dissabte, 15 de març del 2014

INSOMNI



                                                         

Fins fa poc, podia comptar amb els dits d’una mà les etapes d’insomni que havia patit al llarg de la meva vida. Com gairebé tothom, per problemes laborals o personals. Em diuen els que pateixen d’insomni que sóc molt afortunada, per tant el meu respecte per ells, que lluiten amb desavantatge contra un amic invisible en la foscor.

Darrerament la cosa ha canviat. Ja no m’inquieta pensar en el fuet del meu cap (simbòlic, que ningú es munti cap pel·li), però més d’una nit em desvetllo automàticament quan prenc la decisió d’anar a dormir. I no és pas aviat. Sospito que és culpa (aquí, si us plau, tampoc cap pel·lícula) , o bé de l’ordinador – massa estona mirant-nos mútuament – o bé aquesta afició que tinc d’ajuntar lletres i paraules que, sense voler, continuo “gaudint” quan deixo de cultivar-la. També pot ser, com en el darrer cas de vigília exagerada que vaig patir, el llibre que llegeixo. Sempre he pensat que l’edat i l’experiència eren un grau en l’art d’escriure, a banda de la tècnica i la imaginació. Però ara m’he de treure el barret davant d’un autor joveníssim italià, Paolo Giordano, que tomba absolutament la meva teoria. Amb només dos llibres, mostra un coneixement tan profund de l’ànima humana, que segurament no aconseguiré jo, per anys que visqui. Curiosament, el seu segon llibre és titula “El cos humà”, un títol per despistar, ja que el seu fort és la psique. Estic pensant d’incloure’l entre els homes que m’agraden, només pel bé que m’ho passo llegint-lo i per fer-me incapaç de deixar-lo quan el tinc entre les mans.

Entre ordinador, escriptura i lectura sempre hi ha aquells cinquanta set maldecaps – l’any que ve, cinquanta vuit - que he anat apilant any rere any i que ja deuen estar ben enquistats en les meves neurones i en les cèl·lules del cor, aquest òrgan musculat que a mi m’agrada anomenar força sovint.

Doncs bé, fa unes quantes nits vaig arribar al súmmum de l’insomni.  A tots els possibles desencadenants apuntats s’hi afegia el veí, no sé si de dalt, de baix o de la casa del costat, que arrossegava alguna cosa, volia pensar que no eren cadenes,  amunt i avall, a les tres de la matinada. Quan finalment es va adormir – estic convençuda que es movia perquè tampoc no podia dormir – vaig prémer fort l’orella contra el coixí, amb la voluntariosa intenció de gaudir del silenci, exterior si més no. Va ser quan al meu voltant, tot es va assossegar que vaig començar a sentir un sorollet a la meva orella repenjada al coixí. No era un soroll regular, era com una mena de campaneta, com una esquella. Vaig pensar que ja devia estar a punt d’adormir-me perquè aquell so em recordava el que emeten les vaques, en concret dels Pirineus, més en concret de la Vall de Boí,  en el seu pasturatge tranquil i silenciós, mirant el cel, mirant el terra,  i la imatge era prou relaxant. M’equivocava perquè el so tan distès va anar augmentant en freqüència i intensitat.

Vaig pensar que potser l’orella es revenjava per haver-ne fet mofa públicament aquí mateix fa quinze dies, però ni aquesta explicació va fer afluixar el meu neguit. Ja no sabia si posar-me jo també a arrossegar quelcom o directament llençar-ho pel balcó. O llençar-m’hi jo, ostres! Absolutament zombi d’insomni, vaig remenar la farmaciola i vaig trobar un tranquil·litzant. Caducat, però en aquell moment m’interessava molt creure’m allò que la data de caducitat és orientativa, i me’l vaig prendre.

Va ser posar-me al llit, tancar els ulls i quedar-me adormida. L’última imatge que recordo és que les esquelles tenien amo. No eren vaques, eren ovelles, un gran ramat, totes obedients en la mateixa direcció, arrecerades les unes amb les altres. Se que, com un autòmat,  vaig començar a comptar-les i també que en estar tan juntes em vaig descomptar

Ara el que més em preocupa és en quina farmàcia podria trobar el mateix tranquil·litzant caducat, per si torno a patir una nit semblant. O potser també podria anar a l’otorino, ves.



dissabte, 1 de març del 2014

QUAN L'ORELLA S'ENDUREIX...



                          
Quan l’orella s’endureix

la comunicació s’afebleix...



I tothom tranquil, que aquí s’acaben les rimes.

L’expressió “dur d’orella”, tothom la coneix, deu ser antiga, però ara que sabem tant i distingim bé l’oïda de l’orella, potser seria més adequat dir “Quan l’oïda s’endureix...”. Tanmateix alguna cosa es deu endurir dins l’orella quan falla l’audició, no sé si per culpa del martell o del laberint.

Em fa il·lusió quan sento que diuen que l’esperança de vida s’ha allargat. I me n’alegro, però m’agradaria més que la frase concreta fos: s’ha allargat l’esperança de vida amb qualitat. Si bé la medicina ha evolucionat molt i ara se solucionen problemes que abans no es podia, tots sabem que la gent gran té força mancances, fruit del desgast de l’organisme, molt difícils de compensar. Almenys fins al punt de permetre’ls viure amb certa dignitat. Ossos, oïda, ulls, memòria... són només algunes de les peces que acusen el pas dels anys, a vegades de forma alarmant.

Tinc la sort de tenir els pares vius, de vuitanta i tants anys, i sense patir cap malaltia greu, veig que cada dia i inevitablement el temps els va en contra.

