TINC UN AMIC

 

Confesso amb una certa vergonya que no vaig interessar-me pel futbol fins l’any 2009, quan el Barça va començar a guanyar partits, lligues i copes.

L’any 2009 va ser l’any del meu canvi. Vaig aficionar-me al futbol, al Barça, vaja. Vaig fer un viatge a la Normandia que em va portar a unes reflexions sobre la mort,  sobre les guerres i sobre l’absurditat dels morts a les guerres que, ho confesso també amb vergonya, mai no havia encarat. També vaig alliberar-me d’uns certs lligams i vaig començar a entrebancar-me amb uns altres, perquè el cel mai no és blau del tot i no hi ha felicitat completa, i el dia que sigui així la vida haurà perdut  part de la seva salsa,  barreja de pors i desitjos.

Però no estic escrivint per parlar del meu canvi. El Banc de Sabadell de moment no és el meu banc, per tant, això ara no toca.

Vull escriure sobre la fidelitat. Diuen els que em coneixen que sóc fidel als meus amics i torno a confessar, avui és dia de confessions - aprofito que no tenim Papa a Roma per emprar aquests sagrament públicament sense por de represàlies – que ho faig instintivament i que per instint, escolto i me’n preocupo i hi estic amatent quan sé que més ho necessiten. He après en pròpia carn que el suport dels amics és imprescindible en moments baixos, de moral baixa i baixa autoestima. Potser per això m’hi aboco sense condicions.

No dic tot això pel meu propi enaltiment perquè el mèrit de la fidelitat es veuria compensat i descompensat pel de la vanitat. Ho dic per explicar que ara mateix tinc un amic en hores baixes. És un amic que incomptables vegades m’ha confortat, m’ha alliberat, m’ha fet feliç i sobretot m’ha fet sentir que no estava sola, perquè el meu sentiment era compartit per una gran multitud.  És un amic que no és un de sol, sinó uns quants, normalment són onze, però a darrere n’hi ha uns altres onze i bastants més que no llueixen samarreta. Un quants milions sospiren pel meu amic i respiren amb el seu aire. Són d’aquí, del nostre país i molts cops identifiquen una cosa amb l’altra, un equip amb un país, però què hi fa la confusió si així l’amor pel país s’intensifica en qualitat i quantitat? També n’hi ha una legió arreu, al país del costat, a Europa, a Àfrica i al món sencer, que el segueixen.

Que tants i tants es preocupin per ell no és gratuït. L’amic, que no és un sinó onze que corren, s’ha guanyat a pols que se l’estimin perquè ens ha fet gaudir com ningú i com mai i molts cops ha fet realitat els nostres desitjos.

L’amic, que és humà, i que ens ha donat tantes alegries, ara ens necessita. Necessita el nostre suport incondicional, els nostres ànims i el nostre alè per encoratjar-lo. No és just marxar del camp abans d’acabar el partit, quan van maldades, no ho és veure que perden i donar-ho tot per perdut, no diu gaire al nostre favor retirar-li la confiança, només en nom de la por a perdre el somni. Jo no ho faré igual que no voldria que m’ho fessin a mi. Els amics de veritat ho demostren en els moments difícils i aquest n’és un, i el que més dol dels amics és que deixin d’estimar-te quan ho han fet intensament.

Visca els meus amics! I els vostres! I visca el Barça!!!

Si us plau!

Amic estimat que estima el seu país, i el meu i el vostre

CORRUPTA

 

Fa dies que sento parlar de la corrupció i passa que quan una paraula arriba molt sovint a la meva oïda, no ho puc evitar, l’he de veure escrita al paper. Ja ho sé, la majoria en tenen prou amb parlar-ne, però jo no, jo necessito contemplar-ne la grafia.

Sense exigir-me d’estar-hi gaire atenta, adverteixo que la paraula va sovint de bracet amb la política i ja quasi em retiro perquè jo, en política, sóc una neòfita. Tot just vaig començar a interessar-me’n l’agost passat, tot esperant setembre. I no va ser per la política, sinó pel país i el seu avenç cap a la llibertat.

