AMB EL COR, CONFESSO

Un dia d'aquests tornaré als meus relats de personatges trastornats o eixelebrats, però confesso que ara mateix el que més m'inspira és el moment únic que estem vivint com a país.

www.latostadora.com

 Cerco a les meves eines del 2.0 la definició d’un paraula que sempre m’ha tingut certament desorientada, i em quedo amb la primera del DIEC.

COR: Órgan muscular situat en la cavitat toràcica que, contraient-se rítmicament, és l’agent principal de la circulació de la sang.

Em diuen els amics i alguns lectors que escric amb el cor i jo només pateixo per si volen dir “amb el cor a la mà” que ja se sap que patacada ve i patacada va.

A mi no hi ha artèries, ni aurícules, ni ventricles que em justifiquin perquè em trontolla el cor si un amic ingressa a urgències per culpa del seu. Ni perquè sento que se m’esquinça si la meva filla plora perquè li han trencat el cor. O perquè se’m fa miques quan el pare ensopega un altre cop i cau perquè, com  diu el seu metge, té el cor fluixet.

Potser sí que té alguna explicació científica el que li passava al meu cor quan a la feina vaig passar una etapa d’estrès desmesurat. Quan me’n volia adonar, el cor ja se m’havia inflat tant dins del pit que és estrany, penso avui, que no m’hagués esclatat.

Darrerament el cor em pateix un altre fenomen insòlit. És culpa de les paraules. Confesso que cada cop que sento estat propi   em galopa com un cavall desbocat. Amb independència i autodeterminació, potser perquè són paraules molt llargues de forma i de contingut, els batecs s’encavalquen i acceleren i no els puc assossegar. Referèndum ja és el súmmum, el cor se m’arbora i, pesat  que pesat, em pregunta sense parar:

-          quan serà? quan serà?

Aquestes paraules i d’altres saltironegen dins del meu cor com en un llit de molles. En silenci, les sento com xisclen, riuen i la fan petar. És un do que tinc. Deu ser perquè sóc de lletres i elles es deixen estimar.

Amb tot, hi ha paraules que grinyolen, mots que el meu cor deixa passar. Són les paraules que venen de/l més enllà : constitución, congreso, margen, hablar, sustracción, tanques, militar,... Ja poden dir-les cridant o amenaçant, les hi poden posar música i si volen, fer-les rimar, que a mi el cor no se m’altera i flegmàtic només fa tic-tac, tic-tac, tic-tac.

Aquest és el meu decàleg del cor, recomanable per a esperits tot cor. Per si els pot estalviar alguna batzacada :

1.            Si escoltes el cor, gaudiràs. I també patiràs. Yin i Yang.

2.          Si el que desitges és ser ric, enterra el cor a vint metres sota terra. Si, a    més a més vols tenir poder, apunyala’l abans.

3.            Allunya’t dels cors de pedra. Sempre acaben esclafant el teu.

4.          Si a la feina vols fer carrera, passa abans el cor per la trituradora de paper. També pot amb el cartró-pedra.

5.            Fes sempre cor i pensa. I després, pensa i cor. Entre tots dos formen un  tàndem excel·lent.

6.          Si et roben el cor, no ho denunciïs. Pots acabar apallissat i a la presó. Als lladres els protegeix la justícia.

7.           El que et quedarà quan no et quedi res, ho portaràs al cor.

8.           Si obres el teu cor, vigila! no hi podrà cabre tothom.

9.           Dos cors bategant fan més bona música. Només si bateguen plegats.

10.     Un milió i mig de cors fent pinya, més un milió més dels que no hi van poder ser, són capaços d’abastar el que semblava impossible.

... I SETEMBRE VA ARRIBAR

  
Exultant i gairebé tocant el somni que empeny per fer-se realitat, evoco les paraules d’una amiga que, en començar a caminar, va vaticinar:

-         Avui acabarem amb els peus destrossats.

Jo vaig mirar-me les estelades arreu i pertot, onejant en l’aire i en les esquenes de la gent, a les façanes, als balcons i a les faroles, i vaig dir una frase que va fer riure a tothom, malgrat que a mi m’havia sortit de l’ànima:

-         Doncs a mi m’és igual. Jo avui dono els peus per Catalunya.

