diumenge, 19 de febrer del 2017

LES ARRUGUES DEL MEU AMIC FIDEL

Amb un títol així, fidel-arrugues-amic, qualsevol podria pensar que torno a parlar de la meva estimada Lila, però, no us equivoqueu, aquesta vegada no toca. Això d'intentar enganyar el lector dona molt de joc. Escrivint la  segona novel·la sobre la Mimí Vidal -els que l'heu llegit ja sabeu, crims i sospitosos- m'estic tornant una experta en l'art d'enganyar. Al lector, no fotem!

Amb tot...
... i perquè no us n'oblideu... Aquí, més feliç que un anís!
                     
Poc després d’engegar aquest blog, ara farà cinc anys, hi vaig penjar un post titulat TINC UN COTXE PETIT. Durant bastant temps va ser un dels més llegits. Després li’n van passar al davant d’altres posts perquè les motivacions dels lectors són inescrutables; tant com les dels escriptors bloguers. Per això a vegades no coincideixen uns i altres. Aquell cotxe petit, aquest any complirà tretze anys i encara sembla que pot donar molta guerra, fet que, aplicat a la seva mestressa, significa que la deixarà conduir en pau.
Si que té algunes rascadetes, si que li he hagut de canviar un parell de vegades la bateria, sí un parell de vegades les rodes i sí un problema amb l’embragatge. Aquest últim prou curiós perquè valgui la pena fer-ne cinc cèntims, només cinc: arribant al poble i en una pendent, vaig prémer-lo per canviar de marxa i el pedal va desaparèixer vers les profunditats del motor. S’havia trencat la sirga, o la corretja o alguna cosa semblant. 
Amb una pendent així, ja s'entèn, no?

Homes que em llegiu, no rigueu tant que quan jo em vaig treure el carnet no ens examinàvem de mecànica.
Aquests són tots els problemes que m’ha donat el meu amic fidel. Darrerament, alguna vegada he pensat de canviar-me’l, però li tinc tant d’afecte que m’ho trec del cap. I ja sé que amb l’edat que té, m’arrisco a quedar-me algun dia penjada o amb una avaria que em faci pagar car el sentimentalisme. Però és que els sentiments són els que són i, a diferència dels pensaments que diuen que es poden modelar, els sentiments no es poden capgirar. 

Potser es refereixen a aquests pensaments, no ho sé pas.

No sé d’on surt l’estimació cap el meu cotxe perquè, total, no deixa de ser un objecte. Potser perquè amb una vida tan curta, veig que ha passat de la invencible joventut a la derrota de la vellesa i això ha de ser molt dur. Potser perquè m’ha acompanyat en temps feliços i en temps difícils; la veritat és que tot ell està impregnat de records. Potser perquè, en certa manera , veig un camí paral·lel entre les seves rascades i les meves arrugues, entre els seus pocs problemes més greus i les meves —gràcies a Déu i de moment— escasses , encara que Importants dolències.
Com ja explicava en l’altre post, el meu cotxe era el cotxe petit de casa. Ho continua essent perquè els petits, que ja són grans, se l’han comprat més gran que el meu. Només faltaria! Un dels petits, la gran, ja va pel segon i, és clar, és més gran. Només faltaria! Híbrid i automàtic. Només faltaria! 
No em vull equivocar amb la marca i el model,
però em sembla que el color és aquest. Denim en diuen.
Tant me’n va cantar les excel·lències que vaig anar a veure’l i em vaig plantejar de comprar-me’n un jo també. Més petit. Només faltaria! Però també híbrid i automàtic. Si el venedor s’hagués enrotllat millor potser me l’hauria comprat, ves! Però no ho va fer. I això que era un venedor de cotxes, eh? De descomptes, al cotxe de la filla —que això era el que jo pretenia— no n’hi podia aplicar més perquè ja els hi havia aplicat tots, va dir. També hi havia el problema del “ara o mai”, i del “que me’l prenen dels dits” i del “s’acaba el món perquè s’acaba aquest cotxe”. A més hi havia la qüestió del finançament que has de fer, vulguis o no, que sinó no t’apliquen els descomptes. Si en saben els venedors de cotxes! Però aquest no en va saber prou o és que ja anava tip. Només em va faltar que em digués:
       —Ja en sabràs de conduir un cotxe automàtic si no n’has conduit mai cap?
El venedor de cotxes no era gaire més jove que jo i vaig estar a punt de preguntar-li si ell ja havia nascut conduint un cotxe automàtic. Però com que el to segurament hauria traït el meu habitual —i potser també, aparent— capteniment flegmàtic i serè, vaig preferir dir-li que ja m’ho pensaria. I era veritat. Volia rumiar si realment jo era capaç d’aprendre a conduir un cotxe automàtic perquè des de la pregunta del senyor, ja era un mar de dubtes.
No sé si el venedor, miop per reconèixer les oportunitats, anava per aquí o què, però... quina deu ser l’edat a partir de la qual un ja no pot aprendre res? Hi ha una edat? És l’actitud d’un mateix de voler aprendre o no? És l’actitud de l’ensenyant? És la seva confiança o manca de confiança en què l’ensenyat aprengui? Vist per sentència! Al banc dels acusats, el venedor de cotxes i tots aquells que dubten gratuïtament de la meva capacitat i de la de qualsevol per aprendre.

