divendres, 16 de juny del 2017

EL SILENCI

                                                                 
El silenci està molt valorat actualment. I em sembla que no només parlo per mi. Vivim en un món sorollós que, si el contraposem al de l’Edat Mitjana, per exemple, podríem dir que és de bojos.  I no és pas soroll humà, sinó cada vegada més inhumà. Només per anomenar-ne dues fonts importants, des del trànsit amb tota la seva  rastellera de sorolls clàxons, frenades, motor, música a l’enèsim decibel... fins als avisos acústics del mòbil voluntàriament desitjats, la nostra oïda i lògicament el nostre cervell es manté en un estat d’alerta constant que va contra la mateixa naturalesa de l’ésser humà, capaç de concentrar-se, recrear-se i sentir-se en pau amb si mateix. És tan extrema l’alienació que si en algun moment es fa el silenci al nostre voltant, i només sentim cantar els ocells, o bategar el nostre cor, o no sentim absolutament res ―que, fins i tot, és possibleens agafa una mena d’angoixa que sembla demanar a crits que el silenci es trenqui. Suposo que per això hi ha qui, conscient d’aquest desajust tan anti-natura, busca espais de silenci, ja sigui a la muntanya, enmig del mar o en un monestir. 

Com aquest, per exemple?

Una veritable pena que haguem arribat a aquest punt d’un camí que sembla imparable!
És clar que aquest silenci desitjat seria la part positiva del silenci. Però què passa quan el silenci és imposat? Quantes boques no han callat al llarg de la Història per por, per repressió, per idees, per amenaces?
Les abadesses de Vallbona de les Monges van callar per imperatiu reial de Jaume I durant gairebé vuit segles, fins que una d’elles es va decidir a parlar l’any passat. Un trencament del silenci que li va costar la vida.
Ja està, ja ho he dit! Perquè... Yo he venido aquí a hablar de mi libro! que va dir aquell. Un altre llibre??? Ei que ja fa setze mesos del darrer! Com passa el temps, eh? Sí, una nova novel·la on m’embranco en la història de fa vuit segles i l’enllaço amb una història actual. I els que heu llegit “Les cadenes subtils” direu: Dues històries? La Teresa es repeteix..., però bé, confieu en mi, només ho sembla. La història actual té com a protagonista la Mimí Vidal, la joveneta desganada, empipada i irritable que a “Les cadenes subtils” treballava en una residència, on hi va començar odiant els vells i va acabar estimant-se’ls. Han passat quatre anys des d’aleshores i el cas d’assassinat, encara pendent de resoldre des de feia divuit anys, li va treure la son de les orelles i li va fer descobrir la seva autèntica vocació. Ara en “El silenci de Vallbona” 




i mentre fa pràctiques de Criminologia amb l’inspector Miró, de la Comissaria dels Mossos de Lleida, s’enfrontarà amb un cas que acabarà amb els recursos de l’inspector i amb els seus. Evidentment, no? Només és una becària. Doncs no tant, perquè endinsar-se en la Història li proporcionarà mitjans per ajudar-la a encarrilar-ho.
I fins aquí puc llegir. Unes quantes pistes importants les dono en la contraportada:

La matinada de Dijous Sant, dues monges apareixen mortes al Monestir de Vallbona. La Mimí Vidal, de moment ha de renunciar a les seves vacances per posar-se a investigar els crims i mirar de descobrir l’assassí. Des de fa cinc mesos realitza les pràctiques de Criminologia al costat de l’inspector Miró, el qual qualificarà el cas com el més difícil a què ha hagut de fer front al llarg del seu dilatat historial.
«...L’assassí no era un assassí en sèrie, no seleccionava les seves víctimes, no efectuava cap ritual i no sentia cap pulsió indefugible per tornar a matar. És més, ningú no li estalviava el penediment en cada assassinat, ni el pertinent propòsit d’esmena...».
La Mimí s'haurà de remuntar al segle xiii per començar a estirar el fil que la durà a descobrir el Secret. Vallbona amaga des de fa vuit segles un secret que, per manament imperatiu de Jaume i, només coneixen les abadesses que s’han anat succeint en el càrrec. La història de la reina Violant d’Hongria, enterrada a Vallbona per desig propi, no només aportarà alguna resposta a les preguntes que es formula la Mimí, sinó que també n’hi generarà de noves:
Què disposava, en realitat, Violant en el seu testament?
Per què l’Església no ha permès mai que se sabés?
Què hi havia veritablement entre Violant d’Hongria i l’abadessa Eldiarda d’Anglesola?      
  