Caminava amb els meus amics pel lateral esquerre, primer del Passeig de Gràcia i després de la Gran Via. Des d’allí i durant tres hores no vam veure cap altre paisatge que les estelades,  pel davant, pel darrere i sobretot per la dreta, i l’helicòpter que, deien, ens anava comptant. Per això aixecàvem els dos braços enlaire, per això cridàvem ben fort in- inde- independènci-a, perquè a Madrid poguessin dir que ens havien comptat dues vegades, o més, i que havíem segrestat Barcelona. A crits, potser.

Les úniques notícies que vam tenir de la manifestació van ser les que em donava la meva mare per telèfon. De vuitanta anys ja feia dies que em deia:

-         Així vols dir, vols dir que jo encara ho veuré això?

Enganxadeta a la tele, el cor se li envolava cap a Barcelona i si n’hagués tingut dos, dos se li haurien envolat. De ben segur que com ella, cinc-cents mil avis més.

Per poder seguir la mani tenia la mare, però els missatges que m’arribaven tot sovint al mòbil palesaven que no només érem els que hi érem, sinó molts més que no hi van poder ser.

Crida ben fort per una Catalunya lliure!!      17:40

Quina ràbia No hi puc ser!     17:50

Si us plau, fes un petó al terra que trepitgeu, fes-ho per mi    18:03

Mira-t’ho bé que m’ho has d’explicar tot     18:22

El meu cor és aquí amb vosaltres    18:35

Visca Catalunya independent!!     18:40

I a mi el cor, i hi torno amb el cor, em bategava a dos-cents per hora perquè m’adonava que per primera vegada érem tants caminant en la mateixa direcció.

I caminant, caminant, es veu que vam seguir un escamot equivocat i vam arribar a l’Arc de Triomf, que sembla que no era el camí correcte. I de les cartolines verdes per a la marea de les cinc preguntes, ja no ens en recordàrem més, que en algun lloc sí que devien bellugar, potser  a la capçalera de la manifestació i entre els  primers cinc-cents mil del seu darrere. Dels parlaments a l’estació de França i al Parc de la Ciutadella tampoc no en poguérem enxampar cap. I els meus peus que amb tanta noblesa volia donar per Catalunya, quan vam acabar ja no es podien aprofitar ni per ella, ni per mi, ni per servar el meu pobre cos que trontollava com una baldufa quan acaba de girar.

Però amb tot i més que me’n deixo, els tornaria a donar només per poder-ho tornar a viure.

Samuel Beckett va escriure “Tot esperant Godot”, una obra de teatre de l’absurd, en la qual Godot és un personatge que no arriba mai. Almenys a nosaltres sí que ens ha arribat Setembre. Anem un pas per davant de Beckett. Això nostre ni és teatre ni te res d’absurd. Ja tenim un altre pas. Ens en manca un tercer, decisiu, definitiu, irrevocable, i tenim un gran desig de caminar. Ens quedarem immòbils esperant Godot o l’anirem a buscar?

Ahir vaig comprar-me una caixa. És una caixa vulgar de les que compres per cinc euros. El que hi he posat, però, és de culte: l’ampolla d’aigua buida, del dia de la manifestació, els diaris del dia dotze amb aquelles fotos grandioses, la gorra de l’Assemblea que em protegí d’una insolació, la cartolina verda que no vaig poder mostrar i la meva vella, sargida i estimada senyera de trenta anys. Qui sap! Potser algun dia tot això em servirà de prova quan els meus nèts, amb document d’identificació catalana, incrèduls, em preguntin:

-         Àvia, tu també hi eres?

Diuen que una imatge val més que mil paraules i jo sempre replico sí, però mil paraules et poden fer somniar l’inimaginable. Aquestes són les meves imatges de la mani. Molt d’aficionada, de prop i des de la banda esquerra. En aquest cas la seva vehemència no té rèplica.

