GRÀCIES, AMIC!

                                 

Diuen que tenir afecte a les coses és de criatures o de materialistes.  Però mira, jo al meu cotxe li tenia molt d’afecte, com a un amic fidel, i haver-lo hagut de canviar em va fer mal al cor. Hi penso, avui que fa tres setmanes que el vaig deixar al concessionari, i encara me'n fa.

Què voleu? Quinze anys és mitja vida. Bé, no en el meu cas, que en seria una quarta part, però si ho compto des que vaig començar a conduir, ja no és tant. De tots els cotxes que he tingut ha estat el millor amb diferència. El primer que vaig tenir era un R-5 de color verd; el compartia amb el pare i algú que em devia voler fer empipar em deia que era verd guàrdia civil; era l’època de la repressió, quan els grisos empaitaven els dissidents a cop de porra per Barcelona i als dels pobles ens vigilava la benemèrita i per poca cosa ens tancava al cuartelillo —allò que ara en dirien la cambra dels horrors—; li vaig agafar una mica de mania per això, però com que un cotxe no és una samarreta, que la puguis deixar al fons de l’armari, doncs vaig haver de prendre paciència, que és una virtut a la qual amb els anys li creixen unes arrels formidables. El segon, perquè no em poguessin relacionar amb cap cos armat repressor, me’l vaig comprar blanc; també era un R-5. I és que estava contenta amb la Renault. Crec que tant l’un com l’altre em van durar uns deu anys. El tercer va ser un Ford Fiesta; negre perquè no hi ha com el color negre per anar d’incògnit; d’incògnit i brut, el mínim esquitx de pols ja hi relluïa com l’or; d’incògnit, brut i no em va resultar gens: tot ell semblava de fireta; les reixetes de l’aire exterior sempre es desmuntaven, la làmpada que il·luminava la placa de la matrícula del darrere també, l’aire condicionat m’omplia el cotxe d’aigua i el taller oficial no m’aclaria res —no podia ser d’altra manera—, ni a la primera, ni a la segona, ni a la tercera. El dia que hi vaig patir un cop només feia set anys que el tenia, però em vaig donar el gust de dir-li: aquí et quedes, cotxe deslleial!  Res a veure amb el meu estimat Kia Picanto blau i petit. Només una sola vegada em va deixar penjada amb responsabilitat seva. De la resta, que en van ser poques, era totalment innocent. Quin gran company! De viatge, de penes, d’alegries, d’ensurts, de tràfecs, de multes, de records, d’aventures. Era petit, sí, però eixerit!

Per quedar-me amb alguna cosa d’ell, m’he comprat el seu... no sé si dir-li germà, bessó, substitut, hereu, o què. La qüestió és que es diuen el mateix nom.

Gràcies, cotxe petit!

                                                    

En aquests quinze anys ha canviat una mica. Un pèl més llarg, un pèl més ample, un altre color, però la mateixa olor. Ara, olor de nou; d’aquí a un temps, serà la meva. Més endavant envellirem junts. Amb aquest sí. Però segur que serà el meu darrer cotxe. Uf! Fa una mica de por escriure això. Més que res per por de perdre la llibertat. Que lliure m'he sentit sempre conduint el meu cotxe!

No tornaré a explicar aquí tot el que hem viscut junts, però he repassat el blog i veig que he escrit d’ell unes quantes vegades. Aquestes: 

TINC UN COTXE PETIT

UN MÓN NOU     

A LA MEVA CARRETERA (1) i (2) Abril 2013

EXPRÉS

LES ARRUGUES DEL MEU AMIC FIDEL

i CERVELLS DE PALLA     

Que són moltes paraules per dedicar-les a un cotxe? Potser sí, però segurament la inspiració no m’ha vingut per l’objecte sinó per la inclinació que li tenia. Hi ha objectes que ens inspiren un milió de paraules positives. Hi ha persones que no ens inspiren res acceptable pel sentit comú, per allò que si la dius, la diràs massa grossa. Per això val més callar, que els temps de la repressió han tornat. No sé si encara deuen existir els cuartelillos.

