temps que s’espavilen amb les exportacions i saben que els partits que ens porten al nou estat, tenen plans B per si, de moment, sortim de la Unió Europea. I més plans per totes les altres circumstàncies. El que no poden fer els sobiranistes és ensenyar les cartes, perquè qui ensenya les cartes acostuma a perdre i nosaltres... nosaltres aquesta partida la volem guanyar, oi?
I si qualsevol d’ells em digués: Oh, votar la independència és votar Mas, el Mas de les retallades, els diria que poca opció més tenia Mas amb les exigències de Madrid i Europa, i afegiria que votar la independència és votar qualsevol de les dues llistes sobiranistes, Junts pel Sí o la CUP, i que el sistema de govern que vulguem no el decidim ara, sinó un cop sapiguem si la majoria de catalans volem  la independència.
Ingènua? No pas. Estic il·lusionada, i ja sé que ni la transició ni els inicis no seran per res un camí de roses, però aconseguir un futur millor pel país i pels nostres fills, bé val un sacrifici, o els que convinguin. Jo no tinc por pel que pugui passar. La meva única por és que no guanyem.

Sí que som molts, però encara en podem ser més




dilluns, 31 d’agost del 2015

VIDA DE GOS

                                

En diuen moltes a favor dels gossos. Que són com persones, que és el millor amic de l’home, que tenen molt coneixement, que ell mai no t’abandonaria... Amb tot, moltes vegades ens assabentem de la quantitat de gossos abandonats que recullen a les gosseres i a les protectores d’animals, i que portaven – suposo que d’aquí en ve el nom - una vida de gos. Vida de gos és una locució que significa vida penosa i plena de dificultats, i no només s’aplica als gossos.


El genial Charles Chaplin 
va  protagonitzar una
pel·lícula amb aquest
títol, l'any 1918.
No sabria dir si la passava més magra el gos o ell, però sí alguna cosa compartien era la gana. No obstant, la gana no té perquè ser el pitjor d’una vida de gos.






Jo des que tracto personalment amb un gos – una gossa, la meva Lila, ja la coneixeu, i sinó, aquí la teniu-

































a vegades em plantejo si tot el seu afecte prové de l’instint de supervivència. M’estima perquè l’alimento, m’estima perquè la protegeixo, m’estima perquè així segur que no l’abandono. No és un sentiment per avergonyir-se’n – aquestes motivacions també les tenim nosaltres – però sí que és un sentiment interessat, eh que sí?

En té altres, de sentiments, la Lila, el gos que he conegut més a fons en la meva vida, i els exterioritza com bonament sap. La cua dreta, imparable d’ací d’allà quan està contenta, i baixa quan està moixa; les orelles, totalment independents en situacions, que podríem dir, normals que copsen la seva atenció – ara n’aixeca una, una mica, bastant, molt, ara ho fa amb l’altra - i ambdues a la vegada en situacions extremes: dretes i alerta quan alguna cosa capta tot el seu interès,  baixes i tirades enrere quan té por o, durant una estona, quan se la renya perquè n’ha fet alguna.

La setmana passada vaig tenir un mal dia – sí, jo també en tinc - Vaig a la platja i el sol s’amaga, a la botiga no tenen les meves tomaques preferides, l’azalea se m’ha mort, aquella faldilla que l’estiu passat m’estava tan bé no me la puc botonar i, finalment, avui tampoc no m’ha trucat cap editor – aquí fa mal, aquí! - per dir-me que la novel·la que li vaig enviar fa... – ja no me’n recordo – és una de les històries més boniques que ha llegit des que va muntar l’editorial. Tinc la Lila amb mi. La meva filla m’ha demanat si me la puc quedar fins al vespre. Avui?- penso- avui, precisament?

-       Porta-la, porta-la – li dic.

Mentre faig el dinar, tan atribolada estic que em cremo. Una petita cremada al dit petit de la mà esquerra. I perquè m’he cremat i només per això, dues llàgrimes grosses com dues gotes que vessen del got massa ple – així les percebo jo – em rodolen galtes avall. Tanco el fogó i m’assec a la cadira. Cauen més llàgrimes. No faig soroll, no sangloto, no tinc cap atac de nervis. La Lila, que era a la terrassa, ve cap a la cuina, la cua baixa, les orelles també, i em posa musell i barballera a la falda, un devessall de pell que així aixafat sembla una manteta per tapar-se quan un té fred. La veig de cua d’ull, sense mirar-me-la perquè jo només estic per la meva pena, però ella no s’hi acontenta i amb el cap pica sobre les meves cuixes. Pica, i pica, torna a picar, insisteix, no ho deixa fins que aconsegueix que me la miri. I quan ho faig es queda molt quieta, altre cop amb el seu cap-manta aixafat sobre la meva falda. Espera que li faci una carícia? O me l’està fent ella a mi? Li toco el cap com sé que a ella li agrada, m’aixeco i segueixo fent el dinar. Ella alça la cua, belluga les orelles i em segueix en tots els meus moviments, a risc de fer-me caure.

