Blog per compartir tot allò que m'inspira, sempre amanit amb el que jo en dic salsa-ficció.
dissabte, 11 de maig del 2019
LA IMPOSSIBLE HO FA POSSIBLE
Etiquetes de comentaris:
camins de pedra,
La Impossible,
Rocco
dijous, 2 de maig del 2019
FINS I TOT PER MENTIR
Quan
vaig escriure aquí EL MEU JUDICI, a un mes d’iniciar-se el judici al Suprem, vaig
pensar que periòdicament faria la meva crònica, però caram! Van començar els guàrdia
civils i els policies nacionals i em
pensava que no acabaven mai. Pitjor que
els Smith de la pel·lícula “Matrix”, lluitant amb el Neo; en tombava dos i
n’apareixien quatre.
Com una plaga. Aquests s'amagaven darrere les ulleres fosques; aquells, darrere un número, sense cara. Tots idèntics, tots amb les mateixes paraules, tots atacant amb la mateixa arma. No
cal esmentar-la, ja sabem quina és.
Ja
han acabat i si alguna cosa s’ha pogut constatar en les seves declaracions és
que fins i tot per mentir es requereix un mínim coeficient intel·lectual.
Aquells que suposadament hi arribaven —dic
jo que per això devien tenir càrrec— se’n sortien a dures penes. La resta feien més pena que
ràbia. I això que de ràbia en feien una estona. Tanta seguretat en les respostes als fiscals —la seguretat de la lliçó ben apresa— i en les respostes als advocats de la defensa, se’ls
desmuntava l’argument a la primera pregunta. La majoria de sobte havien perdut
la memòria. Perdre la memòria és sempre el recurs fàcil. N’hi havia que
s’embolicaven fins a l’extenuació, sobretot l’extenuació del fiscal Cadena que,
amb un llenguatge corporal inevitable,
es posava les mans al cap com qui s’arregla els cabells, però amb una tal
intensitat que jo crec que intentava apariar-se les idees: dubtaven, es
contradeien, es posaven en evidència i donaven una trista imatge, tant per la
valentia com per la credibilitat, d'algú que se suposa té com a funció protegir els espanyols.
Com aquell que tota l’estona deia que havia rebut impactes de pedra i quan ja
li mancava l’aire només d’haver de “recordar” allò que no podia recordar, i
Marchena li pregunta “una pregunta muy simple, mire” si ha rebut o
no algun impacte, diu que no. Quina vergonya!
No és gens estrany que s'amaguin ara que no tenen cap arma a les mans. |
Després hi havia els que hi van
anar decidits a explicar una pel·lícula de terror, horror, pànic: llançament
d’ampolles —De plàstic? Plenes? Buides? És una pregunta que em faig des
que sento parlar de llançament d’ampolles—, cons voladors, tanques —una multiplicada per vint fa més impressió, i sembla que fins
i tot un nen de tres anys pot aixecar-la—,
mossegades, travetes, pessics, cops de puny, contusions —sense informe mèdic—, cops
de paraigua, motos llençades al damunt —també en plural— mirades d’odi a
l’estil País Basc... I aquí arribem a un altre estadi, aquell que els
escriptors anomenem l’atmosfera. Es tracta d’emprar paraules que ens
submergeixin de ple en l’ambient, tipus revuelta,
amedrentar, tumulto, masa, violència, crispación, asalto, murallas humanas,
ambiente pre-revolucionario...
I malgrat tot, els vam veure! |
Ja podeu entre tres??? Teniu un nom i el sap tothom. |
Per dir mentides
se n’ha de saber (parla l’experta): mentida justa en el moment just. L’excés o
el destemps genera desconfiança i qualsevol amb criteri —i sense interessos
creats és clar— s’adona que estàs mentint. Això d’haver vist la Carme Forcadell
dins del cotxe oficial movent la mà per agitar la massa no té pèrdua, sabent
com sabem que no és veritat. I el president Torra a la nau de Bigues i Riells?