 

TINC UN COTXE PETIT

   

Tinc un cotxe petit. Quan jo tenia una família tradicional, a casa hi havia el cotxe gran per a famílies tradicionals, que no conduïa jo. El meu era el segon cotxe de casa, només per a funcions... quotidianes.

Amb el meu cotxe petit portava els fills a l’escola i també els seus amics on convenia. No hi feia res que fes una pluja fina o un aiguat torrencial, ni que el cel s’estirés blau sense cap núvol. Aleshores ningú no es queixava. Ell tampoc. Cinc places, però petit. Ara que els meus fills s’han fet grans com un santpau, ben just hi caben. El petit que és més santpau que la gran es queixa que quan surt s’ha de doblegar en seccions com un tríptic i que si us plau,  no el vegin els amics sortint d’un cotxe tan petit.

Amb el meu cotxe petit anava a comprar al super, encara hi vaig, i omplia la nevera, el congelador i el rebost per a tota la setmana. I si hagués volgut hauria pogut omplir dues neveres, dos congeladors i dos rebosts. Sembla mentida, tan petit com era!

El meu cotxe petit em porta cada dia a treballar, abans a deu minuts de camí, ara a mitja hora, i tot i essent tan petit mai no m’ha deixat penjada, només una vegada perquè el dipòsit de benzina com correspon a un cotxe petit, també és la mínima expressió i jo, amb la meva eufòria tan gran em vaig oblidar d’omplir-lo, com feia cada tres dies. Està clar que no va ser culpa seva. Per l’autovia els cotxes grans m’ultrapassen i s’allunyen fins a convertir-se en un puntet que desapareix en l’horitzó. El meu cotxe petit va fent via a cent deu per hora. Algun cop entre tots dos fins i tot hem avançat algun cotxe gran. I no ho sé, el meu cotxe petit s’excita tant que sembla com si s’anés a desencaixar.

Abans i ara els que em tracten per la meva feina diuen que tinc una bona feina.

       -            Sí, però té un cotxe  petit- sempre contesta algú.

Són gent normal, penso jo. No necessàriament han d’entendre de feines ni de cotxes. Petits. De segur que tenen un cotxe gran.

 A la meva filla gran sempre li havia agradat el meu cotxe petit. I ho deia:

         -     Jo vull un cotxe com aquest!                 

 Quasi ho exigia:

         -    Com aquest!!

Ja fa temps d’això. Quan es tragué el carnet de conduir i jo, generosament, li vaig oferir el  meu cotxe petit per començar a afrontar la carretera i els semàfors em va dir:

       -     No és segur. És un cotxe petit.

Se’l va comprar negre. El color tampoc no li devia agradar.

Quan passejo els pares, el pare sempre em diu:

-    És petit aquest cotxe.

-         Sí, però eh que va bé?- dic jo.

          -     Sí, sí, va molt bé, però...  és petit.

A la ciutat els cotxes grans m’avancen.

        -     Aparta’t, mosquit!- sembla que diguin.

Però quan és l’hora d’aparcar, el meu cotxe petit mosquit s’encabeix en qualsevol espai, mentre l'amo del borinot dóna uns quants tombs a l’illa gronxant-se amb una excel·lent suspensió i proferint exabruptes magistrals com pertoca a la categoria del seu gran cotxe.

Una antiga companya de feina, a qui encara aprecio molt, sempre que l’acompanyava a casa amb el meu cotxe petit, em deia:

          -     Jo no el sabria portar un cotxe petit.

I potser no. Un dia que em va acompanyar amb el seu cotxe gran, molt gran, vam fer avançaments prudents i també temeraris per la carretera de la costa, menjant-nos tot el que se’ns posava per davant, amb accelerades i frenades de rècord. Em sembla que el mar  tremolava només de veure’ns. De veritat que vaig patir per si no podia tornar a veure el meu cotxe petit mai més.

 

 Ja sé que hi ha cotxes més grans i d'altres molt més grans encara, però a mi m'agrada el meu cotxe. Cotxe petit, però eixerit. I blau. Com el cel, com el mar, com l'horitzó.

Cotxe petit. Blau.

