diumenge, 5 de juliol del 2015

ELS SEMBRATS I LA POESIA



 

                             
Sempre he pensat que la naturalesa ha estat generosa amb aquets petit país nostre, perquè hi tenim de tot. I és veritat que no tenim ni deserts, ni cims de vuit mil metres - però sí escaladors tarragonins que hi han arribat tretze vegades i ara van per la catorzena i definitiva. Gràcies Óscar Cadiach; els teus reptes ens honoren, com a tarraginins i també com a persones - ni altres paisatges que demanen molta més superfície que els nostres modestos trenta dos mil quilòmetres quadrats. Però tenim turonets i muntanyes, i entre les muntanyes valls, i platges planes i costes abruptes, i rius, estanys i rierols, i pinedes i boscos de rebolls i alzines; també tenim caps, golfs, deltes. Això per dir-ho amb quatre paraules, que n’hi ha per més.
No obstant, per mi, el que dóna color als nostres paisatges són els cultius. Fins fa poques dècades, la planificació agrícola era quasi inexistent a Catalunya i la majoria de pagesos practicaven una agricultura de subsistència i precària comercialització, combinant diferents conreus que convivien – encara conviuen, en molts llocs - en generosa harmonia. La vinya amb les oliveres i els arbres fruiters,  els avellaners amb els ametllers i aquests amb els sembrats. No hi fa res si esporàdics en els marges, arrabassats per conrear-los, o bé afilerats en rengles de cap a cap de tros.
Fa uns dies vaig anar a Verdú. Uns amics hi feien un recital poètic i m’agafava relativament a prop del meu poble - jo sóc dels que tenen un poble i una ciutat - Vaig pensar que era una bona ocasió per escoltar-los - casualment els coneixia a tots per vies diferents: Jordi DorcaCarme AndradeHelena Bonals, Montserrat Bonals, Joan d'Irlanda, Conxita Jiménez, i Montse Aloy  - però no m’acabava de decidir: tres quarts d’hora de cotxe, el sol encara era molt alt, tan bé que s’hi està a la fresca entre les parets gruixudes de casa... Hi vaig, no hi vaig, hi vaig, no hi vaig. Hi vaig.
El cotxe al sol, calent que bull, només entrar-hi començo a suar. Verdú, a l’Urgell, a les comarques de Lleida. Agafo la nacional a Lleida com d’esma, i llavors caic en què hi ha altres carreteres més dretes per anar-hi. Giro cua allà on puc i condueixo en direcció a Tarragona. A un cotxe en direcció contrària se li acaba el carril d’avançament i quasi se’m tira al damunt. Començo a pensar si tot això potser són senyals i tal vegada no és bona idea anar avui a Verdú. 
Montblanc, Solivella i enfilo el coll de Belltall. Els gegants del vent a dalt la carena em donen la benvinguda amb els seus tres braços i la seva salutació circular. Són imponents, a mesura que m’hi acosto, més. 
No són d'aquests...













... sinó d'aquests
 
  
Travesso Belltall i de sobte a banda i banda, m’envolta un oceà daurat. 

La foto no els fa prou justícia, s'han de veure

Els sembrats – aquí només sembrats i crec que des de sempre – m’inunden els ulls fins allà on m’allarga la vista. El sol, que fins ara em feia la guitza, els cau al damunt, fent més i més intensa la seva rossor. De tant en tant, esquitxos de verd – alguna alzina, petits bosquets, escassos, suficients - em recorden que no estic enmig d’un oceà i que allò que veig arrissar-se no són onades sinó espigues acaronades per la marinada que, com diu Lluís Foix en  el seu llibre, sempre arriba. Els sembrats s’acaben aviat i deixen pas a la vinya – aquí sí que es  nota la planificació: regular, arrenglerada, mecanitzada – I de seguida arribo a terme.
El recital poètic és a la Sala Gòtica del castell de Verdú. Una altra meravella. Els amics poetes em reben amb alegria, astorats de veure’m arribar, sense previ avís al que podria semblar un raconet de món – no tant, també hi trobo la meva amiga de la infantesa, Rosa, amb qui mai no ens hem dit que ens agradava la poesia - Màrius Torres, Martí i Pol, Tomàs Garcés i poemes propis s’escampen per un espai  privilegiat que ens aboca directament a l’Edat Mitjana.
Quan surto, em sembla que floto. Els sembrats, els poemes, el castell... M’he de centrar, que no em vull tornar a equivocar. Miro el mapa – dec ser una de les, segons diuen, poques dones que entenen els mapes, tot i que ara amb el GPS la meva habilitat ja no té gaire valor – i de seguida trobo Vimbodí. Me’n vaig cap a casa, però em prometo tornar, abans no passi l’enorme màquina recol·lectora – jo encara en dic cosechadora – que fa més de mig segle va deixar enrere la falç i la dalla.

