dimarts, 20 de febrer del 2018

DEL VIA CRUCIS AL GÒLGOTA



Aquest és el darrer post que vull escriure d’aquesta sèrie tragicòmica sobre el meu canell trencat. Si a partir d’ara veieu que no escric res més, mal senyal. Serà que encara no estic bé i em nego a torna a escriure sobre el tema.
Em sembla que en algun dels meus posts anteriors vaig parlar de via crucis. Es veu que em vaig oblidar que al capdamunt del camí al calvari, m’esperava la crucifixió. Ningú no em va avisar i si ho va fer va ser tan subtil que jo no ho vaig captar.

No sé si ho és prou, però per si de cas en poso l'autor:
The Art of Thomas Subtil

 I que consti que ja m’imaginava que no seria treure’m el guix i començar a fer anar el canell a tota màquina. Però ni tan ni tan poc. A la meva estimada mà dreta, maneta que treia el cap més enllà del guix, inflada, infladeta, se li va afegir l’inflament de la part que havia estat coberta pel guix que, pel que es veu, ja feia temps que se sentia comprimida i en alliberar-se es va expandir a lloure. L’inflament compartia calvari amb el dolor i la quasi nul·la mobilitat. Ah, i el color, tirant a moradenc. 
No sé si s'aprecia. Una mica sí, no?

Quan la infermera de la radial em va dir que perquè amb la mà tan inflada no hi havia anat abans, vaig pensar en els mocs. Qui no ha rebut un moc o dos o tres quan, sentint que tens una urgència, vas a urgències i et diuen millor dit, t’ho insinuen amb mala cara, que és pitjor que allò no és prou motiu per anar a urgències? Jo, malgrat les cares d’esverament de la gent que es fixava en la meva mà, vaig confiar en el traumatòleg que a les tres setmanes —quan em van treure la meitat del guix—m’havia dit que la inflor marxaria quan em traguessin el guix. No sé si el procés que estic patint és el normal i tampoc no sé si a mi em sembla que és molt i resulta que és poc. Segur que si li pregunto al metge em dirà que això és cosa de la sensibilitat de cadascú.
Avui, a vint dies d’haver-me tret el guix, he de reconèixer que he millorat, però no puc tancar la mà, no em puc posar la cullera a la boca i si no ho heu fet mai, fixeu-vos quin moviment tan sofisticat fa el canell des que agafa la sopa amb la cullera fins que se la posa a la boca i el dolor em persegueix dia i nit, a vegades més intens, a vegades no tant. He fet sessions al fisio privat, perquè del públic encara no m’han avisat que m’han inspirat suor i llàgrimes amb els exercicis de recuperació, he practicat amb els exercicis a casa, he fet banys freds i calents a dojo, m’he acaronat la mà, dient-li paraules boniques mentre li feia massatge amb les cremes. Molt a poc a poc, ha canviat de color, també he començat a veure’m els nusets de la mà i ara ja es comencen a albirar dos tendons, però encara estic lluny de poder veure les meves estimades arrugues, que no hauria pensat mai que enyoraria tant. La meva mà dreta ara és molsudeta com la de l’Elna, quan tota la vida ha estat prima, ossuda i, amb el temps, arrugada. M’agradaria pensar que és per la influència benefactora de la meva néta, però alguns detalls contradiuen aquest pensament tan tendre.
Tot i borrosa, heu vist quina mà més preciosa?

Han estat dos mesos estranys esperant que el temps corregués de pressa, canviant d’hàbits per força, carregant massa la pobra mà esquerra, només tocant el cotxe per girar la clau del contacte perquè no se’m descarregués la bateria. Encara rai que m’he pogut expressar amb les paraules. Aquestes del blog les deixaré així; seran el reflex d’una vivència. Algunes altres, les d’un parell de relats que he escrit, les hauré de revisar. No voldria que un cop impreses hi hagués de reconèixer un estat d’ànim, resultat d’una mancança.  
Doncs això, que la meva esperança és que després de la crucifixió ve la resurrecció, tot i que si ens cenyim a l’ordre dels fets, entremig hi ha la sepultura. Ai, mare, que encara no sé que m’espera!

16 comentaris:

  1. No sé què dir-te si no és que a mi fa temps, uns mesos potser, em fa mal el braç dret, que determinats moviments no els puc fer, i em sent bastant inútil perquè amb l'altre braç no sé fer res. No sé si prendre més antiinflamatoris o deixar-ho córrer, a veure si amb el pas del temps millora o he d'aprendre a conviure-hi. Esperem que et donen una solució adequada i la teua mà retorne a la seua figura habitual.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tinc una amiga a qui li passa el mateix que tu. No ho sé. Jo fa uns deu anys vaig tenir una tendinitis a l'espatlla i després d'atiborrar-me d'antiinflamatoris i reforçants de cartíl·lag, el traumatòleg em va dir que era artrosi i que eren coses de l'edat. Vaig anar a un fisio que em van recomanar i en dues sessions va desaparèixer la tendinitis i no ha tornat mai més. Però això dels ossos i els músculs és un gran misteri. Allò que va bé a uns no va bé a uns altres. Vull creure que al final estaré bé, però hi ha moments que em desespero una mica. Gràcies pels bons desitjos, Novesflors. La comprensió ajuda.