Com que no m’agrada rendir-me a la primera, faig un pas més i cerco en diferents llocs l’etimologia de la paraula corrupció. Sembla que és una paraula que representa diferents significats, però el que em coincideix en tots és “trencar” i també “fer malbé” i “destruir”. Totes em serveixen per constatar la seva veracitat, perquè sí que la corrupció ha trencat l’economia, ha fet malbé el món i ha destruït la confiança en els poders públics.

I em quedaria aquí si no fos que ampliant el meu camp visual veig que en l’índex de continguts de la viquipèdia hi ha una llarga llista de corrupcions: corrupció urbanística, corrupció sexual i moral, corrupció esportiva, corrupció empresarial, corrupció bancària, corrupció policial, corrupció estructural,... fff! corrupció miris on miris... fff! fff! fff!

Em miro els meus amics, els meus pares, els meus fills, són corruptes? Em miro a mi mateixa, sóc corrupta? M’atabalo i dubto de tothom al meu voltant, La confiança destruïda es dilata indefinidament i tothom és susceptible de corrompre’s. O no?

D’entrada el poder, gran o petit, ja sembla un bon esquer per fer caure en el parany i em venen al cap aquells refranys “l’ocasió fa el lladre” o bé “qui oli remena, els dits se n’unta”. Però de veritat que tothom té un preu? De debò que posar la mà a la caixa és el que fa la meitat del país, mentre l’altra meitat en paga les conseqüències? Ens volen fer creure que això és el més normal del món i que qui no se’n aprofita és tonto. I ho deu ser normal, quan els corruptes es passegen per la neu i per on els hi convé amb total impunitat i la cara ben alta. Perquè sense comptar-ho, ja va quedar clar que jo no sóc de nombres, si tots els corruptes traguessin de les seves descomunals i desaprensives butxaques el que han robat, ni el nostre país petit, ni el del costat, més gran, no patirien la desmoralització ni l’agonia que estan patint en aquests moments.

Torno a treballar després de quinze dies de baixa. En quinze dies sembla que el món s’hagi capgirat i els corruptes del nostre món més proper s’hagin reproduït com bolets verinosos en un sòl en descomposició. També uns cossos originats a l’espai anomenat meteorits incontrolables han sorprès els científics i sobretot les mil dues-centes persones que n’han patit les conseqüències. Em demano si, com a fenòmens generats al cel, no hauran estat un càstig per fulminar la corrupció i els corruptes, i en el seu descontrol s’han equivocat de latitud i han caigut a l’altre extrem del continent. Total, des de tant amunt ha de ser ben difícil distingir-ho.

M’assec a la meva cadira i en tocar el primer bitllet, em tornen els refranys a la memòria: untar-me els dits? ocasió? I no en tinc cap dubte: fa falta alguna cosa més per ser corrupta.

        I NO TINC IMATGE PER IL·LUSTRAR-HO. N'HI HA TANTES...

TEMPUS FUGIT*, O NO

                                     

Aquest no és un relat d'autoajuda, només és la meva percepció 

del pas del temps i els meus tràfecs per alentir-lo. 

Sempre m’ha inquietat la percepció relativa, o potser subjectiva, del pas del temps. I no em posaré ara a analitzar la teoria de la relativitat perquè, com ja ha quedat clar, jo no sóc de nombres ni de ciència. Amb tot, segurament que la teoria d’Einstein hi té alguna cosa a veure amb la meva preocupació.