La duresa d’orella, per dir-ho suaument, la pateixen tots dos. Ella amb aparell, ell sense, que no el necessito, diu. Seguint els consells de l’expert en sordesa i en audiòfons, una servidora fa el que pot per millorar la comunicació. Parlar-los-hi de cara i vocalitzar sense cridar és la millor manera. I ho intento, eh? però a vegades demanar que el pare m’entengui sembla que sigui missió impossible. He arribat a pensar que em falta algun múscul a la cara per poder vocalitzar de manera clara i entenedora, perquè ni posant-los tots en marxa, no hi ha manera. També la meva veu deu tenir alguna deficiència perquè m’adono que el meu pare sent les veus greus sense cap esforç, mentre la meva veu prima, que ja miro de no aixecar excessivament , li passa totalment desapercebuda. No és igual amb la meva mare, que crec que només per solidaritat amb la meva veu, semblant a la seva, ja m’entén. A vegades abans i tot d’obrir la boca. Ai les mares...com coneixen els seus fills.

Em preocupa força pensar què passarà si algun dia desapareix la comunicació entre nosaltres per culpa de l’encarcarament de l’orella. I ja no m’ho vull ni imaginar si se’m comença a endurir a mi. Però no en faré pas un drama del que pugui venir, perquè sense anar al futur hi ha moments prou còmics en el present.

A vegades parla el pare i parla la mare sense mirar-se, molt mal fet, que diria l’expert – és clar, com que ells no se senten.. – i jo sóc allà al mig intentant seguir els seus comentaris, tots dos alhora. Fins i tot provo d’aixecar una orella com fa la Lila, però ja se sap que uns animals tenen unes qualitats i uns altres en tenim unes altres.

He pensat a vegades que un espai petit pot afavorir que li arribin les ones acústiques, més que en un lloc gran on tenen més possibilitats de dispersar-se. Per això quan anem amb el meu cotxe petit, del qual el pare en té el títol de copilot oficial, assajo l’experiment que, ràpidament ho veig, està condemnat al fracàs. Jo no me’l puc mirar i ell no deixa de mirar la carretera com si li anés la vida, que potser li va, no ho sabem, mentre va dient gira, accelera, frena, canvia, compte!! Vaja, igualet, igualet que el primer dia que vaig agafar el cotxe fa més de trenta anys. Ai els pares... Hi ha facultats que no es perden mai. No com la de l’oïda.

Aquí s’acaben les meves investigacions i divagacions sobre la sordesa i les meves provatures i experiments fallits per minimitzar-la. Avui no tocava política encara que parlant de insensibilitats sensorials, els polítics a vegades semblen tenir cent anys. O més.

La Lila, orella dreta

diumenge, 16 de febrer del 2014

QUI EREN ELS NAZIS?



            
https://www.facebook.com/HeroisIndepes
                         
Em pregunto si és la por el que  fa dir  als espanyols i catalans unionistes tantes barbaritats contra els catalans que volem la independència. L’amistat i la benvolença, segur que no.

El col·lectiu Herois Indepes, http://www.pinterest.com/heroisindepes/herois-indepes/ és autor de la publicació de més de dos-cents cromos personalitzats, dedicats a tots aquells que, amb les seves paraules i amb intenció contrària, afegeixen més adeptes a la nostra causa. La col·lecció aplega les floretes més oloroses que ens han llençat públicament escriptors, periodistes, polítics, tertulians, i també algun actor i algun artista. La imatge de l’autor de la frase dedicada als catalans fa força basarda, però hem de recordar que qui la diu està molt enfadat. I espantat. Em crida l’atenció que el grup menys nombrós d’insults és el que ens tracta de tontos: embobados, paletos, débiles, catetos, hobbits, subnormales... El segon grup d’insults, per damunt de l’anterior, és el que ens posaria directament a la presó per tots els nostres crims: terroristas, etarras, talibanes, ladrones, región sin ley...

No els esmento pas tots, només els més suggestius. Però Déu meu! Els catalans independentistes som per aquesta gent, majoritàriament, nazis!!! Més de la meitat de les frases de la vergonya, per vergonya seva, ens equiparen a un grup responsable de la mort de més de cinquanta milions de persones durant la segona guerra mundial, entre ells sis milions de jueus. Hitler i Goebbels són els noms més invocats per comparar-nos-hi.

Com que bona part dels insults provenen de persones amb estudis, se suposa que amb cultura i també suposo, potser és molt suposar, amb domini del llenguatge i control de les emocions, he començat a dubtar de si jo mateixa sabia bé qui eren els nazis, tot i que sempre havia pensat que sí.

El nazisme és un tema que fa temps que m’interessa, però des de la meva visita a Auswitch no deixo passar cap oportunitat d’intentar desxifrar com un home sol va poder convèncer una nació sencera que tot aquell que no tingués sang alemanya a les venes era en el millor dels casos enemic, en el pitjor, escòria, i que en tots,  mereixia morir.

La pregunta és, doncs, qui eren els nazis?

El nom Nazi ve de NSDAP, Partit Nacional Sozialista Obrer Alemany, fundat el 1920. Té el seu origen en el desig de superar la humiliació per la pèrdua de la primera guerra mundial i trobar un Führer (home que vindrà), del qual ja parlava Hitler en els seus primers discursos, sense referir-se mai a ell mateix. Un home que els trauria del pou on els havia sumit la guerra. Pocs anys més tard, la gran depressió mundial va afegir-se a aquesta motivació.