      Elimina
  2. És injust que a urgències et diguessin que perquè no hi anaves abans. És cert que i hi haguessis anat t'haurien dit exagerada.
    Ara ja sabem la resposta si algun dia a urgències ens diuen alguna bajanada.
    Segur, seguríssim que tothom t'ha aconsellat que tinguis paciència Teresa. Una mica de comprensió per part dels que ens han de curar també ajudaria.
    Algun dia haurem de donar un cop de puny sobre la taula. (Tu no, Teresa!!)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Xavier, és que aquestes respostes no me les dediquen a mi especialment, penso, sinó que són habituals. Espero que la por al moc no m'ho faci lamentar tota la vida. Em sembla que estava preparada per la paciència d'aguantar el guix, però no per la de continuar amb molèsties tres setmanes després de treure-me'l. Bé, toca armar-se'n altra vegada i aquí no ha passat res. Gràcies, Xavier!

      Elimina
  3. Per la foto que ens ensenyes, em sembla que et tocarà tenir una mica més de paciència, però amb el pas de les setmanes cada cop anirà a millor i ni te n'adonaràs. Almenys això espero!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, XeXu, jo també ho espero. Va molt lent. Sembla que cada arrugueta, cada vena, cada nuset s'hagi de lluitar indefinidament, però a poc a poc van apareixent. A veure si per la setmana dels via-crucis ja puc parlar de resurrecció.

      Elimina
  4. Ai Teresona, si continues escrivint misèries em sembla que jo no et llegiré, ho potser t'explicaré les meves... No hi ha dret que als teus pobres amics blogaires haguem d'aguantar el veure com et rebolques dins del fang del pessimisme, he, he...
    La veritat és que la teva maneta sembla una petita bota i ja només li faltava el color vi! Tu dius que tens por que et clavin un moc, quan vas a urgències, doncs mira jo mi torno, hi tinc la mà trencada,( mai millor dit) faltaria més...
    Espero que hagis somrigut una mica, aquesta era la meva intenció.
    Petonets i que et milloris encara que sigui a petits passets manuals!!!

    ResponElimina
  5. Ostres, Roser! Eres tu! Vaig llegir al diari que els sanitaris d'Esplugues estaven atemorits perquè hi havia una usuària que els maltractava, flis-flas! Qui ho havia de dir!
    Ja saps que al meu blog hi explico allò que lliurement vull compartir, a vegades és bo, a vegades és dolent, però sempre, sempre hi explico alguna cosa. Mira, tinc aquesta gràcia: que d'una mosca que passa n'estiro una història. Ara bé, si tu només estàs per les alegries et puc posar un gomet al principi del post per avisar-te, quan allò que expliqui et pugui amargar. Marró potser, no? Trobo que el marró simbolitza bé les misèries, el fang, el rebolcar-se... Bé, ja em diràs, guapa!

    ResponElimina
  6. Doncs trobo que sí que tens raó que això s'allarga massa, però per sort, no hi ha res que duriper sempre i segur que ja hapassat el pitjor, a partird'ara cada dia millor.

    Després d'haver llegit la Maria Roser, he pensat que jo m'ho miro diferent, que malgrat el greu que em sap llegir que t'han passat coses desagradables, al mateix temps (com que crec que compartirles coses que ens passen és bo per les dues bandes, per qui ho explica i per qui ho llegeix) m'agrada saber-ho, m'agrada entar en contacte, m'agrada saber de tu, encara que preferiria que estiguessis en plena forma. O sigui que si t'has proposat que sigui l'últim cop que ens parles del teu canell, serà cosa teva, però per a mi no al pas que et posis cap límit.

    Ara, al menys ens avisaràs quan la mà et funcioni perfectament, quan mengis la sopa com aquell que ho ha fet tota la vida... ens ho has de dir, eh?

    Una abraçada amb càrrega de paciència adjuntada... i molts ànims.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Carme! S'agraeix la comprensió i la voluntat de compartir-ho. Quan estàs tovet és el que fa falta. Potser quan estàs tou i et ve un altre que està igual no tens massa ganes d'escoltar-lo. No sé si és això el que ha passat.
      Estic una mica millor. Potser el que m'ha fumut és que després de sis setmanes de guix no m'imaginava tant de temps per estar ja bé. No estava mentalitzada. Va lent, però ha minvat el dolor i algun moviment ja no sembla tan impossible.
      Una abraçada per tu.

      Elimina
  7. espero que poc a poc et recuperis , m'imagino que hauràs de fer rehabilitació per tornar a fer servir el canell i la mà sencera com abans .....espero que tot vagi a millor

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Elfree, i sí, sí, estic de rehabilitació plena. Dues setmanes amb un fisio privat, i ara estic a la tercera setmana de rehabilitació a la sanitat pública. Estic dedicant la meva vida a la rehabilitació, Déu meu! Si lo meu és una altra cosa!

      Elimina
  8. En el proper post ens explicaràs què tal funciona la nova ma biònica que t’implantaran ja ho veuràs.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No podré, Pons, perquè vaig prometre que no en tornaria a parlar, però bé, potser entre línies... qui en sàpiga llegir ho farà. I tu en saps.

      Elimina
  9. Sobre això de les urgències: jo a la feina quan demano ajuda és que no hauria de fer-ho, i quan no la demano és que hauria d'haver-ho fet. Mai no se'n sap prou...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Encara rai, Helena! Mal de molts, consol de tots. Les percepcions canvien depenent de qui ho pateix i de qui no.

      Elimina