               

TOT ESPERANT SETEMBRE

Dedicat a l'estat espanyol que ens insulta, ens maltracta, ens roba i, encara no content, ens vol tenir de genolls i amb les mans lligades a l'esquena.

 





Aquesta és la meva petita aportació al gran somni de tots els que desitgem la independència.
 

M’has mirat amb desdeny. Els teus ulls reflectien l’odi de la mare desnaturada que no ha estimat mai el seu fill i, tanmateix li ha xuclat la sang fins la darrera gota a canvi de falses promeses d’estimació i de futur.

Potser és que mai no has estat la meva mare, potser el que hi havia entre tu i jo era una altra cosa: en aparença, una relació filial i en realitat, la destrucció sistemàtica. Tu a mi m’ho podies exigir tot, jo només acotava el cap i callava. Dictaves lleis, t’empescaves calúmnies, et delectaves en la teva prepotència... I jo callava. Les meves paraules et semblaven ofensives, de segur que no les entenies. T’estime, t’estimo, t’estim és parlar de províncies, ho has dit sempre. No t’adonaves que el sentiment neix al cor i que el cor es revela amb paraules.

Però el meu silenci toca a la seva fi. Jo de tan callar i esguardar ja no et temo perquè et conec: ets una donota, una mala dona de fets i de paraules. Sigui qui sigui qui parla per tu, sempre m’has detestat. I si ets capaç d’ofegar els teus fills, què faràs amb els que, com jo, no ho han estat mai! Com que sé de les teves mancances no em fas por, ni els teus discursos per la grandesa de la família, ni les teves amenaces de deixar-me morir.

Per això m’he aixecat i he parlat, “mare”. Amb paraules que no t’agraden, perquè no les entens, però de segur n’has copsat el sentit complet.

-                    Me’n vaig- he dit.

I els teus ulls han provat de fulminar-me, però m’has trobat blindat i no de raons. Amb tu no serveixen les raons. Estava blindat de decisió perquè sabia que ja no em faria enrere. Sentia que totes les meves cèl.lules miraven plegades vers un mateix punt a l’horitzó. Allà és on m’encamino. No em segueixis, no hi ha lloc per tu al meu costat. I no et facis mala sang. O sí, com vulguis. Et perdono tots els teus greuges, però no m’exigeixis, ni em manis, ni em demanis que torni. No ho faré.

Avui començo a navegar, el futur és aquí a la vora. Ben just d’aquí a pocs dies tocaré a port. Gairebé tres segles embarrancat enmig del mar de la teva supèrbia, però ara el vent m’és favorable i els meus porus ja respiren llibertat.

Lliscaré suaument i esquivaré els esculls,

lliscaré suaument i obviaré els corsaris,

lliscaré suaument i tocaré a port.

ERROR DIVÍ

                                               

I Déu es deixà caure en el buit. Exhaust, va estirar un mocador del no res i s’eixugà la suor.

   -Maleït sia!!- exclamà mentre provava de destriar alguna llum enmig de la foscor.

Però no hi havia llum, encara no l’havia creat. Ni cel, ni terra, ni sol, ni lluna, ni estels. Del seu ambiciós projecte de creació s’havia quedat en el primer pas. I només amb el primer pas ja se n’havia atipat. Un cansament que no havia conegut en tota l’eternitat l’havia començat a abatre poques hores després de crear l’home. I la dona. Com podia haver pensat que un ésser sorgit de la seva saliva i avivat amb el seu alè...

Havia forjat un pla perfecte, digne només de Déu. Tot divinament estructurat: crearia la llum i separaria el dia de la nit; crearia el firmament i separaria el mar i el cel. Després separaria la terra del mar i crearia la vegetació. Crear i separar, crear i separar, en un ordre pur i magistral.

I va ser abans de començar la creació, quan encara projectava el sisè dia creador, que va pensar que l’home es trobaria sol i necessitaria companyia. Una profunda angoixa va envair-lo, perquè ell també s’hi sentia molt de sol. Així doncs, per què no començar pel sisè dia? L’home i la dona serien al seu costat recolzant-lo en l’àrdua tasca que l’esperava. L’home i la dona serien els seus amics i a la vegada l’adorarien perquè els havia creat. També l’obeirien perquè ho deia ell i s’ha acabat! L’home i la dona tindrien descendència i el seu agraïment es transmetria eternament de generació en generació. Per sempre més, acompanyat. Oh, sí!