D'això també se n'ha d'aprendre i
com més aviat millor
Resumint, seguiré amb el meu cotxe petit, seguiré acaronant-li les arrugues, seguiré valorant la seva fidelitat i seguiré amb les paraules afectuoses que li dedico, sempre que anem junts per aquests mons de Déu:
—Ja sé que hi ha cotxes més grans i d’altres molt més grans encara, però a  mi m’agrades tu. Ets un cotxe petit, però eixerit. I blau. Com el cel, com el mar, com l’horitzó.

No ha canviat tant, però si pot escollir, ara s'estima més anar pel pla

                   

22 comentaris:

  1. Ara si que m'has fet riure, he, he...Que jo també tinc un cotxe petit i blau i AUTOMÀTIC, només faltaria! Aquest venedor no sé si era molt eficient, però amb el comentari que et va fer...Un cotxe automàtic és molt més fàcil de conduir que els que tenen embrague i canvi de marxes manual, que jo he tingut quatre cotxes "normals " i ara el que tinc és automàtic i no em va costar gens aprendre a conduir-lo, vaig anar al concessionari i me'l vaig endur posat, només faltaria...Ara que a la meva família hi ha qui no hi ha manera que l'agafi i és curiós perquè són millor conductors que jo!
    Petonets, guapa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Portar un cotxe nou sempre fa una mica de respecte al principi, però al primer dia d'agafar-lo ja te'l fas teu. Potser si passa de normal a automàtic el respecte és una mica més important, posem-li tres vegades d'agafar-lo i llestos. Se'm va posar malament que el venedor em digués una cosa quasi insultant, però ja veus, amb la història hem rigut tots una mica. No hi ha mal que per bé no vingui. Petonets, Roser!

      Elimina
  2. Si hi ha una edat, a la qual ja no es pot aprendre res... m'estimo més no saber-ho... o sigui ja ens ho trobarem. Mentrestant tirem milles, tu.
    Jo no tinc cotxe automàtic, però estic segura que en podria aprendre, només faltaria!
    He, he, he... una abraçada, Teresa!

    ResponElimina
    Respostes
    1. La capacitat d'aprendre són les ganes d'aprendre. Mentre no ens fallin les neurones per una determinada habilitat... que s'apartin els que es pensen que ja no podem. Abraçada, Carme!

      Elimina
  3. Tens un cotxe molt xulo i encara és jove. Té el color idèntic que el de la meva filla, que també és petit.
    Dic que encara és jove perquè el meu enguany en farà 19, i si no és per obligació pel tema de la contaminació, considero que encara pot aguantar uns quants anys.
    Per molts quilòmetres!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Xavier, potser sí que en el teu cas no dirà prou el cotxe, sino l'ajuntament. Tot depèn de com s'ha tractat el cotxe. Que sempre el toquin les mateixes mans és important. Jo hi he fet molts kilòmetres, però, com deia, poques vegades m'ha fallat, així que de moment, seguirem juntets ell i jo. Així que blau, eh? És maco el blau!

      Elimina
  4. Quan jo vaig treure’m el carnet tampoc hi havia res de mecànica en la part teòrica del carnet de conduir, més que res perquè seria tonteria avui en dia poca cosa mecànica hi ha al cotxe, tot es electrònica, bé, el teu petit i arrugat cotxe es un cas a part. De totes maneres trobo que es tonteria canviar el cotxe només perquè està vell, si segueix funcionant bé no hi ha raó per comprar un de nou. Jo intentaré allargar el meu fins que surtin els cotxes que es condueixen sols, a veure...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em sembla que ara tampoc no n'hi ha, però durant una època van incorporar-li. No ho sé què haurem d'aprendre d'ara endavant per poder conduir. No sé si és a Dubai que aviat els taxis volaran, així que preparem-nos.
      Tens raó, el cotxe funciona. Era per aprofitar l'ocasió, però la meva intenció era molt curta.

      Elimina
  5. Interessant elogi a la maduresa disfressat d'anunci de cotxe! El meu, com el del Xavier, en farà també 19 d'aquí a un parell de mesos, però no tinc intenció de jubilar-lo. Però anant al tema de la maduresa, si les seves rascades són les teves arrugues, trobo que us conserveu molt bé! I si conserva tota la munió de records quin gust ha de ser conservar-lo! Abraçada

    ResponElimina
    Respostes
    1. Uf, Ignasi! Sort que tu veus les arrugues del meu cotxe, com les meves, amb més afecte que el Pons. Ara m'adono que li ha dit petit i arrugat cotxe. Al meu cotxe estimat! Sí, sí, ja recordo quan et vas imaginar, i ens ho vas explicar, anant a Barcelona amb tren per Reis tota la família i portant els regals a coll. Una abraçada i quatre braços per portar-los!