diumenge, 21 de juny del 2015

L'HOME DARRERE LA PILOTA

       


Sempre que veig homes corrent darrere una pilota, no puc evitar pensar que els homes són com nens. El següent pensament és preguntar-me què devien fer els homes – parlo dels homes, els de barba, potencial o efectiva, no de l’espècie humana, tota ella englobada sovint en la paraula “home” – abans d’inventar-se la pilota, abans de descobrir que hi havia un objecte esfèric que es podia perseguir i que els podia distreure d’allò més. Perquè les dones –  les que parim els fills, potencialment o efectiva – sempre ho hem estat de distretes. La primera homínida coneguda, la Lucy, que va viure a Etiòpia fa tres milions d’anys, ja s’ocupava de les tasques de la cova, mentre els homes s’entretenien, perdó! estaven obligats a anar a caçar per aconseguir el principal aliment de la seva dieta. Estic segura que si aleshores no jugaven a pilota és perquè encara no l’havien descobert.
Diu que la primera vegada que apareix la paraula pilota és l’any 1205, en un poema, i que la seva etimologia ens remet a la família llatina de la paraula pell, perquè amb pell estava recoberta. A Egipte ja hi ha alguna il·lustració on uns nois juguen amb una bola i quan Ulisses, a l’Odissea, veu Nausica per primera vegada, està jugant a pilota amb les seves donzelles; realment, es va enamorar de Nausica, Ulisses, o bé va ser de la fascinant pilota? Alexandre el Magne va ser un gran jugador de pilota i a l’antiga Roma, els metges recomanaven a tothom – a tothom que es podia permetre d’anar al metge, és clar – de jugar-hi. 

 
Scena dei Campi Elisi, affresco dalla Tomba dei Dipinti

No és fins al segle XVII que els britànics, grans experts de la pilota, n’unifiquen els diferents jocs a què jugaven i els hi donen els noms actuals: rugbi, futbol americà, futbol australià i... futbol a seques. No per atorgar-li un nom senzill – en la senzillesa hi ha sempre la grandesa  – el joc s’ha replegat en sí mateix avergonyit, sinó que s’ha estès per tot el món.

