EL LLORO

 

 

A la meva amiga Montse se li va escapar el lloro. Bé, el lloro era de la seva mare, però pel cas és igual perquè el tenien com de la família. Era un lloro Yaco, de color gris, amb la cua vermella i feia nou anys, tota la seva vida, que vivia amb la mare de la meva amiga. El temps, però, poc importa. Davant les ànsies de llibertat és igual que passin nou anys com tres-cents, que el desig sempre batega. Si ho sabrem nosaltres!

Es deia Roky i, com el llegendari boxador nascut a Hollywood, era tenaç i lluitador. Que li preguntin sinó, a la tanca de la gàbia.

El Roky compartia l’espai amb un canari i amb una cinquantena de plantes que potser li concedien la bella il·lusió, que per herència genètica havia de recordar, de sentir-se en l’hàbitat tropical africà que li era propi. També amb el gos Terry i la gosseta Maia. Però el Roky era diferent perquè...

            – Bon dia, Roky – li deia la mestressa.

            – Bon dia, bon dia – repetia ell.

            – Quin sol més maco que fa avui – comentava ella.

            – Sol, solet, vine’m a veure, vine’m a veure...

            – Avui juga el Barça, eh?

            – Barça, Barça! Blau grana al vent, un crit valent...- cantava el Roky amb una perfecta entonació.

I quan sonava el telèfon:

            – Ring, digui’m, riiing, digui’m!

I el timbre:

            – Qui hi ha? Qui hi ha? – la segona, amb contundència.

Ves si no havia d’entristir tota la família una pèrdua així! Per això es van posar tots en marxa i van decretar l’estat d’emergència a la recerca del Roky.

            – I si ens l’han segrestat? – va dir la germana. Allò que més estimem , ens fa por que tothom ho cobegi.

            – Doncs... pagarem un rescat! – la mare.

            – Sí, però quan?

            – El que sigui!

            – Home, el que sigui, el que sigui... – la Montse, mare de família nombrosa – que jo me l’estimo molt el Roky, però el que sigui, quant és?

            – Si us plau! – el germà – que de moment ningú no ha dit que l’hagin segrestat. Si us plau, quin estrès!

Amb aquesta paraula n’hi va haver prou perquè tots recordessin la frase, cada cop més freqüent, del Roky:

            – Estic estressssat!

I tots més que mai van pensar que l’havien de trobar i que s’havia d’aparcar la histèria .

La meva amiga va posar anuncis a Internet a vàries webs, entre elles “Aus perdudes” i la va sorprendre la quantitat d’aus que es perdien cada dia. Una ombra de pessimisme va envair-la. ‘ I tots aquests ocells s’arriben a trobar?’. Però ràpidament va dissipar els seus temors i va perseverar en la recerca. Van escampar cartells pels carrers propers, van preguntar pel veïnat. Algú l’havia vist al caixer del Banc de Sabadell. No parava de dir:

            – Euro, euro, euro...

Però sense targeta, al caixer no hi podia fer res, i sense diners, al banc tampoc i al final el van veure marxar decebut, potser buscant un lloc més humà.

Si algú, amb intenció de poder-lo localitzar,  preguntava:

            – I com és el Roky, com és?

            – És... és... és únic. El Roky és únic, excepcional! – en això coincidia tota la família.

De fet, no sé perquè parlo en passat perquè, estimats meus,  el Roky no era sinó que és i no es va perdre per sempre, sinó que el van trobar.

Es veu que el molt punyeter havia volat cap a una de les poques zones verdes de Tarragona. Però qui s’ho havia de pensar! Tant lluny de casa... i en direcció a Reus!!! La qüestió és que uns veïns del parc el van trobar i se’l van endur a casa. Van comprar-li una gàbia i el nen de la casa estava amb el lloro que no hi cabia de content, però l’honradesa no els deixava estar tranquils i algú els va recomanar que miressin a Internet.

