Avui he de confessar un secret i és
que sempre he dit aquí i a tot arreu que no m’agraden els nombres i potser no
és veritat del tot. Hi ha una pràctica numèrica que faig instintivament, que és
el càlcul mental i estic gairebé segura que n’he de donar les gràcies a un tiet
meu. De petita, a les seves dues filles i a mi, sovint ens proposava, com un
joc, que comptéssim mentalment.
Jo, tot i ser més jove, comptava més ràpid,
pim-pam i ja ho tenia. El meu tiet me’n reconeixia el mèrit davant les meves
cosines ganàpies —a les que m’estimo molt i no pas per això—, jo quedava com una
reina i, sense ser-ne conscient, penso, em sentia esperonada a practicar aquesta forma de comptar. El tiet es
va morir jove i vaig anar aprenent que això que et reconeguin els mèrits és
quelcom esporàdic i que si el propi avenç t’ha de venir d’aquí, ja et pots esperar assegut, que no avançaràs
gaire. On no vaig avançar gaire més va ser en nombres. Just em van agradar les
Matemàtiques de Primària i prou. Les de batxiller em van fer suar, més que res
perquè havia d’estudiar a l’estiu per veure si aconseguia aprovar al setembre.
De la Química i la Física ja no en dic res.
L’altre dia em va caure a les mans,
crec que per segona vegada, un article que parlava de les deu mil hores. La
regla de les deu mil hores diu que ser talentós (llegiu bé, si us plau, he dit
talentós i no talòs) en qualsevol camp, requereix deu mil hores de pràctica. Jo
ràpidament vaig posar la meva calculadora mental en marxa per saber quantes
hores porto escrivint i quantes me’n falten per poder-me auto-proclamar
talentosa. És clar que he tingut altres aficions a la vida —i hauria de mirar
si les aficions remunerades també s’inclouen en aquest talents a desenvolupar—,
però escriure és la que més m’importa ara mateix. Bé, fins aquest moment en
porto quatre mil tres-centes vuit. Me’n falten, doncs, cinc mil sis-centes
noranta dues. Les que porto de pràctica les he entresuat —la mà prement el boli
només entresua— durant deu anys. Segueixo dividint, multiplicant i sumant —el càlcul mental té
això— i veig que a aquest pas, necessitaré tretze anys més per arribar a les
deu mil. Amb una mica de sort, ja seré al EL JARDÍ, o a punt d’entrar-hi; amb menys
sort, qui sap si em deixaran emportar la llibreta i el boli allà on vagi!
—Demanar de prendre l’ordinador ja deu ser abusar, no?
Ja veig que m’hauré de conformar a
ser una escriptora mediocre, a menys que em posi ben de pressa a invertir setze
hores cada dia en la meva graduació. Què passa? La Pilarín Bayés actualment en
treballa tretze diàries en allò que més li agrada. Més de nou-cents llibres ha
il·lustrat. I segueix. Sí que no escriu, que dibuixa i pinta, però Déu n’hi do
d’aquelles carones, i aquells ulls, i
aquelles boquetes —a vegades, bocasses— i aquells posats.
Milers i milers de
dibuixos que han fet les delícies de, almenys tres generacions. La primera, la meva.
Per cert, l’altre dia em vaig assabentar que el meu primer llibre en català
estava il·lustrat per ella. Me’l van portar els Reis —la meva mama, aleshores—
quan tenia vuit anys. Es deia Faristol i recordo que tot i sonar-me molt
estranya,laparaula“filaberquí" m’encantava. No l’he pogut trobar per casa —el llibre, no el filaberquí—perquè en donés
testimoni, però hi ha de ser. En recordo les pàgines dedicades als oficis i
totes les eines i accions que hi estaven relacionades. Va ser el primer
aprenentatge del català i no cal dir que em va marcar. No amb un ferro roent,
sinó perquè va ser el principi d’un gran amor: el meu amb les paraules en la
meva llengua. És clar que jo a temporades li he estat infidel perquè no
escrivia i quasi no llegia, però finalment m’he retrobat amb l’amor de la meva
infantesa. He vist que no em guardava cap rancor, al contrari. Quan ens vam
retrobar em van dir, manyagues —les paraules—:
—Com has trigat! T’hem
esperat tants anys...
—No us amoïneu, boniques
—els vaig dir jo, volent-me fer perdonar— recuperarem el temps perdut.
No ho sabia que parléssim de deu mil
hores, ves!
Acabo amb la Pilarín. L’altre dia
vaig tenir ocasió de conèixer-la, amb motiu de la presentació del llibre
“Petita història de l’Arc de Berà” escrit per l’escriptor rodenc Pep Martorell
Coca i il·lustrat per ella.
 |
| Bonic, eh? Doncs per dins encara ho és més |
Llegeixo que ja són tres-centes les Petites
històries a les que ha donat forma i color, la Pilarín, amb textos de diferents
escriptors. He repassat els títols de la col·lecció i crec que són petites històries molt grans perquè totes juntes expliquen fantàsticament bé el
nostre país i la seva història, la més coneguda i la que no ho és tant. I si
algú pensa que m’agraden les Petites històries perquè jo també n’escric una
cada quinze dies... Fals! Això meu són batalletes. A petites dosis, això sí. La
presentació va ser a Roda de Berà —només faltaria, no?— poble que m’ha honorat
nomenant-me escriptora de capçalera de la seva Biblioteca. I sense haver
practicat les deu mil hores, ni tenir el talent, ni el títol... Quines coses! No se si m'ho mereixo, la veritat.
Bé, la Pilarín és una dona
encantadora que aquest dia s’amagava a sota d’un barret.
 |
| Com ara aquest, però més encasquetat |
Em recordo doblegant una mica els
genolls, com donzella fent reverència,
però sense acotar el cap, per poder veure-li els ulls mentre intercanviàvem
unes paraules. Amb tot, falaguera, senzilla i suposo que rient-se’n de les deu
mil hores que ella ja deu haver superat amb escreix.
Una bona amiga d’aquests verals... em
va recomanar, suggerir, manar —amb tota la bona intenció— que intentés canviar
de tema. Del tema que em preocupa darrerament. A vegades esquivar i reprimir-se
pot anar bé per evadir-se; a vegades, si tens el cap en un altre lloc, el
resultat pot ser un nyap. Però ho havia de provar. Espero la seva valoració amb
candeletes.