Els que van analitzar els correus, Déu n’hi do, també! Aquests no sé si
mentien, aquests potser el problema el tenien en el coeficient. Perquè no hi
havia cap correu comprometedor, que si hi arriba a ser, segur que tampoc no el
troben. Mira que analitzar els correus rebuts pels acusats... I què tal Baena,
“Tàcito”, processat no sé quan per delicte d’integritat moral? “Yo no
me chapo el informe del fiscal”, va dir. No, si ja s’entén prou bé que, amb
un vocabulari com aquest i una mandra manifesta per llegir, hagi escrit
l’atestat que ha escrit, un atestat criminal ple de mentides —tu sí que en
saps, Baena— per demostrar la sedició i la rebel·lió que no va existir, i per
tant indemostrable, però que manté nous persones empresonades des de fa més
d’un any. A banda d’atemptar contra la integritat moral, no tens consciència,
Tàcito? Queda tàcit que no.
Etiquetes de comentaris:
guàrdia civils,
mentides,
policiea,
violència
dimecres, 10 d’abril del 2019
CAMINS DE PEDRA
Fa dies que no puc escriure al blog. Vaig atrafegada perquè divendres presento llibre nou. A Tarragona, la meva ciutat, i és la primera presentació.
Esteu convidats, és clar! |
El llibre es diu CAMINS DE PEDRA. Consta de sis relats encadenats que segueixen el periple a través de la història d'una pedra real, de fa catorze mil anys, trobada en una excavació al Molí del Salt, al meu poble.
Aquesta! |
No em puc estendre gaire més, però afegiré aquí la sinopsi de la contraportada que ve a ser el que podria explicar jo. En aquest cas, us estalvio paraules.
L’any
2013 un equip d’arqueòlegs de la Universitat Rovira i Virgili, en l’excavació d’un
jaciment paleolític al Molí del Salt, al terme de Vimbodí i Poblet, va fer una
troballa que revolucionava el coneixement de l’art a la Prehistòria. Era una
pedra on hi havia representades set cabanes similars. La pedra representava la
primera reproducció artística d’un grup social i un dels primers exemples de
paisatgisme, ja que per una banda mostrava la forma de vida dels caçadors, i
per l’altra, els gravats reproduïen allò que l’artista veia al seu davant. Una
de les conclusions a què van arribar els arqueòlegs és posada en dubte en
aquest llibre.
La
pedra, objecte real, ha donat lloc a aquests sis relats de ficció que, situats
sobre contextos històrics diferents,
abasten un període de catorze mil anys, al llarg dels quals la protagonista va
transitant pel que ella mateixa en diu «camins de pedra».
«...Xom
es queda assegut força hores sota l’abric dels àpats, el foc i les històries, i
observa tot el que la vista pot abastar-li: les cabanes, la seva, ara just al
seu davant, els arbres fruiters, les muntanyes que van canviant de color segons
el punt al cel del sol que les il·lumina i el riu que no veu però que recorda,
gràcies al so de l’aigua que corre. Ho esguarda tot amb atenció i sempre hi
descobreix nous matisos; en els verds, en la forma dels arbres, en les cabanes
aparentment iguals, però diferents. En una de les seves modestes i dificultoses
caminades, trobarà una pedra. Plana, més llarga que ampla, acabada en punxa en
un extrem. I la idea que anava agafant forma quan Par li va portar els bastons,
quedarà perfectament perfilada en el seu cap. —Mam, necessito una pedra llarga.
"...Quan
Xòmic va morir, Bora ja feia moltes llunes que havia deixat a la seva neta allò
més valuós que Mam li havia llegat: la pedra amb les cabanes. La nena no va
entendre fins més endavant, i encara
només a mitges, el perquè l’àvia s’havia posat tan solemne: aquesta pedra és el
símbol de la nostra família i de la
nostra tribu —li havia explicat, tornant a regirar el seu cor—. Tu n’has
de tenir cura i si els que venen després de tu també en tenen, la pedra parlarà
de nosaltres d’aquí a milers i milers de llunes».
La portada l'ha fet una persona que potser coneixeu. Els bloguers, segur! És obra de la meva amiga Maijo Ginovart Lluís, d'Amposta, artista pictòrica i també bloguera.