Quan la Montse el va anar a buscar ja havia mossegat tota la família, que ni el Luís Suárez,  aquest que mossega quan juga a futbol. I perquè el Roky també estava  tot commocionat i li faltaven les paraules, que sinó els hi hauria dit:

            – Què heu fet, insensats? Que jo no m’he escapat d’una gàbia perquè em tanquin en una altra, eh?

Però per comptes de dir res, no havia amollat paraula i estava més enfadat que un mico.

Quan va sentir la veu de la Montse, de seguida va dir:

                 – Roky, sóc el Roky.

I quan li va donar una cirera:

           – Bo, està bo! – que ja devia tenir gana, pobre.

No cal dir que l’alegria de tota la família va ser majúscula. El fill pròdig havia tornat a casa. I crec que la de la família que l’havia trobat, també, perquè la consciència els començava a pesar i un lloro que no parla, que mossega i que està enfadat... què vols que et digui?

No parlava, però escoltar sí que devia escoltar amb atenció perquè ha adquirit paraules noves que repeteix a tothora: 

     – Un lloro, és un lloro!!!

     – Ui, m’ha mossegat...

I ell mateix se’n riu 

     – Ha, ha, ha, ha!

           

CAPGIREM-HO

Passa que a vegades la vida, el destí, potser Déu? ens té preparades unes proves de resistència, física alguns cops, psicològica d’altres, que ni en els nostres pitjors malsons ens les hauríem imaginat. Passa que sovint no hi tenim res a fer i ben poc a dir perquè difícilment hi podrem intervenir i capgirar-ho. I és que algú ja ha decidit per nosaltres.

I encara que sembli que estic a punt d’abocar aquí les meves penes i fer-vos partícips de les meves afliccions... doncs no! Aquesta setmana no té espai per lamentacions particulars ni tampoc col·lectives. Aquesta és la setmana en la qual es demostra que la unió fa la força i que el que fa tres-cents anys semblava inexorable, ara es pot capgirar. Això sí que es pot capgirar.

No puc fer ara un tractat d’història, que tampoc no en sabria, i per sort cada vegada se’ns en fa més divulgació de la nostra història. Només esmentaré els fets destacats que em venen a la memòria. L’any 1714 el borbó Felip V va decidir posar-nos de genolls amb les mans lligades a l’esquena. Fins dos-cents anys més tard, Catalunya no va tornar a intentar un altre autogovern; ho va fer amb la Mancomunitat, que va aguantar onze anys, fins a ser suprimida el 1925 per la dictadura de Primo de Rivera. Franco, quan va guanyar la guerra, va represaliar els republicans, però els catalans més; per això va fer afusellar Companys, i molts més, ens va prohibir la llengua i molt més i ens va assenyalar com l’enemic públic número u de la Unidad de España, que ja és prou per entendre-ho tot.  Després els diferents governs espanyols des de la transició, s’han anat aprofitant de nosaltres, sota la fantasmada dels pactes – i ara estic ben confosa perquè no sé què pactava el que pactava, ni a qui beneficiava el pacte – Qualsevol govern espanyol, tant se val la tendència, ens ha tractat igual de malament: amb prepotència i amb menyspreu. Som terra de conquesta i amb això està dit tot. Llàstima que som una terra de conquesta i uns ciutadans conquerits que a ells els permeten de viure molt bé! Amb tot,  el govern d’Aznar primer i el de Rajoy ara, val a dir que encapçalen el rànquing del maltractament a Catalunya.

Per tercer any consecutiu ens manifestarem davant del món massivament i pacífica. Aquesta vegada amb la Ve baixa de Veu del poble i de Votar en llibertat. I España què farà? M’imagino el hehehe de Montoro i el hihihi de Rajoy els dos primers anys, però aquest any potser els caurà el somriure a terra i a canvi amenaçaran i s’estriparan la túnica davant la nostra propera, inevitable i aberrant gosadia: fer una consulta per saber què volem els catalans. España no ens estima, però tampoc no ens deixa anar i demostra molt poca intel·ligència emocional – ja no parlem de intel·ligència intel·lectual – tibant tant la corda. Nosaltres no volem posar de genolls ningú, no volem reprimir cap cultura ni prohibir cap llengua, no volem cap imperi. Només volem, i recordo l’entranyable Dharma “viure en pau – i afegeixo en llibertat – i a quatre desgraciats no els dóna la gana”.