En la seva fundació, el NSDAP tenia un programa de vint-i-cinc punts que van mantenir intactes fins acabada la guerra el 1945, quan el nazisme va ser prohibit. No obstant, de l’any 1923 al 1925, el partit va quedar suspès després del Putch de la Cerveseria, el seu intent fallit de cop d’estat. És interessant saber que a conseqüència d’això, Hitler va anar a la presó i en aquests dos anys va escriure Mein Kampf (La meva lluita). El 1933, els nazis van pujar al poder de la mà de Hitler.

Primer Gran Error dels nostres detractors: Els nazis eren un partit que va perviure vint-i-cinc anys i nosaltres som una nació, mil·lenària per cert,  i ho serem sempre, ens reconeguin o no com estat.

No vull estabornir cap lector explicant els vint-i-cinc punts, entre altres coses perquè ja vaig parlar metafòricament de nazis en la meva entrada  “Nazis i coloms” del 5 de maig de 2013. Ni ells ni els que ens insulten es mereixen que els hi dediqui més temps, però no he trobat res en el programa que pugui explicar el perquè ens comparen amb ells. Només esmentaré allò que m’ha cridat més l’atenció.

El punt 20 diu que l’estat alemany reconstruirà el sistema nacional d’educació, inculcant i fent comprensible la idea d’estat a tot el territori. A algú li sona la paraula españolización?

El punt 21 parla del recolzament a l’esport i als catalans ens han acusat de culte a l’esport. Val a dir que el “culte” deu tenir tanta importància aquí com a España. Una altra cosa és qui guanya més medalles.

El punt 25 posa el colofó a tots els altres, exigint la creació d’una poderosa autoritat central de l’estat. Estem parlant de centralització?

A qui s’hauria de comparar amb qui? Ja ho diuen que la millor defensa és un bon atac. No deixo d’insistir sovint per les xarxes que no hem de reaccionar a aquestes provocacions, posant-nos al mateix nivell de qui ens agreuja, però amb aquest insult en concret, llegeixo que ens diuen nazis i em ve la paraula “ignorància” al pensament. Però amb tranquil·litat, eh? És només una resposta automàtica. Hi ha un exercici que funciona prou bé i no només en aquest cas. Quan reps un insult, abans d’indignar-te pensa en qui t’ho diu. Segur que no mereix que et mortifiquis.






dimarts, 4 de febrer del 2014

EXPRÉS



                                            


Fa temps que observo que les furgonetes de transports exprés sempre m’avancen, a vegades arriscant i d’altres no, però en tots els casos a gran velocitat. Em pregunto perquè corren tant. Segurament, pobres nois, pobres noies, els deuen posar itineraris impossibles, a la millor itineraris que haurien de fer dues persones amb dues furgonetes, que ja sabem com està el món del treball actualment.
Però també se m’ha ocorregut el disbarat que potser és la qualitat principal de l’empresa allò que els fa anar com llampecs. Exprés, urgent, ràpid, veloç, diligent, sense ser sinònims són paraules que pertanyen al mateix camp semàntic, el de la velocitat. Tal vegada es necessiten uns requisits molt especials per fer aquesta feina: haver nascut prematur, ser hiperactiu, fer cara de velocitat i potser tenir vocació frustrada de pilot de Fòrmula 1. Perquè corren, eh? No vaig tan a poc a poc jo. El meu cotxe petit porta, encara que no voli i perquè ens entenguem, una velocitat de creuer de 110 km/hora. Molt més regular que la seva mestressa que a vegades va per la vida a 60 i a vegades a 150. I ells em rebassen per l’autovia i per la nacional, per la rambla i per les cruïlles. Allà on veuen dos carrils, siguin seus o no, allà es llancen vertiginosament amb la seva voluminosa carcassa que, a simple vista, no sembla la més ideal per aquests abrandaments.
Altres germans seus de la família dels Exprés van fer furor en el seu moment, també per la rapidesa. L’olla exprés nascuda al segle XVII, qui s’ho podia pensar si aquí va arribar a meitat del segle XX!, aquesta sí que anava de pressa: un caldo, el rei de la cocció llarga per excel·lència, en mitja hora estava fet. Encara que també era perillosa, segons deien podia explotar, no per la rapiditat, sinó per la pressió. Ja se sap que quan un està massa pressionat, explota. Les olles també.
La cafetera va ser una altra gran revolució. Fins al segle XIX, el cafè es coïa en un caçó fent bullir l’aigua, i ara guaita com canvien les coses! les dones es barallen per en George. L’exprés, en aquest cas, no ho era tant per ràpid, sinó perquè la pressió a què està sotmesa l’aigua al passar pel cafè, quan arribava a la sang del qui se’l bevia, també explotava i li provocava tal estimulació que, inevitablement, el feia anar rabent durant unes hores. De fet, no sé perquè parlo en passat si el cafè segueix essent l’únic estímul orgànic, relativament inofensiu, de la majoria dels mortals. Sobretot els dilluns al matí.
El tren exprés rebia aquest nom amb la pretensió que arribava a destí més veloç que els altres, gràcies a que no feia tantes parades. Aquí teníem el Catalunya Exprés, que anava de Barcelona a Portbou, a Lleida, a Tortosa, a Saragossa i... a Riba-roja d’Ebre! M’ha sorprès aquest poble que, encara que preciós i amb el seu caràcter propi, com tots els pobles del meu país, només té mil tres-cents habitants. Em pregunto quin capitost de la RENFE o del govern devia tenir relació amb Riba-roja, per posar-lo com a destí al costat d’aquelles ciutats. Igual que el Catalunya Exprés hi havia trens d’aquest tipus a diferents llocs d’Espanya amb el seu nom propi. Fa temps que aquests noms es van substituir pel de Regional exprés. Ja aleshores el govern de Espanya mostrava el seu desig de centralització que, per cert, no dissimula des del principi dels temps, i d’esborrar el nom de Catalunya d’arreu on pogués. De retruc, també els de les altres autonomies. Tots sabem  què és el “café para todos”, oi? Ara, els destins del Regional Exprés d’aquí s’han ampliat. El de Riba-roja es manté.
L’últim mohicà, samurai, emperador dels temps antics del món exprés, que encara es manté, és el correu exprés que pretén demostrar que és el més segur i el més ràpid – com el revòlver del meu admirat Clint Eastwood en els seus spaghetti western – obviant és clar el més de desembre i gener, que si tens pressa perquè un enviament arribi prest al seu destí, millor ves al transport exprés. De segur que arriba en el temps establert. Sempre i quan en les seves curses per la carretera no s’estimbin i la teva tramesa es perdi en el fons d’un barranc. No és rancúnia perquè m’avancin cada dia, és que crec que no haurien de córrer tant. Jo els recomano el meu àngel de la guarda que no em deixa anar, com ja he dit, a més de 110, velocitat de creuer.