Eh que és bonica? |
Doncs això, que ens tornem a trobar aviat.
Etiquetes de comentaris:
camins de pedra,
Maijo,
portada,
Xom
dijous, 21 de març del 2019
ELS IMPARABLES
Fa cinc anys i mig que vaig deixar de
treballar. El dia abans vaig fer una entrada al blog titulada LLIURE RIMA AMB... Hi explicava, com sempre, què em passava pel cap en un moment, en
aquell cas, tan excepcional i únic. Estava contenta i encantada per una
llibertat que arribava gairebé de sobte —en
un tancar i obrir d’ulls havien passat quaranta anys— i que estenia al meu
davant un llarg i onejant llençol, talment la mar blava espurnejant que tinc el
privilegi de contemplar cada dia.
Tot i l’alegria i alguna recança, més aviat
humorística, pròpia de qui contraposa la balança i s’adona que la major part
del pes és al seu favor, vaig experimentar en els següents dies —van ser pocs,
setmanes crec— la sensació, sobretot anant pel carrer en l’anonimat, que havia
passat a la reserva i que per aquest motiu el respecte de qui em coneixia per
raó de la meva feina, havia minvat. Realment —vaig pensar— has acabat la vida
activa i ara comences la passiva. De seguida em va passar el rau-rau i ara quan
recordo aquell sentiment em faig un tip de riure, perquè si bé és veritat que
en aquell moment vaig deixar de guanyar-me el pa i podia semblar que passava a
una vida més tranquil·la, el temps m’ha demostrat que anava errada.
Jo, suposo que com la majoria de les persones
de la meva edat, si hagués de mesurar el grau d’activitat actual i comparar-lo
amb la de quan treballava, diria que ha augmentat. Per favor! Si hi ha dies que
m’he de posar el despertador un parell d’hores més aviat per fer front al dia
que tinc per davant! Que si no fos per l’agenda seria incapaç de recordar tot
el que he de fer durant el dia! Que hi ha dies que a la primera no aconsegueixo
recordar què vaig fer ahir ni amb qui vaig estar! Doncs això, tranquil·la,
tranquil·la... més aviat no.
Diuen que l’amor mou el món i hi ha qui diu que
qui el mou són els diners, però ... que va! Qui mou el món són els avis. Els
avis, que fem mil activitats amb la il·lusió de qui aprofita les oportunitats,
que anem de viatge i mantenim en peu el ram de l’hostaleria i el transport, que
tenim cura dels nets i tenint-ne dels nets en tenim dels fills, que fem
voluntariat i regalem generosament hores i hores de treball que mai no podria
pagar cap empresa ni cap estat. Si algú que no conegui aquest món ho dubta,
millor que no ho hagi de comprovar, que si els avis imparables fem un dia de
braços caiguts, el món s’atura, segur.
Estic parlant dels avis que conec, a part de
mi mateixa. Són els avis del meu país. I a aquests se’ls ha d’afegir des de ja
fa un any i mig una nova activitat-funció-objectiu: la lluita. Ep! No pas la
lluita armada, sinó la lluita per la llibertat, pel dret a decidir, per la
independència, per la república. En moltes ciutats i pobles de Catalunya es
mantenen al peu del canó i no un dia de tant en tant, sinó cada dia. Objectiu
prioritari: exigir la llibertat dels presos polítics. Trobades, xerrades,
cantades, conferències, silencis, dejunis, plantades davant de l’antiga presó
de Tarragona, silencis davant dels Jutjats... i me’n deixo. Alguns dels grups s’apleguen
en el que s’anomena “La taca d’oli”, mai tan ben dit i que s’escampi! I és
veritat que al país hi ha manifestacions freqüents on hi assisteix molta gent,
però els avis mantenen la torxa encesa ben alta, dia rere dia, i estic segura
que ni la deixaran apagar, ni permetran que baixi fins que arribem on volem
arribar.