Tant de bo aquesta sigui la nostra darrera commemoració d’una derrota, tant de bo els indecisos ho acabin de veure clar. Tant de bo aconseguim capgirar la història!

I deixeu-me afegir aquestes, avui 15 de setembre, que seran, segur, les que donaran la raó al meu darrer paràgraf. Aquesta:

I aquesta

I aquesta!!!

HOLA!

Benvolgut lector, fa dies que no puc dir.te res de nou i no es perquè no hi hagi novetats a la meva vida. No pensis que t,he abandonat . Un greu problema familiar m, impedeix mantenir el contacte. Els hospitals, ja m,ho havien dit, xuclen la vida. Per ser exactes, gairebé no hi ha vida o no té res a veure amb la que hi havia abans. No vull abandonar.te pas. Sento que si t,abandono a tu, jo també m,abandono. Intentaré seguir en la mesura que pugui. Escriure les meves llargues històries al mòbil em resulta difícil, però ara mateix és el meu únic contacte amb el món. I es que l,amic ET tenia rao: mi casssa, teleefono. Mi casssa ara mateix, no, però el teleefono VA de conya.

LA BELLA LILA

Ara que fa mig any de la presentació del gos de la meva filla, ara que fa tanta calor que els dits s'enganxen al teclat i les neurones s'enganxen entre elles,  ara que les fotos de la Lila amenacen de bloquejar-me el mòbil... ara és el moment de complir la promesa que vaig fer de fer una entrada amb fotos de la Lila.

Si bé una imatge val més que mil paraules, no sóc capaç de fer un post sense paraules. Espero que entre les poques paraules i les moltes imatges us feu una idea de totes les meravelles que és capaç de fer la meva gosseta, perdó! la gosseta de la meva filla.

La volien petita i ho era...

Mmmmm...

Zzzzz...

No puc, no puc...

La meva orella inquieta

Esgarrapo el que puc

Quina mania amb voler-me fer obrir els ulls

... i s'ha fet gran, molt gran.

 

 

Però em sembla que se l'estimen igual.




Sinó no li canviarien el llit tan sovint.

Quan l'operació d'estètica

De ren del Pare Noel

Pobreta! Mal a la poteta.

Queda clar que no hi cap

I aquí quasi que tampoc

Tant no creixerà, no?

 

La veritat, enlloc no s'està tan bé com a terra

Amiga dels seus semblants

Hummm! Quina bona olor que fas avui, Nira.

I fins i tot dels gats de la meva amiga Amèlia

Mirades d'amistat, si o no?

L'amic Tito

 

i l'amic Tit

De fet només es coneixen virtualment, però no ha de canviar pas res, oi? quan ho facin personalment.


Saltar els desnivells?

Ni abans ...

... ni ara

Elegància innata

Per quan plou

Per carnaval

Per quan convingui

Diuen que els gossos s'assemblen als seus amos, o era a l'inrevés?

Assemblar-se, assemblar-se potser no, però eh que són igual de guapes?

I després de tot això, algú dubtava de l'independentisme de la Lila???

PER SOLIDARITAT, INDEPENDÈNCIA

Sento abandonar, avui, el meu habitual sentit de l’humor, però la indignació no em deixa somriure.

                         

S’han fet llargs. Aquests mesos des que vam saber la data i la pregunta, se m’han fet, se’m fan, llargs com un embaràs fora de termini, a l’estiu i en plena selva equatorial. I és que és un embaràs de risc. No pas per la mare, ni per les condicions internes de gestació, sinó per les agressions  i per l’amenaça d’avortament a causa d’agents externs. Externs, aliens i altament perjudicials pel fetus. Però no estaven en contra de l’avortament aquests paios?