Després del que acabo d’escriure, no cal que aclareixi que si “Les cadenes subtils” em van sortir negres per casualitat, a “El silenci de Vallbona” m’he rabejat a posta en la novel·la negra i m’he submergit amb tota la intenció en les tenebres. M’he posat en la pell de l’assassí, de les monges sí, sí, encara n’hi ha, dels investigadors i, tot i què no soc monàrquica, dels reis de la Corona d’Aragó en el seu millor moment. I el més important, m'ho he passat pipa! És clar que no sé com afectarà tot això a la meva esquizofrènia latent.

De moment, el dia 22, a Tarragona.

Hi esteu convidats!
Ah, i m'oblidava d'això: 


14 comentaris:

  1. Moltes felicitats , Teresa...I de vegades hi ha sorpreses (i fins aquí puc llegir).

    Veig que t'ha agafat fort això de "polis i lladres" a veure si tindrem una Agatha Cristhie catalana, he, he...
    Jo estimo el silenci, entès com manca de sorolls. Curiós, jo vaig passar una setmana al monestir de Vallbona de les Monges...
    Una petita anècdota: l'altre dia vaig anar al metge i hi havia una senyora que jugava amb el mòbil i feia uns sorollets molt molests a més dels xiulets d'algun missatge...
    La gent va començr a xiuxiuejar i a mirar-se però ningú deia res., fins que la Roser es va aixecar i li va dir:- Perdoni podria posar el mòbil en silenci si us plau! -Ai si perdoni...Quan vaig tornar a seure un senyor em va dir: acaba de fer el què tots pensàvem i ningú s'hi ha atrevit...Jo tinc molta educació, però poca paciència!!!
    Petonets, guapa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Roser! En aquest cas són els sorolls imposats, tant o més injustos i molestos que els silencis imposats. Llàstima no tenir una Roser a prop en tantes ocasions que no piulem per no molestar mentre ens matxaquen l'oïda.
      Petonets, Roser!

      Elimina
  2. Ep, enhorabona! Deu ser que el temps passa volant, però no em semblava que n'hagués passat tant des que ens vas presentar el darrer llibre!

    ResponElimina
    Respostes
    1. La veritat és que és un temps rècord almenys per a mi, que vaig trigar tres anys a tenir enllestida "Les cadenes subtils", però es van donar una sèrie de circumstàncies a favor del temps que hi podia dedicar i també una necessitat de posar-me en alguna cosa que m'absorbís. Tot això em va ajudar a donar-hi una bona embranzida. No crec que ara faci tanta via. Tindré l'Elna unes hores cada dia, amb molt de gust, i aturaré el temps, amb molt de gust.

      Elimina
  3. felicitats per la teva vitalitat creativa Teresa! llàstima que Tarragona em cau una mica lluny enhorabona!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Elfree! Ja ho sé, dona, però a mi m'agrada fer-ho saber als amics. A veure si aquesta vegada ho podem compartir a Barcelona. Ja us ho diré quan tingui la data.

      Elimina
  4. Em van agradar "Les cadenes subtils" Segur que la segona encara serà millor. Per quan la versió cinematogràfica?
    T'esperem a Barcelona.

    ResponElimina
    Respostes
    1. He, he, estaria molt bé arribar a aquest nivell, Xavier, però molts autors es queixen que les pel·lícules els hi destrossen l'obra, així que no ho tinc en la meva llista de desitjos. El primer i més important és que qui llegeix el que escric em digui això que em dius tu: que et va agradar. I si vols que et digui la veritat, encara no sé quin és el segons. Una abraçada!

      Elimina
  5. Enhorabona, Tresa! Jo que tot just acabo ara de llegir Les Cadenes subtils, encara se m'ha fet més sorprenent que ja faci 18 mesos. A veure si aquest cop, et puc enganxar en alguna presentació!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ah, l'has llegit, Carme? Quina il·lusió! Doncs ja em diràs què t'ha semblat. Si és molt greu m'ho pots dir per mail.
      Quan tingui les dates de presentacions, us ho faig saber.

      Elimina
  6. Uf, que ràpida i que prolífica ets escrivint novel·les. Motes felicitats per aquest nou llibre teu. I molt d'èxit.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ho he explicat abans al XeXu, Novesflors. Una sèrie de confluències han fet que m'hi pogués dedicar. No sé si passarà mai més perquè vaig tenir una regularitat en el temps de poder-m'hi dedicar que no l'havia tingut mai ni potser no la tornaré a tenir.
      Gràcies pel desig. Per mi voldrà dir que el que escric, agrada i això és el més important.

      Elimina
  7. Si una cosa li falta en aquest mon són més novel·les negres xD Es broma Teresa, bona feina i molta sort amb el llibre!

    ResponElimina
  8. M'ha agradat molt això de "és broma", Pons. Em sembla que en les teves bromes contínues encara no ho havies dit mai. M'honora que m'ho diguis a mi. Perquè suposo que va en sèrio, no?
    Una abraçada, apa!

    ResponElimina