I dit i fet: ensalivà i bufà, i l’home va sorgir d’ell a imatge i semblança seva. També la dona amb alguna diferència significativa. Només acabats de crear els hi explicà amb il·lusió infinita el seu projecte: crear i separar, crear i separar. I ells, en la seva minsa intel·ligència, encara sense tastar la poma de l’arbre de la ciència que els hi havia d’obrir els ulls, el van entendre.

I el penediment ha rosegat Déu fins els nostres dies. Van començar portant-li la contrària sobre el sexe dels àngels, que eren abans de tot i de res, i a qui ni coneixien. Però el pitjor de tot va ser quan entre ells van engegar a discutir i van continuar estirant-se els cabells. No tenien pedres, ni pomes, ni plats, ni estrelles de mar per tirar-se pel cap, perquè Déu ho havia capgirat tot i el no res més absolut els envoltava.

De seguida li va quedar clar que la dona no se sotmetria a l’home, ni aquesta ni cap, que tampoc no pariria amb dolor per sempre. I que l’home aprendria a guanyar-se el pa d’altres maneres que, no necessàriament, el fessin suar. Encara, amb tot, Déu els va beneir. Però allò que el deixà en estat de xoc, del que encara no s’ha recuperat, va ser que inflexibles exigissin que, després de crear-los, els havia de separar.

COBDÍCIA

Dedicat a la banda de polítics, banquers i directius deshonestos que com a plaga de llagostes plana sobre els nostres caps, buidant-nos les butxaques per omplir les seves.

Amb la ràbia mal continguda, va tancar la porta del despatx del bisbe i travessà el saló amb passes vacil·lants que, malgrat tot,  ressonaven per tot el bisbat. Era un home robust, d’estatura imposant, rondant la seixantena, que semblava caminar ferit de mort cap al no-res. Va tancar la porta del saló. Més fort encara. Va baixar les escales a poc a poc, mentre el cap li exigia justícia i el cor clamava venjança.

Al carrer s’havia girat vent. Marinada. “M’aparten del Ministeri. M’escombren com una merda. Que em convé un descans, diuen. Fills de la gran puta! Ara que m’heu tret tot el suc, ja no em necessiteu, oi? Amb les ànimes que he salvat i els diners que he arribat a fer per vosaltres, i ara us faig nosa perquè s’han de silenciar les veus, dieu! Quines veus? Les que diuen que no sóc el mateix, que no convenço, que els meus sermons són incapaços d’arrencar un euro als feligresos? No sabeu res vosaltres, de mi!. Vet-ho aquí el que us interessa, l’única cosa que us interessa! Diners, diners, diners!”

Va pujar les escales. Ja era a casa. La seva casa, el seu castell. Va entrar i va tancar la porta al seu darrere, amb pany i forrellat. A fora el món ja es podia enfonsar. Sense córrer es va anar desbotonant la sotana, mentre progressivament la seva cara anava mudant, i aquella expressió terriblement enutjada donava pas a un somriure, primer només insinuant, i després obrint-se progressivament i sinistra. La sotana va caure a terra. No es molestà a plegar-la.

Va arrencar a riure amb una forta riallada que semblava fer trontollar els pocs estris que conformaven l’habitació, una taula petita, una cadira, i una calaixera. Cap quadre, cap mirall, cap santcrist. Les cortines, gruixudes i rígides, una barrera per a la llum i l’aire, si es que mai haguessin volgut entrar, es van commoure. Ell se les va mirar de fit a fit, assegurant-se que ni elles ni res d’aquella cambra, tingués ulls, ni orelles.

Va llençar una mirada a la porta del pis, després a l’altra única porta de l’habitació i s’hi encaminà. Va començar a enretirar el llit que presidia aquella cofurna, mentre mantenia el somriure,  de tant en tant transformat en rialla sarcàstica.