El govern del PP no en té prou amb menystenir la nostra llengua – aplicant la llei Wert fins les últimes conseqüències, aquí, a les Balears, on sigui –, amb menysprear la llibertat d’expressió – enviant qüestionaris capciosos als jutges signants del manifest pel dret a decidir – i amb declarar il·legal la Copa Tricentenari – de fet, hi ha alguna cosa legal a Catalunya?  – Tampoc no ens permet recuperar totalment els Papers de Salamanca – i amb això vulnera la seva pròpia llei. 

No en té prou amb aquestes subtileses que ara, més que mai, ataca, no el que més ens importa, sinó el que més necessitem per la nostra supervivència.

 
Ja fa un parell d’anys, va decidir que allargava la concessió de les autopistes d’Abertis a Catalunya, tot i estar amortitzades de sobres, per compensar el dèficit de les seves autopistes a España. I el "no vull pagar" els fa petar de riure.

         – Catalanets  - diuen -  continueu pagant les errades dels governs d’España, que vosaltres sou la Solidaritat.

Només en els darrers quinze dies, la llista de decisions per asfixiar Catalunya és d’escàndol. N’esmentaré algunes. Sembla que fa un parell de dies, el Santi Vila, amb els seus encants – polítics, és clar – va poder convèncer la ministra de Foment, però fins fa poc, la intenció del govern espanyol era que es reinvertissin la meitat dels beneficis del port de Barcelona, a España. Sort que el Santi es casa i la ministra no el volia desairar. El ministre Montoro presumeix, dins la seva magnífica reforma fiscal,  d’abaixar l’IRPF, mesura que perjudica totes les autonomies i, encara més, Catalunya, la Solidària: menys IRPF recaptat, ingressos per a Catalunya, més baixos. Mentrestant l’objectiu de dèficit segueix essent el mateix i Montoro en descarta cap flexibilitat. I al que no el compleixi, garrotada! Amb raó, el conseller Mas-Colell, penso que educat i contingut, comença a dir les coses pel seu nom, davant de tanta prepotència.

Ja només em faltava sentir el president extremeny Monago, anunciant també la rebaixa de l’IRPF dins la seva Comunitat, perquè si volem que l’economia es recuperi – diu – els diners han de ser a la butxaca de la gent. Ben dit, Monago, els traiem de les butxaques dels funcionaris de la Generalitat – sistema de finançament solidari, que diuen – i els posem a les butxaques dels extremenys. Prou que ho sap i no es cansa de dir-ho: si Catalunya sortís del règim comú de finançament de les autonomies, Extremadura patiria un greu espoli. I va, i abaixa els impostos. Sí, senyor, serà qüestió d'aprofitar-ho mentre no comenci l'espoli.

Cada cop se’m fa més insuportable de viure enganxada a Espanya, cada cop tinc més ganes de marxar i cada cop entenc menys el concepte de solidaritat  si el solidari queda molt pitjor que el beneficiat per la solidaritat. El govern espanyol no podrà fer res per impedir el referèndum per la independència, però ha decidit que, per si de cas el SÍ–SÍ no arriba a la majoria que necessitem, la nostra situació dins d’España sigui miserable de solemnitat i els haguem d’anar a implorar, de genolls, unes engrunes per sobreviure.

Estarà bé que guanyi el SÍ–SÍ, estarà bé que aconseguim que Catalunya sigui un estat independent, per solidaritat amb nosaltres mateixos, per la dignitat del nostre poble i  per la pròpia supervivència. 

L'AGÈNCIA

"El castell" és una obra inacabada - i no m'estranya - de Kafka, en la qual el protagonista K topa amb la burocràcia i no pot avançar. L'altre dia em vaig veure immersa en un embolic burocràtic i em vaig recordar d'aquest gran mestre.