Ja fa dies que la faig aquesta reflexió i avui
m’he decidit a escriure-ho. Hi ha hagut un desencadenant, tanmateix. Dimarts
passat els avis de Tarragona, la 3ª Joventut per la República, em van convidar
per parlar de les meves columnes d’opinió al setmanari local Notícies TGN. En
elles només hi faig això, expressar la meva opinió que, pel que vaig poder comprovar,
és una opinió compartida per molta més gent que no em pensava. És aquesta
sintonia el que em fa sentir afortunada, em rescabala dels disgustos que, des
de fa un temps, expressar la lliure opinió, comporta i m’anima a seguir
explicant-me sobre aquest tema, també fins que arribem on volem arribar.
Des d’aquí els dono les gràcies per haver-me
convidat, per haver-m’ho fet saber i per fer-me adonar una vegada més que junts
som imparables.
Etiquetes de comentaris:
3ª Joventut per la República,
avis,
imparables
dissabte, 9 de març del 2019
CERVELLS DE PALLA
Ahir, Dia de La Dona vaig patir una
ensopegada amb un home, o potser hauria de dir amb dos. Soc de mena pacífica
conduint. Els que em coneixen ja ho saben. No toco el clàxon si no és per
avisar i no m’immuto encara que me’l toquin a mi; tampoc no m’altero si per carretera
o per ciutat algú fa bestieses. Jo vaig fent, encara amb el meu cotxe petit de
quinze anys.
Pujava per un carrer amb quatre
carrils, que destina un carril a cada banda a aparcament i els dos del mig a
circulació, i vaig aparcar darrere d’una filera de cotxes tocant a la vorera.
Volia comprar pa al súper del davant. Mentre baixava del cotxe, un paio em va
increpar:
—No lo dejes ahí? No ves que molesta? No va a poder pasar
nadie.
Anava a dir-li que només era un minut
i em va deixar anar sarcàsticament:
—Es igual, no? A ti te da lo mismo, a ti que más te da!
Va ser una afirmació tan categòrica i
dita amb tanta ràbia que no em vaig poder aguantar i li vaig cridar:
—A ti sí que te debe dar lo mismo...
Ves si em va treure de polleguera
l’home, que anava a afegir “Imbècil!”, però m’hi vaig repensar. Estàvem a uns
metres de distància, ell anava marxant i vaig veure que es va aturar i va fer
un pas cap a mi, sorprès, suposo, de la meva resposta. Em vaig posar dins del
súper, bastant trasbalsada perquè em va semblar que venia a pegar-me. Mentre
m’esperava a la caixa per pagar el vaig
veure passar amunt i avall tres vegades, així que vaig sortir amb certa precaució i llavors vaig
veure de què anava la història. L’home havia aparcat el seu furgó de DHL,
segurament ple de paquets per repartir, al mig del carril de circulació en
direcció contrària al meu. No estàvem alineats ni molt menys, però sí que els cotxes per passar
havien de fer una mica de ziga-zaga.
La cosa va anar així. He fet un retallar-enganxar amb la imatge de la furgoneta. Evidentment no la vaig voler fotografiar in situ. |
Poc li costava de dir-me ben dit que si
podia aparcar més amunt, que així ell no faria tanta nosa, però va escollir
l’opció de l’ofensa i gairebé de l’agressió. Més ben dit, no crec que escollís cap opció; va treure la
fúria per la boca.
Anava a buscar l’Elna a la guarderia
i mentre conduïa no m’ho treia del cap. Havia estat una impressió meva o
realment el paio m’havia tractat d’aquella manera perquè era una dona? Ho
pensava així perquè sobretot en la
darrera frase em va semblar que es referia a totes les dones: “A ti te da lo
mismo, porque a las mujeres os da lo mismo molestar”. No en tenia prou amb això
que per la carretera un conductor em va avançar i em va fer banyes amb els
dits. No sé si era pel ruquet descolorit que porto enganxat al cotxe, o per un
altre adhesiu d’Òmnium de l’any de la picó, “És normal voler un país normal”, o
pel meu cotxe vellet o perquè... era una dona! Jo ja estava tocada per l’altre
incident i vaig anar descabdellant la meva reflexió. La comparteixo:
Hi ha un sector d’homes —sé que és petit i espero i desitjo que amb el temps arribi a
desaparèixer— que, a diferència del seu puny de ferro i el seu cor de pedra,
tenen el cervell de palla. En la seva evolució haurien quedat estancats entre l’Homo
Erectus i l’Home de Neanderthal, període importantíssim en el qual sembla que el
cervell humà es va començar a modificar i a guanyar pes per convertir-se en el
que és ara. Els homes de cervell de palla segueixen considerant les dones un
zero a l’esquerra. I no només això, els homes de cervell de palla, com més ens
reivindiquem, sortim al carrer, denunciem, com més ens empoderem, més s’encrespen,
s’enfelloneixen i més se’ls puja la sang al cap.