dissabte, 18 de gener del 2014

EL GOS DE LA MEVA FILLA



                                          
La Lila, bona noia
La meva filla se n’ha anat de casa. Vaig estar uns quants dies preocupada per si era culpa meva. Els pares sempre tenim la culpa de tot, les mares més.
Com que quan ens trobàvem després d’anar-se’n,  no veia cap hostilitat en els seus ulls, vaig començar a preguntar-me si potser hi havia una altra causa i la vaig trobar: volia passar la resta de la seva vida amb el noi de qui s’havia enamorat. Quin sentiment més tendre! – vaig pensar-  I ja em vaig quedar tranquil·la.
Fins que un dia va aparèixer per casa amb un gosset i el dubte em va tornar a assaltar. Seria aquell el gosset que tota la vida havia volgut tenir? Havia marxat de casa per poder tenir un gos?
            -   Mama, un gosset...- em deia.
            -   Sí, mama, un gosset... – repetia el seu germà.
Jo, impassible, com aquell que diu “No habrá consulta”, només deia:
            -   No hi ha gos.
            -   I per què? – inquiria ella.
            -   Sí, per què no? – tornava ell.
            -   Perquè no! – jo, ferma com una roca.
            -   Perquè no no és cap raó – argumentava ella amb raó.
En mala hora emprava jo, des de feia temps, aquesta frase per combatre les seves rebequeries.
            -   És veritat, mama! Perquè no no és cap raó. Tu sempre ho dius – ell també ho tenia claríssim.

En el primer contacte que vam tenir el gos i jo, ell va ser testimoni mut d’una conversa certament surrealista.
            -   Mama, mira que és bonic! Mira, Lila, mira la iaia.
Iaia???
            -   Nena, jo no sóc la iaia del gos. Ni de ningú, de moment.
            -   Oh, doncs... com li he de dir?
            -   Què?
            -   Com li he de dir que et dius?
            -   Digues-li... digues-li que em dic Teresa.
            -   Teresa? Com li he de dir que et dius Teresa?
            -   Caram! Que no és el meu nom?
           -   Ja... però... mama... ! – i ja tornava a fer aquella canterella de quan demanava  un gos.
El primer dia la Lila, per cert té un to lilós a la llengua que no em va agradar gens, em va fer de tot: cagar-se, pixar-se, penjar-se a la cortina, escampar el menjar... Déu meu! El meu pis, el meu ordre, la meva asèptica pulcritud domèstica... Es passejava per casa meva com si fos seva, amb la cua dreta com un rave, i fent anar el seu cap de drac xinés, d’ací d’allà. Després em va començar a perseguir per tot arreu. Si el cridava, venia, si li deia que no vingués, també venia; si li manava quiet!, saltironava i si li deia puja!, em posava les seves potes a la falda. Els meus sentiments contradictoris pel gos, estaven alterant per moments la meva vida – o intel·ligència, que està més de moda – emocional.
És un Shar pei, una raça xinesa de les més antigues, segle III abans de Crist. El seu nom vol dir Pell de sorra -  bonic, eh? - Sembla que van haver d’exportar-lo per salvar-li la pell – de sorra i el que amagava a sota – Als anys seixanta el Partit Comunista Xinès va decidir que els animals de companyia eren un símbol de la burgesia, i el Shar pei no tenia cap més atribució en aquell moment, i que s’havien d’eliminar. Aquesta fanàtica conclusió i la fam que es patia a la Xina, que provocà que els gossos es convertissin en aliment, van posar-lo en perill d’extinció. Un petit grup de xinesos, amants dels animals, van traslladar els pocs exemplars que en quedaven a Hong Kong, però més endavant, tement que aquest país algun dia passes a formar part de la Xina, van fer un pas més. Un d’ells, Matgo Law – agraïda eternament, senyor Matgo – va escriure a l’editora de la revista americana Dogs i el Shar pei va trobar la seva salvació definitiva.
La Lila és molt arrugada, tant que les arrugues li tapaven els ulls i van haver de grapar-li les parpelles més amunt, perquè hi pogués veure. Ara que ja hi veu, es queixa més sovint. No és que li faci mal, és que en aquest món actual nostre, a vegades com més hi veus, pitjor.
Després d’un parell de mesos ja es comporta. Es veu que la nena i el company que l’estima, que també devia voler un gos des de petit, han estat tots aquests anys pensant com portarien el gos si en tinguessin un, i li estan donant una bona educació. Tenir el privilegi de desitjar quelcom durant molt de temps té aquests beneficis.
Ara, quan em ve a veure, tenim moltes converses, segurament també surrealistes per qualsevol que les escolti. Jo li parlo i ella no em respon, però diria que m’entén. Mou la cua, dóna tombs al meu voltant, li poso la mà a la boca i no em mossega i ronca quan li acarono la sotabarba que és abundant i molt i molt arrugada. Oi que m’entén?
En fi, estic pensant... estic pensant en comprar-me un gos jo també. Un Shar pei, millor. M’és igual que tingui la llengua lila.