El primer any més llarg de la meva vida m’arriba a la memòria en forma de calendari. Sí, un calendari, aquella mena de bloc amb una il·lustració vistosa i sis fulls a la part de baix, que s’anaven arrencant a mesura que passaven els mesos de dos en dos. Llavors eren tots així. El meu, el de l’any 62, sempre he pensat que no va durar un any, sinó un temps indefinit molt i molt llarg. Sempre que aixecava la vista –en aquella època jo era una nana- veia aquell camp daurat i aquells feixos d’espigues que un pagès anava arreplegant, semblava, sense pressa. Era gentilesa d’una marca d’adobs per a la terra i crec que, encara que de pagesos ara n’hi ha pocs, mig món li estaria agraït si en tornés a obsequiar, perquè actualment, el calendari regalat és objecte de desig no consumat i motiu de desengany per qui es queda sense a final d’any.

Vaig al temps i em deixo de calendaris perquè, sense adonar-me'n, se m’acaba d’escapar el temps parlant d’un any que va ser etern.

Recordo que després del 62 els anys van anar passant més de pressa, potser perquè en comparació amb aquell, mai cap no arribaria a ser tan llarg. Però no només això. Abans els anys es veien passar i un tenia temps d’esperar que arribés tal dia. Ara ens plantem de dilluns a divendres en un sospir i aquest any mentre pensava que havia de guarnir la casa per Nadal em van passar les festes.

Per què una hora a la feina no corre igual que una hora xerrant amb un amic, amb una persona estimada...? I no ho dic perquè l’hora a la feina transcorri lenta, no. És més aviat al revés: l’hora a la feina és d’una rutina trepidant que passarà tan ràpid com l’hora següent o l’hora anterior. En canvi, l’hora de l’amic és un temps assaborit a petits glops, el qual intentem perllongar en la mesura que podem, sabent que els seus efectes aniran més enllà del temps de trobada.

El temps a l’hospital acompanyant un malalt és etern i a la vegada massa breu si sabem que el malalt no tornarà a gaudir del temps, ni per a ell ni amb nosaltres.

Si perdem un ésser estimat el temps s’atura. Ni passa ni deixa de passar. El pensament i els sentiments retrocedeixen en el temps per aferrar-se a aquell gest, aquella paraula, aquella imatge que mai més no tornarem a percebre en temps real. Simultàniament la vida ens obliga a mirar endavant i a seguir cremant un temps que ens agradaria destruir per implacable i per no haver-se aturat quan ho havia de fer. Serà el temps també  qui,  amb el seu pas molt lent, però aparentment regular, tindrà un efecte balsàmic sobre l’enyor i la tristesa i anirà posant capes d’amortiment  damunt la pèrdua que ens havia deixat ancorats en un  punt sense retorn.

Tocant al meu tema preferit, diré que la vida viscuda i els esculls superats a vegades a batzegades, a vegades, poques, suaument, em semblen transcorreguts en un instant si ho comparo amb el que trigarà en arribar el 2014 quan decidirem allò que sí o sí, que sí que sí, que si més sí, tenim dret a decidir. I és que les amenaces, d’intervenció i d’altres, la españolización, l’incumpliment del dèficit, la consulta il·legal i els tancs i els conductors dels tancs que tenen tanta ànsia, a vegades fan riure, però d’altres fan imaginar un camí llarg i costerut.

El temps propi que semblàvem controlar de ple ens rellisca dels dits quan arriben els fills. Ja no tens temps. El teu és el temps dels fills. Els seus horaris, el seu ritme, les seves necessitats, els seus malestars de nit quan són petits, el teu malestar de nit quan són grans, a vegades també, de dia... Sense esma i sense temps et resignes a la conclusió que s’ha acabat el temps per a tu, tot i que el dia continuï tenint vint-i-quatre hores.

I de mica en mica o de sobte... els fills se’n van. El seu temps i manca de temps molt aviat passarà a ser irremeiablement d’un altre, perquè a la vida tot és cíclic, que ja ho deia Nietzsche en el seu Etern retorn.