La pilota entreté el noranta-cinc per cent dels homes del planeta – el percentatge de les dones actualment també ha de ser important, segur –  L’altre cinc per cent, si hagués de triar, escolliria la pilota de l’olla, però s’estimaria més no haver de triar. D’aquell noranta cinc per cent, uns pocs la toquen, uns quants més ho intenten i la resta s’ho miren S’ho miren! I mirant, ja en tenen prou!!! S’animen, s’escalfen, criden, reneguen, riuen, ploren, a vegades s’estoven entre ells. Tot és per la pilota. Que la pilota entri pels tres pals que interessa que entri, dóna lloc a l’eufòria, la trempera, el bon rotllo, la borratxera, dona ànims per afrontar el dilluns, la setmana, la Quaresma i el divorci.
Bé, les meves reflexions sobre la pilota venen provocades pels darrers esdeveniments que hem viscut darrerament – no els polítics, sinó els pilotaires.
Començaré per l’últim. Fa uns dies, TV3 va emetre Invictus, director Clint Eastwood, actors Morgan Freeman i Matt Damon, sobre els inicis del govern de Mandela, poc després que aquest sortís de la presó. Segur que molts ja l’heu vista. Jo també, però hi ha pel·lícules que val la pena veure-les dues vegades, o més. L’element clau era la pilota. Mandela, després de reflexionar vint-i-tres anys a la presó sobre els blancs i els negres, va tenir l’enginyosa idea de creure que la pilota, el rugbi, l’equip de rugbi, el guanyar la Copa d’Àfrica els podia unir a tots, – una utopia per la majoria dels que l’envoltaven - quan el risc d’escissió del país era gran i greu. I va funcionar.  La pilota va anar a favor de la unió. I de la concòrdia. I de la pau.
També em va colpir la tristesa dels jugadors i l’afició del Girona per haver pogut tocar el cel amb els dits, però no haver-hi pogut entrar. El món es va ensorrar a Montilivi i estic segura que a les cases de tots els seguidors. Crec, i només és la meva opinió, que la pilota no anava prou lubricada per rodar a favor seu, perquè ells mateixos no acabaven de creure en la seva vàlua.
Finalment, – i quina volta he donat avui per arribar fins aquí – el Barça, el seu triplet i els seus encerts. Les seves desfilades triomfals en bus per la Ciutat sempre em recorden les arribades dels generals romans, victoriosos de les seves conquestes. El posat és diferent, és clar; els romans no llençaven les sandàlies, ni s’atracaven de cervesa fins a no saber, alguns, el què es feien. A mi la desfilada de l’altre dia – perdona’m Montse, perdona’m XeXu,  perdoneu-me culés - em va semblar excessiva, però reconec que el bany de masses és un antídot contra aquella manca de fe i aquella autoconfiança que  a mi em sembla que li falta al Girona, i també un revulsiu per afrontar la temporada que ve. En temps de Franco, la dictadura, l’únic esbargiment del poble que es permetia a Espanya era el futbol; a Catalunya també. Ara que estem en democràcia, el Barça sembla un fora de la llei i tot és motiu per denunciar-lo i per acusar-lo. Ves que un dia d’aquests no el declarin inconstitucional... El Barça és més que un club, és el no-Madrid, és el crit d’un poble. Si guanya el Barça, guanya Catalunya. Per tot això, i malgrat la paròdia inicial sobre la pilota i tots els que la consideren objecte de desig, he d’acabar aquest post traient-me el barret davant d’aquests homes com nens,  que toquen tan genialment i hàbil la pilota.

Sobren les paraules



Sí, ja ho sé que aquest post semblava prometre sang: homes-nens-distracció versus dones-treball-abnegació, però no, no, no. Anàveu errats. Aquest post només volia parlar de la pilota.


dissabte, 6 de juny del 2015

A L'ESTIU, ARDOR



 
AVÍS: Aquesta entrada pot ferir la sensibilitat dels que, habitualment, visiten aquest blog. Dels que no ho fan, no ho sé. Amb tot, recomano encaridament que uns i altres la llegiu. Després us explico el perquè.
                                     