La Lila concentrada


dimarts, 7 de gener del 2014

EL GRAN MENYSPREU



                                         
Aquests dies de canvi d’any, sembla que tothom s’ha posat d’acord. Polítics d’aquí i d’allà, economistes, mitjans de comunicació i columnistes asseguren que ja hem tocat fons. És lògic. Hem patit una davallada tan bèstia en molts aspectes que, a banda de les conclusions dels experts,  el desig de millora  batega a tots els nivells. Jo ja em conformaria que la dignitat dels treballadors hagués tocat fons el passat 2013.

La crisi, qui ho dubta! i també la Llei de Reforma Laboral aprovada el 2012 pel govern Popular, paradoxalment el més impopular que els vells recorden haver conegut, han fet retrocedir els drets dels treballadors als anys cinquanta, quan els sindicats verticals donaven tots els avantatges als empresaris.

El patiment de tothom és prou respectable i lamentable, i prioritzar-ne algun seria un greuge per tots els altres. Un cop assumit, sense discussió, que la pitjor situació és la d’aquell que busca treball i no en troba, jo avui sento la necessitat de parlar dels treballadors que tenen la sort de tenir feina.

I començaré per aquells que són a l’altra banda, els que tenen moooolta  feina. Segurament en tenen tanta perquè treballen per dos, per ells i pels que estan a l’atur. Ben pagats o no tant, sobre el seu cap hi plana l’amenaça de l’acomiadament i de les represàlies, que sembla poder-se  contrarestar , només,  amb hores extraordinàries infinites, no comptabilitzades, no cobrades, no cotitzades. En aquest context la competitivitat, mesurada en hores, desplaça els aparentment menys competitius i la solidaritat és un valor a la baixa. Cadascú mira per ell i els germans de sang et poden vendre no per un plat, sinó per una cullerada  de llenties.

Als treballadors públics, els retallen des de fa dos anys sous, personal i il·lusions. Tinc amics i coneguts que treballen de mestres i professors i sé que mentre van prescindint de qualsevol caprici, han de bregar amb Informes PISA, españolización, aules d’acollida sense personal d’acollida, baixes sense cobrir i vocacions que lluiten per no estavellar-se contra el terra. Només són una part de l’ample col·lectiu de’empleats públics que cada dia que passa veu encongir les seves esperances. No tinc cap dubte que la resta igualment deu estar torejant envestides diverses.

Els joves que són contractats ara per les empreses – els grans ja no els contracten - han d’acceptar sense condicions, per manca d’altres oportunitats properes, contractes precaris amb el salari mínim interprofessional, des de fa uns dies congelat. No hi ha plans de vida possibles, perquè el futur és incert. Tant se val que siguin llicenciats en física o en filologia, amb estudis mitjans o amb estudis bàsics. Sovint es miren amb recel els companys, i no,  que els hi estan prenent la feina, de seixanta i tants anys, i que aquests al seu torn, els hi deixarien ben a gust. Els més agosarats es desplacen a Europa on en la majoria dels casos solucionen el problema del treball, però no sé si la vida els hi és fàcil en un país que no és el seu.

Els treballadors que treballen han de multiplicar  esforços i  resistència. No és el mateix treballar vuit hores que dotze, com no és igual anar treballant que treballar amb la llengua fora. S’ha acabat el temps per  la família, els amics, les aficions. La feina i la por de perdre-la absorbeixen  la vida. Psicòlegs i ansiolítics van de bòlit i es recomana no posar-se malalt, si un no vol augmentar el seu malestar amb l’angoixa permanent que la malaltia el conduirà a l’atur. Hipoteques, deutes, fills, càrregues familiars i instint de supervivència col·loquen els treballadors en un carreró sense sortida, i és que si en surten, no trobaran un altre carrer.

L’espasa de Damocles, de dos talls, exemplifica els bens que comporten també un risc o una càrrega negativa. Damocles va ser un personatge de la Grècia clàssica,  més de llegenda que històric, que, va ser convidat per Dionís II de Siracusa, a qui envejava, a ocupar el seu lloc durant un dia. Es veu que va gaudir d’allò més del càrrec, però quan s’acabava el dia es va adonar que damunt del seu cap una espasa de doble tall només lligada per un pèl de cavall, l’amenaçava. Avui, damunt dels caps dels treballadors hi ha suspesa una espasa de Damocles, crec que no cal que especifiqui quins són els seus dos talls.

Govern i empreses, emparats per la llei, s’han enfilat molt amunt en la Gran Encaixada que diuen ells, sosté els treballadors – qui sosté a qui? – i millora el mercat laboral, fent un Gran esforç – de qui? - perquè l’ocupació pugui estendre’s a tota la població en edat de treballar. Jo l’únic que veig és el Gran menyspreu a què estan sotmesos treballadors i aturats. I em conformaria que aquesta situació hagués tocat fons, però malauradament, molt em temo que això no s’acaba aquí. El que sí s’ha acabat és el treball digne. A canvi, el camí per tornar a l'esclavatge ja fa temps que l'hem encetat.