Què li devia passar a l’home de cervell
de palla que ahir, Dia de la Dona, per poc em pega? Potser en llevar-se al matí
va posar la ràdio i: “Ya estan otra vez estas
gilipollas con el cuento! Potser ho va pensar, ho va dir, ho va cridar quan se
li va il·luminar el seu cervell de palla i es va adonar que a la millor algun
dia inclús una dona li passaria al davant, que tal vegada arribaria el moment
que no podria descarregar la seva frustració constant ni en una dona. Hores més
tard em devia trobar a mi. Igual no vaig ser la primera, no ho sé.
Els homes de cervell de palla, senten
i veuen les dones clamar pels seus drets i es diuen que a ells una dona mai no
els passarà la mà per la cara i si les del carrer són una amenaça i li fan por,
qui serà millor boc expiatori per fer-se-la passar que la que poden enganxar de
nit i violar o la que tenen a casa i maltractar? “Apa! deuen dir —quan acaben el seu acte d’afirmació—. Igualtat de gènere a mi?
Missatge per als homes de cervell de
palla, els que menyspreen i insulten, els abusadors i violadors, els maltractadors
i assassins:
Les dones, amb les nostres
reivindicacions incorporades, hem vingut per quedar-nos. Si teniu algun
problema d’autoestima, aneu al psicòleg; si penseu que estaria bé, força bé,
violar una dona, per iniciativa individual o en manada, aneu al psiquiatra; si penseu
maltractar la dona que un dia vau estimar, doneu-li una pallissa al vostre
millor amic, i si us penseu suïcidar després de matar la dona que us estima,
feu-ho abans i, si pot ser, que sigui de bon matí. Serà un dia més amb un cervell
de palla menys, els homes bons podran aixecar el cap que han d’acotar cada vegada
que amb les vostres accions els feu avergonyir de pertànyer al mateix
col·lectiu que vosaltres, les dones podrem anar pel carrer lliurement i viure
en pau a casa i el món podrà anar endavant amb més dignitat.
Etiquetes de comentaris:
cervell de palla,
empoderem,
homes
diumenge, 3 de març del 2019
EL MEU JUDICI
Aquests
dies estic fent una cosa que mai no hauria dit que faria. Tant criticar els que
es passen hores mirant capítols i més capítols de sèries i ara jo no em moc de
davant del televisor en tot el dia, tres dies a la setmana. El judici és
apassionant. I estic segura que en un moment o altre se’n farà pel·lícula, o
potser millor, sèrie. També podria ser que se n’escrivís un llibre i que quan
arribem on volem arribar, fos “el nostre llibre” a la manera de la llegenda de
Gilgamesh, els dotze treballs d’Hèrcules o el conte bíblic de David contra
Goliat. Ni el llibre blanc de la
independència, ni l’Enfocats; nosaltres tindrem “El judici”.
Foto: El Periódico |
Ja em
permetreu que faci broma amb un tema tan seriós. La veritat és que a cada
declaració de la nostra gent se m’eixamplava una mica més el cor i quan va
acabar de declarar la Carme vaig fer una alenada completa. Em vaig dir —sense atribuir-me cap mèrit, ho deia tothom— que no agafés tant d’aire que a partir d’aleshores
arribarien les garrotades. Però heus aquí que ja han declarat una vintena de
testimonis i de moment ningú no ha pogut demostrar res: ni rebel·lió, ni
sedició, ni malversació i és que si no hi van ser no es poden demostrar, oi?