COM CONVÈNCER UN TRIBUNAL

                                   

Ja sé que aquest podria ser el títol d’un manual d’autoajuda per a delinqüents pendents de sentència, però com tothom es pot imaginar, no es tracta d’això. Els delinqüents a qui s’ha d’absoldre són a l’altra banda de la balança. 

La seva bondat i qualitat humana pesen tant que mantenen el plateret a baix de tot. Serà difícil fer-lo pujar. Però... serà suficient? Tractant-se del que es tracta, tinc els meus dubtes que bondat i qualitat humana siguin tingudes en compte per atenuar el crim de què se’ls acusa. Serien suficients dos milions d’avals, potser tres o més—no només els independentistes no volem la nostra gent a la presó—? Segurament no.

Què se li demana a un tribunal? Que imparteixi justícia, oi? També que esclareixi la veritat, requisit indispensable per fer justícia. Però la veritat resulta incòmoda quan davant hi té l’axioma sagrat de la veritat absoluta, o sigui la unitat d’España, que no admet cap més veritat. La unitat d’España justifica calúmnies, mentides, amenaces, garrotades, atestats falsos, negació al diàleg i episodis paranormals. La unitat d’España justifica l’acarnissament de tots els que, com déus, pretenen marcar el destí de dotze dones i homes bons. I també el destí d’un poble.

Acarnissament, sí! Per si algú no ho tenia clar —jo mateixa; no vull mentir—, ara ja sabem quin paper representen els fiscals de l’estat, l’advocacia de l’estat i l’acusació popular. No sempre deu anar així, però aquí els fiscals han subscrit totalment els càrrecs de l’acusació popular d’ultradreta i n’hi han afegit de nous. 

No sé si els dos energúmens de VOX també es van adormir en algun moment del judici. I és que és tan llarg i tediós... Tal com va dir Jordi Sánchez en la seva darrera intervenció: provin a estar-se sis-cents dies a la presó, si troben pesat el judici.

Els advocats han fet una tasca admirable, incommensurable, immillorable, i entre les seves conclusions i les intervencions dels acusats vull pensar que han passat al tribunal una gran responsabilitat —com sempre per un tribunal—, però en aquest cas el que ells decideixin, una sentència absolutòria o condemnatòria, no incidirà només en els acusats, sinó també en la posició d’España per ella mateixa i de cara al món. 

Ah, amics —per dir-los algun nom—! Tot semblava tan fàcil... Per treure’ns l’adversari polític de davant, tallem els caps dels líders i s’ha acabat l’independentisme. L’independentisme no s’acabarà per ara i tant i aquesta manera de treure’s la nosa del damunt no correspon a un país del segle XXI que se les dona d’avançat i que forma part d’Europa, de l’ONU, d’unes quantes organitzacions més, i que pretén defensar els drets trepitjats de qualsevol altre país menys el seu.

Crec que dimecres tots els que seguíem el judici amb anhels de justícia, estàvem pendents dels membres del tribunal: Quin paper feien? Quina cara posava Marchena? Què estaven pensant? Es replantejaven la seva posició inicial, d’entrada inamovible? Estaven commoguts? Escoltant les intervencions de cadascun dels acusats, no sabria dir si estava més orgullosa de veure la meva gent tan honesta, entenedora i humana, que trista, de tan conformada a acceptar la sentència, fos quina fos. Però, la veritat, després d’escoltar-los a ells, sentir les paraules impassibles de Marchena “Visto para sentencia, desalojen la sala” va ser com  si em llencessin un gerro d’aigua freda. Que això és el que diuen sempre? Potser sí, però aquest no és un cas com els de sempre.

Creuem els dits, amics, i desitgem intensament l’absolució, perquè junts ho podrem tot! Els que creiem en Déu, com sempre en els moments desesperats, pregarem; aquest cop per una sentència justa.