Simbòlic, però no tan lluny

dilluns, 23 de desembre del 2013

L'ESTEL QUE ENS GUIA



                                 



Ja he fet el pessebre. No volia que em passés com l’any passat, que mentre buscava la caixa de les figures, van arribar els Reis. Aquest any que tinc més temps, m’hi he esplaiat de gust. És que quan veig tanta gent caminant en la mateixa direcció, no sé què em passa,  el cor se m’accelera.

Els meus capgrossos, així anomeno jo les meves figures del pessebre, perquè ho són, capgrossos i tossuts, que van vers el portal guiats per l’estel, només sumen una quinzena. A mi, que no sempre parlo del tema, però sempre el tinc al cap, m’agrada aplicar-los-hi un valor exponencial que els converteix en un milió i mig. És un càlcul simple perquè no sóc de nombres, jo, però m’enamora veure’ls tots amb aquella fe, perquè  ja se sap que la fe mou muntanyes.

I parlant de muntanyes, aquest any per comptes de tancar el pessebre amb muntanyes d’escorça i molsa, he deixat vies obertes perquè pastors d’altres ramats també s’hi puguin afegir. Que és Nadal, ostres! i tothom de la contrada hauria de seguir l’estel. Així, amb els camins oberts, tots hi poden entrar, també els més desorientats, perquè ... les pistes són clares: estel blanc sobre triangle blau amb quatre barres vermelles sobre fons groc. No es poden equivocar, l’estel els guia! A tots els que hi entrin els aplicaré la funció exponencial i qui sap! Potser podem arribar a tres milions. Perquè es vagin animant, hi he afegit totes les figures soltes que he trobat, fins i tot aquelles que ja havia deixat per inútils. No tothom ha de ser capgròs al pessebre. La qüestió és arribar al portal.

Em miro la cova, i l’àngel, i l’estel i penso que costarà d’arribar-hi, però de seguida veig la filadora, ella sempre tan puntual, ja hi ha arribat. Aixeca els braços nerviosament i crida:

            -   Au va! espavileu-vos, que novembre és a tocar.

Al darrere de la cova, els meus dos caganers, el de sempre i el del Barça, s’incorporen i s’apugen els pantalons.

-   S’ha acabat el temps d’estar ajupit – diu el del Barça

-   Sí, s’ha acabat la pudor i la por – replica el pastor.

Veig els pastors de les sopes que es comencen a dessonillar. Encara estan endormiscats perquè l’àngel els hi ha donat la bona nova amb la data i la pregunta. Han patit tal síncope que els ha costat de reaccionar.

            -   No passa res – no sé si em senten, jo els hi dic – Mai no és tard, però no us encanteu, que tenim pressa. Allà teniu l’estel, no us podeu perdre.

Friso per fer-me petita i capgròs -  jo en aquest pessebre, i en tots,  vull ser capgròs -  i preguntar-los-hi què en pensen de tot plegat: dels rius que s’han quedat secs, dels ponts, tots desapareguts, de les pedres que ens cauen de la banda de ponent. I és que els que porten les regnes del país veí, aparentment fan l’orni o l’astruc, que ja no ho sé, però en realitat estiren el seu braç, que ells creuen infinitament llarg, per esclafar-nos, prendre’ns l’aigua i deixar-nos morir de set, i polvoritzar els ponts que ens connectaven i els que volem bastir per anar més lluny. I el pastor del corder i el del porquet, el del feix de llenya, la pastora de la gerra al cap i la de la manta,  la que porta un pa i el que toca la flauta, que potser és una gralla, ves! sense tombar-se aixequen tots el braç i m’assenyalen l’estel del portal.

Ho entenc, aquell és el nostre port més proper. Anem cap allà sense desviar-nos. Sense aigua, sense ponts, esquivant les pedres... És la nostra fita i res no ens en distraurà. 



dissabte, 14 de desembre del 2013

EL RAFAEL ÉS AMIC MEU



                                             


Tenia quaranta sis anys quan vaig saber que aquella paraula, que sentia de tant en tant en els mitjans, ompliria la meva vida des d’aquell moment i, al mateix temps, tot allò que significava la paraula, me la buidaria.

Els metges em van dir que la tremolor a la mandíbula, que no podia controlar quan a la feina arribava a moments límit d’estrès, tenia un nom. Em vaig negar a admetre-ho perquè estava convençut que la causa de tot era la pressió laboral a què estava sotmès. Tanmateix, la tremolor també apareixia quan al final del dia podia per fi asseure’m al sofà, al costat de la meva família. Vaig haver de claudicar quan els meus moviments més habituals, quasi mecànics, van començar a alentir-se per molt que hi aboqués  la meva voluntat més ferma.

Immediatament, vaig pensar en els meus fills i la meva dona i vaig entreveure el futur en una llambregada. El meu tarannà optimista em feu dubtar una vegada més del que havia sentit a dir de la malaltia. Arribaria un moment que entre ells i jo no hi hauria cap paraula? També jo em convertiria en un d’aquells malalts, en qui ben just reparava quan algun cop pel carrer, els veia intentant controlar el moviment imparable de la mà o el peu? I l’últim dubte que em turmentava: Seria capaç d’acceptar-ho?