Potser com a molt, desobediència, que encara està per veure.
Ara
tornaré a fer d’advocada del diable, com amb els mossens. Ja tinc la jugular
preparada per si us hi voleu llençar. Trobo que en tota la sala l’únic suposat
adversari que està al nivell dels acusats i les seves defenses és el jutge
Marchena. Està en tot, no se n’hi escapa ni una, renya a qui ha de renyar
i té un punt. Vull dir... un punt... un
punt de seductor. I un altre d’autoritari. La passió no m’ha de treure la raó.
Tampoc és que sigui gaire difícil despuntar entre aquella munió de
representants de la llei. A la taula del tribunal, a part del que sempre
somriu, els altres estan ben avorrits. Sort que de tant en tant el Marchena
deixa posar un vídeo —que no sigui massa llarg, que sigui
imprescindible— i els magistrats giren el cap i es dessonillen. Increïble
per estar jutjant onze innocents per rebel·lió, no? A la banda de l’acusació,
el nivell no millora. Entre els fiscals hi tenim l’enigma dels siete coches devastados, i
el cono volador com a proves
d’autèntica violència —De qui?—, la factura pro-forma que no
justifica cap pagament, el correu del Savi
Strubel que el Jordi Sánchez no ha rebut mai, la recerca infructuosa per
part del Paco de documents provadors dels delictes, el document amb que el
fiscal pretén acusar, escrit en un idioma que no entén i que li ha de traduir
l’acusat, el poc coneixement del dret parlamentari per part de la fiscal
Madrigal,
que xoca amb l'enorme coneixement que en té la Carme, |
l’argument d’un ull buidat amb pilota de goma per un agent, en
legítima defensa per haver llençat l’agressor una tanca enlaire. Increïble
aquest nivell de preparació d’un judici que pretén condemnar onze innocents! Parlem
de l’advocada de l’estat. Les seves preguntes de mitja pàgina se les han
d’organitzar a consciència in situ els declarants per poder-les contestar i ni
el mateix Marchena no les entén —El interrogante, vamos, ponga el interrogante! (que
tinc pressa, caram!) —. La picabaralla entre el president i
l’advocada no té pèrdua. Increïble la poca capacitat d’aquesta dona per
sintetitzar els cinquanta mil folis del sumari que pretén condemnar onze innocents!
És clar que fàcil no deu ser! Encara rai que les penes que demana l’advocada
són “sensiblement” inferiors a les de la fiscalia i les de VOX. VOX! No me’n
recordava. Estan fent unes intervencions tan anodines que si el judici ha de
ser un trampolí electoral, ves que no quedin capbussats en el fang de l’oblit;
si a la resta els falta nivell, els dos voxians no arriben al mínim. Increïble
que demanin vuitanta anys per a onze innocents! Voleu dir que coneixen la
magnitud de vuitanta anys? Voleu dir que van arribar a comptar fins a vuitanta
a primària? Apa, aneu-vos-en amb el vostre odi a fer punyetes, a parir panteres,
a fregir espàrrecs, a prendre vent! No se m’ocorren més llocs per engegar-vos,
que sinó continuaria.
Foto: DiariMes |
El
que aquesta gent, tots els que acusen, troba incomprensible és que les urnes
apareguessin del no res sense cap despesa pública, que les escoles fossin
ocupades per pares, mares i mestres espontàniament, que la gent acudís a milers
a la Gran Via el 20 de setembre, que l’1 d’octubre ens poséssim dos milions,
dues-centes vuitanta sis mil, dues-centes disset persones davant dels cossos de
seguretat a rebre les seves patacades amb les mans aixecades i obertes i sense
poder-nos defensar amb res, que ens haguem mobilitzat permanentment des que els
Jordis van entrar a la presó i que quan es necessiten diners per la causa
sempre s’aconsegueixin. I tot, sense cap coacció, sense amenaces, amb pacifisme
i generositat. Som així, senyors jutges, i segurament no ho entendreu mai. No
sé si ho portem a l’ADN com va dir el Jordi Cuixart, però som així. Increïble,
eh que sí?