A LA RECERCA DE LA BALENA PROMESA

Sovint penso en allò que va dir Einstein: el temps és relatiu. Quan hi penso més, però, és quan vaig de viatge. Me’n vaig i al cap d’unes hores ja sembla que faci dies que he marxat i quan s’atansa el final del viatge penso que curt que ha estat i quan arribo a casa sembla que faci un mes que soc fora; la sensació segurament ve augmentada per la diferència de pes de la maleta entre l’anada i la tornada. Potser com més lluny i diferent és el lloc, més s’eixampla la relativitat del temps.

La setmana passada vaig viatjar a la Laponia. El país dels samis, com els agrada dir-se a ells, és la Bellesa amb B majúscula. La natura s’hi ha bolcat amb extrema generositat: la generositat de les muntanyes, la neu, l’aigua; la generositat dels llacs, els glaciars, els fiords; la generositat de les espècies: balenes, orques, gavines, àguiles, rens, ants, salmons, bacallans -aquests dos últims, directament al plat-; la generositat del sol que en aquests dos mesos vers el solstici d’estiu renuncia al descans i, encara que no es vegi, il·lumina la terra dia i nit. No vaig poder contemplar el sol de mitjanit perquè a Cap Nord hi estava molt núvol però tampoc vaig veure nit en totes les que hi vam pernoctar. 

Si la Bellesa té formes diferents, la que crec que es quedarà amb mi per sempre és la del sol en la línia de l’horitzó vist des de la terrassa de l’hotel de Bodo, disset pisos per damunt del Mar de Noruega. De l’angle des del qual se’n pot gaudir, un costat mostra la ciutat amb llum de lluna i l’altre, el mar entrant a la terra, il·luminat pel sol que gairebé només amb un raig visible ho inunda tot.

Podria explicar molt més però... però... jo he vingut aquí a parlar de balenes, de la balena, millor dit. El viatge contractat incloïa una excursió en vaixell balener per veure balenes. El dia va començar amb dilema quan el guia, insòlitament per un guia, va dir que ens ho penséssim bé això de fer l’excursió. A mar oberta —mar de Barents, mar de Noruega? És igual! Tot és Oceà Glacial Àrtic, no?—, si bé l’excursió no es faria sense condicions de seguretat, sempre tenia un cert risc per l’onatge que podia provocar mareig. La meva companya de viatge va consulta ment i cos i ambdós li van contestar a l’uníson que no hi anés. Jo, amb la meva eterna dicotomia, sovint no aconsegueixo harmonitzar cos i ment i vaig dir que sí, que hi anava, sempre dividida entre la por al mareig i la por al naufragi. Les dones més ardides que mai havia conegut van pujar de seguida a la coberta superior. Jo també, per no ser menys. Era una vaixell balener, no un creuer, i t’havies d’anar agafant amb els diferents pals i baranes que trobaves. 