Jo havia estat sempre un home actiu, amb gran sentit de la responsabilitat en tot el que envoltava la meva vida. I de cop i volta, tot s’aturaria. No s’aturaria, s’alentiria i quedaria fora del meu control. Em convertiria en una persona dependent, cada vegada més limitada. Seria una càrrega pels que m’envoltaven, sense cap possibilitat de recuperació i sempre aniria a pitjor. Així eren les malalties neurodegeneratives. Ho vaig anar sabent mentre llegia tots els articles i  llibres que vaig trobar sobre el tema. Pitjor que la mort, em vaig dir. No vaig pensar en suïcidar-me ni tampoc no vaig caure en cap depressió. A canvi, vaig decidir que mentre l’evolució de la malaltia m’ho permetés, intentaria viure amb intensitat cada segon del dia a la vora dels qui més estimava. Però la vida s’estava estancant només per a mi, no per a ells i el seu temps al meu costat era exigu comparat amb el que jo passava sol, amb el meu moviment indesitjable que progressava inevitablement.

Vaig refugiar-me en els llibres, una vella afició que havia quedat eclipsada rere l’home actiu i responsable que havia estat. Atrinxerat a la meva butaca en un racó de la sala d’estar, vaig envoltar-me de llibres i vaig començar a llegir. D’alguna manera vaig voler creure que totes les històries que llegís omplirien la meva vida interior quan arribés el moment, el terrible moment que la distància entre el meu cervell i el meu sistema motor fos insalvable, fins i tot per articular una sola paraula.

Aviat farà cinc anys que em van diagnosticar la malaltia. El cap i les espatlles em cauen endavant. Vaig aconseguir obviar la tremolor de la mandíbula per poder seguir llegint i, més tard quan vaig començar amb la mà, em van instal·lar un giny que sostenia el llibre i li girava les pàgines. Ja no puc llegir. Caic sovint i també em quedo palplantat a meitat de camí, com si m’hi haguessin clavat. Faig aquella cara inexpressiva que acaben fent els malalts de Parkinson. Li diuen cara de peix o de màscara, però jo quan em miro al mirall només veig la meva cara de sempre que ara no pot moure cap múscul ni  articular cap paraula.

El que més mal em fa és no poder parlar amb ningú de totes les històries que duc a dins i que he descobert durant aquests anys. Potser em vaig equivocar i no havia d’haver llegit tant. No obstant,  hi ha una cosa que ningú no em podrà prendre: el meu pensament. No el puc explicar, però hi és. Per això vosaltres el podeu conèixer.

Des del principi de la malaltia, vaig al gimnàs cada dia. Sembla que l’activitat física pot enfortir els músculs que s’han tornat més dèbils i inflexibles. És el millor que hi ha per a nosaltres. L’únic que hi ha. De moment. Al gimnàs hi vaig conèixer el Rafel i ens vam presentar tots dos, ja fa uns mesos, al càsting per la Marató de TV3. Sembla que en aquest moment la nostra única esperança és la investigació. El van escollir a ell i ho trobo just. TRUCA era la paraula i jo no vaig ser capaç d’escriure-la.







dilluns, 25 de novembre del 2013

NOSALTRES, MINÚSCULS GRANS DE SORRA



                                   
Algun dia, aquests de dalt hauran de retre comptes de les seves barrabassades i de les tragèdies que provoquen quan a un d’ells o a tots alhora els agafa per arremetre a tort i a dret sense cap mirament.
No parlo dels de dalt de tot, no. Als de dalt de tot me’ls imagino Hieràtics, Majestàtics i de Posat greu. Des del seu Tro els deu ser ben difícil d’albirar la humanitat, a través de l’espessa i embrutida capa gasosa, i no deixar-la abandonada. Parlo d’aquests subjectes que viuen a l’atmosfera i que em recorden molt els déus de l’Olimp descarregant la seva fúria contra els homes, i les dones i els nens, i tot el que pul·lula sobre la terra.
No hi ha pietat per a ningú que es trobi en el seu punt de mira. Sol, pluja i vent fan aliança per maltractar-nos i canviar la fesomia del planeta. Pluges torrencials, huracans, tifons, tornados, desbordaments, esllavissaments... D’una sola envestida escombren milers de vides i deixen el seu hàbitat com ínfim i dolorós record del que va ser.
On queda l’harmonia de l’univers i què és el que els fa ser tan cruels? Una pregunta absurda perquè ells ni deuen tenir, ni els han de respectar, principis morals que els facin distingir el bé del mal. Però nosaltres sí, oi? Llavors, per què tenim tan poca cura de l’ambient? Probablement les descàrregues tan violentes i cada cop més freqüents que rebem dels de dalt no siguin al cent per cent una resposta al nostre malbaratament de la natura i el medi ambient, però sí que ho han de ser en una bona part.
Sembla que no sapiguem amb qui ens la juguem quan irresponsablement trenquem un equilibri tan perfecte. Som minúsculs grans de sorra, a mercè del vent i els seus col·legues, que en qualsevol moment podem ser esclafats i aniquilats. Contra la seva força no hi tenim res a fer si no som capaços de canviar els mals hàbits que estan arruïnant el món on vivim. Però què tal si un dia d’aquests tombem el cap definitivament vers aquelles zones desafavorides a les que sempre les hi toca el rebre? De ben segur, són les menys culpables de la degradació del planeta i les que més car ho paguen. Resultaria més efectiu, a banda de solidari, que corre-hi precipitadament cada cop que ens assabentem que el seu destí implacable els colpeja, per després oblidar-nos-en ràpidament. Segur que aconseguiríem amortir l’impacte dels grans cataclismes que aquests déus rabiüts ens envien, i que nosaltres bategem innocentment, fent-los confiança, com Sandy, Katrina o Haiyan. Greu error. A l’enemic ni se l’anomena. Només així donaríem un veritable sentit a la paraula “progrés”, amb la qual sovint ens omplim la boca, perquè mentre el progrés no sigui per tothom, ens hauria de fer vergonya tan sols d’anomenar-la.