A l’hora de dinar sembla que el mal moment ja ha passat. Poso el Telenotícies, miro i escolto, mentre vaig parlant amb la Lila – i ella amb mi, mmmmmm, eeeeeeeee, bbbbbbbbb -  m’avergonyeixo i m’alegro que només ella m’hagi vist plorar encara que no sàpiga el perquè. Quan acabo de dinar, la pujo a coll – sí, són vint quilos, què passa? – i li ensenyo les imatges a la pantalla.

-      Tens sort, Lila – li dic - a tu, cap gos, suposadament amic, et farà mai el que li ha fet aquest home a la seva dona. Perquè diu que se l’estimava i vosaltres... vosaltres no estimeu, oi?

Veig com les orelles se li van encongint, cada vegada més baixes; la cua ja torna a mirar el terra. I ja no li ensenyo les imatges dels refugiats sirians intentant entrar, intentant sortir, intentant fugir – de la guerra, està clar – però per trobar què?



   


 
Només és un gos la meva Lileta. A vegades la vida de gos no és tan dura ni despietada, comparada a  la que a alguns els ha tocat viure, comparada a segons quines maneres de morir. 

diumenge, 16 d’agost del 2015

LA DIETA



                                                        
Una de les poques intimitats de les quals encara no he parlat en aquest blog és el meu pes. He de dir que tinc un pes estable des de fa anys  i faci el que faci – mengi més uns dies o menys uns altres - aquest és el pes últim que es manté. No vaig anar al metge pel pes, però ja se sap que vas al metge per una cosa i te’n troben una altra.
La doctora es va mirar la bàscula, va fer un breu càlcul i em va dir:
-       Estàs a punt del sobrepès.
Perquè devia fer cara d’esgarrifada – per la paraula, més que res – es va afanyar a afegir:
-       No pateixis, ara les dietes no són agressives.
I va agafar el qüestionari.
-       Fregits?
-       Només patates de bossa, un cop a la setmana.
-       Dolços?
-       Mitja presa de xocolata al dia.
-       Pa?
-       L’entrepà de l’esmorzar i poc més en els altres àpats.
-       Alcohol?
-       No.
-       Refrescos?
-       Una coca-cola a la setmana
-       Piques?
-       A vegades.
-       Greixos?
-       Greixos? Oli?
-       Sí, oli, mantega, formatges mantegosos...
-       L’oli de l’amanida, de l’entrepà, de la verdura...
-       Molt bé! Fora les patates, dues cullerades d’oli al dia...
-       No fumi! Que a casa meva tenim olives i sempre ens ha agradat donar un parell de tombs amb el setrill.
-       Dues i mitja, doncs. Seguim. Iogurts descremats, llet i formatges també, res de picar, el pa només el d’esmorzar, coca-cola zero, la xocolata haurà de ser negra, dos litres d’aigua al dia.
-       I pernil salat?
-       Pernil salat?
-       Sí, pernil salat. És que m’agrada.
-       Has de treure tot, tot, tot el greix i llavors sí que en pots menjar.
Uf! Encara rai, sense gens, gens, gens de greix podia mantenir el pernil.


