diumenge, 28 de maig del 2017

ESTELADES EXHAUSTES

                          
El meu recorregut habitual que no diari en cotxe és d’uns cent kilòmetres, comptant que tinc la família cap al nord i cap a occident. Gràcies a això puc veure regularment una part del territori que, encara que sempre és el mateix, sempre canvia. Les estacions es van succeint cada any i canviant el paisatge, amb petites variacions segons les condicions meteorològiques de l’any.



Després hi ha els canvis que no són obra de la natura, sinó de la mà de l’home. Fa deu anys el terreny canviava constantment gràcies a la bombolla immobiliària que motivava empresaris i particulars a aixecar parets amb més o menys encert; però cap al 2008 tot es va aturar i ara dóna la impressió que qui es va aturar va ser el temps, perquè tal com estava, així s’ha quedat. També fa quaranta anys que sento a dir que faran un túnel al coll de Lilla, l’obstacle més important, si parlem de vies de comunicació, que separa la Conca de Barberà del Camp de Tarragona. L’he desitjat molt aquest canvi perquè, qui no vol poder fer el seu recorregut més freqüent amb més rapidesa? Ara que sembla que l’autovia que es va començar fa deu anys a Tarragona finalment travessarà la muntanya i tindrem el túnel, ara ja tant m’és. No és que no tingui pressa. En tinc més que abans, com ens passa a tots els jubilats, però ara he après a apreciar la bellesa —i quina frase més bonica!— i penso que el paisatge muntanyós a una banda i l’esplèndida vista a l’altra, que la pujada i baixada del coll ofereixen, no tenen preu.
És el que provoca el pas del temps, que les necessitats, les expectatives i els desitjos canvien. Una necessitat que es manté inalterable és la que tenim els catalans d’autogestionar-nos i dirigir el propi destí. Mira que en fa d’anys, segles, que ho intentem i mai no ens n’hem sortit. L’enemic a l’altra banda ens menysprea i ens voldria aniquilar i, en canvi —quina cosa més curiosa!— no ens vol deixar anar. De fet, no és tan curiós, tampoc. En el temps de l’esclavatge els amos no deixaven anar mai els esclaus —fins que no els eren d’utilitat, que llavors ja se’ls carregaven— i en treien fins la darrera gota de profit.
El darrer intent d’alliberar-nos va començar fa set anys i encara es manté. No desitjaré que sigui per molts anys perquè això ha de ser ara o bé ho tornarem a ajornar cinquanta anys més i jo ja no ho veuré. I caram! Havent-ho tingut tant a tocar, em sabria molt de greu.
He pensat en tot això en observar les estelades, que trobo en el meu recorregut, i la seva evolució. Les he vist onejar ufanoses en moltíssims balcons, als cims dels tossals, a l’inici d’un terme, damunt les barraques dels trossos, a dalt de tot dels campanars, penjant d’un pont. Les he vist grandioses, esteses en el vessant d’una serra i llarguíssimes, penjades d’un quart pis. A totes les he vist esfilagarsar-se, descolorir-se, mig despenjar-se, trencar-se, resistint els embats del vent, de la pluja, de la pedra, del fred i de la calor. Pobretes! Allí s’estan, exhaustes, símbol d’una resistència de final incert. També n’he vist de noves en nous indrets. I també, no ho negaré, n’han desaparegut, no sé si per desintegració de la matèria o de l’esperança del seu propietari. Al principi del nostre enfervoriment em vaig prometre que no trauria les meves del balcó fins que aconseguíssim el nostre propòsit. M’he hagut de retractar perquè m’havia quedat sense estelades. El pas del temps tampoc no les ha respectat a elles.

Aquí esfilagarsada
Aquesta també, encara que no es vegi bé


Penjant d'un fil

S'ha de mirar bé, sí que ho és




Ara que els nostres polítics no s’arronsen i que els altres diuen que faran el que sigui per salvaguardar la unidad de España, no hi ha cap dubte que hem arribat a un punt clau del nostre camí. Ara o mai —em sembla que ja ho havia dit abans—, i mai tan a prop —em sembla que també—, però què voleu? Si fa set anys ho pensava i ara ho sostinc, no serà que el pas del temps en aquest cas no canvia res? Necessitats, expectatives i desitjos no han canviat en els que sempre hem cregut que la llibertat del nostre poble és possible. Avui desitjo que mai no ens tornin a aixafar, a fer callar, a humiliar i que puguem guardar les nostres velles estelades com un record de la guerra més pacífica que mai s’ha lliurat per aconseguir la llibertat.

Que la traguem cada any només una vegada! Voldrà dir que ho hem aconseguit.