Quan vam entrar a mar oberta i el balener es va començar a moure amb males intencions vaig decidir baixar per l’escaleta exterior —si no baixo ara, ja no baixaré, vaig pensar—. Una ànima caritativa m’havia deixat una capelina impermeable perquè jo en la meva poca previsió portava un paraigüet i un barretet de pescador, plomes al vent en aquell maremàgnum. Tot va ser posar el peu al primer esglaó i la capelina va canviar de direcció pel vent; per comptes d’anar del coll en avall, es va posar del coll en amunt i amenaçava de desaparèixer volant. No veia res, no m’atrevia a baixar per por d’entropessar i caure directament a l’oceà. Fins que em va venir l’acudit de cridar —no massa alt, la veritat—: Socors, socors! De seguida vaig notar que em posaven la capa a lloc. Era un membre de la tripulació que corria per allí. Dues escales més i la capelina ja tornava a apuntar el cel, però ja faltava menys i a les palpentes i agafant-me a la barana vaig arribar a la coberta inferior. Cinc minuts asseguda i en el mateix moment que l’estómac em feia un tomb, un tripulant començava a repartir bosses amb tota naturalitat. Devia ser l’hora del mareig, vaig concloure refiant-me de les meves pròpies sensacions. La meva cara devia ser prou expressiva perquè el capità rus —no sé si era el capità ni si era rus, però per mi sempre ho serà— em va dir que a popa no marejava tant. Fes cas dels que hi entenen, em vaig dir, que ja ho havies d’haver fet abans de pujar al vaixell. Amb el primer intent d’aixecar-me vaig caure literalment en braços del capità. En un altre moment no m’hauria fet res, però les circumstàncies ambientals eren tan adverses que em vaig debatre uns segons entre les disculpes i els intents de recuperar l’equilibri autònom, mentre ell, impertèrrit i sense agafar-se enlloc m’aguantava perquè no anés a petar de dents a terra. Finalment vaig aconseguir agafar-me a una barana i així sense deixar-me anar vaig arribar al banc de popa i m’hi vaig asseure amb el convenciment que d’allí no me’n mouria fins que arribéssim a terra. La gent s’anava marejant: güec, guac, guoc... era la música més sentida per comptes dels cants de les balenes tan esperats. Jo seguia marejada, però em recordava del consell que una companya de viatge havia donat al matí: no lluitis contra les ones, deixa’t portar. I va funcionar! Només deu minutets, però funcionava. Després el mareig tornava perquè el vaivé del vaixell no afluixava, més aviat anava en augment. Les onades entraven ara de babord, adés d’estribord. De tant en tant ens arribaven uns esquitxos gelats, com pedretes; no sé si provenien de les onades o del cel perquè va arribar un moment que vaig pensar que morfològicament no hi havia gaire diferència entre deixar-se portar per les ones i deixar-se emportar per les ones. Ves si n’estava d’apurada! Després va resultar que tot era una broma del capità i la tripulació. Que noooo! Que això sí que és ficció. La gent anava entrant a la bodega, a pesar de les recomanacions de la tripulació que avisaven que la bodega marejava més. Devia ser veritat perquè tothom que hi va entrar menys una companya, si no m’he descomptat, vomitava quasi immediatament. Inclús els que no estaven marejats. Jo no, jo no hi vaig entrar i vaig aguantar les tres hores marejada però sense vomitar,  alternant el “suau” bressoleig de les ones i les respiracions profundes, profundíssimes que semblaven voler-se empassar tot l’aire polar que circulava al meu voltant.

I enmig de la tempesta, la meva i la de tots, va passar: la balena va aparèixer. Sí, sí! Balena a estribord!!! va cridar el capità rus —que sí, que era rus i capità!—. Diu que les balenes com mamífers aquàtics que són respiren per pulmons i necessiten pujar a la superfície a agafar aire; pels orificis nasals que tenen al damunt del cap expulsen aire i vapor d’aigua, en la forma de brollador que tots hem vist alguna vegada en imatges. La balena va pujar a la superfície i s’hi va estar deu minuts. 

Nosaltres la vèiem intermitentment perquè tot i haver-nos desplaçat tots a estribord el balener continuava balandrejant a cor que vols i amb el moviment perdíem de vista la balena. Però ella es va estar ben tranquil·la tota l’estona a poca distància de nosaltres traient aire i aigua. Quan ja devia tenir els pulmons ben plens va fer un capbussó, va aguantar la cua en vertical durant uns segons —ho va fer per nosaltres, n’estic segura— i es va submergir. Doncs mireu, encara que sembli una frivolitat sentimental va ser emocionant. 

A la tornada els marejos no van millorar, però havíem vist la balena i les pessigolles al cor atenuaven el malestar a l’estómac . A l’hora de sopar tothom reia explicant les seves pròpies peripècies al vaixell.

Em podria allargar molt més perquè el viatge i el bon rotllo compartit durant dos mil dos-cents kilòmetres entre tots els viatgers dona per molt però no vull abusar. En tot cas ja escriuré un llibre. 

Des d’aquí els envio una abraçada a tots: Tereses i Maite, Roses i Carmes, Montses i Annes, Magdes, Pilars, Joseps i Josepa, Marta, Manoli, Geli, Núria, Elisabeth, Duly, Hugo, Conxita, Fina, Joan, Santi, Mari Cruz, Lídia, Clara, Eduard, Gemma, Belén, Montse, Marisa, Alícia, Alfons, Xavier, Reyes, Domingo, Lucía, Francisco. I especialment a l’Àngels, la meva companya inesperada de viatge, que l'ha fet més planer i ha refermat la meva teoria que amb educació i una  bona comunicació et pots entendre i conviure amb tothom. 