Sóc dels que paguen, submisament i resignada, els impostos. Les multes de trànsit acotant el cap i les taxes municipals, remugant o renegant. Després hi ha Hisenda, o Agència Estatal d’Administració Tributària. Em pregunto perquè a una entitat massissa i perenne com aquesta li diuen agència. Em fa pensar en una agència de models, lleugera, o de viatges, constantment en moviment, o la Mortadelo y Filemón, Agencia de información, hilarant. Qualitats totes, que poc tenen a veure amb Hisenda. Cada any, l’Agència em recorda, desinteressadament, que tinc un IRPF per gestionar, ja sigui al meu favor o al seu.

Ara seria el moment de reivindicar la Hisenda pròpia i, encara que no vingui gaire al cas pel que vull explicar, ho faig. Si els impostos que paguem els catalans, han de redundar en Catalunya, tot i ser impostos, no ens faran tan mal.

Aquest any vaig fer les declaracions de tota la família i tothom content perquè, encara que poc, tots recuperaven alguna coseta. Menys jo. Sempre feia les paus, cinquanta euros amunt, cinquanta avall, però aquest any, ja m’ho esperava, m’ha tocat pagar. Poc, segurament, per la butxaca de Bárcenas, però bastant per la meva.

Vaig modificar el meu esborrany des de la web de l’Agència i, corresponent a la invitació que gentilment m’adreçava, em vaig disposar a confirmar-lo. Però no me n’acabava de sortir perquè se’m quedava pensant i no avançava. Vaig entrar i sortir diverses vegades de la web, però res. Mentrestant, em vingué l’acudit de mirar-me el compte corrent i l’ensurt va ser majúscul: m’havien cobrat l’impost. Només una vegada, no sigueu cruels. Vaig comprovar el meu esborrany a la web de l’Agència i continuava pendent de pagament. Aleshores va començar el Via Crucis.

De sis a nou de la tarda, vaig fer nou trucades a Hisenda. Los agentes sempre estaban ocupados, en castellano i en català. Vaig deduir que de sis a set era hora punta i de vuit a nou, es preparaven per plegar. Em quedava el dubte de quina devia ser l’explicació entre set i vuit, però no vaig voler capficar-m’hi, que les idees fixes no són bones per la salut.

Vaig trucar al telèfon d’Atenció al client del meu banc, però si el problema ha estat generat des de la web d’Hisenda, em van dir, és Hisenda qui t’ho ha d’arreglar.

Sessió de meditació i uns quants Ommmmmmm! per poder dormir, perquè ja veia a venir que per poder confirmar el meu esborrany, hauria de tornar a pagar.

L’endemà a les nou, em vaig asseure davant del telèfon i, gràcies a Déu, ja no estaven tan ocupados. No sé si era pitjor el dubte que m’havia rosegat fins llavors o la constatació del fet que vaig comprovar en aquell moment.

            – Si usted no tiene el borrador confirmado, no tiene el impuesto pagado.

Del càrrec de l’import al meu compte, ells no podien ni volien saber-ne res. Era un detall sense importància en el que no hi estaven implicats.

A les nou i deu les cames em van començar a tremolar. Sí, com l’altre dia al súper, amb el nen llançador de martell. Potser és hora que m’ho comenci a fer mirar això de la tremolor. Així que vaig continuar fent trucades. De l’un em passaven a l’altre. De Informàtica a Esborrany, i a Inspecció, i tornem-hi a Esborrany, sense deixar-me ni explicar i donant-me respostes d’ajuda al contribuent com aquestes:

            – Esto que me dice es imposible.

            – No puede ser – i em tornaven a rematar, després de comprovar-ho – Usted no tiene el IRPF pagado.

            – Esto, a Borrador. Le paso.

            – Pues haga usted un escrito... aunque no le va a servir de nada, claro! Porqué si no tiene el borrador confirmado...

            – Esto, a Informàtica. Le paso.

I tot sense comptar les vegades que se’m va tallar o que em posaven en espera indefinida per oferir-me tots els magnífics serveis de l’Agència Estatal d’Administració Tributària.