"Mi voluntad ya no es salir de la prisión"
Foto: El Nacional.cat
Anem
a les declaracions dels inductors ocults —ocults
amb focus halogen incorporat— d’aquest judici. Vicepresidenta: somriure
fatxenda de riure-se’n a la cara dels catalans, mire usted i no me acuerdo;
president: no lo sé, no me consta, no lo
recuerdo, mire usted i 155, claro, para
defender la unidad de España; amo
de les claus de la caixa: si abrir un
local para hacer un acto ilegal no es malversación, qué lo serà? El
propietari de las armes de guerra: no lo
sé, no lo recuerdo, yo no fuí i el
Mayor Trapero no estaba muy conforme con Pérez de los Cobos. Crec que
qualsevol que vegi el procés amb imparcialitat pot donar fe que l’ex-gobierno anava amb embuts i feia aigües,
més ben dit s’enfonsava; cadascun segons el propi tarannà, amb les seves respostes evasives
compartien una emoció:
la por. Saben que no ho han fet bé, que s’han saltat la llei innombrables
vegades i ara precisament han de parlar davant de la llei. Potser encara no,
respondre-hi, però tot arribarà. La seva impunitat i matusseria contra Catalunya serà jutjada i sentenciada. No sé
si a l’estat espanyol, però ja ho està essent a tot el món.
I
ara, un calorós homenatge als cognoms dels acusats que estan provocant una
allau d’intents no reeixits de pronúncia per part dels acusadors, que només
parlen la llengua oficial del Tribunal Suprem: els Rul, Fon, Turul, Forcadel, Yunqueras, Cusar, Merisel. Entenc que
aquesta podria ser una de les causes del desconcert dels fiscals i de VOX. Un
judici múltiple i amb un seguit de noms i cognoms que ni posats a posta per
fer-los emabarbussar només començar a parlar. Suposo que hauran de buscar algun
atenuant per la pèssima preparació i nefasta exhibició de la feina que els han
assignat. No em cansaré de dir-ho: Increïble que nou innocents portin, alguns
cinc-cents dies, d’altres un any, a la presó, acusats d’un delicte que en
divuit dies de judici encara ningú no ha pogut provar que han comès! I no només
és increïble. Estic en el grau més alt de la indignació!
Quan
m’hagi passat, penso anar a Barcelona i demanar que em deixin pujar al terrat
de la Conselleria d’Economia. Ara que ja sé com són les cases de l’Eixample —gràcies, Jordi Turull— i que el Teatre
Coliseu és al costat de la Conselleria, tinc ganes de seguir els passos de la
Secretària Judicial que va haver de fugir perquè a fora cremava tot. No ho sé,
com que veig que tots els acusadors en parlen com una prova decisiva i
definitiva de la violència del 20 de setembre, m’han agafat unes ganes
terribles d’anar-hi.
L'Eixample deu ser això, no? Foto: La Vanguardia |
Però la Conselleria d'Economia serà, per sempre més,, això |
Rellegeixo el que
he escrit i veig que potser seria més adient que aquest post es titulés “El
judici increïble”, però ho trobo poc original. Aquest judici i tot el que l’ha
originat és des del primer instant de la seva gènesi, increïble. Prefereixo el
títol que li he posat perquè això no és altra cosa que la meva impressió del
judici.
Si l’escrivís jo
el llibre, el nostre llibre, aquest podria ser el primer capítol. Avui ho he
fet molt llarg, ja ho sé, però he de manifestar en descàrrec meu, senyories,
que amb tot el que tinc per dir, ben bé n’hauria pogut escriure dos. O tres.
diumenge, 10 de febrer del 2019
ELS MEUS MOSSENS
Que vagi per davant que no pretenc
fer broma amb un tema que ha dut sofriment, pel que s’està veient, a tanta i
tanta gent, però ja porto uns quants dies escarbotant-me la memòria per veure
si trobo algun indici d’abusos en les relacions que he tingut amb els capellans
al llarg de la meva vida.