Quan tens tot el dia, o quasi, per a tu, et pots quedar esmaperdut, atordit o perplex, que encara que sembli que no, són tres estats molt diferents. Ara és l’hora de córrer perquè a aquestes alçades segur que mitja vida ja t’haurà passat i no hi ha temps per perdre. Aquell somni que sempre has portat a dins, el petit pas que mai no t’has atrevit a fer, el desig, sexual o no, que t’has reprimit tantes vegades, el passatge per l’avioneta que t’ha de permetre volar... No perdis ni un minut que si mitja vida t’ha passat volant, la que et queda la faràs en coet supersònic. Et recomano obrir bé els ulls  i respirar fondo perquè suposo que no et voldràs perdre el paisatge, oi?

* Locució llatina que significa: el temps s’escapa.

DONCS JO ESTIC CONTENTA

 RES MÉS LLUNY DE LA MEVA INTENCIÓ QUE ENSABONAR ELS POLÍTICS, PERÒ PENSO  QUE ALGUNS D'AQUESTS POLÍTICS ENS PODEN PORTAR ALLÀ ON VOLEM ARRIBAR.

Mapa electoral 25-11-12

      

 S’ha dit molt, mai massa, però jo ho repeteixo: aquest és un moment únic pel nostre país. Tinc uns quants anys i molts records, per això penso que puc dir que estic contenta. Malgrat la desil·lusió d’uns i l’escepticisme d’altres, jo estic contenta.

No hi fa res la manera, ni el govern, ni els pactes. El que hi fa és unir-se per una mateixa causa. Com diu la meva amiga Carme: vols cosa més bonica que govern i oposició lluitant per un mateix fi? No és aquesta una imatge idíl·lica defensant una convicció sòlida?

Hi ha un home que parla com un savi, a qui els diaris ultranacionalistes espanyols anomenen ogre perquè la no comprensió de les seves paraules no els permet veure-li el cor. N’hi ha un altre que va néixer amb el cap molt alt i a força d’empentes i batzacades cada vegada va més capcot. L’han linxat des de l’altra banda i també des d’aquesta i malgrat tot, penso que l’adversitat el fa créixer i que de cada errada, a banda d’un cabell blanc i una arruga més, n’extreu una lliçó de vida.

He patit molt tots aquests dies per si els homes que tenien l’oportunitat d’agafar les regnes del cavall cap a la independència, no l’aprofitaven i decidien cavalcar per camis diferents. Però ara estic contenta.

Si l’home que parla com un savi li allarga la mà, o la senyera, és igual, a l’home capcot que s’arrisca per totes bandes, crec que el nostre cavall galoparà potser lent, més del que alguns voldríem, però segur cap a la meta.

Millor encara si la senyera de la unió dels catalans s’estira i també l’agafa l’etern jove idealista, més preocupat per les retallades que per la independència, i el jove que s’estrena en política i busca acabar amb la injustícia social per damunt de tot. A mi em sembla, i així els hi diria, que l’administració dels nostres propis recursos pot ser la clau per sortir d’aquesta situació. Hem arribat on som, precisament perquè els nostres recursos els administren d’altres.

No diré res de l’home seriós i inflexible, que ha renunciat al somriure, que diu que sí, però que no, que anomena sovint la paraula federal, que quasi ningú no sap on ubicar-la, i que contempla impàvid com molts dels seus fugen d’estampida de casa seva a la recerca d’una esquerra millor. Si vol agafar-se a la senyera que ho faci, però després que no se’n deixi anar.

Al nostre cavall no l’aturaran ni les tanques que, cada cop més altes, anirà trobant, ni els xacals que se li llancin a les potes per entrebancar-lo. Tampoc els ogres de veritat que, amb les seves ganyotes, les seves calbes, la seva ceguesa i ignorància, vagin llençant el seu alè emmetzinat pels beuratges que ells solets van destil·lant.

El nostre cavall ha de seguir sense immutar-se. Amb orelleres si convé per no distreure’s. Si cal, li espantarem les mosques perquè estigui tranquil. Li donarem sucre i aigua perquè no defalleixi. Fins i tot buscarem allà on sigui un ferrer per amortir-li el caminar. L’important és que el cavall senti que estira el carro d’una gran majoria de persones a Catalunya, i que de cap manera no es pot aturar.