No puc assegurar en quina llengua em parlaven, perquè les orelles em botzinaven terriblement i les xifres de l’import que, irremeiablement, hauria de tornar a pagar, ballaven i reien sorollosament damunt del meu cap, en forma d’empleats d’Hisenda.

Quan ja vaig adonar-me que, encara que em passés la resta de la vida trucant a l’Agència, allí no m’arreglarien res, vaig trucar al banc, a la meva oficina, i una ex-companya m’ho va solucionar en menys d’un minut – eternament agraïda, Covi – després de fer una simple trucada a la central. Diu que li van dir que passava de tant en tant que la web d’hisenda es quedava penjada després de fer el càrrec al compte del contribuent. Es veu que a l’Agència no ho sabien.

En fi, setze hores perdudes miserablement, un centenar més de cabells blancs i un desig vehement de deixar de tenir tractes amb l’Agència. Si mai tenim Hisenda pròpia, que sigui com més aviat millor,  si us plau, que no li diguin Agència. Després de sentir tantes vegades aquest nom en unes circumstàncies tan adverses, podria agafar-li al·lèrgia ipso facto.

CEBES MAGNETITZANTS

                                   

No ho faig mai de romancejar al súper, si no és a la caixa per pagar. I que consti que estic encantada amb aquesta cadena de supermercats que sembla que és de les poques empreses d’Espanya que, no només no té pèrdues, sinó que cada any genera nous llocs de treball. Encara que no combregui amb les afinitats polítiques de l’empresari, és per felicitar-lo. Però per molt bonics que siguin els seus súpers, no m’agrada passar-hi les hores. Ni els minuts. Quan hi vaig, ho faig de pressa i vaig per feina perquè, quina pèrdua de temps tan gran haver d’anar a comprar per omplir la nevera, i l’estómac, per una cultivadora de l’esperit com jo!

L’altre dia hi vaig acompanyar la meva filla a comprar una sola cosa que necessitava. Res, unes sépies, imprescindibles per sopar. Ai, les parelles joves! Com que anava carregada amb altres bosses, vaig decidir esperar-me a l’entrada. Al cap i a la fi, esperar que comprés una cosa sola no podia ser esperar gaire.

Hi ha dies que mires i no veus res, n’hi ha que ho veus tot i ho assimiles i n’hi ha d’altres que no només ho assimiles, sinó que t’ho fas tan teu, que arriba un moment que cridaries:

         – Prou, prou! No vull veure res més!

Estava just encarada al passadís de les verdures, amb les cebes en primer pla. Només això ja em va provocar una tensió perquè jo – ja sé que és un sacrilegi – no suporto la ceba, no l’he suportat mai. No pas perquè em facin plorar, que aquest seria el mal menor, sinó pel seu gust i la seva aroma. No les aguanto ni quan les cava el meu pare a l’hort, ni al plat, ni cuita ni crua, ni amb salsa de calçots, que diuen que no són cebes i que jo dic que són cosins germans, ni, sobretot, trobant-me-la a la boca, petitíssima, en el sofregit. Per sort els que comparteixen els àpats amb mi, habitualment o esporàdica, ja ho saben i per prevenir mals pitjors – que ja han patit – me l’estalvien. I ells s’estalvien un disgust.

Allí davant tenia les cebes i la seva olor, però crec que només això ho hauria portat mig bé, mentre esperava. Però no sé que caram tenien les cebes que tothom s’hi aturava.  Un home es va atansar el manat de cebes al nas,  les va olorar profundament i cap al carro! Es veia clar que tenia alguna mancança. Una parella, amb la dona al davant i l’home submís, amb el carro, al darrere, d’entrada res; la dona només mirava endavant i l’home només mirava la dona, però de sobte ell,  com si les cebes l’haguessin cridat, es tombà i digué:

         – Maria, cebes!

         – Ai sí! – va dir ella, ensumant.

Una dona velleta va provar de treure una ceba del manat, però la dependenta li va dir que no podia ser i la dona se’n va anar tota trista sense ceba. Em va fer tanta llàstima que li volia proposar de compartir el manat, si no fos que jo i la ceba...