En faig un repàs ràpid i m’apareix el
mossèn que em va batejar i donar la primera comunió, anys seixanta; estava en
un estadi més elevat que els feligresos i no recordo que mai se m’atansés per
res més. El mossèn que el va succeir era eixerit com un pèsol; jo devia tenir deu
anys, però recordo l’estimació de tot el poble, no sé si de les dones, més; de
la nit al dia el van canviar de parròquia i el van portar lluny; tothom es va
disgustar molt i al cap de poc fins i tot es va muntar un autocar per anar-lo a
veure; no sé què devia passar i em venen ganes d’esbrinar-ho. El tercer era,
literalment, un sant baró; li agradava la muntanya com a molts capellans i a la
meva colla i a mi ens va portar d’excursió per tots els paratges i cims del
terme;
Per exemple al cim de La Pena Foto: Richard Martín Vidal http://www.larutadelcister.info/stub-76 |
també va ser la primera persona que va esperonar la meva consciència de
país i de llengua; posaria la mà al foc per ell, sobre el tema que
m’ocupa, i crec que no em cremaria. N’hi va haver un altre, no era rector del
poble, pel qual ja no li posaria amb tanta seguretat; no per abusos en la meva
persona, ni per haver-ne estat testimoni, sí per gestos i comportaments que no
explicaré aquí perquè, en no estar totalment segura del seu significat, no
seria just; però sí que no li donaria tota la confiança. El mossèn que em va
casar i que va batejar els meus fills, penso que també era un home recte,
d’idees raonables i amb qui s’hi podia conversar de tu a tu. Finalment, dels
capellans que vaig conèixer per raó de la meva feina, un tenia força ploma, dos
eren molt avariciosos, un altre tan tractable i planer que el dia que em va dir que era
capellà em va costar de creure i el darrer, una eminència en estudis i saviesa,
però també en humilitat i senzillesa; tal com, pensava jo, haurien de ser tots.
Ningú podrà dir de mi que soc
missaire. Soc creient, però ja fa molts anys que no practico i, lluny de
defensar l’Església, li veig molts defectes i no em mossego la llengua a l’hora
de parlar-ne. Tant que des que vaig publicar “El silenci de Vallbona”, tot i
que de moment encara no m’han excomunicat, diria que soc persona non grata al
monestir de Vallbona i podria ser que, igualment, al de Poblet. I que consti
que jo escric ficció, però suposo que és inevitable reflectir el meu pensament
en el que escric.
Dit això, vull trencar una llança a
favor dels religiosos. Si en una mostra de nou capellans que han passat per la
meva vida, només un aixeca les meves sospites sobre els abusos i ni en
tinc la certesa absoluta, penso que és injusta pels capellans honestos i
íntegres la situació que els toca viure i que ara molta gent vulgui posar-los
tots en el mateix sac.
Ara bé, l’Església no només ha de condemnar els abusadors, sinó que ha de
reflexionar sobre l’origen del problema. El vot de celibat, que no sé en quin
moment es va treure de la màniga és, al meu entendre, la causa principal dels
abusos a menors. La capacitat de continència sexual no és la mateixa en els
homes que en les dones —i ja se’m poden
llençar les feministes a sobre— i una repressió continuada dels instints i
desitjos sexuals deu portar a treure’ls d’aquesta manera tan ignominiosa i de
conseqüències tan greus per a les víctimes. Que hi jugui una posició de poder
de l’abusador respecte a l’abusat i que des d’aquesta posició s’esculli les
víctimes més vulnerables i desprotegides, per mi és secundari. L’origen de
problema és la repressió i no puc entendre com és que l’Església no ho
reconeix. Espero que aquest allau de denúncies que han permès descarregar el
seu dolor a qui ha patit els abusos, però també tornar-lo a reviure, faci
emprendre canvis a l’Església, independentment de condemnar amb contundència
els abusadors, cosa que hauria de ser ja inqüestionable. I ja posats, que abordi altres temes i altres
canvis, que prou que convé.
En la foscor i sense aigua les flors es marceixen |
Foto: coc.koriko.blogspot.com Cal que neixin flors a cada instant. Sempre i a tot arreu. També a l'Església. |
Subscriure's a:
Missatges (Atom)