-       Mira, aquí tens un règim de mil cinc-centes calories. Com pots veure, no és agressiu. I has de fer exercici, caminar, córrer, nedar, gimnàs... el que vulguis, amb total llibertat.
Amb total llibertat me’n vaig anar cap a casa amb les meves mil cinc-centes calories i les millors ganes del món de portar-me bé amb una dieta tan poc agressiva.
La primera setmana no parava de comptar. Sóc bona amb el càlcul mental jo, encara que no sigui de nombres.                                
A partir de la segona setmana els nombres ja sortien sols. I feia exercici. Caminava. No era la travessa dels Pirineus, ni la de “A peu pel Matarranya”, però caminava ràpida i constant amb la lleugeresa que atorga l’esperança. La primera setmana vaig perdre dos-cents grams, la segona cent, la tercera en vaig pujar cent. En tombar el mes vaig tenir la recompensa al seguiment d’una dieta tan poc agressiva, però – si ho sabré jo – que em requeria un bon esforç: vaig perdre un quilet en una setmana. La següent vaig pujar tres-cents grams i l’altra tres-cents més. En acabar els dos mesos pesava dos-cents grams menys que en començar la dieta. I em vaig enfadar. Amb la dieta, amb la doctora, amb mi mateixa – perquè posava massa oli, segur! En les demés privacions no hi havia cap dubte: havia complert –
Haver fet tants nombres – calories, grams, esperança – i treure un nombre resultant tan baix, em va fer sentir estafada. Ho vaig deixar i per refer-me dels dos mesos, a la setmana següent no em vaig privar de res – del que no em privava abans de la dieta, que tampoc no era tant – i sense cap remordiment. Que bones eren les patates!
Dos mesos més i la perspectiva d’una trobada, de l’estiu, d’un viatge al país de l’Oca, d’un casament va tornar a trucar a la porta del meu quasi sobrepès.
Hi ha una botiga de medicina i nutrició natural, on vaig sovint, que sempre m’ha funcionat bé. La providència m’hi porta i veig que anuncien una dietista. Demano hora i ja som al qüestionari. Res de comptar calories, el mateix oli, la fruita abans dels àpats, dos litres d’aigua, cinc menjades i res d’enciam al vespre. I exercici. Ah, i una petita ajuda en forma de medicament natural que la venien allí mateix, a la botiga. No cal dir que d’exercici en vaig fer menys que en la primera dieta. L’esperança que m’havia estirat abans, anava perdent força. O era jo que anava més feixuga? Dos mesos més i entre pujades i baixades m’havia engreixat cent grams.
-       Això és perquè avui tens retenció de líquids. Ja veuràs com d’aquí a quinze dies hauràs baixat molt.


Bonic cactus!

    No sempre la retenció de líquids està tan mal vista, oi?


I simpàtic dromedari!










Ja no vaig voler esperar. Setmana de relax de les costums i a buscar una altra dieta, que potser, tal com diuen que passa, ja m’hi havia enganxat. Les preguntes ja me les sabia de memòria – els resultats també – Poques variacions amb la dieta anterior: les cinc menjades, els dos litres d’aigua, l’oli, mitja cullerada amunt, mitja avall, l’enciam menja-te’l quan vulguis i aquesta setmana tres sopars de pinya i la següent, tres d’espàrrecs. M’hi vaig agafar amb ungles i dents; amb tanta fibra, havia de funcionar, segur. Els primers controls, bé, després tot com sempre.
-       A veure, repassem. Beus aigua? Les cinc menjades? Camines?
Curiós que com que era al principi de la dieta, era primmirada i  ho feia tot tal com la dieta manava, però
-       Deus haver descuidat l’aigua.
M’hi vaig descarar.
-       A veure, perquè jo ho entengui. Faig tot el que em dius i sembla que he descuidat l’aigua, que jo crec que no, i per això no m’he aprimat ni un gram. Doncs, potser tot el demés no és important, no? Que tal si em preocupo només de l’aigua?
La dietista em va mirar amb cara de set ciències i només va replicar:
-        No, això no és així.
No es devia recordar de la nostra conversa i de la meva descaradura perquè en el següent control quinzenal em va dir que no devia haver fet bé les cinc menjades.
L’esperança va tocar el seu punt més baix, la seva força, el punt més dèbil, però – només faltaria! – no es va convertir en desesperació.
Comptat i debatut, entre les dietes i les contradietes inter-dietes, després de vuit mesos em vaig quedar amb mig quilo per sobre del meu pes estable, que potser sí que ara ja no recuperaré. Si estava a punt del sobrepès, ja hi he arribat. He abandonat les dietes i menjo com sempre. No tinc cap rau-rau de consciència per ser poc constant en una cosa que molta gent aconsegueix i jo no. Ja no faig càlculs ni m’emprenyo amb els experts en nutrició ni amb mi mateixa. No faig exercici, però ara, quan acabi d’escriure aquest post m’hi poso perquè... perquè... Per què? Doncs perquè la meva amiga Olga, que estava més cremada que jo amb les dietes i tenia sobrepès es va posar a caminar, menja de tot, s’ha aprimat, ha guanyat en salut i alegria i ... en fi que serà el meu exemple a seguir. L’exercici és la clau.  Ja sé, ja sé quin és el vostre pensament ara mateix: la Teresa es pensa que ha descobert la sopa d’all. I potser sí! Però eh que l’aroma de la sopa, i de tot, es percep millor quan el plat és a la vora?
De fet, avui encara fa molta calor. Al setembre començo, començo al setembre. A vosaltres, lectors, us en poso per testimoni, d’això i de que mai més tornaré a passar gana.