I a la Mati, l’ànima —qui ho pot dubtar?— de totes les activitats que fem les Dones de la Casa del Mar. Si a damunt també viatja amb nosaltres, com ha sigut el cas, no cal que ningú es preocupi per res, ni pel risc de naufragi, que ella controla a proa i a popa, a babord i a estribord.

LA IMPOSSIBLE HO FA POSSIBLE

Imatge de la portada de la meva amiga i bloguera Maijo Ginovart Lluís

I una pista sobre la imatge de portada:

Fragment de "LA TEVA MEMÒRIA, ROCCO"

Has començat bé la Carriera, has començat molt bé. Però de sobte, fas un moviment estrany amb el cap i... Què et passa, Rocco? Perquè t’atures? Has fet una frenada tan brusca que en Giacomo ha sortit disparat endavant per damunt del teu cap. Des de terra et mira amb els ulls encesos. Però tu no el veus, Rocco, tu només et mires allò que t’ha fet aturar i és que no acabes de saber què és. Sembla una pedra, una pedra normal i corrent, però no ho és, eh que no? Tu hi veus uns dibuixos estranys. Semblen, semblen, semblen... ferradures!

El que succeeix a continuació, Rocco, podria allargar-se una bona estona, i tu potser sempre ho recordaràs així, però en realitat només dura uns instants. A prop del circuit hi ha un nen que et mira. Un nen? Una nena? Nen... nena... nen... nena... ! És una nena, a tu no t’enganyen amb aquesta roba. Una nena amb els ulls color de mel, molt grans, molt oberts, que fan un recorregut estrany. Van de tu a la pedra i de la pedra a tu. No saps pas què està passant; l’olor, que ara encara més forta, no t’ajuda i  en el teu desconcert voldries cridar, però només et surt una rebufada i un xiscle. La nena sí que crida i ho fa amb un espinguet que no sabràs fins més tard si és d’alegria o de reprovació:

—Aquí! És aquí!

Tornes a mirar-te la pedra. Sí, és aquí, què passa? És el que voldries dir-li, però en aquest moment recordes que estàs fent una cursa perquè mentre et mires la nena amb el teu ull esquerre veus que per la dreta els teus companys, cadascun amb el seu genet, t’avancen veloços. I tu també arrenques a córrer, rabent. No te’n recordes d’en Giacomo, ni el veus com aixeca el puny enlaire mentre renega a tort i a dret. Vas lleuger com una ploma, sense la càrrega, sense el fuet. Et sembla que portes les ales de Pegàs, encara que cap tàvec no t’hagi picat per fer caure el teu genet a terra. I penses: per ell, per Bucèfal, per Velocíssimus, per Sultana i per Morello, per Rocinant, per tots els cavalls guanyadors i pels que mai no han guanyat res! Per la nostra espècie!

Galopes, galopes com no ho has fet mai, com mai no havies pensat que sabessis fer-ho. Els avances tots, cavalls i genets, t’emportes tot el que trobes per davant. I guanyes la cursa. Rocco, has guanyat!

—Rocco! —et diu tothom— Rocco, has guanyat! Rocco, Rocco, Rocco!—criden.

        I també

—Scosso, scosso! Scosso vincitore!!!

Tu no saps pas què volen dir, encara que t’és una mica igual, perquè la feina és teva a contenir aquesta bogeria. Entre una colla, gairebé et pugen a les espatlles, si no és perquè tu espernegues amb les potes. Si us plau, que soc un cavall! —els ho diries si poguessis—. Dones la volta d’honor a la Piazza, amb tota la gent de la teva contrada. Mires a dreta i esquerra, però en Giacomo s’ha volatilitzat; no és que t’importi, però sents curiositat.