Temps era temps que va salpar la barca

Temps era temps que un onze de setembre va arribar

Ara és el temps del cavall que galopa,

El cavall que ha de portar-nos a la llibertat.

EL BLOC DE VIATGES INSÒLITS

Fins al 14 de desembre, dia de la presentació del meu llibre VIATGES INSÒLITS DE VIATGERS ABRANDATS a Tarragona, Salsa-ficció cedeix el protagonisme al bloc viatgesinsolits.blogspot.com, que he engegat perquè els meus lectors puguin fer el seguiment de tot allò que s'hi relaciona. El teniu aquí mateix, en l'enllaç de la dreta.

La portada del llibre és obra del meu amic Marc A. Pérez Oliván

Sempre llevat que algun esdeveniment dels que darrerament fan trepidar el meu petit-gran país no em facin córrer a agafar la ploma i penjar una entrada en aquest bloc, de les que acostumo des del mes d'agost passat.

NOMBRES NO, SI US PLAU

                                     

Dimarts va ser el meu aniversari. Vaig complir els mateixos anys que l’any que vaig néixer. Del segle XX, és clar. Com que no tinc complexos, per l’edat vull dir, puc revelar que vaig néixer l’any 56. És una coincidència que només passa un cop a la vida i n’hi ha que ni això. Els nascuts a la dècada dels noranta ho tenen més difícil.

Aquest fet ha estat una gran troballa per la meva ment plena de lletres, que no de nombres, que s’ha posat a sumar, restar, multiplicar i dividir com una posseïda. Sí, perquè he descobert que els meus anys dividits entre dos, són els anys que fa que treballo en la meva feina actual. Mitja vida exacta. El número de la mitja vida també és el dels amics que em van felicitar: la meitat per facebook, l’altra meitat, personalment.

Segueixo dividint, sempre entre dos. A més no arribo perquè jo no sóc de nombres , això ja queda clar. El resultat són els anys que fa que vaig decidir que em faltava una de les tres coses típiques i tòpiques que diuen que s’han de fer. L’arbre ja l’havia plantat; sóc de pagès jo i això de plantar un arbre em fa riure una mica perquè n’he plantat uns quants més. De fills n’he tingut dos; encara els tinc, però només a estones, perquè no volen ser menys i també s’estan obsessionant amb les tres coses i això els hi porta molt de temps. Així que vaig començar a arrenglerar una lletra rere una altra, i una paraula rere una altra i una frase rere una altra. Primer anava molt a poc a poc, quasi no es veia el que escrivia, per això he trigat tant a acabar el meu llibre. És un llibre de relats i els únics nombres que té són els de les pàgines. Tot el demés són lletres. Casualment tantes lletres com anys tinc multiplicades per dos milers exactes.

Faig un darrer càlcul perquè el cap el tinc a punt d’explotar. I és que no m’agraden gens els nombres. Divideixo els anys que m’ha costat escriure el llibre entre dos i em dóna un número primer d’una sola xifra que no relaciono amb res meu, però sí amb vaques flaques i vaques grasses, amb les notes musicals, amb els colors de l’Arc de Sant Martí, amb les vides que té el gat,  amb el Polzet i els seus germans i amb les cabretes que no deixaven entrar el llop a casa.

Encara forço una mica més la màquina i sumo els meus anys amb les cabretes. Li afegeixo les notes musicals, les vides del gat i les vaques flaques. Ara li resto l’any que vaig néixer, les vaques grasses i els colors de l’Arc. El cervell em bull a tota marxa i gairebé se’m queda en blanc quan veig que després de tants càlculs em surt un número tan curt. Em sembla que he incomplert una propietat fonamental de la suma i la resta, ara mateix no recordo quina, mai no la vaig entendre prou bé. Crec que deia que no s’havien de sumar ni restar coses diferents. Però ara m’adono que aquest és el número de lletres que té la meva paraula preferida, i la de moltíssima gent en aquest país. Un nombre tan gran de gent que no el pronuncio per no marejar-me. Són catorze lletres si li afegeixo l’article l’, encara que no es pugui apostrofar. I ho faig: l’-i-n-d-e-p-e-n-d-è-n-c-i-a, perquè la meva paraula preferida és concreta, única i intransferible, i no una de tantes.