      Elimina
  6. S'agafa afecte als cotxes, i a tot en general que porta amb nosaltres una bona temporada. Encara que siguin màquines, ens han acompanyat en mil aventures. Però arriba un moment que cal canviar, perquè ja no funcionen, o poden deixar de fer-ho en qualsevol moment. Ens sol saber menys greu que canviar de persona, però no et pensis. La meva parella tenia moltíssim afecte pel seu cotxet, va ser la seva primera compra gran i l'havia acompanyat molt temps. Però quan vam decidir comprar-nos l'actual (ens va costar fer el pas!), de seguida es va acostumar al nou. Va tan millor... Això no vol dir que no li sabés greu deixar l'altre, però t'has de rendir a l'evidència. Si no és necessari canviar-lo, pots aguantar, però si ja grinyola per tot arreu...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, XeXu, és el que faré, segurament, i així vivim unes quantes aventures més plegats. Quan digui prou me n'acomiadaré, amb pena, però què hi farem! Sembla absurd agafar-li afecte a un objecte, però el cotxe tampoc no és un objecte qualsevol perquè ens ha acompanyat durant molts anys. A mi pràcticament cada dia durant tretze anys.

      Elimina
  7. Té raó XeXu. Jo també li agafe afecte als cotxes. Al meu primer li vaig dir Gregorio, (ja fa anys d'això) i quan el vaig tenir que canviar em va saber molt greu. Però t'acostumes de seguida al nou sobretot si el vell està contínuament al taller.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Veig que tots tenim uns sentiments semblants, Mari, i això m'agrada perquè havia començat a sentir-me rara per tenir-lo. No li he posat mai nom, però em fa molta gràcia que tu li diguessis Gregorio. I sí que és veritat, quan el cotxe -o també algú- t'ocasiona massa molèsties i no hi pots comptar, en el moment que el canvies -o el deixes- tens tant de descans que de seguida te n'oblides.

      Elimina
  8. Acostumem a personificar-ho tot. En el cas del cotxe potser hi ha una raó de pes important: els cavalls! No seria el mateix un cotxe sense cavalls. El teu en deu tenir molts!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ara ben bé... Cavalls de vapor? No, en té pocs com correspon a un cotxe petit. Ara, si et refereixes a que jo hi vaig tan cofoia com si anés en cotxe de cavalls, aquí l'has encertat.

      Elimina
  9. Aquest venedor sabia del teu afecte pel vell cotxe i va actuar així perquè davant les seves grosseries se't traguessin les ganes de comprar cotxe nou i seguissis amb el vell. Veus tot es pot veure amb diferents colors.
    A mi si m'agraden els cotxes nous, quan se'ls va l'olor de nou els canviaria però, si hi ha coses que em costa molt desprendre d'elles, per exemple la roba, estris d'escriptura i alguna coseta més

    ResponElimina
    Respostes
    1. Alfons, no se m'havia ocorregut pas que m'estigués fent un favor el venedor. No mostrava gaire psicologia, però les persones enganyem, no? Jo ja he optat per fer neteja de trastes i enredos només quan em llevo decidida. Si tinc el dia dubtós, només passo les coses d'aquí cap allà i tot queda igual de ple i atepeït.
      Hi ha un altre tema amb el cotxe nou, que he recuperat ara que la meva filla ja fa tres dies que el té. La por de rascar-lo, segons com és l'aparcament, que és el seu cas i també el meu -massa justos-. Trobo que les rascades al cotxe quan és nou són com esgarrapades a l'ànima. Fan un mal...

      Elimina
  10. Quin venedor de cotxes tan desmotivador, una clienta en potència i deixar-la escapar!
    Entenc el teu afecte pel "petit de casa", jo també sóc així de sentimental.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Igual havia arribat al tope de comissions i volia reservar-me pel mes següent. Però vaja! ho va fer d'una forma molt subtil si era això. No em van quedar ganes de tornar-hi ni el mes següent ni la dècada següent.
      Una abraçada, Glòria!

      Elimina
  11. mira com que ja fa molts anys que faig de profe et puc ben dir que el venedor era curt de mires , la capacitat d'aprendre la tenim sempre .....tanmateix encara que el cotxe sigui un objecte no humà malgrat tot ens acostumen i al final és com part nostra, així que has fet ben fet sempre que et pugui seguir duent als llocs és clar

    ResponElimina
  12. Ja li deia a la Carme també, que de moment, a la meva edat l'únic que es necessita per aprendre són les ganes.Va ser un comentari desafortunat el seu, potser una mostra de les poques ganes que en tenia ell. Però bé, així m'he quedat amb el meu cotxe petit però eixerit i hem tingut tema de conversa, que això sí que no té preu.

    ResponElimina