Amics de Barcelona i rodalies, si us ve de gust, hi esteu convidats!

FINS I TOT PER MENTIR

Quan vaig escriure aquí EL MEU JUDICI, a un mes d’iniciar-se el judici al Suprem, vaig pensar que periòdicament faria la meva crònica, però caram! Van començar els guàrdia civils i els policies nacionals  i em pensava que no acabaven mai.  Pitjor que els Smith de la pel·lícula “Matrix”, lluitant amb el Neo; en tombava dos i n’apareixien quatre. 

Com una plaga. Aquests s'amagaven darrere les ulleres fosques; aquells, darrere un número, sense cara. Tots idèntics, tots amb les mateixes paraules, tots atacant amb la mateixa arma. No cal esmentar-la, ja sabem quina és.

Ja han acabat i si alguna cosa s’ha pogut constatar en les seves declaracions és que fins i tot per mentir es requereix un mínim coeficient intel·lectual. Aquells que suposadament hi arribaven —dic jo que per això devien tenir càrrec— se’n sortien a dures penes. La resta feien més pena que ràbia. I això que de ràbia en feien una estona. Tanta seguretat  en les respostes als fiscals —la seguretat de la lliçó ben apresa— i en les respostes als advocats de la defensa, se’ls desmuntava l’argument a la primera pregunta. La majoria de sobte havien perdut la memòria. Perdre la memòria és sempre el recurs fàcil. N’hi havia que s’embolicaven fins a l’extenuació, sobretot l’extenuació del fiscal Cadena que, amb un llenguatge corporal  inevitable, es posava les mans al cap com qui s’arregla els cabells, però amb una tal intensitat que jo crec que intentava apariar-se les idees: dubtaven, es contradeien, es posaven en evidència i donaven una trista imatge, tant per la valentia com per la credibilitat, d'algú que se suposa té com a funció protegir els espanyols. Com aquell que tota l’estona deia que havia rebut impactes de pedra i quan ja li mancava l’aire només d’haver de “recordar” allò que no podia recordar, i Marchena li pregunta “una pregunta muy simple, mire” si ha rebut o no algun impacte, diu que no. Quina vergonya! 

No és gens estrany que s'amaguin ara que no tenen cap arma a les mans.

Després hi havia els que hi van anar decidits a explicar una pel·lícula de terror, horror, pànic: llançament d’ampolles —De plàstic? Plenes? Buides? És una pregunta que em faig des que sento parlar de llançament d’ampolles—, cons voladors, tanques —una multiplicada per vint fa més impressió, i sembla que fins i tot un nen de tres anys pot aixecar-la—, mossegades, travetes, pessics, cops de puny, contusions —sense informe mèdic—, cops de paraigua, motos llençades al damunt —també en plural— mirades d’odi a l’estil País Basc... I aquí arribem a un altre estadi, aquell que els escriptors anomenem l’atmosfera. Es tracta d’emprar paraules que ens submergeixin de ple en l’ambient, tipus revuelta, amedrentar, tumulto, masa, violència, crispación, asalto, murallas humanas, ambiente pre-revolucionario...

I malgrat tot, els vam veure!

Ja podeu entre tres??? Teniu un nom i el sap tothom.

Per dir mentides se n’ha de saber (parla l’experta): mentida justa en el moment just. L’excés o el destemps genera desconfiança i qualsevol amb criteri —i sense interessos creats és clar— s’adona que estàs mentint. Això d’haver vist la Carme Forcadell dins del cotxe oficial movent la mà per agitar la massa no té pèrdua, sabent com sabem que no és veritat. I el president Torra a la nau de Bigues i Riells? Els que van analitzar els correus, Déu n’hi do, també! Aquests no sé si mentien, aquests potser el problema el tenien en el coeficient. Perquè no hi havia cap correu comprometedor, que si hi arriba a ser, segur que tampoc no el troben. Mira que analitzar els correus rebuts pels acusats... I què tal Baena, “Tàcito”, processat no sé quan per delicte d’integritat moral?  “Yo no me chapo el informe del fiscal”, va dir. No, si ja s’entén prou bé que, amb un vocabulari com aquest i una mandra manifesta per llegir, hagi escrit l’atestat que ha escrit, un atestat criminal ple de mentides —tu sí que en saps, Baena— per demostrar la sedició i la rebel·lió que no va existir, i per tant indemostrable, però que manté nous persones empresonades des de fa més d’un any. A banda d’atemptar contra la integritat moral, no tens consciència, Tàcito? Queda tàcit que no.