Cada any per aquestes dates, mantinc un enfrontament, no pas ferotge, sinó molt pensat, raonat, tipus partida d’escacs. Les meves inhibicions, disfressades d’excuses i prejudicis, s’enfronten al, per alguns tan intens, desig de platja. La seva, molts cops a quilòmetres de distància, la meva, a cinc minuts caminant, d’anada, i sis, de tornada.
A vegades guanyen les inhibicions, a vegades la platja. Les inhibicions tenen quasi tots els arguments: l’excessiva calor, la meva grossor, la incomó (ditat), el dolor de l’os posterior (arran de la darrera caiguda)... i d’altres que no rimen: enganxositat, suamenta, canalla, gossos, xivarri en tots els idiomes, penosa tornada cap a casa... La platja en té pocs, però poderosos: l’aigua, diàfana a vegades, amb els peixos nedant al meu costat – no és conya -, l’escalfor del sol, eixugant la pell mullada i la renúncia a la voluntat, deixant-me portar per les onades. Em sembla que aquest any guanyarà la platja. Ho dic perquè a data d’avui ja hi he anat i va estar prou bé, més que bé.
Cerco i recerco tot això que es necessita per anar a la platja: tovallola, biquini, bossa... la crema, on punyeta és la crema que està tan amagada? – és que l’any passat van guanyar les inhibicions – Diuen que les cremes solars no es poden guardar d’un any per l’altre i aquesta en deu tenir dos, pel cap baix. És igual, m’arrisco. I ja estic a punt! Bé, fet i fumut, em queda només una hora i quart per anar a la platja. Què faré sinó, ara que ja m’he decidit?
De camí, i mira que és curt, em trobo com un centenar d’adolescents parlant en francès. Pot ser que a França comencin les vacances escolars al juny? He de vigilar on es posen, per Déu!, no vull que em confonguin amb una adolescent. He tingut sort. Sembla que han decidit caminar una estona pel passeig abans d’envair la platja. I... que bé! La platja, no és que estigui deserta, però tinc moooolt d’espai per decidir on poso la tovallola. Abans de seure dono una ullada al meu voltant. Hi ha una parelleta molt jove, més adolescents, no sé pas què hi fan aquí a aquesta hora, si haurien d’estar fent exàmens; potser han decidit fer l’examen de Llengua a la platja i avaluar-se mútuament. Miro cap a l’altre costat; veig un senyor gran – més que jo, segur – Dispara fotos descaradament amb el mòbil, a dues noies que fan topless,  mentre xerren animadament. Són lluny, però per alguna cosa es va inventar el zoom. Si més de la meitat de les dones de la platja en fan, de topless! En fi, a cadascú el posa el que el posa. A mi no em veu, i mira que em té a prop, em lamento, no per les fotos – tothom sap que no quedo mai bé - sinó per aquesta qualitat d’invisibilitat, que he adquirit d’un temps ençà, més efectiva i desafectiva que la que li regala Dumbledore a Harry Potter, el primer any a Hogwarts. Potser només es tractaria de fer topless? No, no ho crec. Ara venen dos nois guapos amb ganes, encara amb samarreta. Cap a mi? Noooo, cap a l’aigua. Ostres! Un d’ells m’ha fet l’ullet. El pensament se’m dispara – com el mòbil del senyor – Potser no sóc tan gran com em penso, potser no semblo tan gran com sóc, potser no l’importa l’edat, potser no caldrà anar a cercar una cita a cegues. Finalment l’encerto. Si és el Salim! És clar, em coneix. Em coneix de fa anys, ell era un nen i jo era jove, més jove, vull dir. Per això m’ha fet l’ullet. El Salim em somriu i em saluda amb la mà. El sento parlar amb l’amic en la seva llengua. Amb mi sempre parla en català, però ho entenc, jo també ho faria. No parlaria pas a Madrid en castellà amb un amic català, ni a Copenhaguen en suec, entre altres coses perquè no parlo el suec i entre altres més perquè – ei! fins aquí hi arribo – a Copenhaguen es parla el danès.
Bé, ja porto cinc minuts a la sorra. Serà qüestió d’aprofitar una de les bones raons per anar a la platja. Entro a l’aigua, enfonso els peus a la sorra mullada, l’aigua és freda i tinc ganes de xisclar. Més endins faré un xisclet, penso, o dos. Més endins ja no cal, que ja no la sento freda, l’aigua. M’estiro, faig el mort, ressuscito, em torno a morir, em deixo portar. Oh sí, sí! No hi ha onades fortes que em puguin tombar- ni enfonsar-me, ni dur-me al fons de l’oceà - això no és una tragicomèdia. Això és una delícia. I ara, mentre faig quatre cops de braços amb el cap dins de l’aigua, veig els peixos. I quina anada a la platja més rodona! Crec que ja res no me la pot espatllar. En sortir, veig l’home del mòbil que em mira fixament, vaja molt fixament. És que l’aigua a mi em queda molt bé. Potser s’ha quedat fixat, a tothom li pot passar – o potser... potser espera que jo també faci topless. Em venen ganes de fer-li que no amb el dit i dir-li:
-      T’has de posar més lluny, més lluny...
Però no ho faig. No vull espatllar un “dia” de platja tan complet. M’estiro sobre la tovallola i puc sentir com el sol em va eixugant un a un, tots els porus de la pell. Tornaré.

 
Una vella glòria, però també bella cançó