“Perquè jo sabia que això passaria, perquè ho he vist en els meus predecessors, perquè aquelles donotes a qui arrencava l’almoina els diumenges, no eren millors que les dones que mai no em van mirar a la cara, quan encara  hi eren a temps. Perquè no he conegut l’amor, ni el sexe, ni amb dones, ni amb homes, ni amb ningú, perquè fer-m’ho sol em treia de polleguera!”

Va apartar l’armari. Darrere hi havia una porta a la paret. Petita i dissimulada. “L’església es reia de mi i mai no em van bellugar de la parròquia miserable que vaig heretar fa trenta anys. Déu mai no m’ha escoltat, ni els precs, ni les amenaces. I jo sé per què, perquè Déu no existeix!

I va obrir la porta. Es va sentir una dringadissa de monedes que queien fora del recambró, als seus peus. Els ulls li brillaven. D’alegria. O pel reflex de la muntanya de monedes, que s’havia desmuntat en obrir la porta.

“Aquest és el meu déu, l’únic i veritable. El que em respon, el que em consola. La meva passió!. El meu amor i el meu sexe!!”

Es va despullar a batzegades i un cop nu, va fer una genuflexió davant la muntanya de diners. Després se la va mirar amb desfici i s’hi va llençar al damunt, enfonsant-hi el cap i els braços. Llaviejava i bavejava les monedes. S’hi rebolcava. Reia.   

 

BENEÏTS ULLS QUE MIREN

                                  

Enfilat dalt de l’únic arbre de la plaça i ben camuflat dins la seva capçada, l’Ulises beneïa la crisi, la recessió, el dèficit fiscal i el govern, tots ells responsables de la seva nova ubicació i de la seva esclatant vida sexual.

Sense pagar aigua, ni llum, ni gas, ni hipoteca, l’Ulises era un home lliure, tant que havia decidit alliberar-se de la roba, les sabates, el raspall de dents i la pinta.

Vivia nuet dalt de l’arbre frondós de la plaça, que li brindava branques i fullam sense demanar res a canvi. I ell li estava tan agraït que només l’abandonava alguna nit quan s’havia de proveir de queviures per evitar que el seu cos magre i esprimatxat s’acabés confonent amb una branca. O amb dues a tot estirar.

Ningú no sabia que hi era. En canvi ell tenia tots els visitants de la plaça controlats. Ell mirava. De dia, els vellets asseguts al banc, que deixaven evaporar-se el temps aixecant el cap i l’esquena, i potser alguna cosa més, quan passava alguna xicota eixerida, com més curta portés la faldilla, millor. A vegades l’Ulises no veia la xicota objecte de desig, però només d’observar les cares i el posat dels vellets, en tenia prou per rascar-se-la una estona, sentint-se com el més feliç dels micos.

La nit era una altra cosa, la nit, oh la nit! La nit era una processó contínua de parelles de tots els colors i totes les ardors. Totes amb urgència. Valgui’m Déu! Semblava mentida com la crisi havia llençat la gent al carrer. Abans, el cotxe, el pis de l’amic, l’hotel,.. qualsevol lloc era bo per a treure’s el neguit de sobre. Ara només quedaven els bancs de les places i, beneïts fossin per sempre! A la nit, com que ja li havia tocat molt el sol durant el dia, amb poca escalfor en tenia prou per entrar en calor. Només mirava.Tantes parelles com desfilaven pel banc de la plaça, tants orgasmes tenia ell.

Quan sortia el sol, s’estirava esgotat entre dues branques, panxa enlaire, amb el membre adolorit i tibant, desafiant la força de la gravetat, i dormia fins a migdia, quan tornaven a venir els vellets.

I és que ell a la crisi només li podia estar agraït. Abans, quan tenia casa i feina, diners i sexe, l’estrès, la complexitat de les dones i l’escàs, sinó nul, temps per observar el seu voltant, l’havien fet tornar impotent. Ara, tenir un orgasme, un rere l’altre, s’havia convertit en la cosa més senzilla del món. Només calia mirar.