CAMINS DE PEDRA

Fa dies que no puc escriure al blog. Vaig atrafegada perquè divendres presento llibre nou. A Tarragona, la meva ciutat, i és la primera presentació. 

Esteu convidats, és clar!

El llibre es diu CAMINS DE PEDRA. Consta de sis relats encadenats que segueixen el periple a través de la història d'una pedra real, de fa catorze mil anys, trobada en una excavació al Molí del Salt, al meu poble. 

Aquesta!

No em puc estendre gaire més, però afegiré aquí la sinopsi de la contraportada que ve a ser el que podria explicar jo. En aquest cas, us estalvio paraules.  

L’any 2013 un equip d’arqueòlegs de la Universitat Rovira i Virgili, en l’excavació d’un jaciment paleolític al Molí del Salt, al terme de Vimbodí i Poblet, va fer una troballa que revolucionava el coneixement de l’art a la Prehistòria. Era una pedra on hi havia representades set cabanes similars. La pedra representava la primera reproducció artística d’un grup social i un dels primers exemples de paisatgisme, ja que per una banda mostrava la forma de vida dels caçadors, i per l’altra, els gravats reproduïen allò que l’artista veia al seu davant. Una de les conclusions a què van arribar els arqueòlegs és posada en dubte en aquest llibre.  

La pedra, objecte real, ha donat lloc a aquests sis relats de ficció que, situats sobre  contextos històrics diferents, abasten un període de catorze mil anys, al llarg dels quals la protagonista va transitant pel que ella mateixa en diu «camins de pedra».

«...Xom es queda assegut força hores sota l’abric dels àpats, el foc i les històries, i observa tot el que la vista pot abastar-li: les cabanes, la seva, ara just al seu davant, els arbres fruiters, les muntanyes que van canviant de color segons el punt al cel del sol que les il·lumina i el riu que no veu però que recorda, gràcies al so de l’aigua que corre. Ho esguarda tot amb atenció i sempre hi descobreix nous matisos; en els verds, en la forma dels arbres, en les cabanes aparentment iguals, però diferents. En una de les seves modestes i dificultoses caminades, trobarà una pedra. Plana, més llarga que ampla, acabada en punxa en un extrem. I la idea que anava agafant forma quan Par li va portar els bastons, quedarà perfectament perfilada en el seu cap. —Mam, necessito una pedra llarga.

"...Quan Xòmic va morir, Bora ja feia moltes llunes que havia deixat a la seva neta allò més valuós que Mam li havia llegat: la pedra amb les cabanes. La nena no va entendre fins  més endavant, i encara només a mitges, el perquè l’àvia s’havia posat tan solemne: aquesta pedra és el símbol de la nostra família i de la  nostra tribu —li havia explicat, tornant a regirar el seu cor—. Tu n’has de tenir cura i si els que venen després de tu també en tenen, la pedra parlarà de nosaltres d’aquí a milers i milers de llunes».

La portada l'ha fet una persona que potser coneixeu. Els bloguers, segur! És obra de la meva amiga Maijo Ginovart Lluís, d'Amposta, artista pictòrica i també bloguera. 

Eh que és bonica?

Doncs això, que ens tornem a trobar aviat.

ELS IMPARABLES

                                           

Fa cinc anys i mig que vaig deixar de treballar. El dia abans vaig fer una entrada al blog titulada LLIURE RIMA AMB... Hi explicava, com sempre, què em passava pel cap en un moment, en aquell cas, tan excepcional i únic. Estava contenta i encantada per una llibertat que arribava gairebé de sobte —en un tancar i obrir d’ulls havien passat quaranta anys— i que estenia al meu davant un llarg i onejant llençol, talment la mar blava espurnejant que tinc el privilegi de contemplar cada dia.