16 comentaris:

  1. És cert. Els jubilats, amb tot el temps del món, sempre tenen pressa, encara que siga per xarrar una estoneta en la veïna. És el que passa quan durant molts anys has tingut que córrer, que no es perd el costum.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Mari, jo més aviat penso que és perquè veient que ara estem lliures i podem fer més coses que abans, perdem el món de vista i en volem fer massa. Es clar que això de parlar amb la veïna ha de ser molt relaxant. No hi havia pensat.

      Elimina
  2. Em passa igual que a tu, m'embaladeixo en algunes carreteres, com per exemple a la Collada de Toses.
    Algun dia faran pagar per passar-la i el túnel del Cadí serà gratuït.
    En ben pocs mesos sabrem quin és el desllorigador que ens faci lliures. Que ens torni la llibertat que el nostre país reclama. La paraula la té el poble, que no s'ha (no ens hem) d'acovardir.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Naltros sempre a pagar, Xavier! Jo sempre em proposo anar molt a la platja quan arriba l'estiu. No sigui cas que aviat s'hagi de pagar. Després s'acaba l'estiu i hi he anat tres dies. A veure què passarà. Veig tan decidits als que ens representen que ara m'ho crec més que fa quinze dies.

      Elimina
  3. Entenc el què dius Teresa de les carreteres i el paisatge, però si l'hem de fer per obligació aquest camí, millor més curt, ara que és bo que tinguem la possibilitat de fer-lo més llarg i gaudair-ne tranquilament i embadalir-nos, sempre que volguem respirar un xic de pau...
    Ai els polítics, no ho sé noia sembla que ara si que ho tenim a l'abast, però no penso que ens ho posin facil; això és com fer un pols, a veure qui pot més, esperò que es decanti per la nostra banda...
    I les senyeres i estelades, algunes ja fan moltapena( com la meva), la renovaré el dia que les urnes em permetin dir el què penso...
    Petonets, guapa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, Roser, amb les carreteres. Hi ha molts llocs preciosos, que no hauriem conegut mai si ens haguéssim posat massa tontos amb que les carreteres destrossen el paisatge. Si a més a més, són itineraris necessaris, com més aviat hi arribem, millor.
      Potser sí que soc massa ambiciosa jo, no volent treure-la fins la independència, però per poc que pugui, si ella aguanta jo també.

      Elimina
  4. M'estimo les estelades exhaustes i les noves que les substitueixen. Me les estimo i els hi guardaré un lloc en el meu cor, quan haguem guanyat. Però quan recuperem les nostres quatre barres, netes i polides, voldrà dir que ja ho tenim!!!!

    Aquesta és una bandera reivindicativa. Me l'estimo molt i al mateix temps quantes ganes de perdre-la de vista!!! ;DDD

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Carme, és que el temps tot ho aigualeix, ho descoloreix en aquest cas, però el nostre sentiment es manté ferm. S'hi ha de mantenir fins que aconseguim el que volem.
      Ahir em pensava que ens hauríem vista a Reus, Carme. Vaig veure el teu nom en "El vestit negre". Ja sé que t'agafa molt lluny.

      Elimina
  5. Ho seguiran intentant, ens voldran aixafar mentre ens diuen que ens estimen, però mai un t'estimo haurà estat més fals i mesquí. No ens volen lliures, no ens volen productius, perquè posem en evidència les seves mancances. Perquè sense nosaltres, el camí farà molta pujada. I per nosaltres també, segurament, però farem el camí joiosos i com l'hem fet fins ara, pacíficament, alegrament, i cantant les nostres cançons. Serà una pujada molt dolça perquè quan arribem a dalt ja serem nosaltres i només nosaltres, i això no és, per si mateix, cap avantatge, però ens obre totes les portes perquè puguem ser allò que vulguem. Estem cansats, com les estelades, però no podem fallar ara. Seria fallar-nos a nosaltres mateixos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Caram, XeXu! Això hauria estat un discurs abrandat, molt encertat, per ser pronunciat en veu alta davant de tots els que volem la independència. Té de tot i en la mida justa: realitat, sentiment, poesia i reivindicació.
      Així sigui!

      Elimina
  6. Anar contracorrent ja comporta aquest desgast de les estelades. Però ningú ha dit que sigui fàcil.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És veritat, Helena! Però a vegades la pressa ens fa impacientar-nos. Fàcil? Serà èpic si ho aconseguim. M'agradaria tant de veure-ho...

      Elimina
  7. De moment els que n'han tret més profit d'aquesta "guerra" han estat els fabricants d'estelades

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs sí! I els xinos, que malgrat que semblen tenir els ulls mig tancats, els tenem més oberts que nosaltres i d'estelades en tenen les prestatgeries plenes.

      Elimina
  8. deliciós i productiu paisatge de carreteres , camps, pobles i estelades , les velles es canvien per noves i seguim

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em resisteixo perquè vull pensar que ja hi arribem, Elfree, i em dic que l'estelada ha d'aguantar, tal com ho fem nosaltres. A veure, ho tenim més a tocar ara.

      Elimina