I ara que ja sóc on volia arribar, em capbusso en els meus cinquanta sis anys a la recerca de les arrels del sentiment que em motiva.

El primer succés que em féu reflexionar fou la irrupció a crits de la Guardia Civil: “Este acto no está autorizado. Salgan fuera!” Era en un dels actes programats a la Setmana de la Joventut del meu poble. Amb els cetmes apuntant-nos a fregar quan passàvem pel seu davant, vaig sortir amb els meus amics més rient que espantada. Era molt jove, però quan vaig arribar a casa vaig pensar que si allò no era una guerra, poc li’n faltava. Una guerra desigual on uns senyors armats manaven i nosaltres, quatre gats acovardits, em semblava,  acotàvem el cap i obeíem. Crec que l’acte era il·legal perquè havíem fet el programa només en català. No ho recordo bé perquè en aquella època ho prohibien tot: els actes, les conferències, les manifestacions, els recitals, les reunions i els berenars de pa amb tomàquet a la plaça del poble. Estic contenta perquè finalment hem aixecat el cap. Seguim sense tenir armes però tenim la raó. I valents, no ho sé, però quatre gats no, i ja se sap que la unió...

Recordo que anava a tots els concerts del Lluís Llach quan ben just començava, amb els seus cabells llargs i només amb la guitarra, i penso que mai no li agrairé prou l’haver desvetllat amb les seves cançons el sentiment d’identitat que dormia dintre meu. Quan el veig ara empenyent la barca Yayoma-Maremar plena d’estelades pintades, al Senegal, concloc que qui és lluitador viu i morirà lluitant.

I per avui ja no explico més perquè sinó hauré de començar a posar nombres més enllà del dos davant de cada batalleta i jo, ja ho he explicat, els nombres sempre que puc, me’ls estalvio.

BOMBOLLES

                                             

M’atanso a l’ordinador i veig que alguns dels éssers entremaliats  que tinc a casa m’ha canviat el fons d’escriptori. On hi havia unes tulipes grogues i consistents, ara hi ha unes bombolles transparents de coloraines, fràgils i bellugadisses, em sembla, si no és que torni a tenir un atac de vertigen.

M’assec i em disposo a recuperar el paisatge que m’ha donat la benvinguda al món informàtic des de fa més de set anys. Però al fixar la vista en la pantalla veig quelcom insòlit, i torno a pensar en el vertigen.

Les bombolles tenen una mena de moviment difús en el seu interior. Paro l’atenció en una de lilosa i hi concentro tota la meva capacitat visual que amb ulleres no és poca. Unes lletres grans l’envolten, però, quina llàstima! l’envolten per dins i no distingeixo bé el què diuen. Hi ha una R i una E i una F, REF, i a les que arriben per l’altra banda de la bombolla hi llegeixo ...ABORAL. REF.....ABORAL. Crec que ja sé la paraula. Ara veig millor el seu moviment intern i constato que sí,  REFORMA LABORAL és el que diuen les lletres. S’hi senten gemecs, planys, plors i malediccions. Homes i dones, alguns amb les butxaques dels pantalons cap enfora, d’altres quasi despullats, treballen sota el sol, sota la lluna i sota l’espasa de Damocles que amenaça de tallar-los el coll si afluixen el ritme. A les parets de la bombolla, les imatges crues de tots aquells que ja han caigut al forat de la desocupació i de la pobresa.