Una noia jove, amb un cotxet i un nen de quatre o cinc anys, es va aturar davant dels enciams. Mentrestant, el nen va agafar un manat de cebes i el feia rodar al seu voltant, igual que preparant-se per fer llançament de martell. Jo estava esgarrifada per si se li escapava de les mans. La velleta ja era lluny, però la probabilitat d’encertar qualsevol client era del cent per cent. La mare seguia amb els enciams, sense decidir-se. Finalment, el nen va aturar el seu moviment de vertigen i va llençar el manat amb tota la fúria a dins del cotxet. Les cames que, fins aleshores, només havien complert la funció d’aguantar-me, en l’espera, em van començar a tremolar i la tremolor augmentava a mesura que passaven els segons i no sentia cap plor de criatura dins del cotxet. La mare va agafar un iceberg i va continuar pel passadís empenyent el cotxet amb una mà i el carro amb l’altra.

Un xicot d’uns trenta anys, de bon veure, venia pel passadís de la verdura, en direcció cap a mi. Mira, la compensació al càstig de la ceba, vaig pensar, però que va! Es va aturar davant les cebes, com no podia ser d’altra manera. Se les mirà, comptà quantes n’hi havia i les deixà al seu lloc, desolat, em va semblar. “Home busca dona per compartir... manat de cebes” crec que seria un bon text de reclam per a persones soles, per a les quals, els packs standard de cebes i de tot, són massa grans.

La meva filla no venia. Segur que, a més de les sépies havia comprat uns musclos i un julivert, i potser una maionesa i uns tovallons de paper, que ja la veia jo rodant per tot el súper i d’un moment a l’altre apareixeria davant de les cebes. I jo allí esperant, i patint. Per la dona gran, per la pobreta criatura que ja no diria mai més res, pel solter – que ho havia de ser – de trenta anys, per l’home que ensumava les cebes talment... no, no ho diré, i pel pobre home darrere la dona, a qui havia recordat la importància d’una bona ceba.

I a part de patir, rumiava. Intentava recordar quines eren les propietats de les cebes i em venia la d’antioxidant, la de control de la diabetis i el colesterol i estava segura que també anava bé per l’insomni, però res de propietats magnètiques ni magnetitzants. Ja estava decidida a comprovar–ho personalment, situant-me davant de les cebes, a veure què passava i, ves per on que la meva filla ja va aparèixer allà lluny i es va anar atansant a la caixa sense passar per les cebes. Vaig agrair-li infinitament perquè el meu cervell ja devia començar a tenir forma de ceba i la seva aroma segur que havia començat a formar part de la meva olor personal. I la dona vella i l’home jove també eren a caixa parlant, sense saber que podien compartir quelcom més que conversa. L’home submís va passar tot sol, com un llampec, pel meu costat, amb cara d’emprenyat, que segur que la seva dona,  desagraïda, al final no havia volgut cebes. L’home que ensumava les cebes talment... va tornar a passar i va deixar el manat a la prestatgeria. I, gràcies a Déu! la dona amb cotxet reia amb el seu marit que, per cert, portava un bebè a coll, mentre li deia:

         – Mira, mira  què ha posat el nen dins del cotxet.

         – Ah doncs, ens les quedem, no?

Tot semblava haver-se arreglat feliçment i jo en vaig voler extreure la part positiva pensant que ja havia completat la trilogia del meu imaginari vegetal infantil: La princesa i el pèsol, La mongetera màgica i ara Les cebes magnetitzants.

No li vaig explicar res de res a la meva filla, que després em diu que això d’escriure fa que se me’n vagi la bola, o potser és la ceba, i vegi perills allà on no n’hi ha, i que sempre tinc pressa per anar corrents a escriure i no em puc esperar mai ni cinc minuts. I no ho sé, no m’he pogut treure les cebes del cap fins ara, quan les he abocat, amb aroma inclosa, aquí. Amb tot, em torturo pensant: tindrà raó la meva filla?