dissabte, 9 de novembre del 2013

ELS AMICS DELS MEUS AMICS



                                
Jo  amb la meva mare m’hi entenc la mar de bé. A part d’uns problemes d’oïda que té, res que no es pugui arreglar vocalitzant i aixecant el to de veu, la nostra comunicació és ben fluïda. No ens afecten els problemes generacionals, en temps llunyà tan intensos, entre altres coses perquè em sembla que la meva generació està atrapant la seva. Darrerament no tinc gaire clar en quina escala generacional em trobo. Ara bé, hi ha un tema en el qual ni la vocalització, ni el to de veu, ni la bona voluntat són suficients per a entendre’ns. És el tema de les noves tecnologies.

Me’n recordo que l’any passat per Tots Sants, va posar el crit al cel quan li vaig dir que havia penjat els seus panellets a facebook.

        -   Penjar?

        -   Sí mama, penjats al mur.

        -   Al mur? Com un mur d’execució? I penjats???

Fa un parell d’anys, a mi el facebook em feia més por que una pedregada. Ja se sap, fills joves, pederastes a la xarxa, cites a cegues amb psicòpates... i desvetllament de la pròpia intimitat a tot el món. Això és el que pensava quan sentia la paraula maleïda.

Un dia, un amic m’aconsellà que per satisfer les meves ànsies de lectors del que escrivia m’aniria bé d’obrir-me un blog. Em va agafar tanta por, i aquí ja s’hi afegia la ignorància, que vaig pensar renunciar a que em llegissin i quasi també a escriure. Alguna inspiració divina, en forma d’àngel de la guarda a sota el coixí, em devia convèncer que no fos tan poruga, que ni el blog, ni facebook, ni internet mossegaven.

I una tarda en plegar de treballar, vaig escriure a la barra de google  “com crear un blog amb blogger” i vaig començar la meva odissea per la xarxa. Dic començar perquè no va ser fàcil i d’hores n’hi vaig esmerçar moltes, del dia, de la nit, inclús a la feina i conduint, el cap no deixava de rumiar el perquè m’havia entrebancat en aquell pas o en aquell altre i no podia avançar. Finalment, el blog va sortir i va veure la llum. Tímidament hi vaig penjar un relat i l’endemà un altre pensant, ho dic francament, que si algú ho llegia, que m’estranyaria molt, millor i sinó, també. Jo ja tenia el meu blog que tant m’havia costat de gestar i es veu que amb això ja em donava per satisfeta. Per sort, de seguida hi vaig anar tenint visites i comentaris, d’altra manera el meu “gran èxit” tecnològic hauria resultat ben buit.



Fer-me un compte a facebook em resultà molt fàcil. Clicar “m’agrada” en alguns comentaris dels meus amics era el més divertit. Jo feia clic i els meus amics ho sabien. A poc a poc vaig anar posant algun comentari intranscendent, facebook no demana més, i algú clicava “m’agrada” i algú més, fins i tot, comentava. Quina meravella! Estava asseguda davant del meu ordinador... i no estava sola! A través dels meus amics vaig conèixer nous amics i d’altres amics dels meus amics em volien conèixer a mi.

        -   Però són gent a qui no coneixes... – diu la meva mare, esgarrifada.

   - Sí, però són amics dels meus amics – responc jo, intentant tranquil·litzar-la.



Vaig començar a trobar altres blogs per la xarxa, que mostraven veritables obres d’art  en vessants diverses. Artistes que mostraven la seva obra, que segurament hauria quedat inèdita i ni el món ni jo no l’hauríem pogut gaudir, si haguessin esperat que un marxant d’art, un agent, un editor... i ja posats a demanar, un mecenes,  els hagués considerat dignes de ser representats i exhibits.

Quan la Via Catalana, els que em seguiu ja ho sabeu, vaig formar part del Blog-via cap a la independència. Encara hi sóc i m’hi mantindré fins que la Via arribi on ha d’arribar. No la dels blogs, l’altra. Hi vaig conèixer blogs i bloguers i blogueres excel·lents, que no hauria conegut mai si no hagués vençut la meva por. Com m’alegro d’haver-ho fet!

Potser he tingut sort i a mi no m’ha tocat ni el pederasta ( pederastes a mi? si us plau...) ni el psicòpata de torn, ni ningú m’està fent xantatge per les meves fotos compromeses. Sí que he tingut un intent d’espionatge, suposo que pels meus textos de caire independentista, que m’ha fet riure molt. Crec que només es tracta de tenir sentit comú. A facebook, ensenyar als amics, i potser als amics dels meus amics, el que realment vulgui ensenyar, i al blog, explicar el que desitgi explicar.

I tornant a la meva mare. Provar de fer-li entendre el mur, les fotos penjades, el perfil, els grups, les converses públiques i les privades, els links, la quantitat de gent que a vegades s’aplega en un comentari,... ah! i els amics dels meus amics, és tasca molt laboriosa que crec que només reeixiria asseient-nos juntes a l’ordinador i altre cop, esmerçant-hi moltes hores. No tinc cap dubte que n’aprendria. Potser ho entendria amb més rapidesa que jo, ves!

Encara que potser l’essència ja l’entén. Aquest any, quan vam acabar de fer els panellets em va dir, assenyalant la plàtera dels més lluïts:

        -   Aquests els penjaràs a facebook, no?