Una mica més amunt, una altra bombolla d’un to verdós porta la paraula MERCATS FINANCERS. Ja m’he acostumat a aquest tipus de lletra, ja el puc llegir. A l’interior una frau canceller amb vestit jaqueta verd pistatxo juga amb la bombolla PRIMA DE RISC, que es va inflant per moments. La frau, amb una expressió entre beata i perversa la fa botar i rebotar amb el cap, amb les mans, amb els malucs i l’acarona amorosament, tal com feia un avantpassat seu parodiat per Charles Chaplin en el Gran Dictador.

Ja no penso en el vertigen. Amb les bombolles no cal dubtar, només cal deixar-se portar.

Ara em fixo en dues bombolles abandonades, gairebé immòbils. No tenen la lluentor de les altres. M’hi concentro. A l’una hi diu IMMOBILIÀRIA. Està plena de pols com si hagués patit un esfondrament fa poc. A l’altra hi llegeixo CONSUM, però no hi veig res. El fum m’ho impedeix.

Una bombolla , que no havia vist fins ara, es belluga en direcció ascendent i s’expandeix ràpidament. Ja començo a llegir el seu nom. Ah, Catalunya! És clar, Catalunya! A dins hi ha un xivarri ensordidor i centenars de milers de caps. Se’n distingeixen sobretot les estelades que inunden la bombolla i li donen un color peculiar, intens i autèntic. Tothom crida alguna cosa, que sóc incapaç d’entendre perquè no s’acaben de posar d’acord en dir-la tots alhora. Només sento que s’acaba en à, una à tònica que no em deixa cap dubte sobre la força de la paraula que la precedeix.

Queda encara una altra bombolla significativa, de color de gos quan fuig, UNIDAD DE ESPA... Són unes lletres barroques, com les de la Reforma Laboral. Em recorden el tan enyorat Siglo de Oro espanyol. Estic atabalada amb tant de moviment dins unes simples i transparents bombolles. I ara sí que m’atabalo quan veig el que té a dins. Una munió de tancs tots ben afilerats apunten cap a Catalunya!! la meva bombolla preferida! Si us plau, no pot ser! I altre cop el cor se m’accelera, aquesta vegada perillosament. Però, ah no! Potser no cal amoïnar-se. A dintre, un homenet d’uniforme amb cara de general crida Foc!! cada dos per tres. Foc! Foc! Foc! torna a cridar. I els tancs ho intenten, però no poden, estan massa rovellats. Pel darrere dels tancs emergeixen de tant en tant altres homenets, no gaires, que l’atien perquè cridi més i més fort. L’homenet s’enerva i s’enfada i pica de peus perquè ni els tancs respecten la seva autoritat. I de tant picar, la bombolla es trenca i els tancs amuntegats cauen al peu del fons d’escriptori. En la seva caiguda es trenca l’equilibri d’aquest petit univers i les bombolles es comencen a alterar.

La bombolla dels mercats, que feia uns minuts es mantenia estable, explota. És culpa de la PRIMA DE RISC . Em sembla que se n’ha atipat del joc de la frau i de tanta austeritat. Només en queda de record un gomet de color verd pistatxo encastat a l’escriptori i de sobte sento que ja no m’agraden tant els colors sòlids i les imatges immòbils.

La bombolla de la reforma ha rebentat les parets i els esclaus del segle XXI s’alliberen de les seves cadenes i surten com poden d’aquell infern. Molts moren en l’intent, però ho fan amb dignitat i abnegació. Saben que la bombolla  s’ha acabat.

Giro els ulls esverada, tinc molta por. Però la bombolla Catalunya sura mansament  al meu davant i ja puc entendre el què criden. S’ha expandit, però no massa. Just el país petit que és, sense lligams, sense amenaces, sense rancúnies, en llibertat.

Tot d’una em decideixo. Em quedo amb aquest fons d’escriptori de bombolles, més suau, més diàfan, més legítim, més genuí.

I quan fa una estona que me’l miro i me’l remiro, em pregunto si en aquest món excessiu on res no sembla tenir límits i tot és portat precisament al límit, tindrem prou mesura per acomboiar la nostra bombolla per a què deixi de ser-ho i es torni la realitat tangible que desitgem.