Tot i l’alegria i alguna recança, més aviat humorística, pròpia de qui contraposa la balança i s’adona que la major part del pes és al seu favor, vaig experimentar en els següents dies —van ser pocs, setmanes crec— la sensació, sobretot anant pel carrer en l’anonimat, que havia passat a la reserva i que per aquest motiu el respecte de qui em coneixia per raó de la meva feina, havia minvat. Realment —vaig pensar— has acabat la vida activa i ara comences la passiva. De seguida em va passar el rau-rau i ara quan recordo aquell sentiment em faig un tip de riure, perquè si bé és veritat que en aquell moment vaig deixar de guanyar-me el pa i podia semblar que passava a una vida més tranquil·la, el temps m’ha demostrat que anava errada.

Jo, suposo que com la majoria de les persones de la meva edat, si hagués de mesurar el grau d’activitat actual i comparar-lo amb la de quan treballava, diria que ha augmentat. Per favor! Si hi ha dies que m’he de posar el despertador un parell d’hores més aviat per fer front al dia que tinc per davant! Que si no fos per l’agenda seria incapaç de recordar tot el que he de fer durant el dia! Que hi ha dies que a la primera no aconsegueixo recordar què vaig fer ahir ni amb qui vaig estar! Doncs això, tranquil·la, tranquil·la... més aviat no.

Diuen que l’amor mou el món i hi ha qui diu que qui el mou són els diners, però ... que va! Qui mou el món són els avis. Els avis, que fem mil activitats amb la il·lusió de qui aprofita les oportunitats, que anem de viatge i mantenim en peu el ram de l’hostaleria i el transport, que tenim cura dels nets i tenint-ne dels nets en tenim dels fills, que fem voluntariat i regalem generosament hores i hores de treball que mai no podria pagar cap empresa ni cap estat. Si algú que no conegui aquest món ho dubta, millor que no ho hagi de comprovar, que si els avis imparables fem un dia de braços caiguts, el món s’atura, segur.

Estic parlant dels avis que conec, a part de mi mateixa. Són els avis del meu país. I a aquests se’ls ha d’afegir des de ja fa un any i mig una nova activitat-funció-objectiu: la lluita. Ep! No pas la lluita armada, sinó la lluita per la llibertat, pel dret a decidir, per la independència, per la república. En moltes ciutats i pobles de Catalunya es mantenen al peu del canó i no un dia de tant en tant, sinó cada dia. Objectiu prioritari: exigir la llibertat dels presos polítics. Trobades, xerrades, cantades, conferències, silencis, dejunis, plantades davant de l’antiga presó de Tarragona, silencis davant dels Jutjats... i me’n deixo. Alguns dels grups s’apleguen en el que s’anomena “La taca d’oli”, mai tan ben dit i que s’escampi! I és veritat que al país hi ha manifestacions freqüents on hi assisteix molta gent, però els avis mantenen la torxa encesa ben alta, dia rere dia, i estic segura que ni la deixaran apagar, ni permetran que baixi fins que arribem on volem arribar.

Ja fa dies que la faig aquesta reflexió i avui m’he decidit a escriure-ho. Hi ha hagut un desencadenant, tanmateix. Dimarts passat els avis de Tarragona, la 3ª Joventut per la República, em van convidar per parlar de les meves columnes d’opinió al setmanari local Notícies TGN. En elles només hi faig això, expressar la meva opinió que, pel que vaig poder comprovar, és una opinió compartida per molta més gent que no em pensava. És aquesta sintonia el que em fa sentir afortunada, em rescabala dels disgustos que, des de fa un temps, expressar la lliure opinió, comporta i m’anima a seguir explicant-me sobre aquest tema, també fins que arribem on volem arribar.

Des d’aquí els dono les gràcies per haver-me convidat, per haver-m’ho fet saber i per fer-me adonar una vegada més que junts som imparables.